Jochs Florals de Barcelona en 1859/Clemencia Isaura

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





NUMERO 4.


CLEMENCIA ISAURA.



ALS DISTINGITS Y HONORABLES MANTENEDORS

dels
JOCHS FLORALS DE BARCELONA



EN LO ANY DE 1859.

__________





ENDRESSA.



 Nobles senyors del Consistori Gay,
al geni catalá, de la victoria
novas regions li obriu y nou espay.
Pus feu revíurer la olvidada historia,
tot revivint del trovador lo lay
al patrio y sant amor, Dèu vos dó gloria,
nobles senyors del Consistori Gay.
 Barcelona, 20 de abril de 1859.




 Aquesta llegenda està escrita segons la historia de Clemencia Isaura, tal com la conta M. de Fouy, académich francés en sa obra titulada L'eremite en province. Atés lo que diuhen lo referit escriptor y altres biógrafos de Clemencia Isaura, sembla fora de dubte que Raul, fill del compte Raymon, tingué amors ab donya Clemencia, y que aqueixa, després de la mort de sòn amant en la guerra del comptat de Artois, renová lo vot que un dia havia fet sa mare, y consagrá part de sa fortuna á ressucitar los Jochs florals, donantlos nova vida y esplendor.



CLEMENCIA ISAURA.


 I.

 No mòlt distant de Tolosa,
qu'es la ciutat pal-ladiana,
qu'es ciutat rica en recorts,
com rica en flors es sa plana,
y que per ser tan hermosa
Dèu li doná, com á gracia,
dolsas brisas per sòn front,
hermosas flors per sa falda,

y li posá lo Garona
per sòn mirall á las plantas:
no mólt distant de Tolosa,
y al bell peu de una montanya,
hi havia un castell famós
per lo que d' ell se contava.
 Eran negras sas parets
com un cor sense esperansa,
y, segons dir de la gent
de tota aquella comarca,
la mitja nit al sonar
s' hi passejavan fantasmas.
 Qu' eran los mals esperits
la gent tota murmurava,
y al passar per devant d' ell,
tancant los ulls se senyavan.
 Se alsava així trist y sol,
resguardat per las montanyas,
rodejat de romagueras
qu' entre las rocas brotavan.
 Pót ser perqué no fugís
en alas de algun fantasma,
las euras que allí creixian
fortament lo apresonavan.
 Com petxina qu' en sòn seno
una hermosa perla guarda,
de una donzella 'l castell

n' es lo palau y morada,
que allí retirada viu
la bella Clemencia Isaura.
 Apartada viu del món
perque, sent petita encara,
sa mare fiu á la Vérge,
als peus del altar postrada,
vot de guardar sa puresa,
segons llavors era usansa,
y allunyada de Tolosa
la té en lo castell tancada
en companya de sa dida
que ha cuydat la sua infancia.
 Hermosa y pura es Clemencia,
com lo raig primer del alba,
bella y casta com lo lliri
cuant surt á la flor del aygua.
Revelan ses ulls brillants
los pensaments que la embargan,
pensaments que de bell tenen
lo que sa ánima de casta,
y que semblan voler rómprer
las cadenas de la infancia.
La música y la poesía
sòn sas joyas estimadas
y ab lo cor y pensament
adora la ciencia gaya.

Se tròba en aquella edat
en que lo pit se dilata,
y desitjant viu lo cor
sensa saber que li falta.
Ella no té á qui estimar
pus viu trista y solitaria;
per aixó sos pensaménts
tant sols á las flors consagra.
 Cuant lo sol fineix son curs
y entre montanyas se amaga,
baixa joyosa al jardí,
al jardí de sa morada,
que cenyit de cerca viva
sos plantells de flors li guarda.
Y llavors li sembla véurer
que las flors y que las plantas,
tot murmuránt de alegria,
amorosament s'enllassan,
com per formarli catifas
perque ella hi pose sas plantas.
 Allá en lo estrem del jardí,
hi ha una fonteta galana
que petxinetas del mar
ab sas ayguas dolsas banya.
Clemencia romp son cristall
cuant sa hermosura hi retrata,
al umplir la regadora

que sosté sa má, tan blanca
com pòt ser la neu mes pura
de lo cim d' una montanya.
Y l' aygua tira á las flors
que de agrahidas sen' alsan,
pus lo que se 'ls dona en vida,
ellas tornan en fragancia.
 Una tarde que regant
estava sas bellas plantas,
sentí passos molt aprop
en l' altre part de la tanca,
y una veu al mateix temps
entre 'ls preludis de un' arpa.
Lo temor y la sorpresa
tots los seus sentits embargan
y ab la ansietat dintre 'l cor
escolta la veu que canta:
 Hermosa damisela,
 ma veu lo amor revela
 que hi ha en mon cor.
 Fia á la brisa alada
 sa veu enamorada
 lo trovador.
 Escoltam seductora
 que jo lo herald, senyora,
 sò del amor.
 Nom' portan aquí, senyora,

