La confiança en sí mateix. L'amistat/Introducció
.jpg)
INTRODUCCIÓ
ELS MESTRES DEL SENY
Per més que fondament humans en esperit i obres, llur humanitat sembla accessoria. Són homes en aquest món com podrien haver estat sers intelligents en altre planeta. Són vinguts simplement aquí, s'han adaptat a la nostra vida i parlen la nostra llengua. Quan ho fan am perfecció, els diuen genis, car llur superioritat de naixença ns dóa la norma del progrés, i diuen am to de certesa, com testimonis de vista, coses que pera l comú dels mortals són materia de somnis i faules, o tot lo més aspiracions vagues d'un avenir nebulós.
Més, en general, no són genis ni heroes en el sentit comú de les paraules. No ns meravellen per la volada de llur fantasia ni per la fulgor de llurs visions. No semblen instruments de cap misteriós i terrible agent sobrenatural. No ns esveren am missatges d'oltra-tomba, ni ns sorprenen am cap miracle. No són pas estrictament mistics, ni profetes, per més que sovint en prenguin el posat i l'accent, i devegades habitin fronteres del món sensible i semblin enterats de lo que passa terres enllà. Res d'això ls caracterisa. En el fons són simplement homes de llinatge, que, vivint la nostra vida ordinaria, encarnen am més o menos perfecció, i sovint molt imperfectament, un typ d'humanitat més alt i més noble. Són l'aristocracia de l'esperit, la sal de la terra i, si no sempre am llurs obres tangibles, en tot cas am llur sol exemple i presencia, els veritables educadors dels homes, que, sense esment, imiten llurs virtuts i maneres, com si instintivament vegessin en llur distinció l mirall de la majestat del déu interior que tots amaguen.
Els de la categoria dels desconeguts i sileniosos són legió. Ells formen la massa anonima ignorada, oculta sota terra, la base, la força, la solidesa i l'equilibri de tot l'esplendid edifici social que ns abriga. ¿Qui no haurà trobat en el camí de sa vida algú o alguns d'aquests extranys personatges, que, sense afectar cap excellencia ni mostrar cap superioritat, el meravellen per la serietat i sinceritat d'expressió, l'integritat de caracter i l'elevació d'esperit, deixant-li en l'ànima una impressió fonda, inexpressable, com d'una visió fugitiva de quelcom massa pur i massa bo pera esser cregut? Homes i dònes, pertanyents a totes les classes i estaments socials, que no han sortit mai de la penombra de la vida obscura i en qui ningú s'ha fixat, d'on treuen aquests desconeguts, un se pregunta, en certs moments dats, generalment de prova pera ls més valents, aquella reserva inestroncable de força que despleguen tranquilament, quasi passivament, com l'ammetller floreix en mig de l'hivern, incorruptibles com l'or, inflexibles com l'acer? Més, passats aquells moments lluminosos, el misteri se clou sobre llurs vides, sempre envoltes en el silenci, la discreció i la modestia, que al finir els amortallen al record de la posteritat.
Gran, immens, hauria d'esser el nostre reconeixement i gratitut si fossim un poc més lo que pretenem esser, envers aquesta heroica legió d'homes i dònes silenciosos que am llurs ignorats merits, virtuts i sacrificis ens permeten viure lliurement i impunement com criminals i prostitutes, malversant séns fre ni mida ls grans tresors de salut per ells pacientment acumulats. Car, de què servirien les hostres lleis de justicia, si no hi hagués homes justos? De què tots els codis de moral, sense homes bons? De què tot el gran aparell cientific, sense homes savis? Truisme o paradoxa! Què importa? Faci aquí l'home un punt de reflexió i convingui en que, malgrat tota l'injusticia i fellonia actuals de les relacions humanes, que semblen anexes a la condició del món, si aquest es un ordre i no un caos, se deu exclusivament a la justicia i noblesa d'uns pocs entre totes les generacions que senten i viuen l'ideal de la raça i moren quasi sempre victimes de la llur devoció. Més tot això am prou feines pot dir-se sense caure en el delicte d'alta traició social, que tant horripilla a la munió dels que viuen en la superficie de les coses. Deixem, doncs, sota l mantell de la nit aquesta noble falange d'heroes ignots, i, mentres no arribi l'hora d'alçar-los el monument que mereixen, elevi-ls desde ara qui ls veneri un altar en lo més intim del cor.
