L'intellecte grec antig

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





L'INTELLECTE GREC ANTIC








S'ha fet d'aquesta obra un tiratge especial de 100 exemplars en paper satinat i 20 en paper de fil



Pompeius Gener



L'INTELLECTE GREC ANTIG

(Anys 535 a 320 abans de J. C.)

L'ART DRAMATIC.—LA FILOSOFIA





L'Avenç, am temps arrela i creix.jpg



BARCELONA
Biblioteca popular de «L'Avenç»
1905








Tip. «L'Avenç»: Ronda de l'Universitat, 20




al bon amic i a l'escriptor eximi en
Josep Pin i Soler
com una petita prova d'una gran estimació

L'Autor




AL LECTOR


Aquest volum es un recull d'estudis sobre la Grecia antiga. Havien sigut fets la major part pera l'obra que preparo desde fa temps sobre l'Evolució de l'expressió del pensament en l'Humanitat. N'hi ha que figuren en el compendi de l'Historia de la literatura que publicà la casa Montaner i Simon en llengua castellana. En català, alguns han vist la llum en Joventut, i el de Sofocles i Atenes va formar la conferencia llegida en el Teatre de Novetats am motiu de la representació de l'Edip rei en català per la companyia del «Teatre íntim». Altres troços són inedits.

Els assumptes de que tracten aquests articles tenen de comú l'haver sigut la més alta expressió de l'Intel·lecte humà en aquella epoca que, a travers de tants sigles, encara brilla com un sol, car, am tot i esser lluny, cap de les llums properes pot eclipsar-la.

Sí! Atenes especialment, am sos resplendors briliantissims, ha sigut la font de la veritable Civilisació humana. SÍ Roma pensà i senli, es perquè Grecia va ensenyar-n'hi. I, en l'Edat Mitja, si alguns hi veuen un xic clar en mig de les tenebres d'aquells sigles, es gracies a les guspires del Joc sagrat helenic que, pres a Alexandria, conservaren els Perses i els Alarbs, i cultivaren amb amor alguns esperits lliures aimadors de la Natura i de l'Home.

Si les Ciutats autònomes mig-evals de Catalunya, de Provença i d' Itàlia,—començant per Venecia, que mai va rendir-se al barbre, antiga perla llatina, brillant damunt del fons ferri gotic que la voltava;—si aquestes ciutats i aquestes republiques foren lliures i grans, i l'Art i la Ciencia hi van assolir grans altures, a Atenes es degut, que palpitava en elles per les lleis, pels estudis i per la raça.

Avui que Barcelona pren un vol mai visten l'historia; que revindica sos drets, al mateix temps que sobrepuja en producció a totes les regions de la Peninsula, desenrotllant-se immensament en ella totes les manifestacions de l'activitat humana; avui crec oportú publicar aquests estudis que ensenyen a lo que pot arribar un poble quan es senyor de sí mateix, i a més es arià i de bona raça. Sí: grans són les cimes que pot assolir una nació quan es lliure i està entregada a ses propries energies, sense trabes centrals externes d'altra raça, ni que li pesi al damunt l'hegemonia d'un poble retrospectiu que l'empestifa amb influencies semitiques degenerades.

Desde fa molt temps vinc dient que en la nostra gran Ciutat hi ha dos elements: en ella coexisteixen una Nova Atenes i una Nova Cartago. Fins ara ha predominat pel numero, i sobre tot pels procediments, la Nova Cartago. Però, afortunadament, creixia Nova Atenes, «Delenda est Cartago» ha d'esser l'aspiració de tot ciutadà de la futura republica catalana.

A enlairar, doncs, la Nova Atenes i a confondre la Nova Cartago van encaminats aquests estudis, que estan fets amb el cor tant com am l'intellecte.

¡Oh ilustre Atenes, la de Pericles; tu, la més perfeta de les Republiques, a travers de vinticinc sigles, de l' altra part del Mediterrà, un cives barcinonensis te saluda!

Salve!

Pompeius Gener


I

L'ANTIC TEATRE GREC

eschyl — sofocles — euripides — aristofanes



Perpetuínes (1907) (page 29 crop).jpg


ESCHYL


E
l Teatre grec nasqué uns 560 anys abans de l'era cristiana, i sa primera manifestació fou la Tragèdia, que prengué l seu origen dels chors que entonaven a Dionissos els veremadors mentres li era sacrificat un bóc.

Els veremadors donaven gracies al déu Solar, a! déu de la Vida, que feia créixer la vinya i produía la cullita, cantant, al sò de flautes, melopees religioses, després d'haver begut la sang divina, que era l vi; i davant d'una ara de pedra se li sacrificava un crestat negre, i, en acabat, s'entregaven a dances folles i a una gran xerrameca i cridoria molt alegres.

Un dia pujà un esbojarrat a dalt d'un carro, i, brutes la cara i les mans de la vinassa, coronat de pampols, començà a parlar al poble i a recitar llegendes, entre la riota o els aplaudiments de tots; d'aquí prengué origen el teatre. Lo que l tumulte dels veremadors responia o cridava, va esser reglamentat i va formar el chor.

No se sab si fou Tespis qui modificà les condicions del chor, introduint-hi certes parts recitades, però sembla lo més segur; com també que la modificació fou rebuda am goig pel poble, tant més en quant els recitats no s reduiren unicament a lloar a Bacus, sinó que s cantaren fets mitologies o gestes d'ilustres fills de la Patria. Així, doncs, la paraula Tragedia ha variat molt en el seu sentit. Lo del carro, com a escenari, es la llegenda probable, perd no està provat encara de manera que no deixi lloc a cap mena de dubte.

l'espis es contemporani de Solon, es a dir, de mitjans del sigle VI abans de l'era vulgar; i, segons el testimoni de Plutarc, compongué algunes obres esceniques bastant acceptables, de les quals va protestar Solon, que creia que les ficcions de l'escena podien trasmetre-s a la vida comuna, degenerant-la, per lo qual privà a Tespis l'exercici de sa nova creació; però a la mort d'aquell llegislador recomençà Tespis a donar funcions teatrals, am gran fruició dels seus conciutadans. Junic el tragic introduí la novetat de fer pendre part en els drames a les dones, es a dir, a nois joves am vestits femenins, i extengué ls assumptes a la vida real, peró heroica. Se té a Pràtines per creador del drama comic, en que ls assumptes eren ja vulgars, i darrera d'ell apareix el qui s considera com a veritable pare de la tragedia tal com ja s'entén avui: el gran Eschyl.

Eschyl nasqué a Eleusis 525 anys abans de Jesucríst, i es diu que vegé la llum durant una tempestat desfeta en que ls llamps queien i el tro retrunyia, com si Zeus s'esverés del naixement del qui havia de profetisar la seva caiguda.

Amb el seu geni extraordinari augmentà l nombre dels personatges segons les necessitats de l'assumpte, i els féu usar vestits apropriats, la mascara i l'alt coturn, expressant perfectament cada un un caracter propri, am ses passions i sos vicis. En lloc del carro ambulant de Tespis, creà l'escena fixa. Son estil fou grandiós, participant de l'Epopeia i de l'alt lirisme a la vegada. Vivificà l diàleg i li féu recórrer tota la gama, de lo comic fins a lo dramatic. En ses obres s'hi nota una successió de troços verament epics, ditirambics, amb altres de lirics que devegades arriben a lo satiric. No obstant, en ell impera la nota tragica am sublimitat imponent. Vegi-s en l'Agamenon el llarg parlament de Casandra que alterna amb el chor, el Prometeu encadenat desafiant a Zeus, els Perses tornant derrotats a llur Patria. Fins el silenci i la buidor cooperen a l'efecte tragic en la gran escena del desfilar dels exercits vençuts.

Ens trobem davant d'un dels grans genis de l'humanitat, d'un verdader super-home. Eschyl ens compareix com iluminat per aqueixa clarividencia inconscient que dóna lo que sen diu inspiració del Geni, o irradiació del Sant Esperit sobre la l'erra, com dirien els mistics. Es un dels homes pels quals la Divinitat s'ha manifestat d'una manera més potent sobre l nostre planeta. Heroe perfecte, personifica lo oposat a la resignació de Job. Es tot voluntat, clarividencia i amor. Tot acció, ve a esser el representant de la Revolució eterna, de la protesta activa contra tota traba imposada a l'Evolució humana. Job pateix i sofreix: Prometeu se subleva i crea. Job es l'esclau voluntari: Prometeu, el geni lliure, fins estant encadenat. Ell sintetisa l'home lliure imperant sobre tot en el Planeta. l es que Job es semita i Prometeu es arià.

Abans de tot, Eschyl es creador: per això es lliure, arxi-lliure, patriarca de la llibertat. l per això s'oposa a Zeus, perquè no admet tirania de cap mena, ni de Déu. Es creador perquè tot lo seu, els seus arguments, són nous, de cap a peus; i els demés que després vénen, fins el mateix Sofocles, en alguns casos, no fan més que agafar d'ell lo que creuen modificable. L'Electra de Sofocles es treta de Les Choefores d'Eschyl. La mateixa faula, la mateixa acció, els mateixos personatges: solament el total del quadro se troba modificat apenes. No volem pas dir que sigui un plagi, com diuen a Espanya certs estupits que passen per critics. Sofocles, tornant a agafar, després d'Eschyl, Clitemnestra, crudelment castigada pel seu fill, refà certes parts de l'Orestia, i al refer-les hi brilla l seu geni, com el foc d'una nova calda que retrempa l'acer, fent-lo més fi. Hi ha belleses en L'Electra que no són més que d'Aristofanes.

Eschyl es inclassificable: no té escola, ni n forma. Es sol com el Sol. Pera formar escola se necessiten mínims que sens aproximin, i ell era inaproximable i inimitable. Era massa gran, tant, que no tenia mida.

Hi ha coses que solament són grans, i aquestes s'amiden: Eschyl es immens i exclou tota dimensió. No cap en un poble ni en una ciutat, ni en una epoca. Ni es atenià solament, ni es grec exclusivament, ni es del seu sigle: es humà, es super-humà; més que super-humà: super-diví, ja que es superior a totes les altres manifestacions que coneixem de la divinitat sobre la terra. Honra de l'humana especie, orgull del planeta, el proclamen tots els forts, els profons i els dignes, de totes les races nobles.

Eschyl es magnífic i formidable alhora, com un sol que tingués el poder d'arrugar les celles al llençar mirades que abrusessin i enlluernessin. Tot en ell vessa. El Gènesi té i seu Cain. Ell ne té dos: Eteocle i Polinice. Devegades, a força d'esser gran, sembla desproporcionat: per això no fou del gust dels retorics pedants del sigle XVIII, ni dels classics del XIX. Li calgué un Victor Hugo i els romàntics pera esser revindicat i comprès. Es abrupte, ferreny, energic, desbordant i excessiu; dur com les roques, tumultuós com la mar esvalotada, ardent com el foc que surt del centre de la l'erra. No l'espanten les Gorgones ni les Parques; entre els déus pren partit pels Titans, i té l'heroic atreviment de profetisar la caiguda de Zeus. Es el profeta de l'esforç humà, l'herald del progrés. Si s'haguessin conservat tots els seus drames, constituirien una veritable Biblia helenica, uns llibres Vedes de nostra raça ariana mediterrania, aplicables, com model, a totes les altres races.

Es el gran pare del Teatre. Se l'ha tingut per extravagant, desproporcionat, emfatic, antitetic, inflat, inarmonic, absurde. Això, pera ls que sols estudien la literatura en la gramatica i en la retorica, per academics minços, per erudits repatanis, per critics buids de cor i curts d'inteligencia. Eschyl es un gegant, i no pot esser comprès pels que l miren desde ran de terra. Pera veure-l cal poder pujar a les grans altures, sense tenir rodaments de cap al remontar-se. Els homes correctes, mesurats, acompassats, plans, metodics, vulgars, res hi tenen que veure; ni tant sols el poden entendre: són massa curts de mida. Pera entendre-l es precís habitar les cimes i tenir talla de gegant. Això fóra com pretendre que l llargandaix s'enlairés als nuvols a l'igual que l'aliga, o quel corc de fustes velles, empresonat en ses rosegadures, comprengués el lleó del desert, lliure i majestuós sobre les ardentes planes. Eschyl es una veritable pedra de toc que ns revela ls esperits superiors. Qui no l comprèn es que no es ningú, o es tant sols una mitjania, un de tants, un del ramat. Desconcerta ls debils i pulverisa ls rutinaris.

Es immens com els seus assumptes. Sos personatges són els Titans, l'Etna, les Montanyes, el Caucas am Prometeu, el sublim Tità encadenat, el Mar, l'Occeà sobre un dragó, les Ones, les Oceanides, l'Orient am sos Perses de l'Imperi Universal, les l'enebres profondes en ses Eumenides...

Tot creix d'una manera colossal en son Teatre. Sa voluntat, com son temperament, es buf poderós que engrandeix les coses i fa valer els homes. Baix son poder el carro de Tespis se converteix en taules, en escenari, i la sandalia s'eleva a coturn, alçant l'estatura humana; i després inventa la mascara, que augmenta la veu. Ses metàfores són enormes, sos adjectius porten plomall i són de cavalleria [1]. Xerxes anant contra Grecia, presentat per ell, té ulls de dragó. El mar que ell descriu té tal encrespament d'onades, que s torna un bosc d'aigua. Ses figures retoriques són gegantesques. Les emocions que comunica produeixen el terror sagrat. Quan evoca les Furies, les dònes malpareixen i els nens fugen esfereits, o s moren de por en el mateix teatre. Tot en ell es ciclopic, colossal, superhumà, titanic.

Ell mai va compendre l Teatre com a lloc de passatemps i d'esbarjo, ni com un pur efectisme passional, jocós o liric. Pera ell el Teatre era la forja de l'esperif de l'home; i allà ell li forjava l'anima a cops de mall, posada al roig al foc de la seva imaginació roenta. Les representacions de la carreta de Tespis, del cadafalc de Sussarion, del circ de fusta de Kerilos, adquireixen major dignitat a l'aparèixer Eschyl a Atenes. El teatre es ja de pedra. No té sostre, però l cel es sa volta. No necessita candelabres ni bateries de llums, car l'ilumina l dia. La decoració li dóna la Naturalesa. l té unes grans graderies, en les que hi caben unes 6,000 persones. Veus-ho aquí tot. I allí la multitut se converteix en public, i de public en poble, vibrant la seva anima a l'unissò del compas heroic que li marca l gran tragic.

Però devegades el public se li subleva: el baix poble, la plebs, se solivianta ensibornada pels vells d'edat i d'anima, i protesta contra les idees noves. Eschyl, als vintivuit anys, dóna sa gran trilogia del Prometeu, Encenedor del Foc, Encadenat i Deslliurat. Els vells l'acusen amb hipocresia, els joves el defensen amb heroisme. «Ses tragèdies—diuen els primers—són el bramular del bóc, l'espetec de la tempesta, art decadent, en el que res hi ha pera ls grans déus olimpics.» Acusen ses invencions de grolleries, de barbre son llenguatge. «Està ple de sirianismes»,—afegeixen; i an el seu drama li imputen el que s'acosta massa a la brutal Naturalesa. També l titllen de destructor perquè emplea l'anapesto en el chor, el iambo en el diàleg, el troqueu en la passió. Sa flauta puja massa alt, son tetracord baixa massa. l desprecía l'antiga divisió de les tragedies en monodias, stossimas i exodos. «Tespis sols posava en escena un actor parlant,—diuen.—Eschyl, trenca la regla, i n'hi posa diversos. Després, insulta Zeus: de Déu suprem el converteix en magistrat injust. l afegeix a l'espectacle l'irregularitat del chor i els monstres.» «Aont anem a parar!» exclamen els vells i els d'anima esquifida. I aquest batibull se repeteix i va creixent creixent en totes les representacions, fins que esclata.

