L'origen de la família, la propietat i l'estat/Barbàrie i civilització
Hem seguit ara la dissolució de l'ordenament gentil en tres grans exemples individuals, els grecs, els romans i els alemanys. Estudiam com a conclusió les condicions econòmiques generals, que minaren ja l'organització gentil de la societat a l'estadi superior de la barbàrie i la bandejaren del tot amb l'entrada de la civilització. Ens hi serà igualment necessari el «Capital» de Marx com el llibre de Morgan.
Apareguda amb l'estadi intermedi, perfeccionada en l'estadi superior del salvatgisme, la gens s'erigeix, d'acord amb allò que ens participen les nostres fonts, en la llur època florida en l'estadi inferior de la barbàrie. En aquest estadi de desenvolupament començam per tant.
Hi trobam, on ens hauran de servir com a exemple els pells-roges americans, l'ordenament gentil completament format. Una tribu s'ha dividit en diverses gentes, majoritàriament dues [Variant textual 1]; aquestes gentes originàries donen lloc amb l'augment del nombre de la població cadascuna a diverses gentes filles, respecte les quals la gens mare apareix com a fratria; la mateixa tribu es divideix en diverses tribus, en cadascuna de les quals retrobam en gran mesura les antigues gentes; una lliga inclou, si més no en casos individuals, les tribus emparentades. Aquesta simple organització satisfà plenament les condicions socials que l'han originada. No és més que una agrupació espontània, en posició de resoldre tot conflicte que puga aparèixer dins la societat així organitzada. Vers l'exterior la guerra fa igual; pot acabar amb l'anihilació de la tribu, però mai no la posa sota el seu jou. Això és la grandesa, però també la limitació de l'ordenament gentil, que no té cap lloc pel domini ni per la submissió. Cap a dins no s'hi dóna encara cap diferència entre drets i deures; la qüestió de si la participació en els afers públics, la revenja de sang o la seua expiació, són un dret o un deure, no existeix per l'indià; li semblaria igual d'absurda com la següent: menjar, dormir, caçar, són un dret o un deure. Igualment tampoc no s'hi pot trobar la divisió de la tribu i de la gens en classes diferents. I això ens du a la recerca de la base econòmica de la situació.
La població és extremadament migrada: densificada únicament al lloc de residència de la tribu, al voltant del qual es troba primer en un cercle ampli del terreny de caça, després el bosc de protecció neutral, que la separa de les altres tribus. La divisió del treball és merament espontània; existeix tan sols entre els dos sexes. L'home fa la guerra, va a caçar i pescar, forneix els elements nodridors i les eines de treball necessària. La dona cura de la llar i de l'elaboració dels aliments i la roba, cuina, fila, cus. Cadascú dels dos és senyor del seu territori: l'home en el bosc, la dona en la casa. Cadascú és propietari de les eines de treball que fabrica i empra: l'home de les armes, de les eines de la caça i la pesca, la dona dels estris domèstics. El manteniment de la llar és comunistes per diverses, sovint moltes, famílies.[1] Ço que es fa o s'utilitza en comú, és propietat comuna: la casa, l'hort, la canoa. Per tant ací, i encara tan sols ací, s'hi dóna la «propietat treballada» atribuïda per juristes i economistes a la societat civilitzada, el darrer pretext legal enganyós damunt el qual recolza encara l'actual propietat capitalista.
