La confiança en sí mateix. L'amistat/L'amistat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Capçalera (La confiança en sí mateix. L'amistat, p85).jpg


L'AMISTAT

Una gota vermella de mascle sang
té més força que l mar abraonat.
El món mudable va i ve,
l'amant està ferm i s'arrela.
Jo creia que havia fugit,
i, després de molts anys,
brillà de nou afecte inextingible
com l'auba de cada dia.
Mon cor, ansiós, fou lliure altra vegada;
oh amic!, mon pit va dir,
tu sol me fas del cel una volta,
tu dónes a la rosa l seu carmí,
pel teu entremig tot pren formes més nobles
i mira més enllà de la terra;
el vogit feixu del nostre destí
apar en tes virtuts l'orbita d'un sol.
A mi també ta noblesa m'ha ensenyat
a dominar ma desesperació;
les fonts de ma vida oculta
són belles per ta amistat.


L
a nostra amabilitat es molt més gran de lo que mai no s diu. Malgrat tot l'egoisme que com vent llevant glaça la terra, un element d'amor com eter finissim banya tota l'humana familia. Quantes persones no trobem per les cases am qui escassament parlem, i que tant mateix honorem i que ns honoren! Quantes no n veiem pel carrer, o seuen am nosaltres a l'iglesia, am qui, si bé en silenci, ens alegrem d'estar! Llegiu el llenguatge d'eixos esguards errants. El cor coneix.

L'efecte que produeix aquesta afecció humana es una certa exultació cordial. En poesia i en llenguatge comú, les emocions de benevolença i de complacencia que sentim envers els altres se comparen als efectes materials del foc; tant rapides, o molt més rapides, més actives, més excitants són aquestes belles radiacions interiors. Desde l més alt grau d'amor passional fins al més petit de bona voluntat, elles són la dolçor de la vida.

Les nostres potencies intellectuals i actives augmenten am la nostra afecció. El lletrat se posa a escriure, i tots els seus anys de meditació no són prou pera inspirar-li un bon pensament o una expressió feliç; però que hagi d'escriure una carta a un amic i al moment estols de gentils pensaments li venen, revestits arreu d'escullides paraules. Observeu, en una casa que habiten la virtut i la dignitat, quina palpitació no hi produeix la vinguda d'un foraster. Un foraster encomanat i esperat s'anuncia, i una inquietut entre goig i pena invadeix tots els cors de la casa. La seva arribada gaire bé produeix por als bons cors que desitgen saludar-lo. La casa es espolçada, cada cosa vola al seu lloc, el vestit vell se muda pel nou, i un dinar s'imposa per poc que s pugui. D'un foraster encomanat, no més que les bones veus se diuen i s'escolten. Ell es pera nosaltres l'humanitat. Es lo que desitgem. Havent-lo així imaginat i revestit, ens preguntem quines relacions de paraula i de fet hem de servar amb aital home, i ens sentim tots neguitosos. La mateixa idea exalta la nostra conversa amb ell. Parlem mellor que de costum. La nostra imaginació es lo més viva, la memoria riquissima, i el nostre diable mut ha pres comiat per una estona. Per llargues hores podem continuar una serie de comunicacions sinceres, gracioses i riques, tretes de l'experiencia més vella i més secreta; de tal modo que ls parents i coneguts que ns escolten queden vivament sorpresos de les nostres extraordinaries facultats. Més tantost el foraster comença a introduir en la conversa ses parcialitats, ses definicions, sos defectes, tot es acabat. Ell ha sentit lo primer, lo darrer i lo mellor de la que jamai sentirà de nosaltres. Ja no es ara un foraster. Vulgaritat, ignorancia, error, són velles coneixences. Ara, quan torni, podrà trobar aquella condicia, el bell vestit, el bon dinar,—però ls glatits del cor i les comunicacions de l'ànima, mai més.

Qué hi ha tant agradable com aquests dolls d'afecció que m tornen el món jove altra volta? Qué tant deliciós com un just i ferm encontre de dos en un pensament o un sentiment? Que hermoses, a l'acostar-se a aquest cor bategant, les passes i les formes dels agraciats i del fidels! Al moment que ns entreguem a les nostres afeccions, la terra s metamorfosseja; ja no hi ha hivern ni nit; tota tragedia, tot enuig s'esvaeix,—fins els devers i tot. Res pot omplir l'eternitat insondable sinó les formes totes radiants de sers aimats. Que tingui l'ànima la certitut de reunir-se al seu amic en algun punt de l'univers, i, contenta i gojosa, esperarà sola mil anys.