Com a tot Geni, se li ataca la vida privada. Essent jove, tots li oposen els vells; quan es vell, els joves. Perquè no sacrifica als déus olimpics en l'escenari, se suposa que sacrifica als genis infernals a fòra. Se li atribueixen vicis lletjos i l'acusen d'impietat i de renegaire. l son Teatre es destruit per la xurma, i ell, per nestomador i per indiscret revelador dels misteris d'Eleusis, ha de comparèixer acusat davant de l'Areopag, que l condemna a expatriar-se.

Més, després de sa mort, la revindicació arriba. Licurg,amb un discurs, faque se li aixequi una estàtua de bronze. L'Areopag s'avergonyeix d'haver-lo condemnat, an ell que l'havia ennoblit en l'Orestia, fent comparèixer davant d'aquest tribunal Pallas i Apol. Llavors es consagrat, i totes les pkratrias vénen a tenir son bust, coronat de llorers i cenyit de cintes. I en les grans festes d'Eleusis l'herald de l'Areopag toca en honor seu la trompeta tyrrhenia. A expenses de la Republica s fa un exemplar oficial dels seus norantaset drames, que es dipositat i guardat per l'arxiver d'Atenes. I, com Homer, té ls seus rapsodes populars que canten sos versos en les grans festes, portant alt, a la mà, un ram de murtra. Fins l'Egipte l declarà Pimander, Inteligencia Suprema.

Però tal fou son geni, tal fou també sa desgracia; tanta que, com la seva fama, se prolongà fins a ultratomba. Ptolomeu Evergetes, fill de Ptolomeu Filadelfos, augmentà la biblioteca d'Alexandria, que l seu pare havia cultivat. Un dia l grec Demetri de Phalera li digué que allí hi faltava Eschyl. I l'emperador alexandrí envià un embaixador a Atenes pera que li deixessin l'exemplar unic a fi de treure-n una copia. Atenes demanà garantia, i Ptolomeu li envià quinze talents, quinze mil duros or, quantitat enorme en aquella època. Així l'emperador obtingué I llibre, que va guardar, abandonant la suma. Atenes s'indignà i volgué declarar la guerra a l'Egipte. Però Ptolomeu era poderós: havia vençut grans nacions, com la Sicilia, la Siria, la Mesopotamia, i els més prudents la feren desistir de l'idea. I Eschyl quedà presoner del Faraó grec en terra d'Africa.

No obstant, allí sel tractà com a un déu. Quan la biblioteca de Pergam, que formava part de la d'Alexandria, passà al Serapeon, Eschyl fou especialment custodiat pera que no s'extraviés. Durant el periode romà l'exemplar fou consultat i tal vegada copiat per Timocharis, Aristarc, Ateneu, Stobeu, Diodor de Sicilia, Macrobi, Plotinus, Iamblicus, Sopotro, Climent d'Alexandria, Nepotià d'Africa, Valerius Maximus, Justinus martir i Elianus.

Ornar, el barbre mahometà, al calar foc en el sigle VII a la biblioteca d'Alexandria, féu desaparèixer l'obra del gran tragic. Eschyl, el geni de la Llibertat, fou víctima de dos reis, l'un ilustrat i lladre, i l'altre barbre i incendiari. La perdua d'Eschyl significa la perdua de catorze trilogies, donant un total de cinquanta sis peces, i les satires am que terminaven. I, ademés, diverses tragedies i algunes comedies. Si no hagués sigut pels que n copiaren troços, l'Humanitat l'ignoraria encara [2].

Perpetuínes (1907) (page 62 crop).jpg


SOFOCLES


A
l'arribar Sofocles, la Grecia es Atenes i Atenes es la llum. I no la llum del llampec que surt de la tempesta, com en temps de Maraton i Salamina, sinó la llum esplendida i tranquila d'un sol d'or que apareix després pera iluminar l'Humanitat entera. La nuvolada d'Asia havia sigut desfeta i destruida, i la pluja de sang barbra havia fecondat i enriquit la terra patria. Aquelles sombres i polimorfes legions immenses, escuma de servilisme, pols d'esclavitut, am Xerxes i tot, am sos mil immortals de l'imperial cavalleria, s'havien evaporat davant de l'heroisme serè i conscient d'un grapat d'homes lliures. Atenes, a l'avantguarda, sola, i contra tota predicció, va vèncer la primera aquells milions de soldats baratos, sense esperar que arribés la pesada Esparta. Quan ella arribà, la part principal de la feina ja era feta. Els estrategics atenians van encoratjar els defalliments i van confederar les discordies, armonisant les diferencies. I la Patria Grega va reconeixe-s en Atenes i li donà la primacia. Aleshores, deslliurat del perill barbre, es quan el Geni Atic se desenrotlla en tots sentits, amb admirable hermosura. I Atenes, per l'Art, per la Filosofia, per l'Amor i per l'Intelecte, regnà, així en la mar com en la terra. Totes les colonies gregues brodades sobre l'estofa barbra de les costes del voltant del Mediterrani canten en chor ses excelencíes, a l'unissò de les illes heleniques. Sembla que són les Nereides que han cusit belles cenefes a la vora de les faldes de Demeter, la Mare Terra. I els mariners d'Atenes, en alta mar, boguen en llurs naus, de flors guarnides, al sò ritmic de la lira jonica i al cant sublim de llurs passades victories. I de retorn porten al Pireu tots els joiells dels paísos d'ont arriben. I la una hermosura de la mare Patria s revesteix d'or i de brodades teles.

El medi ambient en que tot això s produia li era a proposit. El poble grec d'aquell temps, especialment el d'Atenes, era un poble d'artistes. Allí la virtut no era lletja, l'hermosura era una virtut, l'admiració de la Bellesa un dever, el cos un no era un pecat.

Tot-hom cultivava, cuidava i perfeccionava l seu cos com l'altar vivent de la Divinitat sobre la Terra, com el sagrari hermós del suprem esperit, que s manifesta pel cor i per l'inteligencia.

L'hermosura i fermesa del cos hi era cultivada, primer per les lleis sobre l matrimoni, i, quan naixia l'infant, pels banys freds qu. I feien fort, per la gimnastica que li desenrotllava ls muscles; una savia gimnastica que li donava agilitat i força, no una gimnastica brutal, com la dels pobles hiperboreus, que sols produeix boxadors o herculs de fira; per l'orquestrica, es a dir, la musica aplicada a la dança, que li donava gracia i armonia als moviments i a les formes; i l'esculptura, reproduint les figures més hermoses, les posava com model permanent pera aquells ciutadans d'ànima heroica; i sobre tot això hi havia la cultura de l'esperit, que era encara molt més hermosa.

Un poble lliure i lliberal, que es una elecció, té una aristocracia en el veritable sentit de la paraula, que regna sobre ell mateix. I la democracia, no igualitaria, sinó justipreciadora, se mou continuament i s'agita, i fins els seus tumultes són una harmonia. I Pericles sobressurt, més com a bon geni de la Patria que com a cap de la politica. Si mana, es per l'inteligencia; sí mena, es per la simpatia, i la persuasió; si port. I poble vers els alts fins humans de Bellesa, de Ciencia i de Justicia, es sols mostrant-li l camí amb el riu d'or que surt dels seus llavis. La persuasió es el seu sol poder, la convicció la seva policia. I Atenes arriba a esser la primera ciutat que hi ha hagut al món, baix aquest principat tutelar d'un home noble, que, pera no faltar-li res, fins era tant hermós de cos com d'anima.

Aleshores l'Acropolis se corona de totes les meravelles de les arts humanes. El Partenon i les Propilees, el temple de la Victoria Aptera i l'Erechteion s'alcen ensems. Per la primera i ultima vegada, desde que l món es món, la perfecció s realisa i la Bellesa absoluta apareix als ulls dels homes. La Ciutat se transforma en un immens obrador on diverses colles d'amics artistes fonen i emmotllen el bronze, l'aram i la plata; tallen i esculpeixen el marbre i l'alabastre; cisellen l'ivori; incrusten l'or i les pedres precioses. I entre ells, com una evocació, s'eleva al cim d'un rocam, sobre un socol monumental, la Pallas Poliada, dominant la ciutat i tot el golf, veient-se de dues llegües mar endins i essent saludada pels mariners al retornar a l'hermosa Patria, quan ne divisen els reflexes lluminosos que l seu elm d'or llença a la serena atmosfera.

Ja hi ha tantes estatues com ciutadans. Aquesta democracia aristocrata i anti-igualitaria premiava a cada un perpetuant-lo en pedra, en marbre, en alabastre, en bronze, en argent, i fins en or i en ivori; i el feia gran o petit i el posava en alt pedestal o damunt d'una senzilla base, en el centre de la ciutat, o en els jardins o en els afòres, segons eren els seus merits, sempre en correlació de lo que valia. Fins hi ha homes divins i entren al costat del déus en els temples. I s'eleven mils estatues als poetes, als prosistes, als filosops, als savis, als virtuosos, als estrategics, als heroes i a les persones hermoses, fins als atletes, però mai als traficants. Ni Plutus ni l vedell d'or tenen estatua, que l fer guanys a Atenes no es pas cap merit.

I aquell poble adorador i ubriac de la Vida s'agita entorn d'un poble preciós d'estatues fetes a la seva imatge. Fidias es l'anima d'aquest renaixement de la vida solidificada en sublims formes. Ell deslliura ls déus i els homes de l'encaixonament hieratic que comprimeix llur grandesa. Ja ls déus són humans, superhumans, i els homes, divins, super-divins. Les seves efigies són els tipos sublims de les forces i de les inteligencies eternes. Quan Fidies terminà la seva estatua del Zeus d'Oiimpia, va demanar-li, davant de tot el poble, si estava content de la seva obra. I Zeus va consagrar-lo amb un llampec tant brillant, que tots van veure aquella estatua amb un esplendor com mai més ningú després la va veure; i el llamp que va iluminar cel i terra va sortir de la propria mà de l'estatua en el moment en que Fidias va tocar-la.

Polinyotos cobreix el Pecilos de frescos epics. L'antiga pintura monocroma sobre un fondo, s'anima de les coloracions magnifiques de la carn sana i robusta. Els antics heroes, pintats de roig i plans com ninots d'ombres, trenquen les dures siluetes que ls encarcaren i adopten formes i moviments grandiosos. L'art, deslliurat de les convencions del santuari, s'escampa esplendidament per tots els camins de l'ideal de la Vida.

I aquest sublim museu es al mateix temps ampla i ferma escola de l'esperit i de l'anima. Davant del Partenó, Atenes construeix la seva immortal literatura i la seva filosofia, base forta de tota la cultura humana, tipo de tota ciencia i de tota noblesa. Herodot llegeix als Jocs Olimpics els nou llibres de la seva historia, que porten els noms de les nou Muses. Hipocrate extreu la Medicina dels arcans del temple i la forma a la llum de l'observació i de la naturalesa. Anaxagores concebeix una energia unica que de l'atom a l'estrella, a travers de tots els moviments i de les formes totes, inspira l'ordre de l'Univers i impulsa la producció de totes les coses. Democrit fixa l'experimentació i explica l'Univers am l hipotesi de l'atom. I, pera que de tot hi hagi, fins hi ha un transfuga de la Filosofia, Socrates, que roda pels carrerons i les places amoinant als vianants am ses qüestions impertinents i fent pel propri compte la policia de les ànimes.

¡Que n'es de sublim i d'hermosa aquesta Republica d'Atenes! Sembla presidida per les tres Gracies. El treball hi es un art; l'ensenyança, una iniciació facil i contenta a l'aire lliure; la Vida, una festa. Quan l'infant se desperta a la llum, es al só de lires, i quan silabeja es am La Iliada. Els armoniosos discursos de l' Agora deslliguen sa llengua; les explicacions dels filosops formen son enteniment d'home; els petons de les hermoses li ensenyen a no envilír mai sos llavis. Se forma, sense adonar-sen, sense que li pesi la cultura, apte pera les funcions multiples que la Ciutat exigirà d'ell quan arribi a la plenitut de la força, prompte a prestar aquest jurament sublim dels Efebes a l'embraçar l'escut, al calar-se l'elm i empunyar l'espasa alçant-la enlaire:

 »Jo

»Mai deshonraré aquestes armes sagrades.

»Mai abandonaré aquell qui tingui al costat meu al combatre, sigui qui sigui.

»Mai deixaré de combatre pels déus hermosos i per la Patria forta, encara que siga sol contra un exercit.

»Mai consentiré que la Patria minvi. Sempre la deixaré superior i més gran de lo que vaig trobar-la. Conrear son culte, conrear la Bellesa i l'Intellecte, serà la meva religió per mentres visqui.

»I pera testimoni de tot invoco a Agraulé, Emgolios, Ares, Zeus, Thalo, Auxo i Egemone.

»I serà, si m deixen fer els déus de la Patria.»


Una dolça llibertat forma l'atmosfera. Sembla que surti de l'altar magnífic de la Pietat, d'aquesta divinitat magnanima que sigles més tard els cristians envileixen fent-la lletja i plorosa. L'esclavitut no ho es a Atenes. Si a fòra es dura, allí es lleugera, i en surt tot el que té algun merit. L'esclau es sols un criat que va pels carrers i llocs publics lo mateix que l ciutadà; es un familiar del seu amo, del qual ha après la discreció i la cultura. Fins, si té gracia, discuteix i conversa amb el seu amo, i devegades el ben aconsella. A Atenes fins els animals hi són lliures. Els aucells vénen a picar a la mà o a cantar a la finestra de qui ls dóna molles, i els goços lladren al qui va mal vestit o brut.

Així l'Aticisme neix naturalment en aquesta terra, de la qual es la flor perfecta. Una mesura exquisida regeix la Ciutat, regnant per tot, desde les proporcions arquitecturals dels temples à les figures dels discursos i al pentinat i al vestit de les dones. Damon, el mestre de Pericles, diu que si s desafinés la musica, fins les lleis de l'Estat se desequilibrarien. «Mai poc!» diu un orador atenià, i li respon l'Oracle de Delfos: «Però, mai massa!» Un gest fals, una actitut exagerada, un sò inarmonic, una vulgaritat o una bestiesa, fereix com una garrotada al poble reunit a l'Agora o al Teatre. Se desterra la flauta, suplint-la am la lira, perquè infla les galtes i fa fer ganyotes. L'aire es tant pur, tant intelectual, tant vibrant, que l'accent d'un barbre hí esgarrifa com un xiscle de dissonancia. Els ciutadans, quan se troben, no pronuncien un vot de salut, com els romans, sinó que es amb el nóm de les Gracies als llavis que se saluden:—¡χαίρε—se diuen. I els patricis no s'anomenen ni els potents, ni ls rics, ni ls forts, ni tant sols els nobles, no: se diuen plens de gracia o agradables. «Nosaltres estimem la Bellesa sense luxe i el plaer sense mollesa», deia un dia Pericles en un discurs on feia un panegiric dels seus conciutadans, que era la seva corona de gloria. Un satrapa mitrat i xamarrat, tot refistolat de brodats d'or i pedres, que se l'escoltava, va demanar-li què calia pera esser atenià, i un del poble va respondre-li: «Ser proporcionat en tot, tenir talent i ser artista».

Atenes resplendeix a travers dels sigles amb una claretat divina. En aquest reco de terra classica que reconcentra l'intelecte i el cor del món, tot hi es: geni, bellesa, expansió i vida.


