Jochs Florals de Barcelona en 1898/Romanç de cego

ROMANS NOVAMENT TRET DE LA MORT D'EN JOAN SALA Y SERRALLONGA, LLADRE DE PAS

(Jochs Florals de 1898)

                          I

— ¿Voleu dir que demà'l penjan?
— Tan segur com ara es clar,
y, ja ho veus, som al mitxdía.
— Donchs, jo no ho crech.
         — Tant se val:
ja l'han posat en capella.
— No hi fa rè:'l perdonaràn
ò s'escaparà, creyèuho;
té set vides com els gats.
— Si jo fos d'en Serrallonga...
— ¿Què farías?
         — Confessarm;
posarme be ab Deu depressa.
— ¿Y ell no vol ferho?
         — ¡Axò plà!
axís que veu un Sant Cristo
diu que sembla esperitat.
— ¿Y donchs, què fan que no'l creman?
— Per que, per que... ningú ho sab;
mes si un cregués lo que diuen...
— ¿Y què diuen?
         — Que l'abat
del monestir de Banyoles
es son amich.
         — No ho crech pas.
— Donchs, noy, lo qu'aquest esplica
a mi també m'ho han contat.
Fins se diu qu'en Serrallonga
may feu cremes ni robà,
qu'es un nyerro com un temple,
que'ls cadells l'han agafat,
qu'es cavaller y dels grossos...
— ¡Cavaller sense cavall!
— Be té'l don.
         — ¡Què don ni dones!
may lo tingué; li ha donat
la por que feya als pagesos.
— ¡Me'ls tenia esparverats!
— Y ab rahó.
         — ¿Sabs per què'l matan?
— ¿Per què? Per lladre de pas:
no sé quantes morts té fetes...
sentirho fa esgarrifar.
— Bah, bah! d'exes morts encara
ningú'n sab la veritat;
algú diu que son justícies
ò venjanses d'odis grans.
Per mi, don Joan es un home
que nasqué sols per lluytar
contra tot, y en exes lluytes
s'hi sol perdre sempre'l cap.
Mes, en bona hora se diga,
may fou traydor ni cobart,
may feu mal a vells ni dones,
y si exía al camí rai
no hi sortia per nosaltres...
— ¿Y donchs per qui?
         — Pels estranys.
— M'han dit a les Guilleríes
qu'es molt brau y ben plantat.
— Axò sí, ningú li nega:
es ben fet, ferreny, y alt,
moreno, agradós de cara,
y d'ulls negres y arriscats;
gasta barba espessa y curta,
y'ls cabells, que du molt llarchs,
fins a l'espatlla li cauen
foscos y caragolats.
Té un pit a proba de bomba,
dos brassos que son dos malls,
la lleugeresa del tigre
y la forsa d'un gegant.
Maneja com una canya
el més fexuch pedrenyal,
y tant li fa matà'un home
com matà'un llop.
         — ¡Sí qu'es brau!
— ¿Y com va vestit?
         — Pel trajo
ja's veu qu'es home que val.
Du gipó de pell groguenca,
calses de vellut ratllat,
y ab civelles les sabates
demunt de mitges d'estam.
La xarpa hont du les pistoles
es de cuyro ab molts brodats,
y l'anell que porta sempre
diu que val un dineral.
El sombrero es d'ales amples,
ab molta ploma al costat;
la capa es blanca y vermella
y'l cobreix de dalt a baix.
Quan lo veuen les fadrines
no's cansan pas de miràl,
per que, vaja, us dich de veres,
que fa molt goig de mirar.
— Tant diràs, noy, que per lladre
me sembla malaguanyat.
— Jo no ho crech.
— Si no ho vols
be prou que'l veuràs demà
ab els peus fent cortesies
y ganyotes ab el cap. —
........................................
Mentres tots del près conversan
sense a Deu encomanàl,
un home que fa basarda
per los carrers salmejant,
a una mà una campaneta
y a l'altra un vell plat d'estany,
demana oracions y almoynes
pel que demà penjaràn:
les oracions son per l'ànima;
los diners, per enterràl.

                           II

Serrallonga, Serrallonga,
be te'n pots ben alabar;
de ta mort y de ta vida
tot lo món ne parlarà.
Trobadors t'han de fer trobes,
t'han d'escarnir comediants,
tos fets contaràn les velles
per adormir als infants;
ton nom cridaràn los cegos,
els llibres lo portaràn,
y't posaràn en estampes
com s'hi sol posar als sants.

De tantes morts com tens fetes
ningú se'n recordarà;
de totes les qu'ara't comptan
moltes te'n descomptaràn;
si foren morts ò justícies,
ja ho sab Deu que't jutjarà.

Si has vessat sanch catalana,
ja ab la teva ho pagaràs;
si n'has vessat de Castella,
no te'n rentes, nó, les mans;
quan ella'n vessa de nostra
tampoch se les renta may.

Els qu'ara't tenen per lladre
potsé'un jorn t'ennobliràn.
Avuy un rey te comdemna;
demà un poble t'absoldrà.
Serrallonga, Serrallonga,
be te'n pots ben alabar.

                           III


De gent escuma la plassa
y los carrers del voltant;
trepitjades prou se'n reben,
empentes venen y van.
Les dotze hores del mitxdía
ja estan a punt de tocar;
una professó qu'esglaya
per la plassa ja va entrant.
Al mitx hi và en Serrallonga
ab los brassos ben lligats,
sencer de cor, ferm de cames,
los ulls baxos y'l front alt.
No du capa ni sombrero;
tampoch du aquells cabells llarchs,
qu'ans d'exir de la capella
ja'l butxí'ls hi ha mal tallat
ab estisores oscades
y fentli escales de pam;
la corda qu'al coll ja porta
es la que'l té d'escanyar.
Trenta llanses el seguexen,
gent de peu y de cavall;
entre clergues y al mitx d'atxes
una creu li và devant,
lo butxí li và derrera
y un frare a cada costat.
Quan son al peu de la forca,
en Joan voldria parlar;
els frares ja lo'n distrauen;
ja'l butxí'l va escorcollant.
i presentan un Sant Cristo
y'l besa ab derrer afany,
y un'altra vegada'l besa
y encara'l torna a besar.
Mes lo butxí, que voldria
ja fa estona havè'acabat
y que de dir parenostres
diu algú que no'n sab pas,
se li acosta per l'esquena
y'l coll li va grapejant;
li doblega un xich la roba
per no fer nosa al dogal;
li fa córrer be la vaga,
l'estreny fort de peus y mans;
li dona enfora una empenta;
tiva'l cànem; cruix lo pal;
se sent un crit qu'esgarrifa,
y en Serrallonga va en dalt.

En Serrallonga es de ferro,
de coll curt, ample y sapat:
son de cer óssos y muscles
y'l cànem rès los hi fa.
Lo butxí ho veu, y, com home
que vol guanyar be'l jornal,
ja li salta a les espatlles
repenjàntsehi tot plegat.
La repenjada primera
ja me'l fa espernetegar;
la repenjada segona
li fa sortí'ls ulls del cap
y fins treure un pam de llengua
que se li queda penjant.
De tercera repenjada
pensa'l butxí que no'n cal.

Los dos frares s'agenollan
y resan de baix en baix;
les dones diuen senyantse:
— ¡Que Deu l'baja perdonat! —
y'ls homes irats mormolan:
— Era un valent. ¡Dormi en pau!
Els que l'han penjat per lladre
potser se'n penediràn.