Aquest matí m'he despertat am devot agraiment als meus amics, els vells i els nous. Com puc no nomenar a Déu l'Hermós, si diariament així sem manifesta en sos dons? Me barallo am la societat, abraço la solitut, i tant mateix no sóc tant ingrat que no vegi ls savis, els amables i els de noble pensa quan de temps en temps passen per ma porta. El qui m sent, el qui m'entén, devé meu,—una possessió per sempre. Ni es tant pobra la Natura que no m dongui aquest goig varies vegades; i així tots teixim am nostres propis fils socials una nova tela de relacions; i com que molts pensaments successius arriben a materialisar-se, nosaltres ens trobem poc a poc en un nou món de la nostra propria creació, i no més forasters i pelegrins en un món tradicional. Els meus amics m'han arribat sens jo cercar-los. El gran Déu mels va donar. Pel dret més antic, per l'afinitat divina de la virtut am sí mateixa, jo ls trobo, o, mellor, no jo, sinó la Deitat en mi i en ells, que burla i anula ls murs espessos del caracter individual, relacions, edat, sexe i circumstancies, que usualment comporta, i ara de molts ne fa un sol. Grans mercès vos dec, excellents aimadors, que m desplegueu el món a noves i nobles fondaries, i amplieu el sentit de tots mos pensaments. Són nova poesia det primer Bard,—poesia sense pausa,—himne, oda, epopeia, poesia que sempre brolla, Apol i les Muses que encara canten. Se separaran també aquests, o algú d'aquests, altre cop de mi? No ho sé pas, però no ho temo; car ma relació amb ells es tant pura, que ns tenim per simple afinitat, i el Geni de ma vida, essent talment social, la mateixa afinitat exercirà sa energia en qualsevol que sigui tant noble com aquests homes i dònes, sigui jo on sigui.

Jo m confesso, en aquest punt, d'un temperament molt delicat. Es quasi perillós pera mi «destruir el dolç verí del licor abusiu» de les afeccions. Una nova coneixença es pera mi un gran deveniment i em priva de la sòn. He tingut sovint belles fantasies sobre persones que m'han fet passar hores delicioses; més el goig acaba amb el dia; no dóna fruit. El pensament no hi neix; la meva acció es molt poc modificada. Jo tinc de sentir orgull en les obres del meu amic com si fossin meves,—i una proprietat en ses virtuts. Sento tant de goig quan ell es alabat, com l'aimador quan sent aplaudir la seva promesa. Valorem amb excés la conciencia del nostre amic. Sa bondat sembla mellor que la nostra, sa naturalesa més fina, ses temptacions més petites. Tot lo que es seu,—son nom, sa figura, son vestit, llibres, instruments,—l'imaginació ho sublima. La nostra propria pensa sona nova i més ampla de sa boca.