En aquest medi, doncs, es on comença l Teatre i on floreix Sofocles. El Teatre era una necessitat publica, una religió. El mateix nom que van donar-li ja ho indica, Theatros, això es, casa de Theus, palau de la divinitat suprema.

Sofocles succeeix a Eschyl: després del Tità, l'Home; més petit de talla, però més perfecte de forma. Es diferent i posterior, però no li es superior més què en la manera. El Tità sempre sobressurt a travers del temps malgrat sa rudesa. Eschyl fou l'excepció prodigiosa del geni atic: Sofocles, la regla proporcionada. Es el representant d'aquesta raça elegida, el prototip de ses perfeccions de l'esperit, com el Doriforos de Policletes ho era de ses hermoses proporcions físiques. Sa vida, quasi secular, omple tot el període brillant d'Atenes.

Als setze anys fou elegit, persa bellesa, pera conduir el chor d'adolescents que en les festes de la victoria de Salamina dançaren el Pœan, nusos, entorn dels trofeus apilats a la platja. Després representa un paper femení en una tragedia. I desde aquest moment els poetes i els atletes rivalisen en fortificar el seu còs i en educar la seva anima. Als vinticinc anys compon sa primera tragedia: als noranta acaba l'ultima. Sempre era coronat, sempre guanyava l premi. Atenes li recompensà la seva Antigona fent-lo almirall de sa flota. I entre Pericles i Tucidides vencé ls Samis.

Sa mort fou com l'ultim resplendor d'un foc que s'extingeix. Va morir d'alegria després del seu darrer triomf en l'apoteosi d'una festa. Com el cigne d'una antiga faula, amb el seu darrer cant va abandonar la vida.

Sofocles millora notablement la tragedia. Descendint de les esferes de la mitologia als fets de la vida real, va fer de l'escena, com Eschyl, escola pràctica d'ensenyança humana. No es tant heroic ni tant simbolic com Eschyl. Els seus personatges, si bé ilustres, no revesteixen un caracter diví i no traspassen les condicions dels demés homes. Aquesta important innovació porta aparellada la molt natural d'augmentar el moviment i l'intriga, donant majors vols a l'episodi i fent del chor un element secundari, sense suprimir-lo del tot, però fent que tingués enllaç amb el tot, i no fos una part principal i aislada, com venia essent anteriorment. Els seus personatges parlen un llenguatge noble, idoni al caracter i paper que cascun fa.

L'antic ritual ordenava la trilogia: tres tragedies en una sola representació. Sofocles trenca aquest ordre. Cada drama seu té una vida propria. Inventa l tritagonista, aixamplant el cercle de l'acció i de l'emoció. A la farsa dorica hi afegeix la gracia jonica. Si ls heroes de Eschyl eren titanics, super-humans, els seus són humans, presos sobre l model dels atenesos, els seus contemporanis. No maleeixen el Destí, però reaccionen en contra d'ell. I si sucumbeixen, no es pas en sense haver posat en joc totes ses nobles facultats. Els déus ja no són implacables, sinó hermosos, així com Fidies acaba de revelar-los en ses sublims esculptures, resplendentes d'humanitat i d'hermosura.

Eschyl flestoma dels déus com d'uns tirans. En les tragedies de Sofocles l'home i els déus ja marxen més en harmonia. El déu es més just i l'home més piadós, i així s'harmonisen.

Del comble de tragedies que compongué ns en queden unicament unes set: Edip, Ayax, Elecira, Nemesis, Filoctete, Antigona i Les Traquinianes.

Ocupem-nos especialment de l'Edip Rei, que es la més grossa i la més significativa.

En aquesta Atenes, a l'escriure Sofocles la seva tragedia, corria, entre altres, una antiga llegenda. D'Homer? D'Hesiod? Qui sab! Venia de temps llunyans, però l poble la contava com un fet que havés passat a la Beocia abans de la guerra de Troia.

Aquest conte, que corria de boca en boca, començava, com tots els antics contes: Una vegada era un rei... i aquest rei se deia Edip, i era rei de Tebes. Era fill del rei anterior an ell, que s deia Laios, encara que ell res ne sabia. Quan ell va néixer, son pare va consultar l'Oracle, i aquest li digué que aquell noi, quan fóra gran, el mataria, se casaria am sa mare i engendraria una raça malehida.

Laios agafa l noi i l'entregà a un pastor pera que se l'endugués a la montanya i el fes perdre. El pastor no gosà matarlo i, lligant-lo pels peus, va deixar-lo penjat en una branca d'arbre, d'on va despenjar-lo un altre pastor. Aquest era del regne de Corinte, i, veient l'hermosura del noi, va portar-lo, amagant-lo, al rei d'aquesta ciutat, el qual desitjava tenir descendencia. El rei el rebé am gran alegria, va presentar-lo a la reina, va fer-se veure al poble que ella l'havia parit, i Edip va créixer en el palau real de Corinte creient-se fill d'aquell rei. Però quan va ser ja home va voler saber el seu desti i va consultar l'Oracle, el qual li respongué que mataria son pare i que s casaria am sa mare, recorrent després el món tot cobert de sang i cego.

Tement no s complís la terrible profecia, fugí de Corinte, de quals reis se creia fill. Al cap de temps, un dia, caminant, arribà a un camí estret, i aquest l'obstruia un carro en el qual, entre altres, hi anava un home alt, de cabells negres sembrats de plata. Ell volgué forçar el pas, i els del carro se li tiraren a sobre; però ell, més fort i més destre, va destruir-los. I, no deturant-se, continuà fent via. L'home del carro era Laios, el seu propri pare. Caminant caminant arribà a una montanya prop de la ciutat de Tebes, i allí li aparegué un monstre terrible que tenia l bust de dóna, el cos de lleó i les ales d'àliga. Era l'Esfinx, que devorava tots els vianants que no entenien els seus enigmes; i, deturant Edip, va preguntar-li: «Quin es l'animal que camina am quatre potes al matí, am dues tot el dia, i am tres a la nit?» «L'home,—va respondre Edip,—perquè quan es petit va de quatre grapes, quan es gran camina am les dues cames, i quan es vell am les dues cames i el bastó en que s repenja.»

Aleshores l'Esfinx alçà l vol, i directament anà a enfonsar-se mar endintre. Així que arribà a Tebes fou rebut en triomf, i Creon, germà de la reina viuda, Iocasta, li pregà que s casés amb ella i ocupés el trono de Laios.

Però una pesta terrible, al cap d'uns quants anys, desolà l regne. S'anà a Delfos a consultar l'Oracle, i aquest respongué que la pesta no passaria fins que sortís de la ciutat el matador del que havia ocupat el trono abans.

Edip jura descobrir qui es, i aleshores, després de fetes moltes investigacions, sab, amb horror, que l'home del carro que ell matà era son pare, i que la reina am qui s casà era sa mare. Aquesta, horroritzada, se penja, i ell se treu els ulls, i tot sagnant sen va a l'exil acompanyat solament de sa filla Antigona. Veus-aquí la llegenda que Sofocles dramatisà sobre l'escena.

Qui es l'Edip? Quina significació simbolica enclou?

L'Edip es un personatge mitologic, una personificació del sol.

Els primitius Grecs, apenes despresos dels altres pobles arians que vivien en les elevades planures de l'alta Asia, veien la Naturalesa, no com nosaltres els moderns, amb el cumul d'observacions i d'experimentacions recullides i seriades per la raó, que sens infiltren ja desde l'infantesa i ensenyen am fórmules cientifiques quasi bé mecaniques, matematiques, no: els primitius Grecs, com els arians dels quals procedien, veien la Naturalesa com la veu el noi: la veien amb admiració i terror. Els compareixia sensible i viventa, creadora, ensems que actriu d'un drama etern, que recomençava tots els dies i totes les estacions. La llur anima primitiva, però altament poetica, sols concebia l món a la seva imatge. Les forces elementaries li van aparèixer com sers semblants an ella, dotats de voluntat. Cada fenomen li semblà un prodigi; cada meteor, una persona; cada astre, cada llum, una divinitat.

Nosaltres, instruits per la Ciencia acumulada dels sigles, calculem els fenomens naturals, i, sabem que estan encadenats, regits, per relacions, per lleis determinades. L'home antic suposava que la Naturalesa tenia passions i sentiments com l'home, amor i odi, i, aixi com nosaltres estem segurs que demà sortirà l sol, l'home primitiu tant sols en tenia l'esperança i pensava que podia succeir ben bé que no sortís, ja fos per la voluntat propria, ja perquè algun altre ser sobrenatural l'aturés. Cada aparició de l'auba era, per ell, un miracle; cada posta de sol, la mort de l'astre; cada sortida, un nou naixement de les entranyes de sa mare la terra.

Llarg seria enumerar la serie de personificacions a que l drama eternal de la Naturalesa va donar lloc, am les seves corresponents llegendes: sols direm que a Grecia, desdels temps més primitius, aquestes van pendre forma humana, tant que varen donar assumptes, a mésde l'art dramatic, a l'esculptura i a l'estatuaria. Apol era l sol en quant ilumina la Creació i els homes; Dionissos era l sol en quant dóna vida a la Terra, la feconda, en fa sortir la vinya i els raims amb el vi, que es la seva propria sang; Hercul es el sol quan dóna força, el sol militant contra la forta nuvolada, contra ls monstres de l'aire. La Hidra que ell am la seva maça aixafa i que atravessa am les seves aurees fletxes, que són els seus raigs, es l'espessa boira. I així d'altres.

Edip... què es, doncs, Edip? Es una personificació del sol, encara asiatica, que, entrada a Grecia, va pendre còs, com si fos una persona humana, i que més tard, perdut ja l sentit mitologic pera ls no iniciats en els misteris d'Eleusis, va donar lloc a l'historia del desgraciat rei de Tebes que Sofocles presenta en son drama.

Avançant els temps, el sol se quedà sol, brillant en el cel, i la llegenda començà a pendre vida sobre la terra.

Segons els primitius arians, el Sol, com hem dit, neix de la Terra i del Vespre. La Terra es la seva mare; el Vespre, gris del seu color negre i del blanc d'argent de les estrelles, es el seu pare; i el Sol, al matí, matà l seu pare, que desapareix, i s'alça tot rogenc de sang, amb els peus inflats encara del llarg camí que ha fet, embotornats del vapor de la mare Terra. Edip vol dir això: peus inflats.

I aquest Edip, es dir, el Sol, ilumina i salva la Terra, que es sa mare, i es casa amb ella, puix am sos ardents raigs la feconda i li fa produir les flors, els fruits, els aucells que canten en l'aire, els peixos que neden dins les aigües, i els demés animals que neixen en la terra.

Més aquest incest té l seu castic, i el Sol, al veure lo que ha fet, ell mateix sen va a l'exil de l'obscuritat, allí ont es son pare, am les ombres, sense ulls pera veure-hi, escampant la sang, que es la rojor dels nuvols, deixant sa mare com morta, a l'arribar la nit am les tenebres. I cada dia recomença l'eternal drama.

En el camí Edip va trobar l'Esfinx, i aquesta es la nuvolada misteriosa i enigmatica que li privava l pas; la seva veu, que sols els déus entenien, era l tro que rondina, veu incomprensible pera l'home, el qual devora amb el llamp quan no l'entén i no sab guardar-se d'ella.


Sofocles, al trobar la llegenda, asiatica d'origen, ja completament humanisada a Grecia, va posar-la magistralment sobre l'escena.

Aquest geni, a pesar de presentar-la baix la forma humana, li deixa tota la fatalitat asiatica, que no es més que la regularitat ineludible dels elements, soferta i acceptada am terror per l'home. El Sol no es lliure d'anar-sen o noanarsen a la posta, de restar més temps am la seva esposa la mare Terra. Comès el crim, fatalment té de fer-se cego, llençar la sang, perdre la llum i anar-sen a l'exil, al tramontar l'occidental montanya.

Eschyl, et dramaturg anterior a Sofocles, s'insobordinava contra ls déus, que ell creia fills de l'Asia barbre. Antic soldat de Marathon i Salamina, havem combatut els asiatics, en les taules del teatre combatia també les llurs personificacions supersticioses que treien la llibertat a l'home; i l'home que ell presentava era heroic, no abdicava mai, davant de la divinitat, son franc voler; i si ls déus el vencien, abans de caure protestava profetisant un dia la llur caiguda. Així Prometeu, tot lligat de cadenes, s'encara am Zeus i li prediu la seva mort, perquè tot passa, fins els déus.

Però Sofocles es un: esperit religiós tot impregnat de les tendencies d'Asia, encara que amb el cor d'atenià. Així, els seus homes acaten els déus, i els seus déus, al cap i la fi, tots fan justicia. Eschyl ensenyava la llibertat i l'heroisme; Sofocles, la pietat augusta.

Les grans liniacions de la llegenda d'Edip eren ja fixades quan Sofocles l'agafà pera transportar-la a l'escena. El marbre estava ja tallat, l'esboç llest: ell en va treure i baix relleu d'incomparable hermosura. L'obra mestra que n va sortir es grandiosa, per l'interès patetic que inspira, per l'ambient de solemnitat que l'ompla.

L'engunia hi es creixent, l'esperança defalleix, el cor s'ofega i l'augment de terror arriba a lo increible. Res hi ha d'immobil. L'acció s desenrotlla en una pendent per on davalla l'heroe fatalment fins a caure a l'abim.

Té una acció que atreu i espanta. L'enigma que agita a Edip divaga, murmura, com el tro llunyà que va acostantse, fins que al fi esclata, enfonsant-lo en un precipici que està vessant de sang i de llagrimes.

Les exposicions de Sofocles són uniques. Especialment en aquesta hi ha una mena de real grandesa, en la manera com ell ens presenta l'escena primera. El primer quadro es d'una majestat incomparable, es dramaticament esculptural: sembla que l'hagués compost el propri Fidias. Una pesta que exhala la colera d'un déu devasta Tebes. Mata ls animals i els homes, destrueix la llevor dels mortals en les entranyes de les mares, els infants agafats en els pits. Els moris omplen els carrers i les places; la ciutat ressona i l'aire es ple de pregaries i gemecs. La trompeta funeraria, la planyidera asiatica, tot ho entristeixen. La gent se prosterna, plorant, davant dels altars. La fumera de l'encens enterboleix l'atmosfera.

Tota una munió de veils, de nois, de joves, de mares desconsolades, conduits pel gran sacerdot del déu suprem, de Zeus, agitant branques d'olivera, se para davant del palau del rei. Vénen a demanar-li ajuda, la salut si pot ser, que ls la dongui, ell que va deslliurar-los deia passada calamitat de l'Esfinx. Es un poble fidel, que en sa desgracia invoca un rei paternal. Edip surt a la porta del palau a dalt de la graonada, majestuós, com un déu que s disposa baixar del seu temple pera dispensar els seus beneficis a la terra.

Parla amb el gran sacerdot i li respon amb una compassió magnanima. Totes les seves paraules donen fe de l'alt preu que ell té de si mateix, la conciencia d'un ple amor, d'una gran prudencia i d'una vigilancia infadigable, tot en favor del seu poble. Tot lo que podia fer ja ho ha fet: era saber la causa de la pesta. Ha enviat el seu cunyat Creon al temple de Delfos a consultar l'Oracle. I el poble l'encensa, ni mateix temps que li prega. Pera fer sentir més lo profon de la fatal desgracia, Sofocles ens ha presentat l'Edip-rei en lo més alt de sa gloria i de sa bondat, com el geni adorat de la ciutat entera. Així, caient de lo alt de son palau i de sa gloria, la caiguda resulta molt més fonda i més patetica.