Però els homes no resten arreu en aquest estadi. A Àsia troben bèsties que es deixen domesticar i criar. La femella del búfal salvatge s'havia de caçar, mentre que la domesticada oferia anualment un vedell i a més llet. Un nombre de tribus més avançades—aris, semites, potser també ja turanis—feren primer de la domesticació, i després tan sols de la cria i manteniment del bestiar la llur branca principal del treball. Les tribus ramaderes se separaren així de la massa restant de bàrbars: la primer gran divisió social del treball. Les tribus ramaderes no tan sols produïen més, sinó també mitjans de vida diferents que els de la resta de bàrbars. No tan sols els avantatjaven en llet, productes làctics i carn en quantitats més grans, sinó també en pells, llana, pèl de cabra, i fils i teixits que augmentaven amb la quantitat de matèria primera. Així esdevingué possible un bescanvi regular per primera vegada. En els estadis anteriors tan sols es podien donar bescanvis eventuals; una habilitat particular en la fabricacions d'armes i d'eines pot dur a una divisió del treball provisional. Així s'han trobat restes indubtables de tallers d'eines de pedra de les èpoques posteriors de l'edat de pedra en nombrosos llocs; els artesans que d'aquesta forma exercien la llur habilitat, treballaven probablement com encara els artesans permanents de les comunitats gentils indianes, per retribució de la comunitat. En cap cas no podia existir en aquest estadi cap altre bescanvi que dins la tribu, i aquest restava com una situació excepcional. Ací, contràriament, després de la diferenciació de les tribus ramaderes, trobam totes les condicions òptimes per un bescanvi entre els membres de les diferents tribus, que el formaren i consolidaren com una institució regular. Originàriament el bescanvi de tribu amb tribu, tenia lloc a través dels caps gentils respectius; com, però, els ramats començaren a passar a propietat particular [Variant textual 2], l'intercanvi individual dominà més i més i esdevingué finalment l'única forma. L'article principal, però, que les tribus ramaderes lliuraven a canvi als llurs veïns, era bestiar; el bestiar esdevingué la mercaderia en la qual s'avaluaven totes les altres mercaderies i que s'acceptava de bon cor en bescanvi de totes—en breu, el ramat prengué la funció monetària i de fet les prestacions monetàries ja en aquest estadi. Amb aquesta necessitat i rapidesa es desenvolupà ja en el començament del bescanvi de mercaderies el requeriment d'una mercaderia-moneda.
L'horticultura, probablement desconeguda pels bàrbars asiàtics de l'estadi inferior, s'hi generalitzà posterior, en l'estadi intermig, com a precursors del conreu del camp. El clima dels antiplans turànics no permet cap vida ramadera sense provisions de forratge per al llarg i dur hivern; el conreu de pastures i el cultiu de camps de gra hi era per tant una condició. El mateix val per les estepes del nord de la Mar Negra. Primer es guanyà el cultiu de gra pel ramat, i aviat també per l'alimentació humana. La terra conreada restà encara com a propietat de la tribu, inicialment en ús de la gens, posteriorment d'aquesta a les comunitats domèstiques, i finalment [Variant textual 3] als particular; podien tindre-hi drets de possessió, però tampoc més que això.
Dels avenços industrials d'aquest període n'hi ha dos de particularment importants. El primer és el teler, el segon la fosa de minerals i el treball dels metalls. Coure i estany i el bronze, aliatge de tots dos, foren de llarg els més importants; el bronze oferia eines i armes útils, però no podia substituir les eines de pedra; això fou possiblement únicament amb el ferro, i el ferro hom no el sabia encara obtindre'n. Or i argent es començaren a emprar joies i ornaments, i ja tenien un valor alt en relació al coure i el bronze.
L'enfortiment de la producció en totes les branques—ramaderia, agricultura, artesania domèstica—donà a la força de treball humana la capacitat de generar un producte més gran que el necessari pel seu manteniment. Enfortí igualment la quantitat de treball diari que pertocava a cada membre de la gens, de la comunitat domèstrica o de la família individual. Esdevingué valuosa l'entrada de nova força de treball. La guerra l'oferia: els presoners de guerra es transformaren en esclaus. La primera gran divisió social del treball, amb el seu enfortiment de la productivitat del treball, per tant de la riquesa, i amb la llur ampliació dels camps de producció, sota les condicions generals històriques vigents, dugué necessàriament a l'esclavatge. De la primera gran divisió social del treball sorgí la primera gran divisió de la societat en dues classes: senyors i esclaus, explotadors i explotats.
Com i quan els ramats passaren de possessió comuna de la tribu o de la gens a propietat dels caps de família individuals, no ho sabem fins ara. S'ha d'haver fet, però, essencialment en aquest estadi. Amb els ramats ara i la resta de noves fonts de riquesa arribà una revolució en la família. Els ingressos eren sempre cosa de l'home, els mitjans per produir els ingressos eren de la seua propietat. Els ramats eren els nous mitjans d'ingrés, la llur domesticació inicial i la cria posterior la seua feina. Li pertanyia per tant el bestiar, i les mercaderies i esclaus obtingudes pel bescanvi de bestiar. Tots els excedents que oferien els ingressos, pertocaven a l'home; la dona en gaudia, però no tenia cap part en la propietat. El guerrer i caçador «salvatge» ocupava a la casa un segon lloc, després de la dona; el pastor «més suau», orgullós de la seua riquesa, es féu amb el primer lloc i féu retrocedir la dona al segon. I ella no es podia queixar. La divisió del treball en la família havia regulat el repartiment de la propietat entre l'home i la dona; continuava igual; i amb tot havia capgirat ara les relacions domèstiques, bàsicament perquè la divisió del treball fora de la família havia esdevinguda una altra. La mateixa causa inicial que assegurava a la dona el seu anterior domini a casa: la seua restricció al treball domèstic, aquesta mateixa causa assegurava ara el domini de l'home a casa: el treball domèstic de la dona es pal·lidia ara al costat del treball productiu de l'home; aquest ho era tot, aquell un apèndix sense importància. Ací es manifesta ja que l'alliberament de la dona, la seua igualació amb l'home, és i resta impossible mentre la dona siga exclosa del treball social productiu i reste limitada al treball privat domèstic. L'alliberament de la dona serà possible quan aquesta puga participar en la producció a escala gran i social i el treball domèstic tan sols l'ocupe encara en una mesura sense importància. I això tan sols ha esdevingut possible mitjançant la gran indústria moderna, que no tan sols permet el treball de la dona a un pla més gran, sinó que l'exigeix formalment, i tendeix a convertir més i més el treball domèstic privat en una indústria pública.
