Jochs Florals de Barcelona en 1896/Retorn

RETORN

(Jochs Florals de 1896)

Jo vinch de llunyes terres;
mals vents se m'hi emportaren;
d'aquelles terres llunyes
no duch pas rès de bo.
Sencè'y fort vaig anarmen:
fort y sencer retorno.
Montanyes de la patria,
dexàume entrar. ¡Ja hi so!

¡Y que be m'hi trobo
en exes encontrades!
Prou les conech, y'm sembla
que sempre hi he viscut.
Los vents qu'enrera dexo
no més duyan metzines;
lo vent sant de la terra
¡que'n porta de salut!

Me'n vaig per tots los masos
y tots de mi's recordan;
veig les matexes cares;
per mi tot hi es antich.
Tots com abans m'estiman,
tot com abans me parla;
es cada roca un temple,
cad'arbre es un amich.

Assí les tramontanes
m'hi besan carinyoses;
lo cel hi es sense núvols,
la terra sens tristors.
Assí fins la nit fosca
me sembla claror d'alba;
assí fins les espines
me semblan poms de flors.

¡Quin goig! Dalt d'aquell cingle
coronat d'atzavares
s'hi alsa'l casal dels avis
al peu d'un bosch de pins.
Ja hi sento les esquelles
dels bous y l'eugassada,
ja sento lladrà'ls gossos,
ja so casal endins.

La noble portalada,
lo pati tot plè d'eynes,
lo celler y les sitges,
les hortes y'ls corrals,
l'escala gran de pedra,
la cuyna ab l'escon rònech,
les cambres emblanquides
y'ls amples finestrals,

¡tot ho conech! Encara,
si no ab tions de roure,
ab encenalls de palla
hi fan bratlar la llar;
y plè d'antich respecte
pels qu'un jorn l'atiaren,
abaxo'l cap y'm senyo
com devant d'un altar.

Assí hi va morir l'avi,
assí'l pare hi moria;
del ventre d'una santa
assí vaig vení'al món.
Si avuy no'ls trobo a casa,
a dílshi un parenostre
me'n vaig al cementiri:
¡fa temps que tots hi son!

¡Oh patria, oh santa patria,
estrènyem be en tos brassos!
Jo tot mon cap te dono;
jo't dono tot mon cor.
Tu en ton bressol nodrires
ma primera tendresa;
també seràs la tomba
de mon derrer amor!

Y, oh patria, per amarte
no cal que sías forta,
ni cal que sías rica,
ni cal que sías gran.
Los fills volen sa mare;
y encar que sia feble,
y encar que sia pobra,
també l'estimaràn!

La patria es lo que un ama,
lo que un sempre recorda,
allò hont lo cap hi pensa,
allò hont lo cor hi viu:
pot serho una contrada,
un poble, una masia,
una esglesia, una cova,
pot serho fins un niu!

Allí hont se naix y's plora,
allí hont se mor y's resa,
tan gran com la dels altres
la patria serà allí.
Si hi cab bressol y fossa,
un pam de terra es patria!
N'hi hà prou d'un pam de terra
per nàxer y morí'!

La patria es forta sempre.
No hi hà pas rè entre'ls homes
tan fort com una mare
¡y viu no més d'amor!
Quan la terra perilla,
més y més estimèula:
¿què val lo pes dels brassos
devant l'alè del cor?

Anèm cap a montanya,
busquèumhi un recó pobre,
fèumhi cremà'una estella,
donèumhi un tros de pà,
fèuhi resà'una dona
que hi jugue ab la maynada,
¡y abans que me'n arranquen
lo món s'enfonzarà!

¡De patria, tan sols una!
¡Enrera les madrastres!
Les mares no més tenen
pels fills lo cor de mel.
Avuy, y mentres visca,
ma mare es Catalunya.
Demà, quan la mort vingue,
ma patria serà'l cel!