Epictet, Marc Aureli, Montaigne, Pascal, Emerson, són alguns dels pocs que han escapat a l'invasió implacable d'aquesta nit cimeriana, i d'aquests podem ja parlar am relativa certesa, car siguin les que siguin llurs vides, ells han parlat i han deixat escrits que, si imperfectes com obres, són sempre documents preciosos que ns revelen am certa exactitut la selecta qualitat de llurs ànimes. Pegant ullada en aquests documents, tot-d'una ns adonem d'un fet curiós que visiblement distingeix a llurs autors. Pobres o rics; esclaus, burgesos o emperadors; creients, esceptics o ateus; optimistes o pessimistes; cinics, estoics o epicuris; pagans, cristians o protestants; idealistes, materialistes o positivistes; actius, sentimentals o reflexius; tota la rica varietat de la condició i de la pensa humana té en eixa casta representació. Més, comparant aquests amb el brillant estol dels immortals en qual seguici figuren, una qualitat els separa marcadament, donant caracter a tot el grup: la manca absoluta de proporció entre llur influencia i nomenada i el valor visible i ponderable dels documents que han deixat. Cap gran epopeia o tragedia, cap gran teoria o sistema fisic o metafisic hi llegim, ni tant sols cap invenció extraordinaria ni sorprenent revelació d'idees originals o pensaments inedits hi trobem que ns expliquin a satisfacció llur influencia, trascendencia i immortalitat. No guarden ordre, metode ni seqüencia. Són simplement aplecs d'escrits curts, fragmentaris, inacabats, que ns encisen per la fondaria del pensament i l'alçada de la visió, però deixen l'ànima en sospens i desconcerten a qui busca en ells una resposta concreta a la més petita qüestió. I tant mateix, i pot-ser per això mateix, deixen en nostre esperit un rastre profon, indeleble. Sembla com si per vies secretes, sols conegudes a llurs autors, se dirigeixin dretament a les facultats superiors del nostre esperit, fent-les vibrar en harmonia am l'alta inspiració que ls ha dictats, donant-les l'imperi perdut sobre ls baixos instints i passions tumultuoses, i contagiant tot el nostre ser am la ritmica pulsació de llur saviesa. Es així com aquests llibres fragmentaris i aforistics, que res d'important proven ni afirmen, devenen, un cop coneguts, els nostres consellers i confidents intims, els secrets inspiradors de cent obres voluminoses i actes heroics, i l'aliment sempre fresc i nutritiu de mil generacions. Car llur llenguatge es el d'un cor que parla a un altre cor desembraçant-se de tot l'enfarfec de formules artificioses que comunment ofeguen aquella veu íntima, adhuc quan són els savis i poderosos del món els qui parlen; i lo que diuen no són purs conceptes d'una intelligencia en busca d'explicació a l'enigma de l'univers, sinó franques i espontanies reflexions de savis que han viscut com homes llur saviesa, confosos en el terbolí del món, i ens donen, despullada de tot aparell doctrinal i com destilada en pures conclusions, la substancia mateixa de llurs vides exemplars.
Aquí justament radica la virtut secreta que redimeix tots els vicis i febleses d'aquests assaigs incorrectes, tentatives migrades i timids balboteigs, i els dóna l'autoritat i consideració d'obres capdals de l'humanitat que mereixen; car aquesta veu am raó en llurs autors, no ls escriptors imperfets, malestrucs, d'obres mancades, sinó ls mestres venerables d'aquella preciosa ciencia que no s'explica en els llibres, ni s'ensenya en les catedres, i que forma tant mateix el primer substratum de tota la geologia social, la ciencia de la vida, la tant mal entesa ciencia del seny o del sentit comú. En ells, efectivament, se troba, profon, autentic i sincer, tant, que sovint sembla contradir el seu nom, aquell bon sentit tant inutilment cercat en la cridoria dels discursos i l'enrenou de les discussions; aquell sentit que no es comú perquè sigui admès per convenció universal, sinó perquè es de tots en lo pregon, ancque de ningú en lo exterior; aquell sentit en que tots podem trobar-nos, i efectivament ens trobem, en les hores serenes, am sols gratar lleument la superficie; aquell sentit que es la fi i objecte de tota evolució el dur-lo a la superficie i fer-lo entrar en el reialme sempre creixent de la conciencia; aquell mateix sentit a que s refereix el seu mestre Emerson a l'escriure: «Digues la teva convicció intima, i serà l sentit universal».
Essent ells els doctors d'aquesta petita ciencia universal, els homes tots naturalment els escolten i els entenen, mig meravellats de trobar en els primogenits i escullits del món el mateix fons de veritat que regula llurs vides casolanes. Es així com aquests savis que viuen habitualment en les fondaries a que nosaltres sols casualment solem davallar ens instrueixen amb el franc relat de llurs experiencies, ens conforten am la certesa de llurs visions, i ens guien am la mostra de lo que serà la conciencia collectiva de demà. Cert que s dóna sovint el cas de que llurs idees siguin de cop tingudes per folles i exotiques; més això no priva que amb el temps devinguin patrimoni universal, fins al punt de fer oblidar a llurs emissaris. Això es lo que succeí amb els estoics, qual flor es Marc Aureli, i lo que comença a passar amb Emerson i el trascendentalisme anglo-americà. I no es extrany ni injust que així sigui, car els descendents habiten ja aquella terra inhabitable, colonisada per llurs exotics predecessors, se nodreixen eucaristicament de llur carn i sang, i aquests viuen eternalment, insospitats, impersonalisats, en la carn i sang de les generacions successives. Ells digueren llur convicció intima, i ara es devinguda el sentit universal.
