L'Ignorància 76/Es jay de sa Barraqueta
← Capçalera |
L'Ignorància 76 L'Ignorància 76 Es jay de sa barraqueta |
Bona recepta → |
ES JAY DE SA BARRAQUETA
( RONDAYA )
Que parava faves
Y li cayan ses baves
Axò era y no era, bòn viatge fassa la cadernera. Contan qu'un temps hey havia pròp d'una Ciutat un camp qu'hey corria un riu que besava es pèus à un turó, y demunt es turó s'hi veya una barraca, y devant, una perera que li feya ombra. Aquí hey pessava la vida un homonet véy anomenat: Es Jay de sa Barraqueta.
Era tan mal sofrit y rabiós que ningú li poría demaná de nòves: y ses dònes deyan à n'es nins quant ploravan: si no callas, te duré à n'Es Jay de sa Barraqueta, que fa seím d'ets atlòts grassos y aygo-cayia d'es magres. Y es nins callavan, perque s'estimavan més viure que caure en ses mans d'aquell Jay.
A les hores el Bon-Jesús y Sant Pere anavan p'el mon.
Un cap-vespre, camina, caminarás, sa nit los agafá devòra sa barraqueta; y, acostantsê, véren es Jay qu'aplegava lleña per còure es sopá.
—¿No mos dariau posada per aquesta santa nit? (preguntá el Bon-Jesus.)
—Si vos aconhortau de jèure en tèrra.....
Y el Bon-Jesus y Sant Pere entraren dins sa barraca. Es jayet encalentí s'escudella, se posáren en taula, y no tenian més qu'un roagó de pa més rostit qu'un test de teula.
—¿Que no heu de fé sopes? (preguntá el Bon-Jesus.)
—Ell ja'u veys. No hey ha més pa.
—Feys sopes, no temeu.
Y es Jay se posá à llescá es trosset de pa d'òrdi, y còm més anava, més llesques feya.
—Ell el Bon-Jesus mos dona la mayna, (deya es Jay desiara.)
L'endemá dematí, quant es sòl comensava à goytá per s'entrellum de llevant, el Bon-Jesus y Sant Pere estavan de partida. Aquell crida es Jay, y li diu:
—Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé, demanau un dó.
—Demanau la Glòria, (digué totduna Sant Pere, baxet, baxet, à n'es Jay.)
—No vatx de glòries. ¿Sabeu quin dó vuy? Que qui pújiga demunt aquesta perera, no puga devallá fins que jo heu diga.
—Concedit. Demanaunê un'altre.
—Ydò que ténguiga.....
—Demanau la Glòria, (li torná dí Sant Pere.)
—'Xaume fé, si voleu. ¡Ja's bòna aquesta! Ydò, que jugant amb aquestes cartes, no puga pèrde may.
—Concedit. ¿Voleu rês més?
—Demanau la Glòria, carabassa, (li digué altra vòlta Sant Pere.)
—Si no'm das conte à Déu, vos esclafava es morros, (respongué tot enfurit es Jay; y agafant un serró que per allá tenia, continuá:) Lo que vuy jò, es que qui se pòsiga dins aqueix serró, no'n puga sortí fins que jò heu diré.
—Axí còm vos deys será.
Y el Bon-Jesus y Sant Pere prengueren ets atapins, y..... per avall s'ha dit.
Es trabays de vuytant'añs feyan trèure jép à n'es Jay de sa Barraqueta, que ja estava còm aquell que diu, amb sos pèus dins sa fòssa.
Y veys aquí qu'un dia s'hi presentá La Mòrt, y li mogué aquexa convèrsa:
—Ola, jayet, anem amb mí.
—¿Anem?
—Ydò, feys via.
—¿Que no t'agradan ses peres?
—Axí mateix.
—Ydò, puja demunt aquexa perera y menjen fins que'n vulgas, y jò aniré à arreglá quatre feynes.
—Afeñauvos y ferém via.
Y La Mòrt s'en puja demunt sa perera menja que te menja peres, fins que les se tocá amb so dit. Però, quant volgué devallá no pogué, perqu'es Jay no s'en volia aná amb ella y s'estimava més está per aqueix mon que morirsê; y la pòbre que tirava llamps y pèstes còm si tot heu hagués volgut encendre.
Y à n'es Jay li passá p'es cap ferley está molt de temps, y pasaren añs y añs, y La Mòrt dalt sa perera sense poré matá ningú.