Am tot, la sístole i diàstole del cor no deixa de mostrar analogia amb el fluix i refluix de l'amor. L'amistat, com l'immortalitat de l'ànima, es cosa massa bona pera esser creguda. L'aimador, al contemplar sa estimada, mig-coneix que no es ella realment lo que ell adora; i en les hores daurades de l'amistat ens sorprenen ombres de sospita i d'incredulitat. Dubtem de si tal volta concedim al nostre heroe les virtuts am les que brilla, i adorem després la figura a qui hem atribuida aquesta habitació divina. En rigor, l'ànima no respecta pas als homes com se respecta a sí mateixa. En veritat extricta, tots els homes viuen baix la mateixa condició d'un allunyament infinit. Tindrem por de refredar el nostre amor, si minem pera trobar els fonaments metafisics d'aquest temple elisià? No seré jo pas tant real com les coses que veig? Si ho sóc, no haig de témer de coneixer-les per lo que són. La llur essencia, ancque necessiti orguens més fins de percepció, no es pas menys més bella que la llur apariencia. L'arrel de la planta no es pas lletja pera la ciencia, ancque pera toies i garlandes tallem la tija arran. I en mig d'aquestes plaents fantasies, jo dec aventurar la presentació del fet pelat, per més que tingui de resultar una momia egipcia en nostre banquet. L'home que està unit am la seva pensa té un concepte superior de sí mateix. Es conscient d'un succés universal, per més que comprat am constants fallides particulars. No hi ha aventatge, ni poder, ni or, ni força, que puguin contrastar-lo. Jo no puc sinó confiar més en ma pobresa que en la vostra riquesa. No puc fer la vostra conciencia equivalent a la meva. No més l'estel enlluerna; el raig del planet es palid com clar de lluna. Jo bé sento lo que diuen de les admirables qualitats i excellent caracter de la persona alabada, més jo sé prou que am totes ses capes de porpra no m'ha de plaure sinó es pas un pobre grec com jo. No ho puc pas negar, oh amic! que la vasta ombra de lo Fenomenal a tu també t'enclou dins sa pintada i virolada immensitat,—a tu, també, comparat am qui tot lo demés es ombra. Tu no ets pas Ser, com es la Veritat, com es la Justicia; tu no ets pas la meva ànima, sinó una pintura, una imatge d'ella. Tot just ets arribat, i ja estas prenent el barret i la capa. Es que l'ànima no desclou amics com l'arbre que brosta i tot-d'una, am la germinació de nous botons, espolsa la fulla seca? La llei de la natura es alternació per sempre més. Cada estat electric sobre-indueix l'oposat. L'ànima s'environa d'amics, pera poder entrar en un més gran coneixement de sí mateixa o solitut; i resta sola per un temps pera poder enlairar la seva conversació o societat. Aquest procés se revela per tota l'historia de les nostres relacions personals. L'instint d'afecció ns revifa l'esperança d'unió amb els nostres companys, i l'instint d'isolament, al retornar, ens aparta d'aquella cacera. Així tots els homes passen la vida en persecució de l'amistat, i, si un hom expressés son veritable sentiment, a cada nou candidat pel seu amor podria escriure una lletra com aquesta:

«Car amic: Si jo estigués segur de tu, segur de ta capacitat, segur d'aparellar el meu humor amb el teu, ja mai més pensaria en futeses respecte a tes anades i vingudes. Jo no sóc pas gaire savi; el meu humor es facilment assequible; i jo respecto l teu geni, que es pera mi encara gaire bé insondat; am tot, jo no goso presumir en tu una perfeta intelligencia de mi, i així tu ets pera mi un torment deliciós. Teu sempre o mai.»

Emperò aquests plaers inquiets i aquests torments delicats són fets pera curiositat, no pera la vida. No ns hi devem entregar. Això es teixir trenyina, i no tela. Les nostres amistats se precipiten a curtes i pobres conclusions, perquè les fem d'un teixit de vi i de somnis, en lloc de la solida fibra del cor humà. Les lleis de l'amistat són austeres i eternes, d'una sola peça am les lleis naturals i morals. Més nosaltres aspirem a un profit rapit i mesquí, pera xuclar-hi una dolçor sobtada. Peguem urpada al fruit més tardà de tot el jardi de Déu, que necessita molts estius i molts hiverns pera madurar. No cerquem pas al nostre amic religiosament, sinó am una passió adulterada que sel voldria fer nostre. Es en va. Estem tots armats amb antagonismes subtils, que, tantost ens trobem, se posen en joc, i tradueixen tota poesia en prosa rancia. Quasi tots devallen pera reunir-se. Tota associació ha d'esser un compromís, i, lo que es pitjor, la mateixa flor i aroma de la flor de cada un dels bells caracters desapareix quan s'acosten. Quin perdurable desengany no es la societat actual, adhuc la dels virtuosos i dotats! Després que am llarga previsió s'han combinat entrevistes, ara, en plena festa de l'amistat i de la pensa, hem d'esser atormentats per cops traidors, per sobtades, intempestives apaties, per epilepsies d'enginy i d'esperit animal. Les nostres facultats no ns juguen net, i amdós companys troben alivi en la solitut.

Jo tindria d'esser igual a cada una de mes relacions. Res hi fa l nombre d'amics que jo tingui, i el goig que trobi en conversar amb ells, si n'hi ha un a qui jo no sigui igual. Si jo he reculat en una lluita, tota la joia que trobo en les demés devé miserable i covard. Jo m tindria d'avorrir, si aleshores fes dels altres amics mon asil.

 «El valent guerrer famós en la batalla,
després de cent victories, no més un cop retut,
es esborrat del llibre de l'honor,
i tots els seus serveys són oblidats.»