 ni de aquest lloch la frescura,
 ni de las flors la hermosura
 que mou la brisa al passar.
 A contemplar vinch, Clemencia,
 lo tressor de ta bellesa,
 que poseheix mes riquesa
 que en son fondo té la mar.
 Jo sento per tú, senyora,
 que mon cor ferit suspira,
 y que l' ánima delira
 tant sols per lo teu amor.
 Calma, tendre, ma dolensia,
 y pus ni ha en ton nom, senyora,
 tingas en ton cor clemencia
 de Raul lo trovador.
 Hermosa damisela,
 ma veu lo amor revela
 que hi ha en mon cor.
 Escoltam seductora
 que jo lo herald, senyora,
 sò del amor.
 Callá la veu. La donzella
ruburosa y agitada,
ab cuydado y precaució
aparta las tendres brancas
y veu un jóve galant,
com ni pensarlo somiara,

que la contempla ab amor
inclinat sobre sa arpa.
De allí promte se apartá
sentint una cosa estranya,
y caminant tremolosa
se refuijía en sa estancia.
 Una hora despues Clemencia
ab sa dida platicava
sentada en un terraplé
banyat per la lluna clara.
—¿Coneixes algun castell
dels que té aquesta comarca?
indiferent preguntá
á la dida qu' escoltava.
—Tots están deshabitats,
li respongué sens tardansa,
á no ser los mals esperits
que sempre hi tenen entrada.
—¿Y en aquest castell també
poden entrari, Joranda?
—No, filla, que benehidas
estan ja totas las cambras,
y com per aixó no poden
ells penetrar en las salas,
se quedan en lo jardí
á l' altre part de la tanca.
—¿Dígam, Joranda, 'ls esprits

que entre tenebras divagan
y volteixan lo castell,
apenas lo jorn acaba,
tenan la forma de humans,
altiva, hermosa y galana,
lo mirar que arriva al cor
y dolsíssimas paraulas?...
—¡Ay filla de mòn amor!
tenen la forma que espanta!
los hi espurnan foch los ulls
y llur boca sempre brama,
los llurs cabells sòn com serps
que per lo llur front s' enllassan
y tenen las unglas corvas
com la faus que l' herba talla.
¡Ay filla de mòn amor!
cuant arribe la vesprada
no baixes may al jardí
á cuydar las tendras plantas,
ni t' acostes á la font
á buscar del aygua mansa,
perque en lo seu pur cristall
si te enmirallas la cara;
pòt surtirte una visió
fénte visatjes que espantan,
que 't fassan tancar los alls
fente caurer desmayada.

 De Clemencia 'l pensament
perdut per lo espay volava
y no escoltá de la dida
las postrimèras paraulas.
 «No es un esperit del mal,
la hermosa entre sí pensava,
es un ángel com aquells
que en lo cel tenen la planta.»
 Y la imatje de Raul,
pulsant melancólich l'arpa,
li feu llansar un suspir
de la boca perfumada.

 II.

 Passaren dias y dias:
cada tarde, cuant lo sol
detrás la serra amagava
sas flamas y sos raitgs d' or,
Clemencia, la hermosa nina,
baixava á regar sas flors,
buscant en las frescas brisas
un consol per lo séu front,
y en l' harpa del jovencel
un consol per lo séu cor.

¡Qué dolsos son aquells dias,
dias de puríssim goig,
cuant com en són niu lo aucell
canta lo amor en lo cor!
 Cada tarde, en lo jardí,
de la cascada al soroll
y de las fullas dels árbres
al balancejament dòls,
Clemencia Isaura escoltava
un nou cant del trovador,
y cada tarde Raul,
com premi de sa cansó,
veya cáurer á sos peus
una deliciosa flor.
La violeta, la englantina
y lo gessamí olorós
foren de aquells cors amants
los sols missatgers de amor.
 Se amavan sense parlarse,
y se veyan, mes tantsols
á través la cerca viva
que tenia 'l jardí entorn.
May Raul saltá la valla
que se aixecava entre ells dos:
no ho impedia la cerca,
ho impedia son honor.
Eran felissos amants,

pus per élls eran tant sols
llenguatge del cor los ulls,
llasos del amor las flors.

 III.