No serà, doncs, inoportú que en nostra epoca, vana i frèvola com poques, en que l'humanitat, com un malalt en el paroxisme del desvari, sembla arrapar-se am folla persistencia a les bizarres fantasmagories del seu cervell sobreexcitat; no serà inoportú, dic, que acudim sovint als savis oracles d'aquests olimpians que, sense afectar cap superioritat ni distinció, sapigueren viure i mantenir-se equilibrats en el centre sempre quiet de les coses, desde on se contemplen sense vertic llurs revolucions harmonioses en el serè firmament. I, en això fent, cap figura, entre tot el brillant estol, més indicada pera començar, cap de més profitós estudi, que la darrera apareguda i, ancque eixida en llunyes terres, la més nostra de totes;—car en el món de les idees la separació en el temps es cent vegades més sensible que la de l'espai, i dos antipodes que ensems vegin la llum no poden sinó reconeixe-s germans en tot lo que veuen i palpen. Cap més aposta, alhora, pera illustrar el temperament general de llurs confreres, que la diafana i lluminosa figura d'Emerson, aont podem sens gaire esforç contemplar en viva i palpitant representació la suma i sintesi dels vicis i virtuts, merits i desmerits caracteristics de tota la colla d'ombres palides i fonedices dels seus predecessors en saviesa.
Tractant-se d'un home que ha sigut qualificat de filosop nacional dels Estats Units; que durant més d'un quart de segle ha tingut suspesa dels seus llavis i dels seus actes tota la massa de la seva nació i la part pensadora de tota la raça anglo-saxona; que ha sigut cent vegades biografiat per munió de critics eminents, a molts extranyarà la declaració previa que hem de fer de que Emerson no té gaire bé biografia. Aquest autor desconcerta al critic curiós per la falta d'interès en sa vida, plana i monotona com un llac en calma. Aquell gran home que va fruir en vida ls honors de l'immortalitat, se va conduir molt severament amb els seus biografiadors, segons palesament confessa un dels principals d'aquests, en Richard Garnett. «Am ple coneixement—diu—de que la seva historia seria escrita, ell va creure convenient dur una vida buida d'incidents i d'absoluta conformitat am la llei moral. L'historiador, contrariat, no pot comptar més que am l'encís de la figura no gaire freqüent d'un que va viure com va escriure.»
Ah! I que bé escauen aquests mots en la nostra epoca de lluita frenetica pera conquistar un nom, una fama, una posició. Heus-aquí un exemple no gaire freqüent d'un que espera assegut, i pensa, i am la sola força del pensament devé l centre d'atracció de tota la corrua adalerada dels esclaus cegos de l'inquietut. Es que aquesta reposada actitut d'un que va viure com va escriure no sembla dir-nos més enfaticament que cap de ses sentencies incomparables: «Per ventura l sol s'afretura pera concentrar en sa esfera l sistema planetari, i per ventura cada planeta i cada satelit no serven el lloc que de dret els pertoca? Calma, brava gent! Faci cascú l seu comès, i calli. El teu lot, o porció de vida, te cerca,—digué l profeta Alí.—Per tant, estigues quiet i no l persegueixis».
Heus-aquí com una vida tant sense incidents ni peripecies pot ser pera nosaltres del mes viu interès, pel sol contrast que ofereix la rara existencia d'un savi autentic i sencer en un món aon tot sembla conspirar contra la saviesa, i per les precioses lliçons que un tal contrast pot proporcionar a tots els qui aspiren i lluiten pera assolir-la. En aquesta confiança exposaré alguns dels fets principals que s llegeixen en la biografia d'Emerson.
Ralph Waldo Emerson nasqué a Boston en 25 de Març de 1803, fill d'un famós i excellent pastor protestant i descendent per amdues linies d'una llarga niçaga procedent de l'emigració puritana, abundosa en clergues i academics, on figura també l venerable fundador de Concord, ciutat de Massachusetts immortalisada per llur gloriós descendent. Homes i dònes austers, virtuosos i ferms, en llurs venes corria la sang més pura dels braus estoics, martirs de la fe, que en temps de la revolució inglesa abandonaren la patria per causes de conciencia. Orfe de pare desde ls cinc anys, fou educat, junt am sos germans, per sa mare i una tia, dues dònes evangeliques severes i exemplars, d'influencia decisiva, sobre tot la darrera, en son caracter. Amb un coratge i paciencia heroics, elles sapigueren afrontar serenament la gran miseria en que la mort del pare deixava a la familia, i am l'ajuda d'alguns amics i benefactors conseguiren criar i educar convenientment els quatre nois de que s composava; dos dels quals, per cert, a més del qui ns ocupa, foren d'un brillant pervenir, que la mort prematura desgraciadament va segar.