Amb el domini de fet de l'home en la casa queia la darrera limitació al seu domini total. Aquest domini total es confirmà i consolidà mitjançant l'enderrocament del dret matern, la introducció del dret patern, la transició progressiva del matrimoni de parella en monogàmia. Així, però, produí una esquerda en l'antic ordre gentil; la família individual esdevenia un poder i s'aixecà amenaçadora contra la gens.
El proper pas ens du a l'estadi superior de la barbàrie, el període, on tots els pobles cultes passen per la llur època heroica: l'època de l'espasa de ferro, però també de la rella i de la destral de ferro. El ferro féu servei als homes, fou la darrera i més important de les matèries primeres, que han jugat un paper històricament transformador, la darrera fins a la patata. El ferró obrí la porta a l'agricultura en extensions més grans, la rompuda de franges boscoses més àmplies; donà a l'artesà eines d'un tremp i tall que cap pedra ni cap altre metall conegut resistia. Tot això progressivament; el primer ferro fou sovint encara més tou que el bronze. Així les armes de pedra desapareixen tan sols amb el temps; no tan sols a la «Cançó d'Hildebrand», sinó també encara a Hastings l'any 1066 apareixen encara destrals de pedra en el combat. Però el progrés es fa ara indeturable, menys interromput i més ràpid. La ciutat encerclada amb murs, torres i merlets de pedra, amb cases de pedra o de maò esdevingué la seu central de la tribu o la lliga de tribus; un poderós avenç en l'art de la construcció, però també un signe d'un perill i d'una necessitat de protecció creixents. La riquesa creixia ràpidament, però com a riquesa individual; els telers, la metal·lúrgia i els altres oficis més i més diferenciats adquiriren una versatilitat i perfeccionament enfortits de la producció; l'agricultura oferia al costat del gra, llegums i fruita i ara també oli i vi, que hom havia après a elaborar. Una activitat tan versàlit ja no podia realitzar-la un individu; la segona gran divisió del treball arribà: l'artesania es diferencià de l'agricultura. L'enfortiment constant de la producció i amb ell de la productivitat del treball elevà el valor de la força de treball humana; l'esclavatge, en l'estadi anterior encara inicial i esporàdica, es féu ara un component essencial del sistema social; els esclaus deixen d'ésser un simple ajut, i es duen a dotzenes a treballar en el camp i en els tallers. Amb la divisió de la producció en dues grans branques principals, agricultura i artesania, apareix la producció dirigida al bescanvi, la producció de mercaderies; amb ella el comerç, no tan sols interior i dins les fronteres tribals, sinó també ja marítim. Tot això, però, encara força subdesenvolupat; els metalls nobles comencen a imposar-se en general com a mercaderia monetària, però encara sense encunyar, tan sols bescanviat encara sense marca d'acord amb el pes.
La diferència de rics i pobres aparegué al costat de la de lliures i esclaus—amb la nova divisió del treball, una nova divisió de la societat en classes. Les diferències de possessió dels caps de família individuals fan esclatar arreu l'antiga comunitat domèstica comunista, on encara s'hi havia mantingut; amb ella el conreu comú del camp en profit d'aquesta comunitat. La terra agrícola es reparteix primer temporalment entre les famílies individuals, després per sempre en usdefruit, la transició a la completa propietat privada es realitza sempre progressivament i paral·lelament amb la transició del matrimoni de parella a la monogàmia. La família individual comença a esdevindre la unitat econòmica de la societat.
