Vés al contingut

Jochs Florals de Barcelona en 1861/Madona Violant

De Viquitexts
Sou a «Madona Violant»
Jochs Florals de Barcelona en 1861



NUMERO 10.
MADONA VIOLANT.






MADONA VIOLANT.

_______


PAUCH SON CONEGUT
Ramon Lull.


I.


En son pavalló sehuda
Plora Madona Violant, [1]
Exoint los critz de guerra
Cornamusas é timbals.

Son cor esquinçan los pifres,
E del ferre el colpejar,
E lo plant de los qui moren,
E 'l gemech de los nafraiz.

Mantes horas há qu' airadas
Las hosts se donan contrast,
E qu' espaventan la terra
Ab lo gran brugit que fan.

La pols el cel entenebra
E lo soll banya la sancb;
Gavaylers caen sens vida
E sens fre corren cavayls.

— ¡A lor! ¡A lor!— aceyls cridan;
— ¡Maylorcha! —d' altres cridant,
Ab las lurs senyeras tesas.
Combaten desesperats.

En Gilabert de Senteyles [2]
Al rey En Pere ha jurat

Toler á lo rey En Jacme
Sa corona ab lo sèu cap.

En Jacme, rey de Maylorcha, [3]
De la sort desamparat,
Vol cobrar açi son sceptre
O la mort y vol trobar.

Per ço's tan cruel la bataya
Qu' abdues hosts s'han donat;
Per ço 'n l' un aytanta es l' ira
E 'n l' altre el coratge aytal.

Per ço la regina plora
Entristada et angoixant;
Son amor é son realme
En aquest jorn tot y vá.

Lá pres l' infanta sospira [4],
Sospira l' infanta lá,

Car y pot perdre son payre,
E mays son frare l' infant [5].

D' aytal pahor esmarridas,
Ab trist caylament están;
Car la dolor las tolía.
Las tolía de parlar.

—Infanta, la douça infanta,
Dix la regina en plorant,
E que n' es de cruel l' angoxa
De mon cor desconortal!

—No perdeiz l'esper, madona,
Vullatz, madona, esperar;
Deus los justs non desampara,
E justicia ab nos está.

—Vulla Deus la douça infanta,
Vulla Deus que no m' engan;

Mas un vel de sarga neyre
Denant mos uytl s' es pausat.

¿Que voleiz, la filla mia,
Qu' en lo cel puscha sguardar,
Mas que lo fat de ton payre,
Que tots jorns fó tan mal fat?

Trista sa vida es estada,
Açest jorn també ho será,
De martiri tem que sia
La corona que guassany.

¿Ous los colps de las espasas?
¿Qui sap si son los aytals
Los qui son elm desguarneixen,
Los qui li nafran lo cap?

¿Ous los tronsons de las lanças?
¿Ous lo ferir de los brants?
¿Qui sap si son las qui feras
Han son cor ultrapassat?

¿Ous enfre los qui combaten
Tuyt li cavayl eguinar?
¿Qui sap si lá lo seu corre
Sens que nengú lo cavalc?

Guarda l'estol de corbs neyres
Que sobre l'host vá volant,
¿Qui sap si lá famolents
Huy lo seu cors menjarán?

Ah! amor de la mia vida!
Ah! rey trist en mal punt nat!
¡Deus te sal en la bataya!
En lo peril Dens te sal!

II.


De madona la regina
Molt es lo dol é l'enuig,
E fort pauca l'esperança
Qu' en sa sort ha son cor huy.

Al loch del brugit sguarda
E un cavayler veu de luny;
Cubert vé de sanch é pols;
¿Qui en mal hora es el qui fuig ?

En vers corre de la tenda,
Fés son elm é sens l' escut,
Caminant ab greu fadiga,
Apagat lo foch dels uyls.

A los peus de la regina
Quant arriba cau al punt;
Si la mort son cor no aporta
Dolor greu l' ha combatut.

— Ah! bon Carles de Grimalt! [6]
Valam Deus! é 't vale á tú!
Ab esglay dix la regina,
¿Qu' ha en lo camp esdevengut?

—¿No ho vullatz saber , madona,
Ço que viu , creser no puch!
Corretz tost vers las galeas
E Deus del cel eus ajut!

— E mon marit...? E mon frare...? [7]
Mals barons qui 'l lassen huy!
—Mala punta de sageta
Que 'm toca el cor é no 'm muyr.

—Corretz aydar á los vostres,
Car qu' havetz pahor em cuyd.

— Jo 'n lur defesa corria
E sols la mort m' ha retut.