Ralph Waldo fou posat a l'escola, on, sense demostrar cap talent especial, se féu notar desde l començament pel seu caracter esquerp i retret, pensatiu i silenciós. D'allí va passar a l'Universitat de Harvard, cursant allí sense més distinció que sa habitual reserva, maneres simples i delicades i conducta exemplar; i d'allí, després de tres anys de vaga forçosa per manca de medis, ingressa en l'escola de Teologia de Cambridge (EE. UU.) disposat a seguir la carrera eclesiastica, qua semblava vinculada en sa familia.
En 1829 Emerson entrà de pastor en una iglesia unitaria de Boston, entregant-se am tota fe i el major zel a les funcions parroquials. La conciencia religiosa dels EE. UU. estava aleshores en plena revolució. L'Unitarisme, mercès sobre tot a les campanyes del gran Channing, havia triomfat, conseguint no sols establir solidament la seva iglesia, sinó, lo que es mes important, sembrar una bona llevor de racionalisme filosofic en les demés congregacions i en tota la teologia nacional, corsecada i estancada pel dogmatisme calvinista tradicional dels vells puritans. Emerson, admirador den Channing, en qual escola s'havia format, entengué que la reforma no devia deturar-se en els limits d'una interpretació racional dels textes sagrats, i la prengué com punt de partida pera arribar a llur interpretació natural i simplement humana, segons el primitiu esperit en que foren escrits, amb independencia de llur caracter de revelats. Com a bon idealista, cregué en la possibilitat d'una tal reforma, i abraçà com la missió de sa vida l'apostolat d'un moviment que tendia simplement a fer, o tornar a fer, del cristianisme una religió de l'humanitat, imposada sense més garantia ni autoritat que la puresa i la salut dels seus principis i preceptes morals, aproximant la teologia al camp comú de les ciencies i la literatura. Am tot i aquestes idees, mercès sobre tot a ses apreciables qualitats personals, tacte exquisit i bona fe, el nou pastor se guanyà desde l principi l'afecte i admiració dels seus feligresos. Fou aquí on l'Emerson començà a revelar ses extraordinaries facultats i el tremp peculiar del seu geni, i a conquistar-se desde sa humil trona parroquial sa fama cada dia més extesa de pensador profon i original, i d'orador, sinó brillant ni grandiloqüent, sincer, correcte, natural i feliç, posseit del do inestimable de convèncer i commoure fondament sense la més petita afectació de poder ni artifici retoric. Més, am tot el seu idealisme i optimisme, i esser la seva una de les iglesies més lliberals i avançades del país, aviat arribà l dia en que començà a sentit la tivantor dels motllos eclesiastics i sa incapacitat tant d'adaptar-s'hi com de rompre-ls. El seu pregon respecte a les opinions d'altri i cura escrupulosa de no ferir la conciencia dels seus fidels, precipitaren el conflicte. Després de tres anys d'exercici parroquial, amb ocasió d'una diferencia sobre l ritu de la comunió, se cregué en el dever d'abandonar el seu curat, i sense despit ni amargor prengué comiat dels seus feligresos, resolt a desfer-se de tot impediment a la lliure i espontania manifestació del seu esperit.
Un viatge a Europa, on féu la coneixença del gran Carlyle, acabà de refermar-lo en son proposit. Exemple frapant de l'afinitat ideal! Aquella gran torxa espiritual del seu temps, quals potents reverberacions Emerson havia estat el primer americà en ovirar, fou realment la meta intima del seu viatge transatlantic. Emerson era un desconegut a Inglaterra i Carlyle vivia absolutament isolat del món en la paorosa solitut de Craigenputtock. Com baix l'atracció d'una força irresistible, vencent tota mena d'obstacles, Emerson no va parar fins a trobar al seu gemà gran, i tenir amb ell una entrevista. El contacte s verificà, un parell d'hores de conversa fou suficient pera que aquells dos grans desconeguts se reconeguessin germans, i pera fonamentar aquella feconda amistat espiritual que, malgrat les fondes diferencies de temperament, devia perdurar el rest de les llurs vides. Emerson partí consolat i reconfortat, i tornà a America beneint aquell llarg viatge a un Continent que li havia fet conèixer un Home.