Així la nostra impaciencia es asprament castigada. La vergonya i l'apatia són la dura closca que protegeix de madurar abans d'hora a un organisme delicat. Aquest se perdria, si s conegués a sí mateix, abans de que alguna ànima superior fos prou madura pera coneixe-l i posseir-lo. Respecteu la naturlangsamkeit[1] que endureix el rubí en un milió d'anys, i treballa a tant llarga durada, que dins d'ella els Alps i els Andes se fan i s fonen com arcs de Sant Martí. El bon esperit de la nostra vida no té cap cel pera premi de la precipitació. Amor, que es l'essencia de Déu, no està pas per lleugereses, sinó pel valor sencer de l'home. No tinguem pas aquest afany pueril en les nostres afeccions, sinó la dignitat més austera; acostem-nos al nostre amic amb una fe audaç en la veritat del seu cor i en l'amplaria incommovible dels seus fonaments.

Les atraccions d'aquesta materia són irresistibles, i deixaré per una estona tota consideració del benefici social subordinat, pera parlar d'aquesta relació selecta i sagrada, que es una mena de relació absoluta, i que fins al llenguatge d'amor deixa sospitós i vulgar, tant es aquesta més pura, i res del món tant diví.

No vull tractar les meves amistats am delicadesa, sinó amb el més aspre coratge. Quan són reals, no són pas fil de vidre ni dibuix de gebre, sinó la cosa més forta que coneguem. Car després de tantes edats d'experiencia, què coneixem avui de la natura o de nosaltres mateixos? Ni un sol pas ha avançat l'home vers la solució del problema del seu destí. En una general condemnació de follia està tot l'univers dels homes. Més la dolça sinceritat de joia i pau que m dona aquesta aliança am l'ànima del meu germà, es el pinyó mateix, del qual tota natura i tota pensa no són més que la closca i clofolla. Benhaurada la casa que acull a un amic! Prou podria edificar-se, com una arcada o glorieta festiva, pera hostatjar-lo un sol dia. Més feliç encara si ell coneix la solemnitat d'aquesta relació i honora sa llei. El qui s presenta candidat per aquest pacte arriba, com un olimpià, als grans jocs, aon són competidors els primogenits del món. Se proposa lluitar en una justa en quals llistes figuren el Temps, la Miseria i el Perill, i aon sol es vencedor aquell qui tingui en sí prou veritat pera preservar la flor de sa bellesa del desgast i la destrucció de tots aquells. Els dons de la fortuna poden ser-hi o no ser-hi, però tota la rapidesa en aquest cors depèn de la noblesa intrinseca i del menyspreu de futeses.

Dos elements entren en la composició de l'amistat, cascú tant sobirà, que en cap d'ells puc descobrir superioritat, ni raó pera nomenar l'un abans que l'altre. L'un es Veritat. Un amic es una persona am la qual jo puc esser sincer. Davant d'ell puc pensar en veu alta. A la fi he arribat a la presencia d'un home tant real i tant igual, que m puc despullar d'aquelles robes més interiors de dissimulació, cortesia i segona intenció, que ls homes mai no abandonen,i puc tractar amb ell amb aquella simplicitat i integritat am que un atom se junta amb un altre. La sinceritat, com les diademes i l'autoritat, es un luxe sols permès a la jerarquia més alta, la que té llicencia pera dir la veritat, per no tenir res superior que cortejar o acatar. Cada home sol es sincer. A l'entrar una altra persona comença l'hipocresia. Ens guardem i defensem de l'aproximació del nostre company am compliments, xerrades, diversions i quefers. Li cobrim am cent vels la nostra pensa. Jo coneixia un home que, mogut d'una mania religiosa, va llençar aquests volquers i, prescindint de tot compliment i lloc comú, parlava a la conciencia de cada persona que trobava, i això am gran penetració i bellesa. De primer el resistien, i tot-hom convenia en que era boig. Més, persistint per un temps, com no podia menys de fer, en aquesta via, ell va conseguir l'aventatge de fer entrar a totes ses coneixences en relacions de veritat amb ell. Ningú pensava en parlar amb ell falsament, ni en treure-sel de sobre amb una xerrada dels mercats o ls salons de lectura. Sa gran sinceritat obligava a tot-hom al mateix tracte senzill, i tot-hom li mostrava am certesa quin amor a la natura, quina poesia, quin simbol de veritat tenia. Més a la majoria de nosaltres la societat no ns mostra pas la cara ni ls ulls, sinó l costat i l'esquena. L'estar en relacions veritables amb els homes en una epoca falsa bé mereix un accés de follia, no es així? Poc sovint podem anar drets. Quasi bé tota persona que trobem demana algun compliment, vol que l'afalaguin; té una fama, un talent, una quimera religiosa o filantropica ficada al cap, que són inqüestionables, i que espatllen tota conversa amb ella. Més un amic es un home sà que no exercita l meu enginy, sinó a mi mateix. El meu amic me dóna entreteniment sense exigir de cap estipulació de part meva. Un amic es, per tant, una sort de paradoxa en la natura. Jo, l'unic que sóc, jo, que res veig en la natura qual existencia pugui afirmar amb igual evidencia que la meva, contemplo ara la semblança del meu ser, en tota sa elevació, varietat i raresa, repetida en forma extrangera. Talment pot ben dir-se que un amic es l'obra mestra de la natura.

