Jochs Florals de Barcelona en 1869/Magestat de Deu

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

MAGESTAT DE DEU

(Jochs Florals de 1869)

Dóna foch a mon pit, mel a mos llavis,
oh esperit cristià del poble meu!
vull cantar en la llengua de mos avis
la magestat omnipotent de Deu.

¡Oh, Deu!... oh, nom gloriós! suau armonía
qu'amorosa consola al cor ferit;
jo'l beneesch al apuntar lo dia,
y ell m'aconhorta al arribar la nit.

Lo cantan los aucells quan naix l'aubada,
lo murmura lo mar ab bronch accent,
lo suspira la brisa enjogassada
y l'escriu ab estels lo firmament.

Y diu eix nom, humil en sa grandesa,
al qui's troba aquí baix òrfen y sol,
qu'es pel qui lluyta, escut de fortalesa,
qu'es pel qui plora, bàlsam de consol.

Y crida eix nom ab magestat qu'aterra,
quan en núvols d'encens combla l'espay,
als reys de fanch que s'han partit la terra
que lo regne de Deu no fineix may.



En mitx dels enderrochs d'aquexa vida,
hont lo be n'es incert y'l mal segú',
per tot te veu ma ànima esvahida,
y't sent per tot, puix tot parla de Tu.

La llum del sol, Senyor, m'ensenya a creure,
qu'espere en Tu cada jornada'm diu,
y en sos raigs criadors me sembla veure
ton esperit gloriós que me somriu.

Lo vent qu'als núvols rebramant empayta
y los llamps que nodreix la tempestat,
me cridan que la Mort sempre m'aguayta
y que m'apreste pel derrer combat.


Ta grandesa, Senyor, en lo cel miro,
ta ira escolto en l'espetech del tro,
ton amor sento en l'ayre que respiro,
lo perfum de les flors me diu qu'ets bo.

Senyor, Tu estàs en tot: l'ànima mía
ta presencia coneix ¡sagrat consol!
com lo cego coneix que naix lo dia
per que sent en sa cara'ls raigs del sol.



Ab un punyat de fanch al hom formares
y ne feres del hom un semblant teu,
lo paradís per regne li donares
y un món de sers subgectes a sa veu.

Guspira de tos ulls, sa essencia n'era
l'essencia pura del més pur amor,
verge y robust son còs, sa fè sencera,
lliure lo pensament y lliure'l cor.

Sens espines les flors perfum tenían,
y quiets los vents jugavan per l'espay,
vida donant los raigs del sol lluían,
espills de ta bondat, sens cremar may.

Mes un jorn ¡jorn de dol y d'amargura!
perdé l'home ta gracia y son conhort;
llavors, bri del pecat, ab baba impura
miasmes vomitant, nasqué la Mort.

Ab ella'l dubte que nos don frisansa,
l'orgull satànich que torment nos don;
cega y sanchnant l'estúpida venjansa,
y l'enveja mortal, rebuig del món.

Y just llavors, ab magestat qu'aterra
deslligares los llamps y'ls huracans,
assecares la sava de la terra
y encengueres los cràters dels volcans.

Desde llavors, si axecan les criatures
son front altiu al cel, un instant sols
flameja ton esguart en les altures
y sa supèrbia abats tornantles pols.

Les montanyes més altes qu'enarbolan
sos pichs gegants hont may la neu s'hi fon,
tot recordant un jorn, encar tremolan
de que'l mar torni a ser tomba del món.

Una torre los homes axecaren
per escalar lo cel, y ¡ay! t'ofengueren,
y esglayats entre runes se trobaren,
y al flastomar de Tu no s'entengueren.

Rey injust y cruel, ses cohorts desfetes
engolí lo Mar Roig a Faraó:
niu de pecats, al sò de les trompetes
s'esvinzaren los murs de Jericó.

¡Sodoma, Adama, Sebohin, Gomorra!...
per que foren, Senyor, sos crims comptats
dormen encar baix un llensol de sorra,
mortalla que cobreix quatre ciutats!

Y caygué Baltasar ab sa grandesa
sota les ruines del banquet impur
per que vegé ton nom, plè de feresa,
escrit ab foch en la paret del mur.

Y eix món que del no rès una vegada
ton «fiat» poderós volgué evocà',
a un signe qualsevol de ta mirada,
quan Tu ho vullas, en pols se tornarà.



Ja lluny de mi les somrients imatges
ab que al cor afalagan les passions,
làs mon esprit dels terrenals oratges,
m'arrossego a tos peus de genollons.

Humil y penedit jo te venero
com mos avis, Senyor, t'han venerat;
jo crech en ton amor y en ell espero,
com l'esclau en los jorns de llibertat.

Y en amarchs plors ma ànima desfeta
ab fè t'invoco, estel de mon consol,
com un jorn t'invocava ma mareta
agenollada al peu de mon bressol.

Acúll, Senyor, mon prech en les altures,
mon pit no omplenis d'amargura y fel,
puix Tu has dit que quan pecan les criatures
devalla sempre lo perdó del cel.