Arribat al seu país, comença Emerson una nova vida,—la vida d'Emerson. El predicador unitari devé filosof independent, abandona tota idea de fer devots, i s consagra a meditar i investigar pel seu compte i a emetre lliurement ses opinions. Casat per segona vegada (sa primera muller va morir abans del seu viatge a Europa), s'estableix definitivament en una poetica estada semi-rustica als voltants de Concord, on, apartat de la fressa mundanal, se consagra a l'estudi i a la reflexió, sense descuidar el conreu de son jardí. Desde aquesta data sa existencia cóla placida i serena, sense entrebancs ni vacillacions remarcables, cap al solstici i a la posta. Encara predica ocasionalment algun sermó, si bé amb el caracter de religiós independent de tota confessió establerta; més el seu ofici es, i resta tota sa vida, el de conferenciant i escriptor public. En aquell país i epoca, titllats de barbres, la conferencia pública era un treball remunerat, sinó lucratiu, que donava subsistencia a bon nombre de pensadors i investigadors. De la trona sagrada a la tribuna pública, la distancia no es gaire gran. Emerson la salvà facilment, i desde ara fins als seus darrers dies foren freqüents ses aparicions com a disertant en les Sales de Conferencies, de Liceus, Ateneus i altres entitats de tota la federació americana, on les seves oracions simples, energiques, franques i concises, vibrants i sadollades de grans pensaments, aspiracions elevades i vistes amples i captivadores, desvetllaven en el public un interès extraordinari. Refoses i retocades am gran llibertat, aquestes lectures apareixien després en els aplecs d'assaigs que formen la massa de sa producció literaria. Es així com, am sols un petit cambi de direcció en sa carrera, troba Emerson el seu natural centre i esfera d'acció;—cambi tant facil com important, com que al deixar d'adreçar-se a una comunió de fidels, el món sencer devé l'auditori de sa savia i autorisada paraula.
Més aquella beneita solitut camperola de Concord no havia d'esser durable. Aquell extrany exemplar d'un filosof autentic en una nació de mercaders devé naturalment el centre d'atracció d'un estol sempre creixent d'amics, deixebles i admiradors, que l distreuen del seu somni mistic, interessant-lo activament en empreses i qüestions d'actualitat. De 1830 fins a sa mort, aquella casa, perduda en un recó de la nació, devé a poc a poc la llar del pensament americà. Tant a Europa com a America començava una epoca de revifament intellectual extraordinari. Aquí, el gran desenrotllament material de la nació nort-americana d'ençà de la seva independencia, necessitava una confirmació espiritual. Aquell enorme còs de gegant, format en quatre dies i bategant am la febrosa pulsació sa vida novella, necessitava una ànima, i Emerson fou son explorador i revelador. Politica i economicament independent, la gran nació americana continuava essent espiritualment una colonia inglesa. Un critic nomena una memorable oració d'Emerson «la nostra Declaració d'Independencia Intellectual». Un altre, el famós J. Russell Lowell, diu textualment: «Nosaltres estavem encara socialment i intellectualment amarrats al pensament inglès, fins que Emerson va tallar l'amarra i ens va llençar als perills i a les glories de l'aigua blava». Era, doncs, natural que al seu entorn s'aplegués la flor del pensament americà. Filosofs, poetes, literats, artistes, predicadors, politics i reformadors socials, tota la força intellectual del seu temps, s'unia am fils invisibles an aquell home providencial que am la força, la simplicitat i la claravidença del geni sabia explicar i definir am gracia i justesa meravelloses l'essencia íntima de l'esperit nacional, ses belleses nadives, sos fecons recursos, ses grans esperances. Esperits i temperaments els més variats i contradictoris s'acordaven i entrecomunicaven per aquell centre pensant que a tots infundia calor i vida, i, essent de tots i de ningú, romania sempre ell mateix.
Una notable concreció d'aquest fenomen fou la fundació en sa mateixa casa del famós «Club Trascendentalista Nort-americà», de tant humil naixement com poderosa influencia en el pensament nacional. Un grapat d'idealistes excentrics,—quatre boigs, que dirien ara,—l'inspirada i genuina sybilla Margaret Fuller, el gran ombrivol narrador Nathaniel Hauthorne, el celebre poeta-filosof ermità de la selva de Walden Henry David Thoreau, arab un parell d'apostols i utopistes, constitueixen el nucleu primer d'aquesta extranya confraria que tot seguit creix i extén arreu les seves radiacions, atraient les principals figures de l'intellecte americà, com el gran polemista i reformador religiós, el «modern Luther», Theodor Parker, i el grandiós cantor de la democracia, el famós poeta nacional Watt Whitman. Naturalment, no podien mancar aquí les revistes indispensables,—primer The Dial, editat per Margaret Fuller, i després la Massachusetts Quarterly, per Theodor Parker, amdós de curta però profitosa existencia; com tampoc el seu corresponent infortunat assaig practic de reforma social amb el famós falansteri de Brook Farm, caracterisat entre les altres utopies de sa mena per haver mantingut en la seva organisació els principis de l'individualisme. En aquestes i altres empreses dels seus amics, si bé am menys fe que benevolent simpatia, collaborà activament el nostre contemplatiu. Ell fou l'involuntari inspirador, l'ocult mantenidor del foc sagrat que animava tota aquella extranya lliga que, am tots sos excessos i follies, tant poderosament contribuí a l'avenç de l'idealisme nort-americà.