Creon arriba de Delfos, i aquí l drama comença. La resposta del déu es un terrible enigma: la pesta continuarà desolant Tebes mentres tinga en son territori l'assessí desconegut del passat rei Laios. Aquestes paraules són com el punt negre de l'horitzó quan una tempestat llunyana s prepara. Edip prega al poble que li digui l nom de l'assessí, prometent que ell venjarà Laios com si fos son pare: sembla que ell mateix se fulmini l'anatema. Vol saber qui es, i envia a buscar a Tiresies, un cego clarivident, centenari set vegades, quals ulls tancats veuen el passat i el pervindre. Res més solemnial que l'aparició d'aquest profeta. Edip l'interroga i Tiresies no vol respondre; unicament maleeix la seva clarividencia: tant crudel i horrible es lo que veu. Sols respon per paraules molt fosques. Edip s'enfada, i dels precs passa a les injuries i als manaments. «No soc subdit teu,—li respon Tiresies,—sinó d'Apol.» Té pietat del rei i no vol pas revelar-li sa gran dissort.

Edip se descomposa, l'acusa de còmplice en l'assessinat de Laios, i, «si no fossis cego,—li diu,—jo m pensaria que tu l'havies mort». Aleshores el vell parla: «Desde avui—li respon—no m parlis ni a mi ni a cap de Tebes, perquè tu ets l'impiu que afligeix la ciutat. Tu ignores l'infamia en la qual vius amb els que més estimes; poc sabs lo grossa que es la teva desgracia!»

Edip no pot, no vol creure lo que li diu el vell profeta. Se pensa que la seva visió es una mentida combinada am Creon, el seu cunyat, que ha portat la resposta de l'Oracle, pera destronar-lo, i fa treure a Tiresies de la vila, el qual s'allunya maleint-lo i amenaçant-lo encara.

Més les paraules del cego han emmetzinat el cor del rei, i se dirigeix contra Creon perquè ha sobornat l'auguri, i el desterra. Iocasta vol calmar-lo i li diu que Laios, el seu primer marit, va esser mort per uns lladres en el punt aont un camí se parteix en tres.

El primer dubte li entra al cor, en lloc de calmar-lo. Aleshores se recorda que temps passat, prop del congost de la Focida, en un semblant lloc va matar un home que li disputava l pas amb el seu carruatge. Sols se diu que hi ha un que sab com va passar ta cosa, un pastor, i Edip mana buscar-lo. Edip se calma perquè pensa que ell es el fill del rei i de la reina de Corinte, i acusa ls profetes de mentiders. Sofocles aquí s complau en presentar Iocasta ajudant a Edip a burlar-se dels oracles, en el mateix moment que ses prediccions van a complir-se. Apenes acaba de riure-s de la vanitat de les profecies, la veritat surt brillant d'entre ls sarcasmes com un llamp d'entre ls nuvols.

Un missatger arriba anunciant la mort del rei de Corinte, de Polibi, que Edip creu son pare, i aleshores, ja tranquil, torna a esclatar obertament sa rialla, acompanyat de Iocasta. Però, de sobte, un mot del missatger li ofega a la gola l riure i li glaç. I cor d'espant. El rei de Corinte no era son pare. Ell va reculli Edip sent un infant, a Citeron, on l'havia deixat un pastor subóit de Laios. Ell mateix va despenjar-lo d'un arbre. Aquesta revelació tremenda es com un llamp que tot ho encén i devora.

Iocasta s'espanta, veu que l seu marit es el seu fill, l'assessí del seu primer home, i fuig cridant, esparverada.

Edip se resisteix a creure la veritat que ja ha vist sa mare; la ceguera del seu esperit preludia la dels seus ulls, i pensa que la reina s'ha espantat al saber que ell no era de sang real. Què hi fa? Ell mateix se glorifica de ser el fill de la fortuna: pot-ser es el fill d'un déu i d'una nimfa. Per fi arriba l'altre pastor, l'enviat a buscar a la montanya; el missatger el reconeix; es aquell home que va deixar penjat el noi a l'arbre. Edip l'interroga, i ell vol negar la veritat, però al fi confessa. Aleshores Edip ho comprèn tot: ell es el fill de Laios. Ell ha mort son pare. Iocasta, de la qual té fills, es sa mare, i fuig a dins del palau, cridant am crits que commouen les entranyes de tot el poble. El chor entona una melancolica elegia, i un soldat que surt del palau conta al poble que l'expiació imposada pels déus acaba de complir-se.

Edip ha trobat Iocasta que s'ha penjat ella mateixa. I, prenent-li una agulla d'or del pentinat, s'ha tret amb ella'ls ulls enfonsant-la dues vegades en ses orbites.

El cel s'enrogeix. El sol va a pondre-s. A dalt de la graonada apareix l'augusta victima de la Fatalitat, la cara i la tunica plena de la sang que raja de ses parpelles. Res de més imponent ni de més solemnial: un terror sagrat s'ampara del chor. Aquell rei tant soperb abans, ja baixa am l'humilitat d'un pobre. La pietat del chor el commou amb una clemencia magnanima. Ja obeeix lo que li mana Creon. Solament, tremolant, li demana que li deixi abraçar les seves filles, i quan les lé abraçades plora sobre l seu oprobi, i sen va, sense que ningú l deturi, acompanyat tant sols d'Antigona, pera deslliurar així Tebes de la pesta i pera que s compleixi del tot la profecia.


Tal es la manera com el gran Sofocles, am versos grandiosos per la rima i l'harmonia, ens presenta la llegenda de l'Edip rei, re vindicant-lo després en l'Edip a Colonna.

I aquesta grandesa artistica, aquesta harmonia, va revestida d'una forma perfeta. L'estil de Sofocles es la bellesa unida a la naturalitat. Res de les complicades i luxoses brodadures orientals. Sofocles no usa les vestidures xamarrades i refistolades dels Satrapes de Persia: en ses obres sens presenta nu, i les seves formes són sublims, divines.

Perpetuínes (1907) (page 13 crop).jpg


EURIPIDES


C
onta una antiga llegenda del Rhin que an en Faust, una nit serena d'estiu que la lluna ho banyava tot d'una claror melancolicament voluptuosa, se li va aparèixer, en mig d'un jardí de flors luxuriantes, la bella Helena, i que ell, foll d'amor i ple de vida, tant com estava ple de ciencia, va córrer envers ella i va abraçar-la. En aquest moment, del campanar de la catedral de Mainz van caure les dotze. I Faust, al sentir la primera batallada, dirigint la vista a l'espai, va cridar: «Atura-t, temps l Para-t, hora, que ets perfeta!»

Així hauria exclamat jo si m'hagués trobat a Atenes quan Kronos va marcar l'entrada d'Euripides. L'hora era perfeta. Lo que va venir no podia ja esser més que decadencia.

«Atura-t, arquitectura d'Ictinos! Atura-t, esculptura de Fidias, pintura d'Apeles! Atura-t, filosofia de Democrit! Tragedies de Sofocles, comedies d'Aristofanes, atureu-vos, que sou perfetes!»

Però si les obres d'art són eternes, l'Art no pot restar immobil, com tot en la vida. Les formes, desenrotllant-se i nodrint-se, se descomponen; arribat ja a la Bellesa pura, l'Art s'altera a l'enriquir-se. La complexitat succeeix a l'unitat, els acords variats destrueixen la melodia am les dissonancies que ells arrastren. Els refinaments del modernisme perjudiquen l'esperit mascle. Les savies complicacions, les habilitats retoriques, les ponderades regles de la gramatica, immobilisen l'ingenuitat espontania. La vida fuig dels empresonaments i dels llaços, encara que aquests siguin d'or i plens de guarniments.

Quan la columna dorica farceix son capitell de l'acant escarolat de Corinte, les sublims proporcions totals s'amaguen. Quan l'habil cisell de Lyssippos detalla i atormenta ls tranquils marbres, les estatues se tornen nervioses i ja retorcen els seus braços entortolligats per les serps de la decadencia. Falta que Euripides vingui i pertorbi l teatre fort d'Eschyl i el teatre perfet de Sofocles, pera obrir-lo a les supersticions turbulentes. Es precís que l public, que era poble, ell el converteixi en plebs, en xurma, pera que uns quants sigles més tard pugui regnar per sobre de les masses ja amoltonades el Xristos.

Euripides, que es quasi contemporani de Sofocles i contemporani del tot d'Aristofanes, sembla que l separi d'ells molt més d'un sigte. En aquesta vida rapida i brillant d'Atenes, quinze anys d'interval entre l naixement d'ell i el de Sofocles basten pera que ell pugui iniciar una decadencia. Ell es el que tanca la grandesa d'Atenes. A l'aparèixer ell, els heroes sen van i venen els demagogs i els sofistes. L'antiga religió es desarrelada de la propria terra, de la Patria. La sublim Pallas Atenea, Diki i el propri Zeus, palideixen i s'esfumen a l'entrar en escena ls déus fills de l'Asia, déus de mort i de martiri, d'expiació i d'orgia. La farum del vi que porten i el fum de l'encens i la mirra, asfixia i desvaneix an els déus hermosos i serens de Grecia.

Ja ls filosops prenen davant dels déus l'actitut d'Edip davant de l'Esfinx terrible. De tant qüestionar-los, la filosofia s torna dialectica, i amb els seus recargolaments subtils els mata. Buscant l'enigma de la divina essencia, els déus se li evaporen. Sofocles, digne fill de raça noble, que havia vist, essent noi, el triomf dels Atenians sobre dels Medes; que am l'hermosa nuditat del Gimnas, i lluint ses belles formes, havia cantat davant de la mar blava, trepitjant trofeus asiatics, l'himne de la victoria de Salamina; personifica la Grecia ideal, model de tota perfecció humana. Euripides, fill d'un taverner í d'una bruixa que venia potingues, atleta bandarra, repartidor de cops de puny quan era jove, retoric am Prodicos, extrany deixeble d'Anaxagores i company de Socrates, representa ja l'Atenes inquieta, l'Atenes pertorbada per les demagogies ordinaries, embrutida per les religions absolutistes i terrorifiques de l'Asia, preparada a tota tirania. Sembla que no siguin del mateix planeta, am tot i viure en una ciutat mateixa.

La vida d'Euripides no té ni la grandiositat heroica de la vida d'Eschyl, ni la bellesa serena de la vida de Sofocles. Eschyl combat en el teatre, com a Maraton i a Salamina. Ni Zeus l'espanta. Sofocles va triomfar vint vegades en el teatre, i un cop, essent almirall, va vèncer als Samis.

A travers de l'obscuritat de la vida d'Euripides s'hi descobreix un home de la plebe. La seva existencia ha estat objecte de lluites sense grandesa, de disputes i terrabastalls domestics. La gloria li arriba tard, i encara tota tacada am la vinassa de les tavernes. Cinc de les seves tragedies, de les setanta-cinc que n tenia, cinc solament li foren coronades, més no am llorers, sinó am pampols. Moltes vegades el poble culte d'Atenes va fer parar la representació dels seus drames. Tots els bons ciutadans, tots els lliberals, els aristarquics, se varen declarar en contra d'ell: ben clar ens ho diuen les genials satires d'Aristofanes.

Euripides, després d'una joventut turbulenta i dissipada, va casar-se, i repudià la dóna; casat per segona vegada, la dóna no va poder sofrir-lo. D'aquí la seva rabia contra d'elles. Un dia un va dir a Sofocles: «Euripides, com avorreix les dónes!» «En l'escena,—va respondre Sofocles,—i en acabat va a buscar-les al Gineceu.» Rodava sol i ple de misantropía; pera escriure les seves tragedies se n'anava a Salamina i se ficava en un antre selvatge tot intrincat, ple de tenebres. I allí, a l'esmortuida llum d'una llantia, meditava i escrivia. Un epigrama d'Axandre d'Etolia ns pinta la seva fesomia com trista i seca. «El deixeble del vell Anaxagores—diu—me sembla intractable i ferotge; no es amic del riure, i ni tant sols el mateix vi l'alegra. I si lo que escriu, devegades té la dolçor de la mèl, es d'una atracció perfida com la veu de les sirenes.»

A seixanta-vuit anys sen va d'Atenes i se retira a Pella, cridat allà per Archelaos, rei de Macedonia, predecessor de Filipus, ques rodejava de filosops i poetes d'Atenes pera civilisar el seu poble, encara mig barbre. Més tard el gran Alexandre dirà dels Ateníans que formen en ses legions, que semblen esperits purs en mig de remats de besties.

Archelaos va prodigar les seves dadives i els honors a Euripides. Però aquest, un cop arribat a esser el favorit del despota, com si l'esperit se li hagués quedat a Atenes a l'anar-sen, ja no va produir res. Sols li va quedar el caracter, putiner i crudel fins a la repugnancia. Aristotil conta que un patge de nom Decamenicos, havent tirat en cara a Euripides la fetor de la seva boca i la bruticia de la seva figura, Archeiaos, a instancies del seu privat, va entregar-lil jove, i Euripides el féu fuetejar fins que la sang va rajar-li i la pell li va caure a troços; venjança indigna d'un fill de la lliure Atenes. En ell va esbravar sa rabia contra tots els poetes que atacaven ses torpeses. Pot-ser va esser el propri Aristofanes qui ell va voler, flagellar sobre l'esquena del pobre noi macedonic.

Ben car pagà Archeiaos l'haver-lo entregat lligat a Euripides. Decamenicos, sis anys més tard, i ja essent tot un home, matà al tirà en una cacera. I diuen que exclamà, tot llençant la fletxa de l'arc: «Així s cacen les feres!» En quant a Euripides, quan això va passar, ja feia un any que havia tingut una mort horrible. Va esser despedaçat pèr una manada de goços que rodaven per les montanyes d'Epiros. I la llegenda, inspirant-se en les Bacants i en els miracles de les Dionisiaques, va transformar en dònes els goços, dònes furioses contra l'insultador de llur sexe. Les despulles d'Euripides foren enterrades a Pella, i el llamp caigué tres vegades sobre la seva tomba. Els déus olimpics van marcar així la fi del corruptor d'Atenes.


Si se sab el lloc de la mort, el lloc del naixement d'Euripides s'ignora. Com a dramaturc va fer donar un pas més a la tragedia, però un pas endarrera. Es veritat que va complicar l'acció i li augmentà l'importancia, mimvant el chor encara més que Sofocles; però, posant proleg al drama tragic, en el que s'explica al public l'assumpte de lo que va a veure, va rebaixar-lo, perquè tal novetat no constitueix certament una millora. Va fer-se notable sobre tot en ses violentes critiques contra les dònes, a les que odiava d'una manera especial, odi que li valgué lo que ja hem dit que la tradició conta de la mort d'ell. El teatre d'Euripides se distingeix del de Sofocles perquè l primer representa a l'home tal com es en sa accepció més baixa, en tant que Sofocles el pinta tal com deu esser. Els personatges d'Euripides estan subjectes a totes les passions desenfrenades, tal com les inspira l'estat d'una naturalesa barbre, no corretgides per l'educació i les idees.

Quan de les tragedies de Sofocles un passa a les d'Euripides, sembla com si de l'Acropolis coberta de monumentals edificis i d'imatges divines, se baixés als fangosos carrerons del Pireu, aont us aixorden els crits de les disputes i les inarmoniques canturies dels marinerots ubriacs que arriben de Fenicia. Un baf de vi, una fetor de bruticia i de resines socarrimades omplen de fum i empesten l'atmosfera. L'ideal s'apaga i els déus palideixen. Aquests déus grecs, tant colossals amb Eschyt, tant vivents am Sofocles, ja no són més que unes ombres. Floten amb un crepuscle disolvent entre la filosofia dels cosmolecs, que sen va, i les religions de mort que arriben. El poeta ha perdut el sentit dels hermosos déus de Grecia. Ja no sab lo que simbolisen, lo que signifiquen, de lo que són augustes formes, quina es la seva anima. Si ls posa en escena, són com a comparses del prolec i de l'epilec. El Deus ex machina va sortir dels bastidors d'Euripides. Aquest brut, que fa l panegiric terrorific del Bacus asiatic que s'imposa pel vi, per la crudeltat i pels miracles, tira ert cara als immortals helenics crims llegendaris, dels quals ell ne desconeix completament l'alt sentit simbolic. I tot en nom de la virtut, en nom de la moral. Sols les prediquen aquells que no n tenen.