L'altre element de l'amistat es Tendresa. Estem units als homes per tota mena de llaços, per la sang, l'orgull, el temor, l'esperança, el lucre, el desig, l'odi, l'admiració, per tota mena de circumstancies, divises i futeses, però dificilment podem creure que existeixi en un altre tanta virtut que ns captivi d'amor. Es possible que un altre sigui tant benaurat, i jo tant pur, que li pugui oferir tendresa? Quan un home se m fa car he tocat la meta de la fortuna. Poca cosa trobo en els llibres que vagi dret al cor de la qüestió. Am tot, tinc un text que no puc passar en silenci. Diu el meu autor: «M'ofereixo esquerpament als qui de fet me posseeixen, i em dono menys a qui més venero». Voldria que, tant com ulls i eloqüencia, l'amistat tingués peus. Primer té d'arrelar-se en la terra, abans no s vincli sobre la lluna. Jo la desitjaria quelcom de burgès, abans d'esser tot un querubí. Censurem al burgès perquè fa de l'amor una comoditat. Es un cambi de dons, de prestacions utils; es bon veinatge; fa la vetlla al malalt; sosté la glaça a l'enterro; i perd totalment de vista les finures i la noblesa de la relació. Més si no podem reconèixer al déu sota aquesta disfreça de marxant, per altra part tampoc podem perdonar al poeta si fila massa prim, i no concreta l seu somni am les virtuts municipals de la justicia, puntualitat, fidelitat i pietat. Abomino la prostitució del nom d'amistat pera significar aliances a la moda i mundanals. M'estimo molt més la companyia dels rustics i dels innocents que l'amistat sedosa i perfumada que celebra ls dies de reunió am pompes frèvoles, passejades en cotxe i dinars en els mellors hostals. El fi de l'amistat es un comerç el més estricte i casolà que pugui establir-se,—més estricte que cap altre de que tinguem experiencia. Es feta pera ajuda i conhort en totes les relacions i circumstancies de la vida i de la mort. Es propria de jorns serens, i de dons graciosos, i excursions campestres, més també d'aspres camins i forts treballs, naufragi, pobresa i persecució. Guarda companyia am les agudeses d'esperit i amb els extasis religiosos. Tenim de dignificar-nos mutualment les necessitats i funcions jornaleres de la vida humana, i embellir-la am coratge, saviesa i unitat. Mai no hauria de caure en res d'habitual i establert, sinó que hauria d'esser alerta i inventiva, i afegir poesia i raó a lo que era un vil ofici.

L'amistat, podem dir, necessita naturaleses tant rares i preuables, cada una tant ben temperada i tant feliçment adaptada, i am tot tant circumstanciada (car adhuc en aquest punt, diu el poeta, l'amor vol que les parts siguin del tot aparellades), que la seva satisfacció pot molt rarament assegurar-se. No pot existir en sa perfecció entre més de dos, diuen alguns dels savis en aquesta ciencia ardent del cor. Jo no sóc tant estricte en els meus termes, tal volta perquè no he conegut mai una amistat tant elevada com altres. La meva imaginació s complau més en un cercle d'homes i dònes divins, variadament relacionats uns amb altres, i entre ls quals existeix una sublim intelligencia. Però trobo aquesta llei d'un amb un peremptoria en la conversa, que es la pràctica i consumació de l'amistat. No barregeu massa les aigües. La mescla dels bons es tant dolenta com la dels bons amb els dolents. Tindreu converses molt profitoses i animades en temps diferents am dos homes diferents, més reuniu-vos tots tres i no tindreu una sola paraula nova ni coral. Dos poden parlar i un pot escoltar, però tres no poden pas pendre part en una conversa de la sort més sincera i recercant. En bona companyia, mai hi ha entre dues persones, a travers de la taula, tal conversa com té lloc quan les deixeu soles. En bona companyia, els individus acoten llurs egotismes dins una ànima social exactament al nivell de totes les conciencies presents. Cap parcialitat d'amic a amic, cap indulgencia de germà am germana, de muller am marit, no es allí escaient, sinó impertinent. Tant sols aquell pot enraonar que, no limitant-se pobrement a la seva pensa, s'aventura a navegar solcant la pensa general de la reunió. Ara bé: aquesta convenció, que l bon sentit demana, destrueix la gran llibertat de la conversa elevada, que requereix una coincidencia absoluta de dos ànimes en una.