 Clemencia Isaura, la gentil doncella,
de totas las hermosas la escullida,
la que té sols los pensaments d' un ángel,
la que un cor d'or en lo seu pit abriga,
contempláula que dolsa y seductora
de amor y sentiment imatge viva!
Cantáu, amors, sas gracias y bellesa
de dolsas flors sembránt la seva vida!
 Lo sonris del plaher brota en sos llabis,
la flama del amor brilla en sa vista,
lo sèu semblant tant sols passió revela
dès que Raul ab tot lo cor estima.
 ¡Raul! nom mágich de esperansa hermosa,
que estreméix de son cor totas las fibras,
lo pensamént á altres regions eleva
y allí contempla sens rival la ditxa.
 No es la nineta que ja riu, ja plora,
que per desitj de poca edat suspira,
es ja la dona que en lo cor amaga

la font de un sentiment que no sabia.
 Y mes pur trova'l cel, y las estrellas
mes brillo tenen en la nit tranquila,
lo sol mes raigs per fecundar las plantas
y 'ls nuvols mostran mes preciosas tintas.
 Amor immens al Trovador consagra,
y espera sempre lo finar del dia,
perqué es la hora del crepúscol bella,
y en alas de són cor portant sa ditxa,
al jardí baixa ab planta silenciosa,
que hi vá á buscar las auras de la vida,
mentres la brisa deslligada corra
y á sos costats ab sentiment suspira.
Cuant sent de l' harpa las acordes notas,
acostantse s' en vá á la cerca viva,
y aparta sempre las fullosas brancas
y sempre hi trova de Raul la vista.
Y parla 'l cor, y la paraula calla,
y son las flors las misatjeras vivas,
pus que també las flors tenen sa llengua
cuant es lo amor lo mestre que las guia.
 Fill es Raul de D. Raymon lo compte,
esforsat paladí de ánima altiva;
són bras descans may á la espasa dóna
y un héroe vól en lo séu fill que estima.
Lo Artois s' encen en guerra, y lo bon compte,
prest á son fill á guerrejar envia.

Lo fill, prestánse á lo desitj del pare,
lo amor á son deber ja sacrifica.
 Clemencia escolta de Raul, ab pena,
lo anunci que li fá de sa partida,
y fonen los seus ulls perlas hermosas
y lo dolor á trastornarla arriba.
Del cálzer del dolor beu una gota,
los ulls al cel en sa amargura fixa
y veu quels núvols tot són blau cubreixan
y ni una estrella entre las boyras brilla.
—¡Clemencia, á Deu! digué Raul sens forsas,
que ja la nit ab sa foscor arriba.
—¡A Deu, Raul ma estrella de esperansa!
¡A Deu! á Deu! la desditxada crida.
—La harpa deposo á tos bells peus, Clemencia,
y á recobrarla tornaré algun dia:
lo llor dels braus conquistará ma espasa
y llur corona me veurás cenyida.
—Raul, recordat que Clemencia espera,
—Y tu no olvides que Raul t' estima.
Mon cor deixo á tos peus, dolsa Senyora.
—Y tu t' emportas ab món cor ma vida.
 Y sols llavors, per la primer vegada,
dos mans passaren per la tanca viva,
y dos suspirs, dolsos perfums del ánima,
entre sas alas s' emportá la brisa.


 IV.

 Malhaja la llansa cruel,
que lo cor ha atravessat
de Raul lo trovador,
de Raul lo tendre amant.
Clemencia Isaura al saberho
plora llágrimas de sanch.
Ja no hi ha consol per ella,
ni hi ha bálsam per son mal,
que la llansa que ha ferit
en la guerra á son amant,
lo sèu cor al mateix temps,
lo sèu cor ha atravessat.
Y pasan dias y dias,
y son dolor es constant,
y may se cansan sos ulls,
may se cansan de plorar.
 Pobre Clemencia! son cor
per lo dolor rossegat,
brota sanch, y 's romp á trossos
com un núvol que, flotant,
desfá á trossos per los ayres
lo alé de la tempestat.

Llavors, ferida de pena,
renova, entre plors amarchs,
lo sant vot que feu sa mare
un jorn al peu dels altars,
que ja per ella en la terra
no hi ha amor, ni ha amistat,
sols hi ha dolor y tristesa,
sols hi ha plors, mes plors amarchs
que si be surten dels ulls,
de sòn cor sòn arrancats.
 Hermosa Clemencia Isaura,
pobre nina virginal,
ja lo mon no te per tú
mes que dolors y pesars,
y cuant la brisa lleugera
passe per las flors rasant,
sols un nom á tas orellas,
sols un nom murmurará.
 ¡Ay pobre Clemencia Isaura!
¡ay pobre cor destrossat!
¡malhaja la llansa cruel
que ha ferit á ton amant!
 Llavors Clemencia fugint
de aquest mon las vanitats,
guardant dintre de son cor
per son dolor un altar,
sa fortuna tota entera

als jochs florals consagrá,
dels antichs mantenedors
la idea ressucitant.
 ¡Oh Clemencia! ton amor
y la mort de ton amant
los doná una nova vida,
nova vida als jochs florals.
 (De D.ª Isabel de Villamartin.)