Es un escèptic de la religió d'Atenes, però es un fanatic de les religions asiatiques, Ell ataca ls déus am la rialla mofeta, i desnaturalisa les tradicions poetiques del paganisme. Les examina a la llum d'una raó freda, sense veure-n la bellesa, o les complica d'intrigues romantiques, i els hi substitueix desenllaços arbitraris. Semblen un palimpseste mentider, en el qual s'hi troben de tant en tant troços de verdadera historia aplicats a un conte apocrif. Egistus, en L'Electra, obliga a la filla d'Agamemnon, pera envilir-la, a que s cast amb un pagesot dels afores de Mycenes, Un matrimoni de comedia desenllaça en l'Orestes el terrible conflicte del seu parricidi, Menelau, segons Euripides, no va portar de Troia més que un espectre aeri, que s desvaneix en l'aire quan ell va trobar a Egipte l'Helena veritable. Les trames mitologiques, sagrades com el vel del santuari de Pallas, desapareixen sota aquestes brodadures arbitraries.

Ja la mitologia no es més que una fantasmagoria de teatre, que un pot fer i desfer al seu gust. Quan se comparen els personatges d'Euripides amb els de Sofocles i d'Eschyl, aquells resulten nanos i magres. Tot en ells minva: la dignitat, la noblesa, la virtut, la poesia; fins el mal consisteix en una mena de venjança petita. Euripides rebaixa ls heroes epics a l'alçada del més minço dels seus contemporanis. Si afecten esser grans, se veu que ho són gracies a les seves altes soles de fusta. Els seus mantells reials són de guardarropía; les passions mesquines que ell els presta, són dignes de menestrals o de gent baixa. Un diria que són semi-déus que han plantat botiga. Ja no lluiten contra l Fatum amb energia mascle: sols el sofreixen amb impotenta rabia com esclaus que brinquen, mentres brunzeix sobre llurs caps el fuet de l'amo. Les seves declamacions patetiques sols commouen les fibres més infimes de l'emoció humana. Més que pietat, causen fastic. Els seus vells, quan se lamenten, rapapiegen; els seus personatges, quan sucombeixen, se desplomen plens de llagrimes, i de tant que s planyen ja no són de plànyer.

I si no valen res com heroes, com intelectuals no són més que uns retorics. Euripides els ha fet anar a estudi amb els sofistes, abans de fer-los entrar en escena. Tant si són a Argos com a Tebas, a la muralla com al camp de batalla, tots són una colla de xerraires. El seu Jason i el seu Teseu podrien haver donat lliçons de xerrameca a Gorgias. Fins troba sofismes pera justificar els crims més horrorosos. Així Orestes se disculpa d'haver mort a sa mare, dient que la dòna es com la terra que reb la llevor, i que lo important es sols el pare, perquè sense ell no hi ha fills. «I, sense mare, qui fòra, infame Euripides?», li va cridar en ple teatre una veu indignada. Té tals sentencies, que la tirania se les va apropriar com a maximes. «Val la pena de cometre una injusticia pera arribar a obtenir l'Imperi. Després ja s pot esser just.» l Cesar repetirà més tard a Roma aquest vers pera justificar-se. Fins té mots tant hipocrites que semblen dels que en el sigle XVII inventaren els casuistes. «La boca ha jurat, més l'esperit no s'ha compromès a re», diu un personatge seu, deixant veure ja a travers de la seva careta la futura cara jesuitica d'Escobar o de Molinos.

La decadencia del chor es també la decadencia de la Tragedia. El chor en Escliyl i en Sofocles era la concíencia viva, l'anima forta d'Atenes que hi palpitava. Era l'ideal, per sobre de les passions i de les lluites. Més el chor d'Euripides ja no exerceix aquesta funció noble. Escolta ls projectes perversos, la confessió dels crims que van a preparar-se i sen fa complis.

En tot lo que portem dit no volem pas dir que Euripides no fos un poeta gros: inferior en tot a Eschyl i a Sofocles, es el tragic tercer d'Atenes. Sembla a Padassos, el tercer cavall del carro d'Aquiles, que no era pas de sang divina com els dos altres, Xanthos y Balios; però quan estava enganxat, am més o menys impuls, i encara que tirant cosses, també tirava l carro.

Pera acabar, direm que amb ell la multi tu t puja a les taules. L'home vulgar s'hi troba, am tots els seus defalliments i petiteses. I una pila de sentiments menors fan irrupció en l'escena, preludiant l'art populatxer de les multituts plebeies. Ja hi ha molt i de tot en el Teatre. Ja pot ben riure-sen el gran Aristofanes.

Perpetuínes (1907) (page 19 crop).jpg


ARISTOFANES


A
l mateix temps que s'arrela la tragedia, en el teatre de Dionissos puja a les taules la Satira i es trasforma en Comedia. L'escena realçada sobre la qual la Comedia apareix, a Atenes, no posa cap fre a sa llibertat originaria. Al contrari: el desvergonyiment es la seva regla, l'exageració sa llei. Aquell empostiçat s'aixeca pera l'esbojarrament, com la taula del festí pera l'orgia. Els seus personalges són mascares agegantades per enormes caretes, que cobreixen com celades am grosses viseres els caps dels actors. Sos visatges, fixes i exagerats, suprimeixen tota gradació: són caricatures esculpturals. De cada vici sols retraten la ganyota distintiva o dominant. Cada tipo continua immobil de la primera a l'ultima escena. La mascara es l'ensenya grotesca del personatge. l, ademés de la careta, els comediants augmenten llur talla am coturns, am calçats alts de groixudes soles de fusta; bomben i alcen llurs pits, inflen llurs ventres, geperudegen llurs esquenes o les aixamplen; segons el tipo modelen els llurs cossos. I la llur veu augmenta a l'unissó d'aqueixes enormitats fantastiques. Am llenguetes de metall, la veu sembla l sò d'una bocina, o un xiulet, segons els casos. Sols amb aqueixes gorges d'aram se podia dominar un public que tenia expansions eixordadores, amb espetecs de tempestat desfeta.

I en això arriba l geni creador de la Comedia.

La Comedia, en aquest periode, sols va tenir un sol, però notabilissim representant en Aristofanes. N'hi hagué d'altres d'anteriors i de posteriors, com Crates, Eupolis, Cratinos, etc; però d'ells sols sabem el nom, per lo que ns cenyirem a parlar sols d'Aristofanes, que fou contemporani de Sofocles i d'Euripides. El gran talent d'aquest autor comic consisteix en presentar les coses pel llur costat ridicol. Eis seus assumptes estan presos de la politica, de la critica literaria i de la filosofia. La sal atica està escampada a mans plenes en Iotes les seves comedies, que serien massa fortes pera ls nostres dies, donada la cruesa del llenguatge i les obscenitats que contenen. En Les Granotes critica ls literats del seu temps, Euripides sobre tot, creient-se que això féu determinar al gran tragic a sortir d'Atenes. Ademés d'aquestes tenim completes Els Nuvols, Les Vespes, Els Cavallers, Els Acarnians, Socrates i els Sofistes, Lisistrata, etc.

Aristofanes, d'aqueixa gegantomaquia que acabem de descriure, d'aqueixa mascarada satirica, sense composició regular, sense solta ni volta, mullada encara amb el vi de la bacanal, va saber-ne treure obres mestres. Al seu impuls aquest caos s'ordena, apareixen formes d'una meravellosa poesia, armonisa l xivarri, de la bogeria fa sorgir la raó. Am les colossals caretes ens fa sentir sobre la Terra l'inextingible rialla dels déus olimpics.

Aristofanes era abans que tot un atenià en el verdader sentit de la paraula, un ciutadà viril i lliberal que combatia tot lo que pogués produir la destrucció de la seva republica. Mort Pericies, Atenes va perdre l seu fre i la seva regla. El nombre va destronar l'inteligencia. La llibertat minva. L'igualtat se presenta. A combatre això s dirigeix el seu plan estrategic, cobert per sa exuberant fantasia. Les seves mascarades tenen un ordre com si fossin falanges. Tots els seus personatges, homes o déus, besties o fantasmes, simbols o realitats, tots se llencen contra la mateixa colla d'adversaris enemics de la patria, els innovadors malsans de l'antiga Atenes, els retorics, els sofistes, Socrates, Euripides, els demagogs; en una paraula, tots els farauts dels déus i de les costums absolutistes d'Asia, dels déus de mort, dels déus lletjos i de les turbes igualitaries i amb instints d'esclaus. A tots aquests putiners, a tota aquesta faramalla de bretols, els persegueix el gran poeta baix totes les formes, agressió directa o alusió simbolica, lo mateix a Socrates que a Cleon, que al propri Demos.

A fuetades llicencia la soldadesca partidaria de la guerra. Els igualitaris els ridiculisa mostrant-los llur utopia social conduint a una promiscuitat barata i injusta. Llença un eixam d'abelles sobre ls jutges venals i mercenaris. Acumula ls nuvols com una tempestat sobre la casa de Socrates, i fins baixa als inferns pera descoronar a Euripides.

Aristofanes era, abans de tot, un bon atenià de l'epoca heroica; veia caure la Patria a la ruína, i va fer retronar la seva rialla com un crit d'alarma. Aquest esbojarrat era un savi i un gran patrici: hi veia desde molt alt, i hi veia lluny. Desde l'Acropoli va veure venir ja l déu trist i crudel de l'Etat Mitja, el déu mort que regnaria més tard sobre l'aplanament de l'individu. Així ls seus cops de tralla van cinglar totes les disposicions decadentes, totes les macules d'esclavitut de la xurma de la Grecia. I a cada marca que ell va fer, a cada cinglada, un perill mortal, un rebaixament humà, més tard, n'ha sortit, donant la raó a la seva clarividencia. I si l'Humanitat ara s remonta, es contradint lo que ell va contradir, combatent lo que ell va combatre i seguint la seva alta inspiració de Llibertat i de Vida. Gracies, Aristofanes! Al cap de vintiquatre sigles tu ns ensenyes encara l'alt camí de la dignitat humana!

Aquesta lluita dramatica s precisa per la parabase. A la meitat de la peça, el chor, que fins aleshores estava agrupat entre l'ara baquica i l'escenari, desfila a to llarc del teatre i se coloca com en linia de batalla davant de la graderia del public, El dialeg escenic para: ha arribat l'entreacte. Llavors el Corifeu s'avança sortint del rengle del chor envers el public i dirigeix an aquest la parabase. La parabase era una especie d'arenga en que l poeta descobria l seu pensament. Davant per davant del poble li explicava l sentit de la seva obra. El Teatre venia a esser una tribuna en els entreactes; l'histrió, un orador. Així apostrofava directament els seus contraris, marcant els darts amb el seu propri nom, com aquell arquer grec que firmà la fletxa am la qual buidà un ull a un rei persa.

Aristofanes hi està magnific en les seves parabases. Agafa per la barba a Demos i li diu lo que té en el seu cor, desfogant-se de tot lo que hi porta a dintre, ses acusacions, sos ressentiments, sa compassió, ses supliques; í li mostra la seva imbecilitat i sa inepcia. Entre dugués escenes d'Els Acarnians pren un casc abonyegat a Marathon i a Platea, i capta pels invalids, pels heroics veterans que pateixen miseria. En Els Cavallers tira en cara a Atenes sa ingratitut envers els seus antics poetes, mostrant-li l vell Cratinos quasi centenari, abans llorejat en totes les ciutats de Grecia, arrossegant el seu esqueixat mantell per carrers i places, quedant-li sols sos gloriosos llorers i sa lira muda. En una altra obra s'aixeca, com damunt d'un pedestal, rebatent als seus peus Cleon, el demagog totpoderós, com l'Apol Pythio trepitjant el malefic monstre que acaba d'aixafar. En una altra avergonyeix el Jurat del premi que li refusà, i ara mà atrevida se cenyeix la corona, de la qual no l consideraren digne.

Però, a més de bon patrici i gran polemista, Aristofanes es un poeta incomparable, d'una mobilitat infinida, d'una imaginació meravellosa, agrupant tots els efectes en sa flexibilitat ondulant, la força i la gracia, l'invectiva implacable i la caricia tendra. L'agilitat del seu estil es prodigiosa. En un moment passa de l'exaltadora marxa ditirambica a la tendra frescor de l'idili, de l'adoració a l'irrisió, de l'entusiasme al cinisme, de la contracció de les celles, propria de l'indignació, a la boca francament oberta de la rialla alegra. Si canta la gloria de la patria, sembla un Tirteu am la llança enristrada. Si combat a un enemic, branda contra ell els potents yambos mortífers d'Arquilocos, que obligaven a Lycombos i a Nerbula a penjar-se. Si la seva estrofa s'obre a la vista del camp, sembla la flauta del satir, plena de l'aire dels boscos i de l'oreig humid de les aigües.

De prompte una ganyota horrible desfigura sobtadament la seva expressió heroica: es que s'ha girat de cara a la xurma. Baixa del Temple i del Portic al fangós caminal, i increpa la multitut, arribant fins al seu caló groller i a les paraulades brutals i xabacanes.

Am la varietat i l'abundancia de paraules i de sentits, tol es vida, tot es profusió i animació en les seves comedies. Una miriada de figures de l'epoca, un formigueig de detalls pululen en els seus versos. Alegries agrestes, xerrameca de dònes, renyines domestiques, baralles de mercat, interiors de cuina, escenes de tribunals, tumultes de la plaça publica, tot ho ha pintat Aristofanes de mà mestra. Si l seu teatre hagués desaparegut, no sabríem pas res de l'Atenes popular del sigle IV abans de la nostra era. Sense ell, tota la sal de la vida atica s'hauria evaporat.

El seu distintiu es l'alegria. Ella omple tot el seu teatre. Com un sol rialler sobre un camp de batalla, Aristofanes espandeix bon humor fins quan executa els seus enemics. I executa veient clar els homes i les coses que són culpables. La seva rialla desenfrenada, la seva irreverencia olimpica es un déu qui les sosté. Son esclat de riure es impulsat per l'esperit de Dionissos.

Amb el seu chor, am les seves flautes i les seves dances manté la seva comedia a l'estat de divina ubriaguesa poetica; i n'exalta l'ardor i la sosté a l'alt estat de gran bacanal, quan la nota baixa. Els recitats són trencats d'una manera imprevista, el dialeg se perd en un cant, com el murmuri d'un xaragall en la remor d'un riu, com la remor d'un riu en el bramular de la mar immensa. La burla pren el tò elevat de l'oda i el vol lleuger de la cançoneta. I sobre la burla està l cant, sobre la satira l'idea noble. Així sobre les rialles estrepitoses domina l ditirambe commemoratiu de les heroiques guerres mediques, del vigor de les antigues costums, de les delicies de la vida en plena Naturalesa, del goig i l'abundor de la verema i de la pesca, de l'esplendor dels nuvols, de la felicitat dels aucells i dels sers nobles i lliures. I el chor, que dòna aquesta tonica elevada, governa la Comedia, es l'anima del seu moviment, l'harmonia del seu soroll.