— Jamay la mort spaventa
Al qui combat per los justs.
—Tots hi forem per justicia,
Mas á Deus no li ha legut.

De lo mal fat l' ombra trista
S' escampá com una núu,
E l' host en fuita s' es mesa
Per los plans é per los munts.

Corretz vers la mar, madona,
Car tot esper es perdut!
¡Benaviratz los qui 'n terra
Nafratz de mort son cahulz!

—No 's perduda l'esperança
Mentre el rey no sia fuit;
Car eyl sol per sobrar basta
E jamay es rent ne fuig.

— Ah! ben cert que no 'n fó d'altre
D' aytal coratge é virtut,

E qu' en Rambau de Corbera [8]
Tembrava denant sos uyls!

Ben cert que cahia sa espasa
Com un lamp sobre l' escut
D' En Gilabert de Senteyles
Qui jurava encés d' enuig!

Mas occis lo seu carayl,
Sens ajuda de negun,
Nafrat l'infant en la cara,
Tols sobre eyl, lá fó vençut [9]

—E mort...? E mort...? —En Senteyles
Qui aytant há lo seu cor dur
Membrá 's de son sagrament...
—¡Deus me vala en aquest punt!

— Corretz vers la mar, madona,
Car ja l' host ens vé demunt.
—Anem á lo camp, l' infanta,
Car pres del Rey morir vull.

—No ho façatz, car m' spaventa
Lo que veseren mos uyls:
Lá sens cap jau lo seu cors
Decorrent de sanch un flum [10].

—Rey En Pere, rey En Pere,
Vulla Deus no visquetz pus;
Vostra muller axí os veja
Com jo veig mon marit huy!

—Corretz vers la mar, madona,
E tot no será perdut;
Leissaizme are ab Deus morir.
Car ab eyl morirme vuyl.

III.


A la entrada de la tenda
Que n'es maysó de lo dol,
Molt hujat son cavayl leissa,
Cavayler gentil é pros.

Aporta flocha en son elm,
E calsa 'ls esperons d' or;
Es noble en son captener,
E sos sguards son de foch.

Ab deguda reverencia
Los servents restan defors,
De lur senyor ab las armas,
E ab l'escut de sanch tot roig.

Entra cortés en la tenda
E'nclina son cap un poch,
Denant abdues las damas
E 'l guerrer estés qui 'a mor.

—Deus eus vala, la regina!
Deus, regina, vos conort!
Vullaiz, vullaix vos sotsmetre
A lo qui á Deus se deu sols.

— Venitz tapada la cara
Car vostra viltat eus tot
L' ardiment de la noblesa...
Leixaizme esta fel que plor.

— Vull membrarme que soiz fembre
E qu' eus es trista la sort;
Per ço de lo vostre blasme
Ne de vostre enuig m' en dolch.

—Dret es qu' el blasme no fera
Al qui per nient s' escomou,
E que vullatz scarnirme
Quant no sentitz lo remort.

—Lo vostre bé aci m' endreça,
Per ço al blasme no 'y responch.

— L' hemeyer es dret que faça
Satisfacció de son tort.

—Est affer á mí no 'm toca,
No 'n hay temensa per ço;
So vasal del rey En Pere
E 'l servesch de tot mon cor.

—Mas eyl eus maná gran falla!
—Eyl ne respondrá per jo;
A mi tany de grat servirlo,
E á Deu jutjarlo en la mort.

—D' En Jacme la sanch ens cega...!
—E á vos eus cega lo dol;
Guardaiz qu' ens aport mercé
E l' esperança eus aport.

—Si 's mercè leissarme ab vida,
Tal mercé mon cor no vol;
L' esper qu' En Pere me dona
Es l' esper qu' hay en la mort.

—Guardaiz qu' eus coyé, madona,
Fiar á lo rey vostre sort.
—Ans á los lops aportaizme
Pus qu' En Pere 'n té lo cor.

—Guardaiz qu' á lo rey sotsmesa,
Será per vos noble é pros.
—¡Noble qui 'm toi la corona!
¡E pros qui l' amor m' ha tolt!

— Vullaiz en mes mans liurarves...
Dix en Senteyles, é tost
De la má prench la regina
Qui gitava mantz sanglotz.

—Cap de Deus! lo cavayler,
Qui jahia nafrat, respós;
Tenitz est coltell madona
E donaiz al vil la mort.

Guardatzli las mans vilanas,
E si 's que sanguents las port,
N' es sanch de lo marit vostre...
Car eyl... li doná lo colp.—

Defora se la regina
Pres lo coltell, é tantost
Es gitá sus en Senteyles
Que guax guardarse no's poch.