Si qualque fossé hagués sabut axò, à n'es Jayet li feya ballá s'ensenay; perque no se moria ningú y ells no guañavan rês, còm succehia enguañy à n'es de Felanitx.
Arriba un dia que La Mòrt, avorrida d'está dalt se perera, digué à n'es Jay:
—Amollaumê y no vos diré rês.
—¿Y hey dius de debò?
—Paraula d'homo.
—Tú no'u ests homo.
—Si vos toch, que'm tirin d'una passa.
—Ydò, vesten. Y si'n vòls més de peres, ja tornarás.
—No vatx de peres, no.
Y de llavò ensá, un que no va de rês, diu que no va de peres.
La Mòrt, totduna que se pogué escapá, ¡cametes me valguen!... à doná part à n'el Dimòni, qu'estava més enfadat qu'un cabo de realistes. Que, axí còm ningú se moria, no entrava cap condemnat à Infèrn. Y, quant sabé es pas, remenant sa coua, deya:
—¡'Xelme fé à conte méu à n'aquest bergant!
Era una nit d'hivèrn, y no s'aturava de ploviscá: es Jay s'escaufava dins sa barraca.
El Dimòni carregat amb dues ánimes y bañat fins à sa pell, s'hi presenta y enrahonan d'aquesta manera:
—Ola, Baña-verda, ¿qu'es estat?
—Homo, qu'ha d'essê estat; jò m'en venia tot just per aquest camp amb aquestes dues, que eran d'un taverné y d'un contrabandista, y mos ha aplegat aquesta barrumbada y he vengut à arreconarmê aqui.
—Bé, homo, bé; estich content. Acostet y t'escaufarás un poch; bé qu'axò es còsa qu'un de vòltros sempre n'es servit.
Y el Dimòni s'hi acostá.
—Y si feyem un escambrí? li digué.
—Ja'u has dit. No, y jò que tench unes cartes..... ¿Y qu'hem de jugá?
—Un'ánima d'aquestes y sa téua.
Y còm es Jay sabia que ho poria pèrde, hey vengué à bé. ¿Y que m'en direu? Es Jay una derrera s'altre, li guañá ses dues ánimes, que de gòtx Y alegria botavan. Però lo que li sabia greu à s'ánima des taverné era no porê plantá tavèrna, perque no tenia mans per posá
aygo à dins es ví, ni cap per enganá à là gent; y à sa des contrabandista no porê aná de tabach, perque no tenia cames per corre y fugí des carabinés, ni llengo per di mentides. ¡Mirau qu'aquexes dues ánimes hey estavan ben arreglades!
Llavò el Dimòni volgué que li pagás cafè, copa y puro, perque li havia guañat; y axí còm per aná à sa tavèrna havian de passá es torrent, el Dimòni se digué per si mateix:
—Aquest Jay es més que'l reverent Dimòni, perquè à mí qu'heu som, m'ha
enganat. ¿Còm heu faré per durlomen? No rês, en passá es torrent el cap-fich de còp-descuyt dins s'aygo, y llavò ja será méu.
Y es Jay se posá es serró à s'esquena, y ¡ala envant! de cap à sa tavèrna.
—Homo, (va dí es Jay), veus, tú estás avesat à viure dins foch; y amb s'arruxada d'avuy y are si te bañas es pèus à n'es torrent hey ha perill d'embolicá una pulmonia. ¿Y que seria el mon sense tú?
Y sobre tot à Infèrn no hey hauria qui s'hi oís. Es condemnats no voldrian está p'ets altres dimònis y se mouria un renòu... Ca, ca, creumê, poset dins aqueix serró y te passaré demunt s'esquena.
Y es beyeról de Dimòni s'hi posá dedins. Per mí havia tastat ses botelles des taverné quant s'en duya sa séua ánima.
Y es Jay quant vé el Dimòni dins es serró, va di:
—Are t'hi tench.
Y tocà soleta à ca un ferré.
—Daume una calda à n'aquest serró, (digué à n'es mèstre.)
Y el pòsan dins sa fornal; quant fonch ben vermey, el tiran demunt s'encruya, y, agafant es mossos es mays, toch vé, toch va, fins que no tengueren alê; túm, pa, ta, túm; túm, pa, ta, tam.
Llavò es Jay obrí es serró y el Dimòni sense volê sebre qui l'havia encalsada, ja's fuyt còm un llamp cap à Infèrn.