Un segon viatge a Inglaterra, fet en el solstici de sa carrera, li conquistà la popularitat en l'antiga metropoli, ont els seus escrits ja l'havien sembrada en la societat literaria. Unes quantes conferencies en els principals centres intellectuals de la nació i entrevistes amb els seus grans homes de lletres ocupen aquest segon breu sojorn a Inglaterra, tant profitós a l'avenir intellectual d'aquesta com al de sa antiga colonia.
Retornat al seu recó de Concord, reprèn Emerson sa vida habitual, que llisca suaument del zenit cap a la posta. Apenes cap incident remarcable ve a torbar la placida serenitat dels seus dies, sinó es la campanya anti-esclavista i la guerra de Secessió en que terminà, en les quals ell prengué part activa i s conduí en tot com un home i com un patriota. A mida que creix en anys, creixen sa fama i sa autoritat. Aquell modest i taciturn estudiant de Harvard i de Cambridge, aquell incomprès, enigmàtic pastor visionari de l'iglesia de Boston, es ara la primera llum intellectual de l'Unió Americana. Els seus actes i gestes més insignificants són atentament observats i comentats per tot el poble, que l'estima i venera com una institució nacional. Més, am tot, a poc a poc ses facultats disminueixen. L'antic vigor i llustre de la frase, l'originalitat i hardidesa del pensament, el caustic encís de l'expressió, s'enlloren i esmortueixen, cedint plaça al nou estil més planer i casulà de ses darreres obres, on, amb el to més simple i familiar, s'ocupa am preferencia dels problemes d'actualitat i dels interessos comuns de la vida quotidiana. Llavors el mistic panteista de Natura, l'inspirat profeta no conformista, am vores d'anarquista, dels Assaigs, devé l moralista prudent i concirós, ple de seny i sentit comú, de Conduct of Life i Society and Solitude, i apareix en tota sa puresa el diligent pastor matinal que am tant d'encís ens pinta Maeterlinck, el bondadós i fidel «aimador dels homes», com li plau an ell mateix anomenar-se.
Més perxò sa popularitat, lluny de minvar, augmenta cada dia, segons se pot veure en el cas següent. En 1872 un foc destrueix totalment sa casa. Emerson, que mai havia estat ric, se troba amb això en la miseria. Immediatament una suscripció popular posa en ses mans uns quants mils de dollars que l'indemnisen amb excreix de la perdua soferta. Més, malgrat la satisfacció que això naturalment li produí, el cop era massa fort pera que sa salut, minada pels anys, no sen ressentís. Aconsellat pels seus amics, emprèn un tercer i darrer viatge a Europa, i al tornar a la seva ciutat se veu sorprès per una graciosa manifestació que pinta un home i un poble. «Com la maquina arribava a l'estació—diu en Garnett—va enjegar un xiulet de triomf; trons i repics respongueren de la ciutat; i Emerson, escortat am musica, entre fileres de somrients nens d'estudi, troba sa casa reconstruida, am cada llibre i pintura en son lloc acostumat.»
Aquesta bella i espontania mostra d'afecció popular, anticipació alegorica del coronament de son geni i consagració de sa fama que la posteritat li preparava, marca justament l'epileg de sa vida. Dèu anys encara visqué, anys de reclusió, de silenci i de preparació pera l traspas final. Conseqüent amb el profon optimisme que va halenar tota sa vida, vegé am serena i somrient conformitat com ses forces minvaven i ses facultats, un jorn tant potents i subtils, s'afeblien gradualment, fins que, l'hora de la deslliurança arribada, en 27 d'Abril de 1882, en mig del condol de tot un poble, aquella ombra del gran home i gran pensador que fou Emerson s'esvaí dolçament en el repòs de la mort.
Aquests són, suscintament exposats, els fets capitals de la vida savia i santa d'Emerson. En ells m'he entretingut am complacencia, mogut no sols per l'ensenyança particular que molts en ells poden trobar, sinó també per veure en el medi i circumstancies en que s varen desenrotllar un gran interès d'actualitat pera la vida nacional nostra. També nosaltres som un poble nou en certa manera, i també nosaltres necessitem una ànima i la cerquem, i l'hem de cercar obstinadament si volem viure; i, a l'entretant que l seu verb revelador no aparegui, devem treballar en fer-nos dignes d'ell i en preparar sa vinguda i sa habitació entre nosaltres com una verge prudent a la vinguda de l'espòs. Si vindrà o no vindrà, am certesa no pot dir-se; més això sí pot assegurar-se, que sols arribarà quan estiguem preparats pera rebre-l d'una manera digna de sa majestat, com els sorruts botiguers yankees sapigueren acullir i festejar al bell geni lliberador de la llur ànima.
Aquestes són les principals de les obres conegudes d'Emerson, am les dates de llur primera publicació.