—Presonera soiz, madona,
Vostra follía axi ho volch,

Deus vos guart que del rey l'ira
Mantes lágremes nous cost.

Escuders, mos escuders,
Meteiz tot lo camp en foch,
E acabaiz açi d' occiure
Est cavayler qui se mor.—

E dementre lo nafraven
Retent al cel lo seu cor:
—Al juy de Deu me 'n vaig, dehia,
A acusarte de ton tort.

IV.


Çelada s' es ja la luna
E está fort neyra la nit;
Tronan las núus lunyadanas
E s'au del vent lo brugir.

Pavallós é tendas mostra
Cascun lamp del cel partit;
La foscha mostra las flames
Que del foch lo vent fa exir.

Dels pavallós ixen xants,
E de lo foch ixen critz;

Car çá alberga la victoria
E lá el deler de morir.

D' Aragó son los qui xantan;
¡Oh folls! ¡oh folls enemichs!
D' En Jacme es lo camp qui crema;
¡O rey malanat é trist!

Mas no son tuyt los qui vençen
Que d' el vençre n' han delit;
Car lo remort n' es punyent
Per qui falla á son albir.

Per ço anujat en Senteyles,
Qui en son cor y sent lo crim,
D' un cap de la tenda al altre,
Camina parlant ab sí.

Son front una núu ombreja.
E nos volgra sovenir
De la pus trista membrança
Que á desgrat ha en l' esperit.

E s' huja de contrastarla,
E s' huja el cor de sentir;
Son cap ab sas mans colpeja
Ab tant que parla enaxi:

—No sereiz vos, rey En Pere;
Qui per vos haver servit,
Me tolgaiz mon cruel remort
E puscaiz mon cor guarir.

Mal consel doná 'us el diable;
Gran faylimen per vos fiu;
Mas infernat ne sereiz
Si no me storç, Deus á mí.

La cubdicia ens té en lur carçre;
Vos en la vostra 'm tenitz;
Ah! vulla Deus qu' est remort
Sia en los dos departit.

Fó gran torl mon sagrament;
Cavayler l' hay de cumplir;
Ma leyaltat, rey En Pere,
Ton bon frare 't ret occís.

Mas esta sanch crema 'l cor,
E 'm tol sejorn é domir;
¿Que us tolrá á vos, rey En Pere,
Si ab la sanch el car vos riu?

—Mossenyor! —un seuder
Entrant en la tenda dix;

Et á sas tristas paraulas
En Senteyles doná fi.

— ¿Que sdevé ? — lo cavayler
Li respos enfaylonit.
—La regina que tinch presa
Quer la vullaiz exausir.

Et ho quer ab tanta pena
E há lo cor tant esmarrit,
Que volenter lo missatge
Me son fayt dels seus sospirs.

—¿Que vol de mí la regina?
Cruel jo son ¿que 'm quer á mí?
Cors qui combat en lo jorn
Li tany en la nit dormir.

—Fembra es, senyor, é regina
E y ha perdut son marit.—
En Senteyles no respos
E stech long temps enaxí.

Quant hac asmat, dix: — Manatzla!—
E partech lo jove ardit
Ab la lugor de los lamps
Qui fehian jorn de la nit.

L' escuder sens nient trigar
La regina menali,
Ab dos almugavers leigs
Qui del diable n' eren fils.

La dona, enquer que tant trista,
Es fort bela é fort gentil;
Mas l' angoxa que sentía
No y ha qui la puscha dir.

Roigs sos uyls son de plorar,
E par qu' hage de morir;
Tantost com vén En Senteyles
Ab ginoll ficat li dix:

—Asmatz qu' erguyl de regina
Fou lo qui vos volch ferir;
Mas are son trista fembra,
Viuda d' un amor pus trist.

Yo sols amí la corona
Perqu' era de mon marit;
Perdut eyl, sols ay amor
A son plasent sovenir.

Yo fuí sa muller, senyor,
Leixatzlo 'm veser eus dich;

Conorlatz un pauch mon cor,
Car no pot pus sofferir.

No será tan cruel En Pere
Que de caritat eus priv' ;
Ni trencará 'l sagrament
La pietat qu' hajatz de mí.

—Regina, trista regina,
Vostre servent son homil;
Mas volgués Deus me confondre;
Volgués Deus, no 'us hagués vist.

Es ço qu' em queritz, madona,
Mort per vos, infern per mí;
Anatz, é ploratz, regina,
E vullatzme sol jaquir.

—La venjança eus tanca el cor,
Car envers vos hay fallit;
Qu'eratz cavayler cuydava...
—Volgués Deus posqués morir.

