L'illa lacustre d'Innisfree
Aparença
Vull ara eixir i anar-me’n, i anar-me’n a Innisfree,
i fer-m’hi una cabana d’argila i de canyís:
nou rengles de faves vull tenir-hi, un rusc per a la mel,
i viure-hi sol al clar enmig del brunzit.
I prou hi tindré pau, allà, que la pau, lenta, hi degota,
des dels tels del matí, hi degota, fins que canten els grills.
La mitjanit hi és tota clara, el migdia porpra viva,
i ple el captard d’ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me-n’hi, que sempre, nit i dia,
sento l’aigua del llac fregar amorosament amb la riba.
Quan sóc a la calçada, o al gris de les voreres,
la sento al fons del fons del cor.