Natura |
1836 |
Assaigs (1.ª serie) |
1841 |
Assaigs (2.ª serie) |
1844 |
Poemes |
1847 |
Miscellanies |
1849 |
Homes representatius |
1850 |
Perfils inglesos (English Traits) |
1856 |
Conducta de la Vida |
1860 |
May Day i Altres Peces |
1867 |
Societat i Solitut |
1870 |
Lletres i Fins Socials |
1876 |
Correspondencia de T. Carlyle y R. W. Emerson |
1883 |
Deixant pera un altre volum d'aquesta Biblioteca l fer un estudi de la personalitat literaria d'Emerson, terminaré aquesta llarga introducció amb unes notes sobre
Els dos assaigs traduits formen part del primer aplec publicat per Emerson. Es aquesta, entre totes, la més emersoniana de ses obres, la revelació més franca y més feliç de sa personalitat. Escrita en el fort de ses facultats, es la vera flor de sa producció literaria, que basta per sí sola pera acreditar un pensador i un vident. Am la modesta vestidura d'Assaigs, aquests escrits ens presenten, condensada i expremuda en forma de prismatiques sentencies, la substancia mateixa de les vistes d'aquell gran intellecte en les més graves i més variades qüestions de universal actualitat. L'Historia, La confiança en sí mateix, La compensació, Les lleis espirituals, L'Amor, L'Amistat, L'Heroisme, La Super-Anima, Cercles, L'Intellecte, L'Art, són els titols de cada un d'aquests assaigs, que constitueixen altres tants joiells literaris. La tria dels dos que avui ofereixo al lector respon al meu intent de presentar-li una de les més notables modalitats del pensament del llur artifice, puix ells ens donen l'expressió culminant d'aquell aspecte més atractiu i remarcable del seu esperit, que, per una singular coincidencia, ens resulta alhora l més necessari i més facil de compendre i assimilar,—vull dir el seu absolut i radical individualisme, l'independencia feresta de son ànima anglo-saxona. Tant en un com en altre assaig,—en el primer desenrotllant ses linies generals, i en el segon fent sa aplicació al important capitol de les afeccions,—se troben les arrels i l'essencia íntima d'aquest gran traç d'aquella raça, que desenrotllat fins a l'exageració per la gran nació americana, constitueix tant mateix un dels seus molts punts, potser el més remarcable, de coincidencia amb el nostre esperit tradicional.
Aquí també am meravellosa claredat se transllueixen les pregones arrels religioses de aquest gran caracter nacional, i pot alhora observar-se com aquesta mateixa independencia individual, al traduir-se així socialment, dóna per resultat aquell altre caracter igualment essencial, i en apariencia antagonic, d'aquella raça,—l'esperit democratic. Efectivament, la democracia, tant real entesa en altres pobles, no representa aquí l'anulació, ni tant sols disminució, de l'individu, sinó justament sa exaltació al grau més elevat de l'independencia sobirana. Com poden conciliar-se amdós contraris, llur origen i naturalesa fondament religiosos ens ho expliquen, car en el fons aquest arrelat individualisme democratic no es més que una conseqüencia natural del simple reconeixement i adoració de la divinitat obrant en cada home i manifestant-se en els més petits dels nostres actes. Vegi-s per aquí com l'antiga sava de les primeres fraternitats cristianes, vigorisada per l'individualisme anglo-saxó, mercès sobre tot a l'impuls donat per la reforma presbiteriana, rebrota avui i floreix am tota sa força en la constitució social i politica del més modern i progressiu dels pobles contemporanis. Això, que no s llegeix pas literalment, però que transpua en cada frase d'Emerson, forma la base del seu immens humanisme i ens dóna la mida del gran valor educatiu dels seus escrits. Car—i aquí jau la diferencia entre aquest individualisme i el de les escoles materialistes—a l'explicar-se a sí mateix, a l'afirmar-se a sí mateix, a l'absoldre-s a sí mateix, al proclamar-se a sí mateix, aquest gran home, amic dels homes, no fa més que explicar, afirmar, absoldre i proclamar la seva humanitat, com lo més alt i més noble que pugui asseure-s en el trono del món; i aquesta proclamació, no dictada per l'instint cego i egoista, es un imperatiu de la raó que, lluny d'excloure, enclou a tots els homes. Son simple humanisme l converteix en la més solemne declaració espiritual dels drets de l'home, a qual ús i disfruit tots per igual estem cridats. ¿Per ventura no hi ha d'haver entre l'afirmació de l'home en la ciutat i la de la pantera en el desert tot l'abim que existeix entre la raó i l'instint? I quan facilment un poble s'hi deixa caure en aquest abim am tants treballs franquejat, així que l ressort moral de la raó, que es la fe en l'ideal, se debilita, ens ho pot ben dir l'imperialisme britanic que ha amargat els darrers jorns de dos representatius tant direrents com Ruskin i Spencer.
