Jochs Florals de Barcelona en 1896/Resignació

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

RESIGNACIÓ

(Jochs Florals de 1896)


Escoltèu los fers mals que m'acabaren.
Jo era l'home més rich d'aquexa terra:
tenia mil camells; en sò de guerra
vingueren enemichs y'ls esgorjaren.

De bous potents més de dos mil parelles
enfonzavan l'arada en mes planures;
lo foch de Deu baxà de les altures
y cremà fins lo ferro de les relles.

De set fills y tres filles que tenia,
no'n resta cap ni sé hont ne jau la cendra;
Deu, que tot m'ho donà, tot m'ho va pendre.
¡Lo nom de Deu per sempre alabat sia!

Envejavan los homes ma hermosura
ahir en mon casal plè de riquesa,
y avuy en eix femer, mort de pobresa,
so una crosta viventa de malura.

Y assí m'han dexat sol! Tothom m'oblida!
Fins ma muller s'allunya esparverada,
y no acosta son front a ma besada,
y diu que no'm coneix, avergonyida.

Mos amichs orgullosos m'escarnexen
y ses rahons me furtan l'esperansa,
y's creuen qu'exa meva malhauransa
es filla del pecat, ¡y'm malehexen!

La tristesa a mos jorns es arribada,
com mort que ningú espera en jorns de festa,
y'l dolor ha caygut sobre ma testa,
com sobre rahims madurs la pedregada.

Què t'he fet, Jehovà, que vols que moria?
No t'he donat les fruytes més novelles?
No he triat la mellor de mes ovelles
per ferne ofrena en tos altars de glòria?

No so ton bon sirvent, com los meus avis?
No he contat a mos nets la glòria teva?
Quan t'ha desconegut l'ànima meva?
Quan, oh Senyor, t'han escarnit mos llavis?

Perquè,donchs, m'has ferit? Perquè estengueres
ton bras potent sobre ma testa núa,
a punt sempre de caure? L'ira tua,
per què no'm mata, si matarm volgueres?

Acàbam prest! Gítam un llamp y tòca
lo roure al cor y crémal. Ay! no vulles
que'l vent arranque poch a poch les fulles
mentres los verms van rosegant la soca.

Ah, malehits los pits que m'alletaren,
y malehit lo such ab que'm nodriren,
y malehit lo dia en que'm pariren,
y malehit lo jas hont m'engendraren!

Mes ay! què dich? La llengua que flastoma
tàllam de viu en viu. Mon cor se quexa,
com cruix l'alzina quan lo vent l'esquexa.
Oh, Tu, qu'ets Deu, contémpla que soch home!

No'm dexes, nó! Ja l'ànima tranquila
plena de fè y amor sent qu'es ta imatge,
y veu serena al terme del viatge
com va cayent son embolcall d'argila.

Ja en l'hivern trist d'exa misèria humana
sento flayrós alè de primavera,
y mon esprit vida novella espera,
com espera un camp sèch pluja tardana.

Jo penso ab l'altre món, ab Tu jo penso
mentres los cuchs sobre ma carn s'afartan,
y ab Tu m'acosto mentre'ls homs s'apartan
del baf impur y emmetzinat que llenso.

Ja tot me sobra mentres Tu no'm manques:
si jo so'l blat, ja sé que Tu ets la dalla
que serva'l grà tot abatent la palla;
séga aviat y lo graner no'm tanques.

Lo foch més creix com més lo vent l'atia,
y'l ferro talla més com més s'esmola.
Ma testa, donchs, abàt, mon cor endòla
¡y per sempre ton nom alabat sia!