La població més densa necessita una unió més àmplia tan a dins com a fora. La lliga de tribus emparentades esdevé arreu una necessitat; aviat també ja la llur barreja, i per tant la barreja dels territoris tribals separats en un territori comú del poble. El comandant militar del poble—rex, basileus, thiudans—es fa un càrrec indispensable i permanent. L'assemblea popular apareix allà on no existia encara. El comandant militar, el consell, l'assemblea popular formen els òrgans d'una democràcia militar desenvolupada a partir de la societat gentil. Militar—ja que la guerra i l'organització per la guerra esdevenen ara funcions regulars de la vida del poble. Les riqueses dels veïns estimulen la cobdícia dels pobles, en els quals l'adquisició de riqueses és ja un dels primers objectius vitals. Són bàrbars: robar els resulta més fàcil i fins i tot més honorable que treballar. La guerra, duta a terme abans per revenges de greuges o per ampliar un territori esdevingut insuficient, es fa ara pel simple robatori, una font permanent d'ingressos. No debades s'alcen murs amenaçadors al voltant de les noves ciutats fortificades: en les llurs tombes s'obre la troba de l'ordenament gentil, i llurs torres entren ja en la civilització. I igualment passa a l'interior. Les guerres d'expoli eleven el poder tant del comandant suprem de l'exèrcit com dels sots-comandants; l'elecció dels successors en les mateixes famílies esdevé en una mesura progressiva, especialment d'ençà de la introducció del dret patern, un dret hereditari primer tolerat, després reclamat i finalment usurpat; s'hi posen els fonaments de la reialesa i de la noblesa hereditàries. Així es desprenen els òrgans de l'ordenament gentil progressivament de les llurs arrels en el poble, en la gens, la fratria, la tribu, i tot l'ordenament gentil es transforma en el seu contrari: d'una organització de tribus per ordenar lliurement els llurs propis afers a una organització de saqueig i d'opressió dels veïns, i conseqüentment esdevenen els llurs òrgans d'eines de la voluntat popular en òrgans independents de domini i d'opressió contra el propi poble. Això, però, no hauria sigut possible, si l'afany de riqueses dels membres de la gens no els hagués dividit en rics i pobres, si «la diferència de propietat dins la pròpia gens no hagués transformat la unitat d'interessos en l'antagonisme dels membres de la gens» (Marx) i si l'expansió de l'esclavatge no hagué començat a fer considerar el treball per guanyar-se la vida com una activitat esclavitzadora, més deshonrosa que el robatori.
—————
Així arribam al llindar de la civilització. S'obre amb un nou avenç de la divisió del treball. En l'estadi inferior els homes produeixen tan sols per les pròpies necessitats; els bescanvis que s'hi donaven eren aïllats, corresponents únicament a un cas d'excedent fortuït. En l'estadi intermedi de la barbàrie trobam entre els pobles ramaders ja en possessió de bestiar, que davant una determinada grandària del ramat ofereixen un excedent per damunt de les pròpies necessitats, igualment que una divisió del treball entre els pobles ramaders i les tribus properes sense ramats, i per tant dos estadis de producció coincidents i diferenciats i així les condicions d'un bescanvi regular. L'estadi superior de la barbàrie ens ofereix una divisió del treball més àmplia entre l'agricultura i l'artesania, per tant de la producció d'una part creixent dels productes del treball dirigida al bescanvi, i per tant l'ascens del bescanvi entre els productors individuals a una necessitat vital de la societat. La civilització referma i enforteix totes aquestes divisions del treball existents, especialment a través de l'agreujament de l'oposició de la ciutat i del camp (amb la qual la ciutat pot dominar econòmicament el camp, com en l'antiguitat, o tambñe el camp la ciutat, com en l'edat mitjana), i hi afegeix una tercera divisió del treball, pròpia d'ella i d'importància decisiva: origina una classe que ja no es dedica a la producció, sinó tan sols al bescanvi dels productes—els mercaders. Tots els antecedents anteriors de la formació de classes es relacionaven encara exclusivament amb la producció; dividien els individus en la producció en dirigents i realitzadors o sinó en productors a un pla més gran o més petit. Hi apareix per primera vegada una classe que, sense prendre part en la producció, conquereix la direcció de la producció en general i sotmet econòmicament els productors; es fa intermediari indispensable entre dos productors i els explota alhora. Sota el pretext d'estalviar als productors els problemes i riscs del bescanvi i d'ampliar la venda dels llurs productes fins a mercats allunyats, per tal d'esdevindre la classe més tult de la població, es forma una classe de paràsits, de veritables sangoneres socials, que com a paga d'unes prestacions realment força minses es reserva el millor de la producció aliena del país, aplega ràpidament enormes riqueses i la conseqüent influència social, i justament per això durant el període de la civilització se li atorguen nous honors i un domini com més va més gran de la producció, fins que finalment també forneix el seu propi producte—les crisis comercials periòdiques.