No hi ha pas dos homes que, deixats sols, no entrin en relacions més simples. Però es l'afinitat que determina quins dos han de conversar. Quan entre dos no hi ha parentiu, no troben goig l'un en l'altre; no sospitaran mai els poders latents de cadascú. Parlem devegades d'un gran talent pera la conversa, com si fos una proprietat permanent en certs individus. La conversa es una relació volandera,—i res més. Un home de reputat talent i eloqüencia es incapaç, am tot això, de dir una paraula al seu cosí o al seu oncle. I ells acusen son silenci am tanta raó com ne tindrien pera censurar l'insignificança d'un rellotge de sol posat a l'ombra. Poseu-lo al sol, i marcarà l'hora. Entre ls qui tenen gust en sa pensa, aquell recobrarà sa llengua.

L'amistat demana aquell rar terme mig entre semblança i dessemblança, que s pica am la presencia de força o consentiment en l'amic. Primer estar-me sol fins a la fi del món, que no que l meu amic traspassi amb una paraula o una mirada sa simparia real. Tant m'enutja l'antagonisme com la condescendencia. Que l meu amic no deixi un sol instant d'esser ell mateix. L'unic goig que tinc en que ell sigui meu està en que lo no meu es meu. M'irrita sols trobar una concessió insipida allí aon cercava una mascle ajuda, o al menys una mascle resistencia. Val més esser una ortiga en el còs del vostre amic que l seu eco. La condició que l'alta amistat demana es poder prescindir d'ella. Aquesta alta funció requereix personatges grans i sublims. Cal que siguin realment dos, abans d'esser realment un. Sigui l'amistat una aliança de dues naturaleses grans i formidables, mutualment observades, mutualment temudes, abans no reconeguin la pregona identitat que per dessota aquestes divergencies les uneix.

Sols qui es magnanim es apte pera aquesta societat; qui està segur de que grandesa i bondat són sempre economia; qui no s daleix pera intervindre en sos atzars. Que no intervingui en aquest. Deixa al diamant ses edats pera formar-se; ni esperis accelerar les naixences de lo etern. L'amistat vol un tractament religiós. Parlem d'escullir els nostres amics, però ls amics se trien sols. La reverencia es una gran part de l'amistat. Tracta l teu amic com un espectacle. Pla que ell té merits que no són pas teus, i que tu no pots honorar, si t'obstines en tenir-lo massa a la vora. Aparta-t; dóna espai an aquests merits; deixa que pugin i s'extenguin. Per ventura ets l'amic dels seus botons o de sa pensa? Amb un cor gran ell restarà extranger en mil particularitats, pera poder acostar-s'hi en el terrer més sant. Deixa-ho pera les noies i pels nois el mirar un amic com una proprietat, i xuclar-hi un plaer breu de confusió, en lloc del més noble benefici.

