Jochs Florals de Barcelona en 1875/Reculliment

RECULLIMENT

(Jochs Florals de 1875)

Dels vells turons, pel llamp ja somogudes,
quan udola'l Mestral, les roques cauen,
y ab sos trossos, abans espant dels homes,
en lo fons de la vall los noys hi jugan.
L'hivern ab fret alè les flors asseca
y'n fa pols y brossàm. De lluny flayrantnos,
nos aguayta la Mort. Anima mía,
tot fineix en lo món. ¡Medita y préga!

En và la jovenesa, torrentada
de sanch bullenta qu'engoleix a voltes
al juhí fantasiant, en và joliva
infla de vida'l cor y axampla'ls muscles
ab buf que sembla etern: la sanch matexa
qu'alleta exa ilusió, los cuchs ¡ayl cria
qu'habitaràn un jorn, com derrers hostes,
l'alberch buydat de l'orgullosa pensa.

En và l'esguart de la ciència ardida
esbrina lo infinit: en và escorcolla
les entranyes del món que Deu amaga.
Quan més en son poder confia l'home,
y repta terra y cel, tenir creyentse
segur lo cap y ferma la petjada,
veu que los llamps sobre son front serpejan
y sent dejús sos peus que'l sol tremola.

Sobre'ls homes hi hà Deu, ànima mía:
¡trista de tu si, del orgull esclava,
no sents qui ets tu y qui es Ell!... millor te fora
no haver vist may la llum; més te valdria
ser com exos llambrichs, fills del sepulcre,
que viuen de la mort voltats de fosca,
per que ells en lo carner al menys s'afartan,
mes l'orgull dels humans sempre fameja!

Deu es lo bell, lo sant, lo veritable,
principi y fi del món; tu ets la follia
que viu frisant xuclada per la febra;
Ell es torrent de llum, tu ets abim d'ombra;
Ell combla la buydor ab sa paraula
en un instant, y tu, mesquina esclava,
en un segle, vetllant de nit y dia,
no podrías formar ni un grà de terra.

Los àngels devant d'Ell plegan les ales
y les ones del mar son nom mormolan
y'ls estels en l'espay sa glòria escriuen.
Més foll que tots, devant de sa grandesa
sols l'home axeca'l cap, y Ell lo perdona!
Anima mía, esbàda les parpelles,
íx del abim hont lo pecat te xucla
y retórna a ton niu, mentres n'es hora.

Si blat y jull plegats en lo camp nexen,
prou que'ls tria'l garbell, y dins la sitja
no's barrejan pas may; l'aygua fangosa
serpejant entre Is rochs se torna clara;
l'arbre qu'es bort ab un tany bò s'empelta.
Dexondèixte en la pols, ànima mía,
y préga humil a Deu, que la pregaria
es la teula de Job pel qui té lepra.

Sota'l pès, defallida, no t'ajagues
de tos pecats, que'l bon pastor ja vetlla,
y per cercar l'ovella qu'es perduda
dexa'l remat. La rosa de Magdala,
per l'alenada d'un mal vent marcida,
als raigs del sol ixent florí altra volta.
Deu ha dit que'l qui peca set vegades
ja fa bon'obra si a la fi s'esmena.

Si la dissort son jou al coll te posa,
arrup lo cap, que perxò es fet de terra;
y si Deu vol probarte en ta amargura,
de ta avior reyal no te'n recordes,
ans, sempre humil, ta mesquinesa esmenta,
que, al impuls furient de la ventada,
la canya, per humil, no més se vincla,
y lo roure, orgullós, sol estellarse.

Afànyat a passar aquest desterro
pel camí dreturer, sense que't torben
brugits del món; follia cercar fora
lo plaer qu'en ton si pots trobar sempre.
Si'ls rochs t'espeuan y la set t'abrusa,
y la fam en ton cor ses dents enfonza
y defallida caus, àlsat y pènsa
que Deu t'espera al terme del viatge.

Quan del cim dels turons les roques cauen,
ab elles richs palaus los homs axecan,
y'ls arbres y les flors que'l gel desfulla
ja tornan a brotar quan lo fret minva.
Per l'esperit no hi hà en tota la terra
fossa prou gran. La mort no escau al home
que té per patria'l cel. Anima mía,
tot renaix en lo món. ¡Crèu, y espéra!