En el nostre estadi de desenvolupament present el jove sector comercial no té encara cap noció de les grans coses que li esperen. Però s'hi forma i es fa indispensable, i amb això n'hi ha prou. Amb ella, però, es forma la moneda metàl·lica, la moneda encunyada, i amb els diners metàl·lics un nou mitjà del domini dels no-productors damunt els productors i la seua producció. La mercaderia de mercaderies, que inclou amagades totes les altres mercaderies, es descobria, el mitjà màgic que es pot transformar a voluntat en qualsevol cosa desitjable i desitjada. Qui la tenia, dominava el món de la producció, i qui la tenia abans que tothom? El mercader. En la seua mà el culte dels diners s'assegurava. S'esforçà per això que quedés clar que totes les mercaderies, i per tant tots els productors de mercaderies, havien d'agenollar-se en adoració dels diners. Demostrà pràcticament que totes les altres formes de riquesa no eren més que un simple reflex davant aquesta encarnació de la riquesa com a tal. Mai el poder dels diners ha entrat amb aquesta cruesa i força originàries com en aquest seu període de joventut. Després de la compra de mercaderies amb diners arribà el préstec monetari, i amb aquest l'inerès i l'usura. I cap legislació d'una època posterior no llença el deutor tan despietadament i sense remei als peus de l'usurer empobridor com l'antiga atenesa i l'antiga romana—i totes dues sorgiren espontàniament, com a drets consuetudinaris, sense cap altre imperatiu que l'econòmic.
Al costat de les riqueses en mercaderies i esclaus, al costat de la riquesa monetària apareix ara també la riquesa en possessió de terres. El dret de possessió de les parcel·les assignades originàriament als individus per la gens o la tribu s'havia refermat ara fins el punt que aquestes parcel·les els pertanyien com a propietat hereditària. Allò que en els darrers temps desitjaven per damunt de tot era alliberar-se del dret de la comunitat gentil damunt les parcel·les, que per ells era una cadena. Es lliuraren de la cadena—però aviat també de la nova propietat agrària. La propietat plena i lliure de la terra no volia dir tan sols la possibilitat de posseir terra sense terminis ni límits, sinó també la possibilitat d'alienar-la. Mentre la terra fou propietat gentil no existia aquesta possibilitat. Quan, però, el nou propietari agrari es lliurà finalment de la cadena de la propietat superior de la gens i de la tribu, trencà també el lligam que fins llavors l'unia indissolublement a la terra. Ço que això suposava li ho aclariren els diners inventats juntament amb la propietat privada de la terra. La terra podia esdevindre ara una mercaderia, que hom venia i hipotecava. Quan fou introduïda la propietat de la terra, també ja s'inventà la hipoteca (vegeu Atenes). Com l'heterisme i la prostitució seguien la monogàmia, així ara la hipoteca segueix la propietat de la terra. Volien la plena, lliure i alienable propietat de la terra, ara la tenen—tu l'as voulu, George Dandin! |Ho has volgut, George Dandin!|
Així amb l'expansió del comerç, els diners i l'usura, la propietat de la terra i la hipoteca, la concentració i centralització de la riquesa en mans d'una classe poc nombrosa s'accelerà, al costat de l'empobriment reforçat de les masses i l'enfortiment de la quantitat de pobres. La nova aristocràcia de la riquesa, en la mesura que ja no coincidia amb l'antiga noblesa tribal, la desplaçà finalment a darrer terme (a Atenes, a Roma, entre els alemanys). I al costat d'aquesta diferenciació de lliures en classes segons la riquesa, es produí particularment a Grècia un augment inaudit del nombre d'esclaus [2], el treball forçat dels quals constituí el fonament damunt el qual s'edificà tota la societat.