Declaracions franques, sinceres, hardides y categoriques; apellacions fervents als immensos poders latents de tot home; clams laconics, que obren intimament com silencioses sacudides electriques; vels que s'escorren per tots costats convidant-nos a vistes meravelloses en el món exterior i interior; tot encaminat a impulsar l'home vers l'absoluta afirmació de sí mateix, tranquilisant-lo am la certesa de que aquesta via, tant lluny com la segueixi, no l'isola, ans el lliga sempre més am l'univers, i tot dit amb el front serè, el posat tranquil i la rialla als llavis d'un «gimnosofista assegut en un marge florit»,—això es Emerson. Això es lo que avalora ls seus escrits, i lo que m'ha animat en ma tasca de donar-los forma catalana. Puguin ells contribuir a vigorisar la nostra anemica societat, on l'afebliment dels caracters i el raquitisme dels esperits es proporcionat al que s'observa en els cossos, i potset tant com aquests necessiten aquells una mica del tractament de l'aire lliure i rustificació natural, avui en voga. Es, doncs, com a tonic i reconstituient de força íntima incontrastable que avui ofereixo al lector aquest petit treball. Puguin ses cordials efusions reconfortar-lo, i augmentar el seu goig de viure am l'afirmació de la santedat del seu destí. Les mateixes exageracions en que, séns dubte, incorre l'autor, conseqüencia natural del seu particular punt de vista, ajuden a que l remei produeixi tot son efecte terapeutic. Si algú sen ressent, senyal de que ja reacciona i de que l metge ha posat el dit en la llaga.
Referent a la traducció, dec advertir, tant en defensa propria com dels seus demés traductors, que Emerson es tingut en son país com gairebé intraduible, per lo identificat que està l seu estil am la naturalesa íntima de l'esperit anglo-americà. Això ns explica també l'escassa fortuna de ses traduccions, sobre tot en les llengües neo-llatines, si s compara am la gran popularitat de l'original en son país. Literariament parlant, l'estil d'Emerson representa l punt culminant de l'evolució d'un gran caracter essencial de la llengua inglesa,—la concisió. Es tant extremada la d'Emerson, que dubto que en lloc, entre totes les literatures, puguin trobar-se exemples més feliçment elaborats d'aquesta gran qualitat del llenguatge. Aqui està la principal dificultat del traductor, car no essent aquesta concisió artificial ni accessoria, sinó expressió natural de l'esperit de l'autor i de sa llengua, deu respectar-se sots pena de que s perdi l'encís principal de sa paraula. Més, per altra part, quina parla es capaç de seguir a l'inglesa manejada per Emerson en aquesta via? Que jo sapiga, cap. Am tot, si alguna entre totes està en disposició de provar-ho, es séns dubte la catalana. Es per això que, tot i coneixent les grans dificultats de la tasca, m'he decidit a separar-me del sistema seguit per la majoria dels traductors. Concretant-me als Assaigs i la traducció den I. Will [1], com la més coneguda i que indubtablement ha servit de model a les traduccions castellanes ultimament aparegudes, sa excessiva verbositat fa que, al meu entendre, més que traducció, tinguin de considerar-se en general com una parafrasi o comentari, i no precisament afortunat, de l'original. Dol verament an aquell qui estima Emerson per coneixença directa, trobar tant poc del seu esperit i tant del del traductor en un treball que, just es confessar-ho, tant ha contribuit a divulgar-lo per tot el món.
Ferm en mon proposit de romandre a tota costa fidel a l'original, potser hauré caigut en el perill oposat d'una extremada aliteració, amb els seus defectes consegüents d'obscuritat i violentació de la nostra parla. En quant al primer, tinc de donar, en disculpa meva, la part que li pertoca a l'autor, que no es petita, car les seves reticencies són nombroses i fondes, i he cregut preferible respectar-les a dissimular-les amb explicacions capritxoses. El segon defecte no m fa tanta por, car com que no crec que la sintaxi catalana sigui prou perfeccionada pera permetre a la nostra llengua una imitació satisfactoria dels més subtils refinaments de l'inglesa, considero aquest defecte en cert grau inevitable en una traducció fidel, i m'hi conformo de bon grat, pensant que am semblants tentatives es com una llengua rovellada pel desús pot adquirir l'elasticitat i finesa necessaries pera adaptar-se a totes les manifestacions del pensament modern. Sigui com vulgui, no tinc l'ambició de presentar res de perfet ni definitiu, i prego al lector perdó per les tares d'un treball que sols a titol d'assaig publico, i que segurament, en no essent per l'oportunitat que aquesta Biblioteca m'ofereix, no hauria donat a l'estampa fins a poder-ho fer amb una perfecció més digna del meu model.
- ↑ Sept Essais d'Emerson, traduits per I. Will, avec une préface de Maurice Maeterlinck (Bruxelles, Lacomblez, 1894).