Jochs Florals de Barcelona en 1867/Á la inmortal Girona

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una edició de 1867. Per a d'altres versions, vegeu Á la inmortal Girona.




XVI.

Premi extraordinari d' un brot de sempreviva d' or y d' argent,
donat per l' Ateneo Catalá.

À LA INMORTAL GIRONA.






Á LA INMORTAL GIRONA.


I.


Los pobles que vida tenen
No poden esser esclaus.


 Be hi há en lo mon homs ardits,
Be hi há en lo mon grans ciutats;
Peró com Alvarez pochs,
Peró com Girona cap.


 Los enemichs ja s' atansan,
Mes que vingan, aixó pla;
Duas voltas s' atansaren,
Las duas han reculat.
 Las murallas de Girona
Mitj enrunadas están,
Quant las de pedra flaquejin
Ja n' hi posarém de carn.
 L' exércit que 'ns amenassa
Diu que la Europa ha guanyat.
Es molt cert, mes per Girona
Ni pe'l Bruch no hi ha passat.

 La guerra es sempre terrible,
Pero es deshonra 'l dogal,
Y 'ls pobles que d' honra viuhen
No poden esser esclaus.
 ¡Oh ciutadans de Girona!
¡Guerra á mort!... ¡guerra al gabatx!
Será passat per las armas
Qui vulla capitular.



II.


 Ja los soldats del imperi
Del Pirineu devallant,
Tota la plana arrabassan
Com lo torrent despenyat.
 Ja la traició malvada
Fereix de mort als lleals,
Ja va lo foch consumintne
Quant deixa dret la destral.
 Vingan canons á rengleras,
Vingan infants y cavalls,
Fins terra y cel s' estremeixen
Al terratrémol que fan.
 Tant sols los braus de Girona
Ni un instant han tremolat,
Que may conta lo enemich
Lo poble que sap quánt val.
 La fé lo seu cor alenta,
La patria 'ls crida á lluytar,

La independencia es sa gloria,
Sa vida la llibertat.
 Si débils son las murallas,
L' amor á sa terra es gran;
Si son valents los francesos,
Entre ells no hi ha cap covart.
· · · · · · · · · · · · · · ·
 Irat lo gabatx s' aprompta
Que vol la plassa guanyar;
Vint mil soldats aguerrits
Se llansan fers al assalt.
 Mes quants á dalt los peus posan
Devallan morts ó nafrats,
Que son lo llamp de la guerra
Los may vensuts catalans.
 Vingan canons á rengleras,
Vingan infants y cavalls,
Fins terra y cel s' estremeixen
Al terratrémol que fan;
 Pero 'ls valents de Girona
Ni un instant han tremolat;
Y passan dias y dias
Heroycament batallant.
 Si 'ls diu lo enemich: ¡Rendiuvos!
Ab foch responen irats;
Si veuhen bandera blanca,
Ja están la negra arborant.
 Tot parlament es follía,
Abans la mort que 'l dogal...
Que 'ls pobles que ayman sa terra
No poden esser esclaus.


III.


 Espahordits los francesos
No donan ja mes assalts;
Doscentas bocas de foch
Van arrasant la ciutat.
 Mitx any ja fa que Girona
Detura al francés lo pas;
¡Ay de Fransa y son imperi
Si no la guanyan aviat!
 Mes ¡ay, que sas fortalesas
Ja li han fugit de las mans!
Mes ¡ay, que d' aquells valents
No n' quedan ja la meytat!...
 Descans no 'ls deixa la guerra,
Sas forsas merma la fam,
La peste mes que las balas
Va la ciutat assotant.
 Socós debades esperan,
Follía es ja lo pugnar;
Tractats desitja 'l de Fransa...
¿Será deshonra un tractat?
 Sens vida lo cos no alena,
Sense sol vida no hi ha,
Ni héroes sens amor patri,
Ni gloria sense combat;
 Era n' Alvarez la vida,
Gloria y sol de la ciutat,

Si fins n' Alvarez te manca,
Girona, ¿qué esperas ja?
· · · · · · · · · · · · ·
 En lloch de bandera negra
La blanca ja s' ha arborat;
Entrau, francesos, á veure
La gloria que vos pertany.
 Rasas de morts las trinxeras,
Los fossos estanys de sanch,
Las casas enderrocadas,
Tota la vila un fossar.
 ¡Gironins los de Girona!
Ja podeu alsar lo cap,
Que baix de vostras murallas
La fama de Fransa jau.
 Falts de tot; mitx any pugnareu
Contra guerra, peste y fam...
¡Lo poble que així s' defensa
N' es sempre mes inmortal!!!

(De Antoni Molins y Sirera.)