Aristofanes es el tipo unic del seu art. De les seves onze comedies que ns han arribat fins a nosaltres, sen desprèn un esperit unic, que no s'ha vist mai més en l'Historia. El món no ha vist, i potser no veurà mai més, un tal espectacle: l'orgia dirigida pel geni; l'Estat debatut i fins subordinat a l'individu, sobre l'escena; el Teatre rivalisant am l'Agora; la critica universal armada am l'audacia justa d'una fantasia absoluta; la raó guiant l'esbojarrament de l'exuberancia de la Vida.

Una advertencia: aqueixa comedia lliberal, nascuda am la llibertat d'Atenes, unicament podia viure magnifica mentres la Patria fos lliure. Sols una llibertat ampla i una prosperitat solida podien tolerar aqueixa artistica llicencia satirica sense limits. Quan l'autonoma Atenes declinà, ja fou impossible.

Quan més tard reapareix, ja es molt minvada.

Encara tingué Grecia alguns autors dramatics i alguns tragics més, dels que no sabem més que l nom, però tant mitjans que pot dir-se d'ells que am la mort de l'autor de Medea vingué la decadencia del genre tragic a Atenes, i am la d'Aristofanes la desaparició de la comedia verdadera.

II

LA FILOSOFIA

els set savis. — escoles jonica i eleatica
pitagores i democrit
socrates i platon
els sofistes. — aristotil
cinics. — estoics. — epicuri



Capçalera (L'intellecte grec antig, 1905) p83.jpg


ELS SET SAVIS

ESCOLES JONICA l ELEATICA

PITAGORES.—DEMOCRIT


E
n aquesta edat meravellosa de l'Humanitat l'esperit grec sobressurt en tots els genres i porta a tots els assumptes l'ordre, la mesura, la proporció justa i l'harmonia. Poetes, dramaturgs, filosops, historiadors, metges, lo mateix que llegisladors i artistes, tots arriben tant alt, que encara l'Humanitat, pera la seva perfecció, els mira avui com a models. I el temps en que visqueren tots aquests homes fou tant curt, diu Veleius, que no n'hi havia dos que no s'haguessin pogut conèixer. I Pericles forma l centre d'aquesta epoca de llibertat, genial i magnanima: un xich abans o un xic després, tot floreix al seu voltant. I la flor tant preuada, com la de l'Art, fou la Filosofia; filosofia que sols es l'Art de l'Idea.

Se sosté am probabilitat que la Filosofia a Grecia nasqué baix l'influencia de la que havia a la India i a l'Egipte. Creiem, més aviat, que foren les predisposicions naturals de la raça les que la determinaren, sense que neguem en absolut l'influencia de lo primer. La raça helenica era una raça massa inteligent, massa sensitiva i reflexiva alhora, pera trigar en demanar-se una explicació racional de l'Univers.

Se conta que al principi hi hagué solament els nomenats set savis [3], que formulaven sentencies o maximes pera regular les relacions de llurs conciutadans; i faulistes que per medi d'apolegs o d'alegories tractaren de donar una lliçó moral als Grecs, el tipo ideal dels quals es Isop, de qui s'ignora quasi tot, i solament se suposa que fou un esclau llibert.

Però aviat aparegueren verdaders pensadors que tractaren de formular un sistema de l'Univers. La varietat de races influí en els sistemes. Els Dorics, conservadors absolutistes, buscaren en les causes finals els motius morals, el per què.

Els Jonics, lliberals, republicans, més humans i més sensats, buscaren solament el com, estudiant l'Univers i els encadenaments dels fenomens, subordinant la moral a la Naturalesa i fent-la emanar d'ella.

Els primers foren més aviat moralistes i religionaris; els segons, filosops en el veritable sentit de la paraula.

Anem a veure l'escola Jonica, originant amb els seus escrits una moral humana i un saber directe, no depenent pera res de les religions més o menos absolutistes.

El primer filosop seriós que trobem fou Tales de Mileto, a qui s'ha considerat com fundador de l'escola Jonica. Va nàixer l'any 640 abans de J. C, i es creu que la familia del seu pare era originaria de Fenicia; de manera que, a esser això cert, ell fóra l resultat d'una barreja d'arià am semita, o, lo que es lo mateix, de fenici am grec. Va esser el primer en buscar les relacions dels fets, o lo que avui anomenem les lleis. Formulà diversos teoremes matematics, especialment sobre ls trianguls, un dels quals li permeté amidar l'altura de les piramides d'Egipte per l'ombra que projectaven. Ell fou qui induí els mariners jonics a pendre com a guia l'estrella polar i no l'óssa major, massa allunyada del pol. Seguint aquesta guia d'observació dels fenomens i de formulació de llurs lleis, va posar la base pera deslliurar de la teologia l'esperit. Tales va rompre obertament contra la tradició: ell vegé sols forces a dirigir allí ont els altres hi veien déus a adorar. Va pendre l'Aigua com el principi de tots els sers vivents: «tot ve d'ella i tot an ella retorna», deia. Així, el diposit de la força generadora estava en el mar. L'Univers era, pera ell, un organisme vivent; i els déus no eren més que les forces naturals presentades per l'imaginació com sers antropomorfics. Ja en aquell temps formulava conclusions que avui confirma la Ciencia.

Anaximandre fou amic de Tales, per més que sa especulació fos un xic més abstracta. Construí un gnomon (rellotge de sol), una esfera i un mapa-mundi, calculant l'inclinació de l'ecliptica, i encaixà la descripció del seu sistema en el seu llibre περί φύσεως, sentant que del no res no pot sortir-ne res. Substituí l'element primitiu de Tales amb un principi infinit i etern, qual essencia era l produir continuadament en virtut de la seva propria força, i quals manifestacions eren els fenomens.

Anaximenes va seguir el camí de Tales, substituint al liquid element l'Aire, com element primordial de les coses. «Rarificat,—deia,—se converteix en foc; condensat, en nuvols; i forma l'aigua, la terra i les pedres, segons el seu grau de condensació.»

Heraclit d'Efesso prengué com a primer principi l Foc. I negà l'existencia dels déus, fins la d'un ser supra-sensible. Va concebir l'idea de la permanencia de les lleis generals de la Naturalesa, a pesar de la varietat infinida dels fenomens. I formulà l següent axioma: «Tot se mou, res persisteix». Deia que eren la base de l'Univers una transformació perpetual, una producció i una reabsorció continuades. Així ve a esser el pare del transformisme. En principi, no han escrit més ni Darwin ni Spencer. Generació i destrucció ja eren pera ell, com pera ls moderns, unió i separació, agregació i disgregació. L'energia permanent, el moviment eternal, tot està ja descrit per Heraclít. Veia en l'Humanitat la millor manifestació de lo diví, i això era l pensament, l'elevació de l'intellecte sobre les simples sensacions organiques. Va florir 500 anys abans de J. C.

Empedocles, nascut a Agrigento (Sicilia), florí 50 anys després. Fou un gran fisic, filosop i poeta. Els seus conciutadans, que admiraven ets seus escrits sense poder penetrar-los, li erigiren una estatua coberta amb un vel, simbol de l'obscuritat que pera ells tenia l seu estil. Com a fisic sentà la teoria dels quatre elements: Terra, Aigua, Aire i Foc. Ademés d'aquests elements, admet dugués forces fonamentals: l'Amor i l'Odi, que en la formació i en la destrucció del món representen, l'un l'atracció i l'altre la repulsió. Empedodes va tendir a la metafisica, i fins se diu que s donava aires de taumaturg. Creia en la metemsicosis i prohibia l'ús de la carn, així com els sacrificis de sers vivents, per pur amor a tot lo que té vida.

Xenofanes, vingut de l'Asia menor a l'Italia meridional, o siga a lo que s'anomenà la Magna Grecia, va fundar allí l'escola d'Elea, en la ciutat d'aquest nom. Va combatre les idees mitologiques sobre l'essencia dels déus, substituint-los per una concepció filosofica de l'Univers. Ell fou qui qualificà de purs antropomorfismes les divinitats i digué: «Si ls bous i els lleons sabessin de pintar, pintarien als déus tals com ells són».

Parmenides fou poeta a l'ensems que filosop, i decididament idealista, ja que afirmava que fòra de la metafisica, que era lo real, sols quedava lo fisic com apariencia pura.

I Zenon d'Elea va arribar encara més enllà, perquè negà fins el moviment. Se diu d'ell que fou mestre de Pericles. L'escola Jonica pot dir-se que fou determinista, com avui s'anomena. L'Eleatica fou dialectica i essencialment racionalista pura. A tal excés portà les idees, que, servint-se de la raó, declarà purs fenomens d'impressió les coses; la realitat era l'inteligencia pera ls eleates, i la veritat era l'identitat del món amb el principi etern, això es, am Déu.

En la mateixa Sicilia hi florí Pitagores, nascut a Samos cap a l'any 5io abans de J. C. Emigrà a Italia, segons se diu, perseguit pel tirà Policrates, i s'establí a Cretona.

La Magna Grecia era, en aquells temps, un gran centre intelectual. Agrigente i Siracusa tenien grans escoles, i allí se n'anà Pitagores pera fundar sa escola nova. En contraposició a l'escola humana i inductiva dels Jonics, la de Pitagores continuava baix noves formes l'esperit teologic absolutista i metafisic de l'Orient asiatic, que ls Jonics havien rebutjat. En Pitagores hi ha dos personatges: l'un, llegendari, al qual s'atribueixen mil invencions, i l'altre real. En la falta absoluta de documents, i haventse perdut la clau del llenguatge matematic simbolic am que envolquellava sa doctrina, es quasi impossible apurar la veritat de lo que inventà o escrigué. Se diu d'ell que viatjà per l'Asia i per l'Egipte, i tal vegada arribà a la India. En el fons sols se sab de cert que fundà la seva escola a Cretona i que ensenyava a perfeccionar i desenrotllar els principis religiosos, tendint a un fi politic teocratic.

Com hem dit, a Pitagores no sel coneix directament, sinó per lo que d'ell diuen escriptors posteriors; però l caracter que resulta dels seus asserts es la reacció mitica dogmatica orientalista, en contra de l'independencia democratica dels filosops jonics. La seva ciencia, encara que matematica, va envolquellada en, l'obscuritat dels simbols i està animada per la superstició, o, si s vol, per l'imposició, a l'home, de lo supra-sensible o de lo incognoscible. Pera Pitagores la Naturalesa estava subjecta al llenguatge, i aquesta an aquella; i les paraules, com els fenomens, eren no més que simbols d'un ideal real, invisible, que s revelava a l'anima humana pels nombres. Així ls seus deixebles usaven sempre fórmules numeriques i geomètriques simboliques d'alguna cosa amagada; i aquests deixebles se coneixien pel triple triangul, o sia un triangol cada un de quals costats dòna origen a un altre triangul, o pel pentagon.

L'escola Jonica partia del fets i s'elevava a principis generals. Pitagores, al revers, va partir de l'idea més universal, de la de la divinitat, i procedia per deducció logica, sense cap observació ni experimentació. La seva base era l seu raciocini abstracte, apoiant-se en principis absoluts. El principi real de totes les coses era, segons ell, la mónada, això es, l'unitat absoluta, de la qual per oposició n naixen la limitació, la dualitat, l'imperfecció, lo indefinible. L'ideal humà consisteix en desenredar els esperits dels llaços de la dualitat, del món sensible, lo qual s'obté deixant la ciencia de lo que varia, de lo fenomenal [4], com a falsa, pera obtenir la ciencia verdadera de l'un, del Ser immutable, tendint a reduir la multiplicitat a l'unitat. I com a conseqüencia exposa sa teoria dels nombres, que pera ell són els simbols exactes de les coses. No seguirem endavant en l'exposició de les doctrines pitagoriques, perquè ns falta espai pera fer-ho: sols direm que la seva moral resulta ascetica, austera, d'abstinencia i de repressió dels sentits i de la Vida, en general.

Democrit continua l'escola Jonica i es el filosop que més s'acosta a la veritat, tal com avui dia la consideren els savis. El seu naixement, a Abdera, se fixa entre 490 y 464 anys abans de J. C. La data de sa mort es incerta. Se suposa que visqué 109 anys. Viatjà molt. Estigué en la Magna Grecia i en l'Egipte, i es creu que també a Persia i a Caldea. No se saben detalls intims de la seva vida. Se l'ha presentat com enemic de la tristesa i am l'eterna i alegra rialla dels déus als llavis.

Combaté com a malsanes l'escola d'Elea pel seu racionalisme buid, i la de Pitagores per les seves supersticions. S'afirma que Leucipo fou el seu mestre. Gastà la seva fortuna pera instruir-se, i, ridiculisat com a malgastador pels seus conciutadans, els convocà i els llegí sa obra Μεγας διάκοσμος; i aquests, aleshores, veient que era l saber lo que l'havia arruinat, l'indemnisaren amplament [5]. Els seus coneixements eren vastissims i els seus escrits profons. An ells anà a proveirse Aristotil com a un arsenal. Ses idees eren justes i vastes. «S'ha d'aspirar—deia—no a la plenitut de la Ciencia, sinó ala plenitut de l'Inteligencia.» Sentava que pera tenir idees aproximatives de la realitat calia fer lo que ell havia fet. «Dels meus contemporanis—escrivia—jo soc el que ha recorregut una part major de la Terra, visitat les regions més llunyanes, vist més ellmes, escoltat més pensadors; ningú m'ha sobrepujat en les construccions i demostracions geometriques, ni ls geometres d'Egipte, aont he viscut cinc anys.» Üna maxima seva es: «Qui ami les contradiccions i la xerrameca, re pot produir seriosament». Odiava la dialectica, a pesar de lo qual Aristotil l'anomena am respecte fins quan el combat. En cambi Platon el combat sense anomenar-lo, i en un moment de fanatisme volgué comprar tots els seus escrits pera cremar-Jos. Diogenes de Laertes ho afirma i Aristotil ho garantisa.

Fou el primer que formulà d'una manera clara l sistema atomistic. Ses premises són:

i.ª No hi ha re que vingui del no-re. Re de lo existent pot esser anulat. Tot cambi o destrucció no es més que agregació o disgregació de parts.

2.ª Res succeeix fortuitament. Tot té la seva raó d'esser, o sia la seva necessitat.

3.ª No hi ha re més que ls atoms: fòra d'aquests, el buid. Lo demés són hipotesis sense fonament. Lo dolç i lo amarc, la calor i el fred, el color i l'obscuritat existeixen sois en nostre pensament, són maneres de sentir els àtoms i la llur existencia.

4.ª El nombre d'atoms es infinit, com llurs formes. Caient i projectant-se a travers de l'espai immens, els més grans, qual caiguda es més rapida, topen amb els més petits; els moviments laterals i els remolins que d'això resulten són la causa de la formació del món. Continuament se formen innombrables mons en l'espai immens, pera desaparèixer simultania o successivament i donar lloc a la formació d'altres.

5.ª Les diferencies de totes les coses provenen de les diferencies en grossor i nombre, forma i coordinació de llurs atoms constituits (havia previst ja la modernissima quimica de l'espai); però la atoms en sí no tenen diferencies qualitatives. No tenen estats interns: sols obren uns sobre altres per l'energia de la llur projecció i dels llurs topaments.

6.ª L'ànima està formada d'atoms subtils, llisos i rodons, analegs als del foc. Són els més movibles de tots, i del llur moviment, que s comunica a tot el cos, neix el fenomen de la vida.

Com se veu, encara que barrejats am principis erronis a causa del poc avenç experimental de l'epoca, Democrit té idees justissimes sobre la Naturalesa, que han donat lloc a molts sistemes més moderns. La seva moral està d'acord am la teoria de la felicitat i del plaer, es a dir, de l'acreixement de la Vida. Pera ell la serena tranquilitat de l'esperit es el major de tots els béns, i l'home ha d'obeir sols als dictats del seu cor, sense immutar-se ni entristir-se davant dels successos, per tristos que sien. Ses obres són: El Gran Diacosmos, De la naturalesa del món, Sobre les pedres, i alguna altra qual titol no ha quedat.