Deixeu-nos comprar amb una llarga prova la nostra entrada en aquest gremi. Per què hem de profanar ànimes nobles i belles am la nostra intrusió? Per què insistir en brusques relacions personals amb el vostre amic? Per què anar a casa seva i conèixer sa mare i son germà i ses germanes? Per què les visites d'ell a la vostra? Són essencials aquestes coses al nostre pacte? Deixeu aquest tocar i grapejar. Sigui ell pera mi un esperit. Un missatge, un pensament, una franquesa, un esguard d'ell me calen, més no noves ni dinars. Política, xerrades i acomodos veinals, de companys més vulgars puc procurar-mels. La societat del meu amic no hauria d'esser pera mi poetica, pura, universal i gran com la mateixa natura? I no deuria jo sentir que l nostre llaç es profà en vista aquella barra de nuvols que dorm l'horitzó, o aquell tou d'herba onejant que desparteix el rieró? No l'envilim, ans alcem-lo a aquest nivell. Aquells grans ulls que t desafien, la despreciativa bellesa del seu posat i gestes no t moguin pas a humiliar-los, sinó, al contrari, fortifica-ls i enlaira-ls. Venera ses superioritats; desitja-se-les, no tant sols en pensament, sinó replegant-les, dient-se-les totes. Guarda-l com la teva contrapart. Sigui ell sempre pera tu com un bell enemic, indomptable, devotament reverenciat, i no una conveniencia trivial destinada a envellir prest i ser llençada. Els cambiants de l'opal, les llums del diamant, no s poden veure si l'ull es massa aprop. Jo escric al meu amic una lletra, i d'ell ne rebo una altra. Això us semblarà poc. A mi m basta. Es un dò espiritual digne d'ell de donar, i de mi de rebre. No profana a ningú. En aquestes ratlles calides el cor s'hi fia com no s fiarà en la llengua, i hi vessa la profecia d'una existencia més divina que totes les que jamai els anals de l'heroisme han consagrat.

Sigui tant gran el vostre respecte per les santes lleis d'aquesta cofradia, que no perjudiqui sa flor perfecta la vostra impaciencia d'obrir-la. Devem esser ben nostres abans no poguem esser d'un altre. El crim dóna al menys aquesta satisfacció, segons el proverbi llatí: pots parlar d'igual a igual amb el teu complice. (Crimen quos inquinat, æquat.) Amb aquells a qui admirem i estimem, al principi no podem fer-ho. I, am tot, el més petit defecte de propria possessió vicía, al meu judici, la relació sencera. Mai podrà haver-hi fonda pau entre dos esperits, mai respecte mutual, fins que, en llur dialec, cascú representi el món enter.

Ço que es tant gran com l'amistat tractem-ho am tanta grandesa d'ànima com puguem. Guardem silenci, i podrem oir el murmuri dels déus. No intervinguem. Qui us ha ficat a rumiar lo que direu a l'ànima escullida, o com li direu? No importa quant enginyós, quant graciós i quant tendre sigui. Hi ha graus innombrables de follia i de saviesa, i pera vós el dir quelcom es ser frèvol. Espereu, i el cor parlarà. Espereu fins que lo necessari i lo etern us subjuguin, fins que l dia i la nit se valguin dels vostres llavis. El sol premi de la virtut es la virtut; la sola via de tenir un amic es ser-ne un. No us apropareu pas més d'un home entrant a casa seva. Si es diferent, la seva ànima us fuig tant més depressa, i no rebreu mai dels seus ulls un esguard veritable. Veiem als nobles de lluny, ens hi acostem, i ens repelleixen. A què ve aquesta intrussió? Tard, molt tard, ens adonem de que cap combinació, cap presentació, cap costum o habit de societat ens pot servir de res pera posar-nos amb ells en la relació que desitjem,—sinó sols l'elevació de la naturalesa en nosaltres a la mateixa altura a que està en ells. Aleshores ens juntarem com aigua amb aigua; i si no ns juntem, ja no ns caldran, car llavores nosaltres ja som ells. En darrer analisi, l'amor es sols un reflexe, procedent d'un altre, de nostre propri merit. Hi ha hagut homes que han cambiat noms am llurs amics, com si amb això vulguessin dir que en un amic cadascú amava sa propria ànima.

Quan més alt es l'estil d'amistat que volem, més dificil ens es, naturalment, d'establir-lo en carn i sang. Anem sols pel món. Amics com els que desitjem són somnis i faules. Però un cor fidel mai abandona la sublim esperança de que arreu, en altres regions del poder universal, hi ha actualment ànimes treballant, patint i lluitant, que poden estimar-nos, i a les quals podem estimar. Ens podem felicitar de que la nostra joventut, de follies, disbarats i vergonyes, sigui passada en la solitut, i quan serem homes fets encaixarem mans heroiques am mans heroiques. Unicament serveixi-ns d'avís ço que veiem, pera no firmar lligues am persones barates, aon cap amistat pot haver-hi. La nostra impaciencia ens precipita a folles aliances, que cap déu ampara. Si persisteixes en ton camí, ancque perdis lo petit, guanyes lo gran. Tu t demostres i confirmes, de manera que t poses fòra tret de les falses relacions, i atreus vers tu als primogenits del món,—aquells rars pelegrins dels quals sols un o dos erren a un temps per la natura, i davant dels quals els grans homes vulgars no són més que espectres i ombres.