Vegem ara altament que s'esdevingué sota aquesta transformació social de l'ordenament gentil. Davant els nous elements, originats sense la seua intervenció, resta impotent. Les llurs precondicions eren que els membres d'una gens, o bé d'una tribu, visquessen en un mateix territori, que habitaven exclusivament. Això havia desaparegut feia temps. Arreu s'havien barrejat gentes i tribus, arreu vivien esclaus, protegits, forasters barrejats entre els ciutadans. El sedentarisme, que no s'aconseguí fins a la fi de l'estat intermedi de la barbàrie es trencava una vegada i una altra pels canvis de població generats comerç, la recerca de guanys i els bescanvis de terres. Els membres de les corporacions gentils no podien ja reunir-se en defensa dels llurs afers comuns; tan sols coses poc importants, com les festivitats religioses, es mantenien encara. Al costat de les necessitats i interessos, en protecció dels quals es convocaven i actuaven les corporacions gentils, en sorgien de la transformació de les condicions de producció i dels conseqüents canvis en les posicions socials noves necessitats i interessos, que no tan sols eren aliens a l'antic ordre gentil, sinó que l'entorpien de totes les formes. Els interessos dels grups d'artesans sorgits de la divisió del treball, les necessitats particulars de la ciutat en contraposició al camp, requerien nous òrgans; cadascun d'aquests grups, però, era integrat per individus de gentes, fratries i tribus diferents, incloïa fins i tot forasters; aquests òrgans s'havien de formar per tant fora de l'ordenament gentil, al costat d'ell, i per tant en contra.—I altrament en cada corporació gentil es feia evident aquest conflicte d'interessos, que arribà al seu cim en la unió de rics i pobres, usurers i deutors en la mateixa gens i la mateixa tribu.—A això s'afegien les masses de la nova població aliena a les comunitats gentils, que com a Roma podia esdevindre una força al camp i per tant massa nombrosa per integrar-la progressivament als llinatges i tribus de parentiu. Davant aquestes masses les comunitats gentils apareixien com a corporacions tancades i privilegiades; la democràcia originàriament espontània passava a ésser una aristocràcia odiosa.—Certament l'ordenament gentil havia sorgit d'una societat que no coneixia cap oposició interna, i era adient tan sols a una societat així. No tenia cap mitjà coercitiu a banda de l'opinió pública. Ací, però, apareixia una societat que per força de les seues pròpies condicions de vida econòmiques s'havia de dividir en lliures i esclaus, en rics explotadors i pobres explotats, una societat que no tan sols no podia eliminar aquestes oposicions, sinó que les havia d'esmolar més i més. Una societat així tan sols podia existir o bé amb una contínua lluita oberta d'aquestes classes entre elles o bé sota el domini d'una tercera força que, aparentment per damunt de les classes enfrontades, suprimís els llurs conflictes oberts i dugués la lluita de classes com a molt a un terreny econòmic, sota formes anomenades legals. L'ordenament gentil s'havia esgotat. Malmès per la divisió del treball i la seua obra, la divisió de la societat en classes. Fo substituït per l'estat.
Les tres formes principals que pren l'estat quan s'aixeca damunt les ruïnes de l'ordenament gentil, les hem tractades abans individualment. Atenes constitueix la forma més senzilla i clàssica: l'estat sorgeix directament i predominantment dels antagonismes de classe, que es desenvolupen dins la pròpia societat gentil. A Roma la societat gentil esdevé una aristocràcia tancada enmig d'una plebs més nombrosa, que es manté a banda, sense drets però amb deures; la victòria de la plebs ensorra l'antic ordenament gentil i erigeix damunt les restes l'estat, on l'aristocràcia gentil i la plebs es fusionen aviat completament. Entre els alemanys vencedors de l'imperi alemany, finalment, l'estat sorgeix directament de la conquesta d'un gran territori foraster, pel domini del qual l'ordenament gentil no constitueix cap mitjà. Però com que aquesta conquesta no va lligada a una lluita honesta amb l'antiga població ni tampoc a una divisió del treball addicional; com que el nivell de desenvolupament econòmic dels conqueridors i dels conquerits és gairebé el mateix, la base econòmica de la societat roman com l'antiga, i per això l'ordenament gentil es pot mantindre durant segles, en una forma més territorial com a ordenament de marques i fins i tot es rejoveneix posteriorment en els llinatges nobles i patricis, i també en els llinatges pagesos com a Dithmarschen.[3]
L'estat no és per tant de cap manera un poder imposat a la societat des de fora; igualment tampoc no és «la realització de la idea moral», «la imatge i la realització de la raó», com sostenia Hegel. És més aviat un producte de la societat en un determinat estadi de desenvolupament; és la declaració d'aquesta societat que s'ha embolicat en una contradicció insoluble, que s'ha dividit en antagonismes irreconciliables, que és impotent per eliminar. Per tant, però, perquè aquest antagonisme entre classes amb interessos econòmics contraposats no les enfonsen ni enfonsen la societat en una lluita infructuosa, s'ha fet necessari un poder aparentment situat per damunt de la societat, que esmorteiria el conflicte, dins els límits de l'«ordre»; i aquest poder, sorgit de la societat, però situat damunt d'ella, i més i més diferenciat, és l'estat.