Capçalera (L'intellecte grec antig, 1905) p97.jpg


SOCRATES I PLATON


E
l primer filosop que sens presenta formant contrast ara la serenitat de Democrit es Socrales [6]. A Socrates avui dia l veiem idealisat per la cicuta. Els seus conciutadans el veien sols com un vagabon ociós, quasi sense més ocupació que la d'embaucar els esperits creduls i torturar els ilustrats amb el pretext d'una moral imperativa contraria a l'esperit de Vida dels ciutadans d'Atenes.

Les seves qüestions subtils i el seu ergotisme sempitern el feien repugnant. Els Atenians el consideraven com un tafaner impertinent de les intencions, com un inquisidor de la conciencia, com un policia de l'ànima humana, un espia dels actes privats, un profanador de la sagrada psiquis de cada hu. Ademés, era putiner, lleig, innoble i enemic de la Bellesa, a la qual despreciava. Tenia l front abrupte, els ulls insolents, la boca cinica, la barba hirsuta, el nas xato i el ventre inflat, com el de Silenos.

El seu brut mantell de burell, ple de recusits i de pedaços; els seus peus grossos, plens de duricies, sempre nusos; la seva conversa grollera, el feien repulsiu. Era una vergonya pera Atenes. Els seus discursos eren xavacans i atipadors. Treia les seves comparacions dels objectes més ordinaris, de les culleres, de les tripes, de les olles de sopa i de les escombren es; el seu vocabulari era extret del de les marmanyeres i palafreners. Embutia ls seus paràgrafs de trivialitats i d'insolencies. De dia, i fins de nit, recorria ls mercats, les tendes de barber, les cases de prostitutes, els gimnasos i els passeigs, sense altre fi que l de disputar i armar discussions. Ensenyava als fills a no obeir als seus pares quan aquests els deien que no l'escoltessin. «Qui s'oposa a la raó—els deia—es un insensat, i no se li ha de fer gens de cas. » Devegades sel trobava com emboscat en les colum nates dels portics, atisbant darrera d'una columna, com si fos un esbirro d'ànimes, esperant que passessin els joves, o algun estrategic, o un jutge, o un artista, pera aturar-los i atormentar-los am la seva dialectica, fins que ls posava en contradicció amb ells mateixos. La seva dialectica, encara que disfreçada de bonhomia, en el fons no era més que sofistica: consistia en teixir una serie de qüestions capcioses, a les quals l'interlocutor ignocent responia de bona fe, pera embolicar-lo desseguida en altres qüestions derivades que reduien a l'absurde les seves respostes. Com més se debatia l'interlocutor, més ell l'enredava; fins que a l'ultim, veient-li perdre la serenitat, l'acorralava contra un dilema, que l deixava convicte d'inconseqüencia o d'estupidesa. Pres en la xarxa dels seus sofismes, el rematava ab sa Ειρονεία, tal com el pescador pega el cop de fitora al peix que ha perdut l'esma [7].

Els Atennians estaven furiosos en contra d'ell. La moralitat del fi que ell pretextava no justificava l'ambigüitat de medis. «Les veritats no deuen esser aixarpades am trampa ni caçades am ratera», deien. «M'escapo de les seves qüestions com un esclau fugitiu,—exclama Aicibiades [8],—i quan el torno a veure m'avergonyeixo de les afirmacions que m'ha arrencat, i confesso que veuria am goig que ja no fos d'aquest món.» Platon compara l seu contacte amb el del peix torpell. Hi havia persones que fugien al veure-l venir. Altres, no podent-lo evitar, se tapaven les orelles. I no pocs li tenien un gran rencor per haver-los arrencat confessions contradictories.

Aristofanes el combaté en Els Nuvols com un enemic d'Atenes. No s'ocupava de la cosa publica, però am la seva ironia la minava i la desfeia. S'anomenava ciutadà de la Terra, no distingint pas els helens dels barbres. Posava la seva moral trista per damunt de les lleis. Com un arbre que dongués fruits metzinosos, aquells dels seus deixebles que s tiraren a la vida publica oprimiren llur Patria. Trasimenes i Critias foren els capitostos dels trenta tirans que delmaren Atenes, El mateix Xenofont se tornà un condottiere mercenari, ja posant-se a sou dels Perses, ja desertant al camp dels Espartans. A Queronea fins combaté contra l seu propri país. En temps dels trenta tirans, ell, Socrates, fou un dels tres mil bretols que apoiaren la tirania. ¿Com no s vol que, a ja restauració de la llibertat, els Atenians, per lliberals, per respectuosos de les opinions que fossin, no l portessin al tribunal i el condemnessin? l, no obstant, encara pera ell va haver-hi gracia. Si l portaren al tribunal fou sols perquè resultava un enemic de la Patria i de la llibertat dels ciutadans. Avui per avui, un cas semblant provocaria en els moderns Estats l'exil o el presidi.

No obstant, fou condemnat sols per dos vots, i encara no a mort, invitant-lo a que s'escapés. Però ell atacà al Jurat i demanà en to provocatiu un premi pera les seves idees i els seus actes, i que sel mantingués esplendidament a expenses d'Atenes. Sols allavors fou quan sel condemnà a beure la cicuta.

I mort Socrates, Platon se presenta. Platon, com Socrates, ha perdut la fe en la patria helenica a força de generalisar. Ja no creu en l'avenir d'Atenes. l, no obstant, ve a establir-s'hi, no per amor patri, sinó per ambició personal, perquè en ella creu que hi ha de trobar sa satisfacció i son element. Vol esser conegut, arribar a esser celebre, universal. ¿Com utilisarà sa celebritat? Ho ignora, però lo que vol es fer-se un nom, sigui com sigui: després ja vindrà la direcció. La fi de Socrates no l'atreu gaire. Se separà d'ell, i no fou pas dels deixebles que l sostingueren en sa desgracia. Però, essent habil en extrem, ve i s'aprofita de la reacció que s'opera després de la mort del mestre pera presentar-se com et depositari del seu esperit. L'ombra de Socrates ampara al seu traidor deixeble a l'entrar a Atenes.

No li tirariem en cara a Platon ni sa habilitat, ni sa covardia, ni l seu oportunisme, si s'hagués consagrat a una gran causa, a una gran missió vital i humanitaria; però sols fou un dilettante deliciós, un intellecte artistic. No sapigué vivificar ta Patria com un gran esperit, ni purificaria i fortificar-la com un gran revolucionari. Sempre acullint-se a Socrates, donà ses lliçons en forma de dialegs. En el fons no sols es socratic, sinó un poeta afeminat. No hi ha sinó sentirlo. Ell «es l'amic de Socrates», «el fill d'Apol», «les abelles de l'Himet han deposi tat la mèl sobre ls seus llavis», «un cigne jove que ha emprès el vol de l'aliar d'Eros ha anunciat la seva vinguda». La paraula li ha sigut donada «pera encantar els homes i els déus». I quan la patria necessitava ànimes fortes i heroiques, intel·lectes virils que l'empenyessin envers l'avenir, ell parla de «filosofar dolçament i am gracia». Socrates havia vessat en els seus deixebles el desconhort i la lacitut de la seva moral decadent, i no podien obrar tots ells d'altra manera.

La moderna critica dubta de que tots els escrits politics de Platon li pertanyin per complet: Les Lleis i La Politica s creuen retocades o interpolades. Enquant an El Banquet, encara que imitat de Xenofont, resulta la seva obra mestra. Platon, a l'entrar a Atenes, vacilà entre si seria filosop o poeta. Però, encara que s determinés pera lo primer, sempre resulta un poeta. Així, am son art sublim Platon exposa, insinua, «fa parlar els vius i els morts», desenrotlla l'acció i l'idea com si fos en un drama; discuteix, afirma, contradiu, però no s pronuncia. Per això se li nega la paternitat d'El Sofista, en el qual l'argumentació es energica i contundent. El seu estil, admirablement ric i harmonic, s'emmotlla meravellosament als assumptes que ell tracta, resultant grave o placevol, grotesc o sublim, segons el cas.

Com a filosop classifica, reuneix, resumeix, s'apropria amb una paciencia inaudita tot lo dels seus predecessors i tot lo dels seus contemporanis; i amb un esperit socratic, i ajudat de sa imaginació, se remonta fins a conciliar Heraclit amb els Eleates i amb els Pitagorics.

Platon nasqué a Atenes i s'anomenava Aristocles. Després dels seus viatges se posà l seudonim de Platon, què vot dir ample. Era gras, apassionat, ardent en totes les seves coses, tenint una veu atiplada i uns moviments afeminats; una especie de Castelar d'aquell temps, moral i materialment. Ademés, tenia un gran poder sobre si mateix, fins dominar completament lo que sentia. Era, en el sentit propri de la paraula, un hipocrita, perquè aparentava devegades una gran calma tenint una gran passió comprimida. Era vanitós i egoista. En el fons tenia ànima de dòna. Quan parlava, la seva peroració era quasi un cant. D'ell deien que era «el rival de les cigales, que deixen sentir sa musica harmoniosa en les . ombres d'Academos». Infadigable i autoritari, inflat com un gall-d'indí, imaginava ciencies on dictava lleis filles sols de sa raó pura, creient-se posseir en sí mateix tot el saber humà, Hagi Sophia. Desdenyava ls experimentadors, per esser susceptibles de contradir-lo. Aristocrata per instint, la democracia «feria l seu ideal de mesura i d'harmonia». Obstinat i orgullós, condemnava tot lo que no era ell, olo que l destorbava; i afectava ignorar tots els que estaven aprop d'ell en sa propria via. Així, mai anomenà a Xenofont.

Després de dotze anys d'ausencia; després d'haver estat a Egipte amb els sacerdots, a Italia amb els Pitagorics i a Cyrene am Teodor el Matematic, tornà a Atenes (387) pera fundar la seva escola en els jardins de l'Academia, en la que hi ensenyà durant quaranta anys, fins a la seva mort. Per lo que sembla, el poble d'Atenes no va dar-li importancia. Platon transformà ses converses en veritables cursos, i instituí ls banquets, acaparant els joves, que sustreia a les llurs families, a l'escola, a les festes, als jocs nacionals, al Teatre i a l' Agora.

La seva ciencia consistia en sentencies obscures, dictades en un llenguatge d'iniciador.

Era un idealista que s creia lliure de tota realitat, i fins de tota llei natural. Femení ell mateix, i enamorat carnalment dels jovincels, desdenyava la gracia femenina, i cantava ls seus monstruosos amors sodomites en El Banquet i en Fedon.

El seu sistema politic era un comunisme idealista, un autoritarisme asiatic, absolut; les proprietats, igualades, i el nombre de ciutadans, restringit. I tot subordinat a la Ciutat, que, tai com ell la concebeix, es l'Estat ofegant l'individu.

Com a deixeble de Socrates i de Pitagores, predicava també un cosmopolitisme estupid. Se deia ciutadà del món quan no hi havia més món civilisat que Grecia. Així, preparava la ruína de l'hermosa civilisació helenica, l'entrega i subjecció dels Arians als Semites i Turanis, dels civilisats als barbres.

En el fons tenia mil dubtes quel devoraven; res sabia positivament; però recobria la seva ignorancia am ropatges poetics, substituint amb altives i vagues frases les demostracions que no podia donar a falta d'observació exacta.

Protagores havia enaltit l'home, fentlo la mida de totes les coses. Platon, pera contradir-lo, cercà a Babilonia i Israel l'omnipotent i comoda divinitat absoluta dels despotes, El que es, l'Indiscutible. « Els déus ho poden tot, ells ho fan tot. La virtut no s'ensenya: es un dò de Zeus.» l aquest Zeus de Platon es, com el déu judaic, un Cronos que de lo alt d'Uranos envia les grans calamitats, la fam, la sequedat, la pesta i el contagi. I si ls pobles desapareixen, si les dònes avorten, si la Patria minva, tot es per la voluntat del Zeus Olimpic; o bé l Cronos destrueix les muralles, enfonsa ta flota i derrota l'exèrcit.

Pitagores, Socrates i Platon són els tres pares de la decadencia antiga, els tres que obren la porta al Cristianisme.

I en aquest estat, com un flagell de llagostes, apareixen els sofistes.

Perpetuínes (1907) (page 34 crop).jpg


ELS SOFISTES.—ARISTOTIL


E
ls sofistes, apoiats en els gramatics i en els retorics, que exageraven el valor de les paraules i de les imatges, foren una colla de xerraires, sense convicció, que varen entrar proclamant que no hi havia veritat més que en l'inteligencia propria, així com els retorics afirmaven que la bellesa del discurs no depenia de la convicció ni del sentiment de les coses, sinó de certes fórmules que ells ensenyaven.

Gorgies el Sicilià fou el principal sofista, exagerant les negacions i la dialectica de l'escola d'Elea. Protagores i Diagores continuaren l'atomisme. Cratilus s'apoià en Heraclit; Prodicus, Eutimenes, Hippios, Polus, Callicles, Thrasimacos i altres sofistes parlaven publicament i viatjaven, explotant com un ofici l'art d'ensenyar a provar l'identitat dels contraris, la superioritat de lo inferior, la raó de la falta de raó, i pagar lo que s devia sols am paraules.

Socrates, es veritat, volgué dominar en els seus ultims temps el tumulte dels sofistes; però partia de bases que no li permetien fer-ho. S'hi assemblava massa: era raó pura i argucia, no observació exacta, i fou impotent, perquè la raó, funcionant en el buid, sols produeix sofismes.

I en aquest moment apareix el gran Aristotil.

En els dominis del pensament humà passa un fenomen molt notable: els que l cultiven, encara que sia en un sentit erroni, sempre produeixen algun benefici.

Pitagores, volent trobar el simbol abstracte de l'en sí de les coses, féu avançar d'una manera prodigiosa les matematiques. Socrates, volent esclavisar l'home a una moral imposada, li revelà l'alt poder de sa conciencia propria i li ensenyà a generalisar i a despendre-s de l'egoisme particularista. Platon, amb el seu idealisme imaginatiu d'un món abstracte de les idees preexistents, am sa imposició d'una divinitat tiranica, condemnant els demostradors exactes com Eudoxios i Archytes, i fent del Bé «la propria essencia de Déu», creà sols pera l seu art d'enraonar, sols pera la seva armonica oratoria, sols pera la seva dialectica ordenada, les paraules, «les expressions psicologiques» que faltaven pera marcar i compendre la superioritat del ser humà. Creient subordinar l' inteligencia, l'emancipa. Abans d'ell no existia un nom generic grec pera distingir a fons l'home de la bestia.

Les relacions de lo numeric i de lo geometric dels pitagorics troben llur expressió adequada, llurs utensilis dialectics, en els escrits de Platon; i l'inteligencia humana adquireix amb això un gran caudal.

Així Aristotil trobà l terrer ja preparat.

Aristotil escoltà Platon vint anys sense escriure res. I seguidament escoltà als seus emuls. Després se posà a escriure amb una feconditat prodigiosa, tant, que Platon exclamà: «Aristotil s'ha desbocat com un poltre: no necessita esperó, sinó fre». Llavors fou quan Filip de Macedonia l cridà pera confiar-li l'educació del seu fill, que tenia en aquell moment tretze anys; i aquest fou digne deixeble de tant gran mestre.

Alexandre l Gran, com a Emperador, pot ben comparar-se a Aristotil com a Filosop: l'un era digne de l'altre.

