Jochs Florals de Barcelona en 1898/Profecía d'en Marián Aguiló

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

PROFECÍA D'EN MARIAN AGUILÓ

(Jochs Florals de 1898)


Ja l'Apòstol morí! Ja morí'l mestre!
Allí a la cambra, trista y endolada,
tot rodejat de ciris y corones,
sembla que dorm. La Mort també l'estima
y'l besa ab bes de pau y de dolsura.
Apar qu'encara viu; pareix que'ns parle;
y, per voler de Deu, sembla que digue,
com un derrer consell, a sos dexebles:

— ¿Qui sab? Vosaltres no ho veurèu tal volta
mes l'hora arribarà, que sempre arriba
lo qu'es de lley: no hi fa pas rès que trigue.
Lo volcà ja es encès; sota les roques
bull y rebull; encara no reventa,
mes ja's senten per tot les sotragades.

L'àliga vola al cel per que té plomes;
si les hi crema un llamp, prompte li crexen,
y, quan son grosses, pels espays sens fondo
torna a volar. Y'l poble que té ales
¿còm s'hi pot trobar be ran de la terra?

Tot lo qu'es fort viu sol. Lleons y tigres
no van pas a remats, y a tot fan cara
sense ningú que'ls mene y aconvoye.
Lo fuet es no més per les someres;
no hi hà cap test prou gran per criar roures;
los galliners no s'han pas fet pels buytres,
y'ls pastors son no més per les ovelles.

Jamay lo que s'enfonza y lo que sura
faràn camí plegats. May de la vida
lo treball y la capta sens vergonya
podràn menjar a la matexa taula
com bons amíchs. ¿Y, donchs, per què somnían
que'l cavall s'aparíe ab la tortuga
per córrer món? ¿Per què, donchs, ara volen
que la formiga vage ab la cigala,
si ja fins sab cantar tan be com ella?

Mes, en la llar dels avis no es tot runa;
encar hi esperretegan les guspires,
encara hi hà caliu; donchs, removèulo
y n'exirà l'alegra flamarada
qu'estemordeix als lladres y a les feres.

També a mi, també a mi, quan Deu volia,
al entorn d'exa llar m'hi feyan seti;
a les tardes d'hivern. Rondalles velles
jo hi solia contar a la gent nova;
cada vespre hi passava'l sant rosari,
y per reviscolar l'antiga flama
jo hi portava també mon feix de llenya.

Y all i vaig passà'ls anys de l'alegria,
y allí me vaig fer gran y'm vaig fer home;
y desde allí, de tant en tant, mitx cego
de remoure la pols de les centúries,
exía a esplayà'l cor per les montanyes,
a respirar els ayres de les serres,
a veure cel y a trepitjar terrossos.

May volguí per mon camp llevors de fora:
tot lo que hi tinch sembrat, tot es de casa;
no hi hà rès bort, tot es de bona mena,
y tot ha nat y creix y arrels enfonza.
Jo sols n'he pogut veure la florida,
mes ja'n veurèu vosaltres la granada
si Deu ho vol y lo bon seny hi ajuda.

En mos dolsos vagars, ab gelosia
flayrí de bon tros lluny les flors boscanes
nascudes entre rochs y al mitx de brossa,
joyes de pobre, fortes y senzilles,
esplay dolcíssim de la gent pagesa,
y oblidades del món; m'enamoraren
y volguí ser lo jardiner de totes.
Y aquexes flors selvatges de la terra
jo ab espines y tot les he cullides
cada nit, cada jorn, una per una;
y n'he tret fulles per texir garlandes,
y n'he fet toyes per posar en gerros,
y a tothom n'he donat; fins les he dutes
a la falda reyal de ma comtesa
omplintli lo palau de bona flayra.

Y aquexa fou la tasca de ma vida;
si fou honrada, ja ho dirà aquell Amo
qu'escorcolla l'intent quan jutja l'obra.
Jo ja us dexo la feyna comensada:
avant y fóra, donchsl mes, tingàu sempre
lo treball y l'amor per companyia,
que per tornar a ser lo qu'abans fórem
no cal pas vessar sanch; cal fer arades,
aparellar telers, estampar llibres.

Avant y fóra, donchs! Fèu bona feyna,
y axí tornarà tot; y axí a les glòries
de nostres velles llibertats perdudes
no'ls digueu pas adeu sens esperansa,
ans, plens de fè, cridèuloshi: ¡a reveure! —

|