Enfront de l'antiga organització gentil, l'estat es caracteritza primer per la divisió dels integrants de l'estat segons el territori. Les antigues comunitats gentils constituïdes i unides segons els lligams de sang, com hem vist, havien esdevingut insuficients, en gran part perquè pressuposaven un lligam dels membres a un territori determinat i això s'havia perdut feia temps. El territori hi era, però els homes s'havien mogut. Hom prengué per tant la divisió en territori com a punt de partida i deixà als ciutadans exercir els llurs drets i deures públics, allà on s'instal·lassen, sense consideracions de gens i de tribu. Aquesta organització dels integrants de l'estat segons la pertinença territorial és comuna a tots els estats. Ens apareix per tant com a natural; hem vist, però, quines lluites dures i llargues suposà, fins que a Atenes i a Roma pogué ocupar el lloc de l'antiga organització segons el llinatge.
La segona és la institució d'una força pública, que ja no coincideix immediatament amb el poble organització com a força armada. Aquesta força pública particular és necessària perquè, d'ençà de la divisió de la societat en classes esdevé impossible una organització armada independent del poble. Els esclaus pertanyen també a la població; els 90.000 ciutadans atenesos constitueixen davant els 365.000 esclaus tan sols una classe privilegiada. L'exèrcit popular de la democràcia atenesa era una força pública aristocràcia contra els esclaus i els matenia a ratlla; però també fou necessària una gendarmeria per mantindre a ratlla els ciutadans, com abans hem contat. Aquesta força pública existia en cada estat; consistia no tan sols simplement en homes armats, sinó també en materials complementaris, presons i correccionals de tota mena, de les quals la societat gentil no sabia res. Pot ésser força poc important en societat que no coneixen gairebé encara uns antagonismes desenvolupats entre classe i en territoris allunyats, com als Estats Units d'Amèrica en determinats temps i llocs. Però es reforça en la mesura que els antagonismes de classe dins l'estat s'agreugen i els estats fronterers es fan més grans i poblats—hom ha de veure tan sols la nostra Europa actual, on la lluita de classes i la competència per conquestes han reforçant tant la força pública, que amenaça d'empassar-se tota la societat i fins i tot l'estat.
Per mantindre aquesta força pública, són necessàries les contribucions dels ciutadans de l'estat—els impostos. Això era del tot desconegut per la societat gentil. Però nosaltres en sabem ara un munt. Amb els avenços de la civilització tampoc no hi ha prou amb això; l'estat emet canvis de futur, fa emprèstits, deutes d'estat. També d'això l'antiga Europa en cantaria una cançó.
En possessió de la força pública i del dret de recaptar impostos, apareixen ara els funcionaris com a òrgans de la societat per damunt de la societat. El respecte lliure i voluntari dels òrgans de l'ordenament gentil els hi és insuficient, encara que els puguessen haver; dipositaris d'una poder aliè a la societat, s'han de fer respecte mitjançant lleis d'excepció, en força de les quals gaudeixen d'una particular santedat i inviolabilitat. El més miserable dels policies de l'estat civilitzat té més «autoritat» que tots els òrgans de las societat gentil aplegats; però el príncep més poderós i l'estadista més gran o el mariscal de camp de la civiltizació poden envejar al més petit dels caps gentils el respecte espontani i indiscutible que li dedicaven. Un era al mig de la societat; l'altre necessita de representar-ne quelcom, fora i per damunt d'ella.
Com que l'estat nasqué de la necessitat de posar fre a l'antagonisme entre classes, però com que alhora nasqué en mig del conflicte d'aquestes classes, és, com a regla, l'estat de la classe econòmicament dominant i més poderosa i que, mitjançant seu, esdevé també la classe políticament dominant i obté així nous mitjans de repressió i explotació de la classe oprimida. Així l'estat antic era per damunt de tot l'estat dels posseïdors d'esclaus per reprimir els esclaus, com l'estat feudal n'era l'òrgan dels nobles per reprimir els serfs i els pagesos sotmesos i l'estat representatiu modern l'eina d'explotació del treball assalariat mitjançant el capital. Excepcionalment s'hi donen períodes on les classes en lluita assoleixen un equilibri tan estable, que el poder estatal adquireix momentàniament, com a mitjancer aparent, una certa independència respecte totes dues. Així la monarquia absoluta dels segles XVIII i XVIII es balanceja respecte la noblesa i la burgesia; així el bonapartisme del primer i especialment del segon imperi francès, jugà amb el proletariat contra la burgesia i amb la burgesia contra el proletariat. La mostra més recent d'aquest art, on dominadors i dominats apareixen igual de còmics, és la nou imperi alemany de la nació de Bismarck: hom balanceja capitalistes i obrers entre ells i els embolica igualment en benefici dels terratinents prussians.