¿Ont tenitz lo coltell vostre?
Nafratzme de mort açí!
—Mon marit veser lexatzme...!
—Puis ho voletz vos, venitz!—

Lá pres á un latz de la tenda
Y ha un pavalló buyt é trist;
Ab pahor y entre en Senteyles,
E la regina airesí.

Luiz y ret una lanterna;
¿Quin guerrer y dorm laíns?
¿Qué cobrex aceyl drap neyre
Que glaça el cor pus ardit?

Leva lo drap en Senteyles,
E la dona gitá un crit
Que á lo tro del cel s'ajusta
E fa lo camp relentir.

E com peyra, la regina
Lá caech é s'estmortí,
E gitá 's sus lo cors fret
E sanguent de son marit.

Ab lo greu colp que doná
Mochse lo cors tot, é 's viu
Girar un cap vers los peus
Del guerrer spahordit.

Gran res de temps lá s' estegren
Sens moviment ne sentits;

Ela sus lo cors glaçada,
Et eyl... ¿qui ho poría dir?

Lonch temps aprés En Rambau
Entra en la tenda é li diu:
—L' alba 's leva, mossenyer!—
E sglayat eyl resposlí:

— Guardaiz!... guardaiz!... si no 's morta
Enmenatzla tots d' açi,
Envers Beylver, ab custodia
E ab los presoners que tinch.

Metetz l' Infant en cadena
Per ço no 'us pusca fugir;
E puis mal ja no 'us pot far,
A l' esgleya est cors jaquitz.—

E dementre se 'n menaven
A la madona gentil,
Dehia planyent en Senteyles,
Retenint sos trists sospirs.

—Ço que jo sent dins mon cor
Dol é infern será per mí;
Mas no 'm diretz rey En Pere
Que leyal no 'us ay servit.—