Es foll tenir por de fer nostres llaços massa espirituals, com si amb això poguessim perdre cap amor veritable. En qualsevulga correcció que per intuició poguem fer de les nostres opinions populars, no dubtem que la natura ns treurà del pas, i, ancque sembli robar-nos qualque goig, ens recompensarà amb un de més gran. Senti l'home, si vol, son absolut isolament. Estem segurs de que tot ho tenim dins de nosaltres. Anem a Europa, o perseguim persones, o llegim llibres, am la fe instintiva de que aquests ens ho treuran i ens revelaran a nosaltres mateixos. Tots són captaires. Les persones són igual que nosaltres; l'Europa, vestits vells i arnats, persones difuntes; els llibres, llurs espectres. Foragitem aquesta idolatria. Abandonem aquesta mendicitat. Diguem adéu als amics més estimats, i desafiem-los, dient: «Qui ets tu? Amolla la mà: jo no vull esser més dependent. Ah! No veus, germà, que així ns separarem no més que pera retrobar-nos en un replà més alt, i pera esser encara més l'un de l'altre, perquè cascú serà més de sí mateix?» Un amic té l rostre de Janus: mira al passat i al pervindre. Es el fill de mes hores passades, el profeta de les devenidores, i el missatger d'un amic més gran.

Faig, doncs, amb els meus amics com amb els meus llibres: m'agrada tenir-los a mà, però rarament els uso. Hem de tenir la societat sotmesa a la nostra llei, i devem admetre-la o rebutjar-la amb el més lleuger pretext. M'es impossible parlar molt am mon amic. Si ell es gran, me fa a mi tant gran que no puc davallar a conversar. En els grans jorns voleien pressentiments davant meu pel firmament. Llavores tinc de dedicar-me a ells. Vaig i vinc pera agafar-los. No més tinc por de perdre-ls, de veure-ls enfonsar-se dins del cel, aon no són més que una clapa de llum més clara. Aleshores, per més que estimi els meus amics, no m'puc estar de no parlar amb ells i de no estudiar llurs visions, per por de no perdre les meves. Tindria, verament, un cert goig casolà en deixar aquest enlairat cercar, aquesta astronomia espiritual, o pesca d'estrelles, i devallar am vós a ardents simparies; però llavors jo sé prou que m doldrà per sempre l'esvaiment dels meus déus poderosos. Bé es veritat que la setmana vinenta m vindran humors languids, quan tindré llibertat d'ocupar-me en objectes forasters. Llavors ploraré la perduda literatura de la vostra pensa, i us desitjaré altra cop al meu costat. Però si veniu, potser no fareu més que omplir-me l cap am noves visions, no am vós mateix, sinó am vostres talents, i m serà tant impossible com ara de conversar am vós. Essent així, no vull oferir als meus amics aquestes relacions fugitives. Vull rebre d'ells, no lo que ells tenen, sinó lo que ells són. Ells m'han de dar lo que propriament no m poden dar, però que emana d'ells. Més no han de lligar-me am cap mena de relacions menys subtils ni menys pures. Hem de trobar-nos com si no ns trobessim, i hem de partir-nos com si no ns partissim.

Ultimament m'ha semblat més possible que no m figurava, el dur una amistat am grandesa d'una part, sense la deguda correspondencia de l'altra. Per què torbar-me am condols per l'incapacitat del receptor? El sol mai s'amoina perquè molts dels seus raigs se perdin en va per l'espai ingrat, i sols una petita part caigui en el planet reflector. Que la vostra grandesa eduqui a l'agre i fret company. Si ell es inferior, passarà tot-d'una; més tu quedes engrandit per ta propria claror, i, cessant d'esser company de cucs i granots, t'enlaires i t'inflames amb els déus de l'Empiri. Amar sense recompensa s té per desgracia. Però ls grans veuran que amor veritable es sempre recompensat. Amor veritable traspassa l'objecte indigne i habita i cova lo etern, i quan la pobra màscara interposada s'esmicola, no s'entristeix, ans se sent deslliurat de tanta més terra, i tant més segur de sa independencia. Més aquestes coses am prou feines poden dir-se sense una mena de traidoria a la relació. L'essencia de l'amistat es integritat, una magnanimitat absoluta i confiança. No deu suposar ni curar de flaqueses. Tracta l seu objecte com un déu, a fi de que amdós se deifiquin.

  1. Lentitut de la natura.