—Ja tornarás si'n vòls un'altre, (digueren tots amb tò de burla.)
Es Jay s'en tornà à sa barraca y entre ell mateix, se deya:
—Are ni La Mòrt ni el Dimòni no'm demanarán pús de nòves, y porá essê que visquem molt de temps. Veèm en Gelat ahont s'ajaurá.
—Fietes méues, (va dí à ses dues ánimes quant arribá,) aquí, qui no fa feyneta, no menja coqueta.
—Ja's de rahó, (respongueren elles,) ja val més fé feyna còm un patró pelut que no viure amb en Bañeta verda.
—¿Però còm porian fé axò si no tenian còs? dirá qualqú.
—Fiet, li diré jò, axò contan ses cròniques d'aquell femps, y fòris.
Sobre tot, passaren añs y añs y es Jay de sa Barraqueta ja no havia de fé es cent: y, cansat de viure, s'exclamá:
—Ja'u será blau es festé, si axò no muda. No rês: anem à n'el Cèl, veurem si mos vòlen.
Y camina, caminarás, per desèrts y boschs, travessant muntañes y comellás, arribá cansat y mòrt à n'el Cèl; y vegent ubèrt, se'n entrá dedins, y totduna qu'afiná el Bon-Jesus, s'en hi va aná à ferli xacòta.
—Está, homo, (li digué el Rey de Cèl y tèrra.)
—Apòsta he vengut per está, respongué es Jay, y se vá assèure.
—Ja estaré més alèrta un'altre vegada, (deya Sant Pere remenant es cap); ¡mirau quina endemesa, entrarsen sense dirme ase ni bèstia!
Y es Jay de sa Barraqueta al punt tot heu desbaratava y sempre feya riure la cort celestial y à n'el Cèl no hey havia qui s'hi entengués.
—Trèu à defora aqueix desbaratat, Pere, (va dí el Bon-Jesus), qu'axò no's lloch de fé trifulga.
Y Sant Pere amb una betcollada l'enviá à mal viatge.
—A n'el Cèl m'engegan y à l'Infern me pregan, (va dí es Jay), à l'Infèrn m'en vatx.
Y ja's partit de quatres per avall: y, camina, caminarás, per turons, fondals y garrigues, à n'es pèu d'una montaña vé una covòta que vomitava fum.
—Aquí dêu essè l'Infèrn, (digué entrant dins sa còva); vé un portalet y tocá à sa pòrta.
—¿Qui es? (preguntá una veu esquerdada.)
—Es Jay de sa Barraqueta.
—Posau barres que no entr'!
—Si no obriu, esbuch ses pòrtes.
—Obriren, y un enfilay de dimònis amb tions de foch, còm à llamps s'afuaren à ell.
—Anau alèrta, que poriau cremá un homo, (digué tot xelest,) ¿y ahont es es vòstr' amo?
—Entrau per allá dedins, (digueren es dimonions tirant es tions de foch, y advertint à n'es séus companeros:) Ell aquest bergant no's còm ets altres que vénen per aquí. ¿Que deu cercá aquest embadalit? Es qui vénen del mon, van més coua baxa.
Havian passat vuyt dies y es Jay de sa Barraqueta sortia d'Infèrn.
Aquell paratge no li agradava y determiná tocá el dos altre volta cap al cèl.
Tan aviat tancaren es dimonions quant el véren sortí, que li enganxaren es calsons; y ell tol enfadat, exclamá:
—El Dimòni qu'hey babit amb vòltros. ¿No sabeu tení un poch més de mirament amb ses còses?
Quant arribá à n'el Cèl, Sant Pere guaytava per un finestró, y fent sa mitja, li digué:
—¡Ah bergant! no m'enganaréu, no, aquesta vegada. Si haguesseu demanat
la Glòria, quant vos ho deya, are vos dexaria entrà.
—Y si vos donava dues ánimes?
—Èll En Pau heu digué: «Que qui guañava un'ánima, tenia sa séua segura.» però..... bé, heu aniré à demaná à n'el Bon-Jesus.
Poch després, es Jay de sa Barraqueta anava à dú ses dues ánimes perque li havian concedit lo que desitjava.
Quant torná, li obriren sa pòrta, hey entrá; y encar'are hey es, si no ha sortit.
Y sa rondaya està acabada. Digau si vos ha agradada.