  1. Fó reina de Mallorca y segona muller d'En Jaume III. Son pocas las noticias que se tenen de sa persona, si se exceptuan las qui son objecte de esta composició. En el mes de setembre de 1362 se trobaba en la ciutat de Montpeller, y Joan de Melum, compte de Tancarville, alsá el secuestre de sos bens. Se sab que ja habia mort en lo any 1399 — Vi- de la Historia general del Langnedoc escrita per Joseph Vaissette, monjo de la congregació de Sant Mauro.
  2. Fó senyor de Nules, y fael vassall y servidor del rey En Pere IV d'Aragó. Se distingí ab los servicis que dispensá á est princep y principalment en el temps que fou gobernador y llochtinent seu en lo realme de Mallorca. Perseguí é atormentá cruelment als partidaris de Jaume III. y posá la illa en terror por tal que no es mostrás afecte á son llegitim rey.
  3. La historia de aquest rey desventurat es trista y plena de calamitats. Fó fill del infant En Ferrando de Mallorca y de Elisabeth princesa de la Morea. Succehí á son oncle En Sanxo que no tingué fills llegítims. Sobre son naixement y la sua infancia, ne parlan llargament los cronistas, ab especialitat en Ramon Muntaner; y de sos fets en tracta en sa Crónica, encara que molt parcialment, son enimich dit rey En Pere, que lo vá destronar en lo any 1343, perseguí de mort á los que li foren faels, y finalment lo vensé en la batalla de que se tracta en lo present romans succehida el dia 25 octubre de 1349.
  4. Fó filla del dit rey En Jaume y de la dona Constansa de Aragó germana de En Pere IV, y fó muller del Marqués de Montfensat, y quedá heretera de la corona de Mallorca, per mort de son germá l'infant En Jaume. Hagué nom Elisabeth.
  5. L' infant fó anomenat En Jaume de Mallorca, fill de En Jaume III, y de la dita dona Constança; fo fet presoner en la batalla de que es tracta y entregat per en Gilabert de Senteyles al rey En Pere, qui lo tingué prés per espay de catorse anys dins una gabia de ferro en lo castell nou de Barcelona. Alguns servidors y adictes á la casa Mallorquina, lo llibertaren una nit donant mort á lo alcait del castell. Anasen á Napols, y se casá ab la reina D.ª Joana. Existeixen datos per creure que pasá d'incognit á la isla de Mallorca, encara que sens resultat algun. Prengué part en las guerras de D. Pere de Castella , contra D. Enrich de Trastamara, y contra En Pere d'Aragó, y se creu que morí envenenat despres d'esser rescatat per sa muller la reina D.ª Joana, mediant una suma considerable
  6. Fó senyor de Monech, y prengué part en la espedició d'En Jaume III de Mallorca. — «E Carles de Grimalt, senyor de Monech, vé ab ell é hali dat lo loch de Soller ab la vall «á sí é als seus; é ha dat á Carles de Grimalt lo loch Dalcudia; é ha dat á Aytó de Grimalt «Bunyola, é ha 'l fet Comte , é á molts d'altres qui venen ab ell ha partida tota la illa.»
    —Gilabert de Senteyles.
  7. Aludeix la reina á lo germá bastart d'En Jaume III son marit, qui era conegut per lo nom d' En Pagá de Mallorca. Morí en la batalla de que es tracta.
  8. Famós y noble capitá aragonés. Anant á Cerdenya se trobá en Mallorca en la ocasió de la espedició de Jaume III, y va contribuir molt á la victoria ab la sua persona y sa gent en la dita batalla.
  9. En Gilabert de Senteyles en una de las cartas que escrigué al rey En Pere ans y després de la batalla, li contá la victoria haguda y la mort d' En Jaume III, en los termes següents. —«Molt alt et molt poderós Princep et Senyor. Apres que no escriví á la vostra gran altea dels afers del alt en Jaume çá en rera, s' esdevench que yo divendres proppasat, ora de tertia, isquí de la ciutat ab companya de cavall et de peu, et ja qui la ciutat be fornida et stablida é encare vij galets et ij galiotes be armades que romangueren al port de la ciutat. E anà ab mf 1' onrat en Rienbau de Corbera ab la companya de cavall et de peu , ab la qual passa en Serdenya. E flu la via de la host del dit En Jacme qui era en un loch apellat Porreres; et seguento per jornades, lo dissapte següent ora tarda fuy de la sua host pres una legna. E lo digmenge matí següent, com jo hagues ardit quel dit En Jacme feye ab tota sa host la via de la ciutat parten de 'l loch appellat Luchmajor, on havia jagut lo dissapte á nit, jo flu refreschar tot hom é aquí ordone mes batalles; é comane la devantera al dit en Rienbau. E flu per guisa que ab las II mies batalles isquerent á devant la host del dit en Jacme. Et hora en torn nona ell se acostá batalla arrenguada á mi ab II batalles que habia ordenades ab molta bella gent et bona, de cavall et de peu, é jo envés ell. E en lo nom de Deu lo dit en Rienbau fari ab la sua batalla molt vigorosament, et ells á ell. Ab tant jo farí ab la mia batalla. E plach á nostre Senyor Deus qui protegueix la justicia de vos molt alt Senyor, et endressa los vostres affers victoriosament, quel dit en Jacme fó vençut é mort en la batalla et son frare en Pagá, qui portave la sua bandera, et molts seus cavallers et homens de peu foren aquí morts; els altres giraren et meserentse en fuyta, et jo ab tota me companya ab la vostra victoriosa bandera tesa encalsant et.... seguils E grosa legua vés la mar mentre que trobe negun. E apres ab la bandera tesa lorne leuar lo camp et trobe que cavallers nostres tenien presos lo infant et la infanta nabots vostres. Senyor, et madona Violant, et molts cavallers el homens á peu del dit en Jacme. Es ver, molt alt Senyor, quel dit infant es nafrat leig en la cara de colp de spaha, car era guarnit en lo camp. E apras açó jo ab tota la host torné jaure al dit loch de Luchmajor; é lo diluns seguent entremen en la ciutat. E tota la ciutat isquerenme á reobre, ab totes les professons bé et honradament, et ab gran alegría. Placia á vos, molt alt Senyor, quem fassats saber queus plaurá que jo fassa dels dits vostres nabots, ne de madona Violant, car jo los tench presos al castell de Bellveher. Encare, Senyor, vos placia quem fassats saber queus plaurá que fasse dels homens á cavall et de peu que tench presos, qui foren del dit en Jacme, ço es, dels strangers; car daquests qui eran daquesta terra enten á fer aquella justicia que mereixen. Deus per la sua misericordia, Senyor, vos mantenga per molts anys. Scrites en Mallorches á XXVII del mes de vuytubri del any de nostre Senyor de M. CCC. XLIX. — Sacræ etc. —Lo humil servidor vostre se comana en vostre gracia et mercet. —Gilabert de Senteyles.— ..................................................................................................................................... Jo, Senyor, tench lo cors del dit en Jacme en Lesgleya de Luchmajor, é nol vull soterrar en tro que haje resposta de vos Senyor. Empero, Senyor, ab correttio de la vostra altea, seria viaros quel pogues hom soterrar á la Seu honradament, que vuymes no pot fer mal ne be.»
  10. Contan los cronistas que aprés de vençut En Jaume, ferit y perduts los sentits, un almugaver li tallá lo cap.