Aquest li féu apendre les lletres en els grans poetes, oradors i historiadors; la moral, en la Naturalesa, després d'haver-li ensenyat la de la tradició de tots els pobles coneguts; la politica li va inculcar estudiant-la en l'Historia i en el coneixement dels homes i de les coses; i després el féu passar a l'estudi de les diverses constitucions escrites. Per fi li va fer estudiar les Ciencies quan ja tenia l'esperit format.

Tornat a Atenes, Aristotil obrí l Liceu (352 abans de J. C.) aprop del temple d'Apol. Allí ensenyava als seus deixebles a l'aire lliure, passejant-se pels portics i pels jardins, fundant així l'escola que després s'anomenà peripatetica.

Alexandre Magne fou el seu gran amic i el protegí molt. Però una vegada mort aquest gran Emperador, els Atenians se deixaren arrastrar per una reacció idealista, exaltada, inconscient, que sacrificava la llibertat del pensament t la labor intelectual a la disciplina enervant dels teories absolutistes. Llavors Aristotil fou acusat d'impietat com a continuador dels filosops i cosmolegs jonics, i tingué de fugir a Calcis, aon mori en 312.

Ajudat en ses investigacions per la munificencia de Filipos primerament, i per l'esplendidesa del gran Alexandre, observant i experimentant en medis i condicions diferents, el seu geni penetrant descobrí ls secrets de la Naturalesa. Pera després de sa mort, llegà sos llibres a Teofraste. I Sila, més tard, sels emportà a Roma com a preciós boti de guerra. Els condemnà després l'Iglesia primitiva, però ls Alarbs-Perses, especialment els Andalusos, els retornaren a l'Humanitat traduits i comentats. Per fi, Urbà IV els féu traduir «pera l'ús dels cristians,» i en 1639 el Parlament de París, prenent-los baix la seva protecció, prohibí que sels ataqués o desfigurés en lo més minim, baix pena de mort.

L'infadigable Aristotil havia fet l'enciclopedia del seu temps, «havia dreçat l'inventari dels coneixements humans», buscant la veritat per tot arreu, sometent els seus descobriments a l'experimentació. Observador precís i admirador d'Hipocrates, es el primer que diu que les idees són la representació dels objectes, arribant al nostre esperit per medi dels sentits.

Menyspreant l'anar en busca de la Bellesa absoluta i del món de les idees preexistents de Plató, se concreta a trobar lo bo i lo util. Lo bell ho troba sols ell en «la realitat vivent i concreta»; està d'acord amb els d'avui, que trobem que es el resultat de la Vida portada al seu esplendor suprem, al seu paroxisme.

Com que cap filosop creia ja en els déus, ell tampoc hi creia. Els demés, al reduir la divinitat a un Déu sol, li conserven encara caracters antropomorfics, de personalitat, d'ingerencia en els actes dels humans, de sobirania real i conscient. Arístotil, més filosop, et considera sols com «el primer motor», indiferent a l'home, que ell no ha creat, però al que atreu per l'atracció universal que exerceix, sense esser ni providencia, ni jutge ni butxí. «L'home es una part de la Naturalesa, i aquesta l proveeix de tot, i va dirigit per la llei de la progressió, de lo millor, fatal i necessariament. Així els individus se modifiquen», però creu que les especies són fixes. La Naturalesa, com una sobirana artista, se millora a sí mateixa. «La vida no depèn d'una casualitat, i no hi ha cap divinitat que la presideixi, ni que intervingui, ni que la socorri.» «Res prova una vida futura pera la que haguem de preparar-nos. No hi ha ànima sense cos.» El goig suprem de l'intelecte consisteix en el descobriment demostrat d'un fet humà. Cada animal porta en si «quelcom de la potencia de la Naturalesa i de la bellesa d'aquesta». A l'home li toca conèixer la potencia que li ha cabut i aprofitar-sen, i el fer resplendir sa bellesa. En això consisteix la part de divinitat que enclou en sa persona. Així deu aplicar-se pera donar un fi a ses obres i no fer res en va. «L'home tot ho pot per sí i pera sí. Sobre la Terra, i immergint-se en la Naturalesa, de la qual forma part, es com ha de trobar les fonts de la seva felicitat i de la seva grandesa.» «Cap necessitat té de sondejar lo insondejable, de remontar-se a l'eter, ni de confiar-se als déus.» Anaxagores havia sentat que l'home era la més inteligent de les criatures perquè tenia mans. Aristotil diu que té mans perquè es la més inteligent de totes. Havia previst ja la moderna llei darwinista, que la necessitat, desenrotllant el pensament, origina la funció, i de la funció n naix l'orguen.

A la virtut abstracta hi oposa l dever positiu, el desinterès, arribant, si cal, al sacrifici de la vida. Concebeix el patriotisme com la tendencia a enaltir el país digne i superior, no com un egoisme que defensa perquè sí ls errors del lloc en que s'ha nascut. A la religiositat absoluta i a la moral imperativa abstracta de Platon i de Pitagores, hi oposa l dever exercit en bé de l'home.

Lo que distingeix a l'home,, segons Aristotil, es la raó; i l'home deu esser sociable, tenir una familia, una Patria, i tendir a la formació de l'Humanitat. No oposa l'Humanitat a la Patria, ni aquesta an aquella. No cau en aqueix vago universalisme que tants mals ha produit, que vol esborrar les patries i uniformisar els homes; tampoc les oposa entre si les patries: no més vol que per emulació se superiorisin i marxin al davant les millors, formant el seu conjunt la gran familia humana.

En fi, ell fou el pare de la logica, l'inventor del metode propriament dit, el ponderador de lo just. En la societat democratica que ell concebeix hi regna la llibertat, però no l'igualtat utopica. El número no deu tiranisar el merit, la quantitat no pot sobreposar-se a la qualitat. «El regim democratic es el millor i el més estable, a condició de que en ell hi preponderi la classe mitja ilustrada, i de que l'educació i el talent de cada ciutadà que s'elegeix pera governar siga adequat a la funció del carrec que degui exercir.» Ni tirania, ni demagogia: tal es el seu programa politic.

Capçalera (L'intellecte grec antig, 1905) p117.jpg


CINICS.—ESTOICS.—EPICURI


A
ristotil, am la seva filosofia, tornava a la bona epoca de l'Escola Jonica, i els temps li eren contraris. Després d'ell, els retorics i els oradors, afavorits pel platonisme, adquireixen gran boga. Tots abandonen el coneixement de lo que es, per l'aspiració de lo que deu esser. Els seus deixebles li fan traició. Teofraste i Aristoxenes cauen en un empirisme groller. Dicearc, Straton i Ariston s'exageren i preludien el sensualisme d'Epicuri; Evemer fa historia am la mitologia; Xenocrates, ex-deixeble de Platon, obre una escola que anomena Academia, pera explicar Aristotil, més abundant, però no tant variat com ell. Tots se preocupen de la moral, quasi ningú de la Ciencia. Els cinics afirmen, com Antístenes, que lo bell es lo bo, i lo lleig lo dolent, i aconsellen el viure segons la Naturalesa, despreciant les conveniencies socials. Redueixen tots els déus a un de sol, i condemnen l'hipocresia, o siga les reserves mentals; però aviat se perden en grolleries i en desvergonyides extravagancies. Diogenes viu dins d'una gran bota i publicament exerceix totes les funcions naturals, incloses les del matrimoni. Crates de Tebes llença al mar tots els seus béns, va un i beu en la palma de la mà, acompanyat de la seva amiga Hiparquia, que abandona sa casa i sos vestits pera imitar-lo.

Aristipos de Cirena sen va a l' Africa i proclama que la virtut consisteix en l'armonica satisfacció de totes les necessitats fins al més prolongat plaer; i Teodor treu la conseqüencia, sentant que la veritat en sí no existeix, i que l'home ha d'atendre-s a les impressions poetiques i obrar d'acord amb elles pera obtenir el plaer. Però «Hi ha plaer perfecte?» pregunta Egesies, l'esceptic; i respon ell mateix que no, i que lo bo no es la vida, sinó la mort. Simó de Filunte sosté que tota ciencia es vana; i Pirron, del principi socratic de que la filosofia no ha de tenir per objecte l saber, sinó la virtut, senta l'inutilitat de la ciencia i lo ilusori de les imatges suministrades pels sentits.

L'escola de Zenon de Xipre, anomenada estoica pel portic en que s'havia establert, prometia conciliar el sensualisme am l'idea imperativa d'una moral severa. Zenon de Xipre fou el seu fundador, sentant que la filosofia es la ciencia de la perfecció humana, la qual se manifesta no sols en el pensament i el coneixement, sinó també, i més principalment, en els actes, subordinant així a la moral la logica, i a totes dugués la filosofia. Admet un Déu com a llei suprema de tota la Naturalesa, i causa de tota forma i de tota proporció. An ell, doncs, ha de semblar-se l'home, vivint segons les lleis naturals, no havent-hi més bé que la moral, ni més mal que l vici.

I en això apareix Epicuri.

Epicuri tracta d'establir un sistema d'acord am la Naturalesa, seguint la bona direcció dels filosops jonics. Més la llibertat de Grecia expirava. Els macedonis havien format l'Imperi grec, i, mort el gran Alexandre, se presentà l tirà Antipater. L'atmosfera moral no estava prou serena pera formular un sistema de l'Univers exempt de tota preocupació. I Epicuri va formular el seu solament amb un fi moral: el d'obtenir la tranquilitat de l'ànima i resistir la desgracia.

N'ha calumniat molt a Epicuri, sobre tot pels catolics i els cristians d'altres sectes. Se l'ha presentat com un sensualista llibertí, que invita a fer disbauixes, així com a Platon se l'ha enaltit, mostrant-lo com un gran savi. Res més injust: ni Platon era un savi, ni Epicuri un lliberti. Platon era l suprem artista, el poeta de les idees í de les frases, sense cap coneixement deia realitat deies coses, que ell menyspreava. Epicuri era un home altament moral que buscava un refugi en les lleis de la Naturalesa.

Nasqué a la Jonia, a Gargeto; estudià a Atenes, i després va anar-sen a Colofon, a Mitilene i a Lampsacos, ont ensenyà les seves teories. En aquesta ultima ciutat formà la seva escola. Després va tornarien a Atenes, on comprà una casa de camp voltada de jardins, i allí hi va viure amb els més predilectes dels seus deixebles. A l'entrada hi va posar aquest retol: «Tu que arribes, aquí t'hi trobaras bé: aquí resideix el goig i el bé suprem». I aquest bé suprem, aquest goig, aquest plaer elevat, pera Epicuri era la felicitat serena de l'intellecte, «el goig intelectual de la comprensió, molt més noble i més elevat quel plaer sensual, perquè l'esperit troba emocions no sols en el present, com els sentits, sinó en el passat, pel record, i en l'avenir per l'esperança i les aspiracions». Epicuri, segons conten els seus contemporanis, i fins els seus enemics, vivia am gran moderació, en concordia i amistat perfectes amb els seus deixebles, formant tots ensems com una familia de costums senzilles. L'Antiguitat no ha conegut una vida més pura i més digna. Essent bon patrici, i vivint en una tirania, refusà tot honor i tot carrec public. Reverenciava ls déus, però mai els introduia en l'explicació dels fenomens.

Té quelcom d'Aristipos, però no es tant actiu com ell. Fa derivar la virtut de l'enteniment i de la prudencia, dient que pera esser ditxós s'ha d'esser just. Com tots els seus contemporanis, posa la filosofia i la metafisica al servei de la moral, forçant-ne les conseqüencies. Si estudia la Naturalesa, es tant sols pera deslliurar a l'home de ses inquietuts. «L'estudi de la Natura—diu—ha de fundar-se en l'observació cuidadosa dels fenomens. Desde que un deixa l'observació i s'aparta de la fenomenalitat, un ja està fòra de la Naturalesa i es arrastrat per mil quimeres.»

La fisica d'Epicuri es la de Democrit. «Res no ve del no-res, sinó tot sortiria de tot.» «Tot lo que existeix es un cos. Tant sols el buid es incorpori.» «D'entre ls cossos, els uns resulten de combinacions, els altres són simples i són elements de tota combinació. L'Univers es infinit, i, per tant, infinit es també l nombre dels cossos. Els atoms estan en continuat moviment, i ja estan separats, ja s'acosten i s'uneixen. I així de tota l'eternitat. Els atoms no tenen més proprietat que la forma, el volum i el pes. Els atoms són més petits que tot lo que es susceptible d'esser amidat. El seu volum ens escapa, perquè són imponderables als nostres sentits i amb els nostres medis. l'ampoc podem ponderar els seus moviments ni les seves formes, que sols coneixem pels seus resultats fenomenals.» La seva logica es sensualista, en el sentit altament especulatiu de la paraula. No hi ha certesa més que en la percepció. L'error es una relació de percepcions mai establertes, o siga mal coordinades. El seu punt de vista psicologic es el mateix que l de Protagores, però exagerat. No podem conèixer l'en sí de les coses: sols de les coses ne coneixem les imatges. I aquestes són l'unic punt de partida, la base del pensament humà. Tals són les idees d'Epicuri, moltes de les quals confirma avui la Ciencia.

Amb aquestes teories se tanca l gran cicle del pensament helenic. En el moment que Epicuri termina tranquilament la seva llarga existencia, rodejat dels seus deixebles, a Atenes, Alexandria comença ja a esser el teatre del segon acte de l'activitat intelectual grega, fonent-se aquesta am tot lo oriental i am tot lo mediterrani. I en aquest nou periode ja no crea: tant sols divaga d'una manera erudita sobre ls temes que li porten les corrents mistiques de les teogonies decadents de Siria, de Caldea, de Persia, de Palestina í d'Egipte.

TAULA


Pàgs.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7

I

l'antic teatre grec

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
14
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
27
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
56
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
69

II

la filosofia

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
83
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
97
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
108
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
117


  1. Així li deien sos contraris a Atenes pera denigrar-lo.
  2. De les moltes tragedies que compongué, sols han arribat fins a nosaltres, unes senceres i altres incompletes, les set següents: El Prometeu encadenat, Els set davant de Tebes, Els Perses, Agamenon, Les Choefores, Les Danaides i Les Eumenides.
  3. Entre aquests escriptors filosops primitius alguns hi fan figurar Thales de Milet, altres Bies de Priena o Pitacos de Mitilene; i Soló d'Atenes, Chilon d'Esparta, Creobulos de Lindos i Periandre de Corinte completen el nombre; però, en veritat, res hi ha de fixe sobre l particular. D'algun d'ells, especialment de l'ultim, no es probable, perquè pot dubtar-se del seu enteniment i de la seva prudencia, ja que com a governant fou un tirà dels més insensats i crudels.
    Han quedat dels set savis, com a proverbials, algunes maximes que Plató anomena les primicies de la saviesa grega, tals com: «Coneix-te tu mateix», «Fuig de tot excés», «Escolta molt i parla poc», «La saviesa la dóna l'experiencia», «Dolenta es la desgracia: pitjor es el no saber soponar-la», «No facis tu lo que t desagradi en els demés», «La base de la llibertat es una conciencia forta i néta». I aquesta de Bies, a l'eixir nu de sa ciutat, caiguda en poder de l'enemic: «En mi porto tot lo que tinc»
  4. Com si n'hi hagués d'altra.
  5. Cinc-cents talents, o sien més de cinc-cents mil duros, i l'erecció de diverses estatues en el seu honor.
  6. Socrates nasqué en 469, essent fill d'una llevadora. El seu pare era un esculptor nomenat Sofronisc. Ell feia estatuetes dels deus, quan era jove. També fou militar, valent i obstinat, segons conten.
  7. La seva ironia la llençava al final de la discussió, com una punyalada pera rematar a qui amb ell discutia.
  8. Platon: El Banquet.