En la majoria d'estats històrics, a més, els drets atorgats als ciutadans estatal es vinculen als béns posseïts i es declara directament que l'estat és una organització de la classe posseïdora en protecció contra els no-posseïdors. Així és ja en les classes posseïdores ateneses i romanes. Així és en l'estat feudal mitjaval, on la posició política de poder es diferencià d'acord amb la possessió de la terra. Així és en el cens electoral dels estats representatius moderns. Aquest reconeixement polític de les diferències de possessió no és de cap manera essencial. Al contrari, indica un nivell inferior de desenvolupament estatal. La forma estatal més elevada, la república democràtica, que en les nostres condicions socials moderns és més i més una necessitat irremeiable, i que és la forma estatal on s'hi pot lluitar la darrera batalla decisiva entre el proletariat i la burgesia—la república democràtica ja no considera oficialment les diferències de possessió. En ella la riquesa exerceix indirectament el seu poder, però de la forma més segura. D`'una banda en la forma de la corrupció directa dels funcionaris, com el model clàssic d'Amèrica, de l'altra en la forma de l'aliança del govern i la borsa, que resulta més fàcil com més creixen els deutes estatals i les societat accionarials concentren en les llurs mans no tan sols el transport, sinó també la producció, i troben en la borsa el llur punt central. D'això, a banda d'Amèrica, la nova república francesa n'és un fort exemple, i també l'honesta Suïssa s'ha fet seu aquest camp. Que aquesta fraternitat del govern i la borsa, però, no requereix de cap república democràtica, ho mostra, a banda d'Anglaterra, el nou imperi alemany, on hom no pot dir, qui ha sigut més elevat amb el sufragi universal, si Bismarck o Bleichröder. I finalment domina la classe posseïdora directament mitjançant el sufragi universal. Mentre la classe oprimida, per tant en el nostre cas el proletariat, encara no siga prou madur per la seua emancipació, mentre això siga així, la majoria considerarà l'ordre social vigent com l'únic possible i serà políticament la cua de la classe capitalista, la seua ala d'extrema esquerra. En la mesura, però, que avança cap a l'autoemancipació, en aquesta mesura constitueix el seu propi partit, tria els seus propis representants, no els capitalistes. El sufragi universal és així un termòmetre de la maduresa de la classe obrera. No pot més ni podrà en l'estat actual; però amb això n'hi ha prou. El dia, que el termòmetre del sufragi universal marque el punt d'ebullició pels obrers, sabran tan bé com els capitalistes, què hi haurà.
L'estat no és per tant des de l'eternitat. Hi ha hagut societats que han viscut sense ell, sense tindre cap noció de l'estat i del poder estatal. En un estadi determinat del desenvolupament econòmic, amb la divisió de la societat en classes, es féu necessari l'estat per aquesta divisió. Ens apropam ara amb passes ràpides cap a un estadi de desenvolupament de la producció on l'existència d'aquestes classes no tan sols no és una necessitat, sinó que és un obstacle positiu de la producció. Desapareixeran amb la mateixa inevitabilitat que nasqueren abans. Amb elles desapareixerà inevitablement l'estat. La societat, en reorganitzar la producció damunt el fonaments d'una associació lliure i igual de productors, traslladarà tota la maquinària estatal cap al lloc que li pertocarà llavors: al museu de l'antiguitat, al costat de la filosa i de la destral de bronze.
—————
La civilització és per tant segons això l'estadi de desenvolupament de la societat, on la divisió del treball, el bescanvi resultant entrre els individus i la producció de mercaderies que els acompanya arriben a una completa realització i transformen tota la societat anterior.
La producció de tots els estadis socials anteriors era essencialment comuna, com també el consum sota el repartiment directe del producte dins unes comunitats comunistes més grans o més petites. Aquesta comunitat de la producció es dóna de fet dins uns límits estrets; però implicava el domini dels productors damunt el llur procés de producció i el llur producte. Sabien què n'era, del producte: el prenien, no se'l treien de les mans; i mentre la producció seguí aquest fonament no caigué fora dels caps dels productors, no pogué generar forces alienes espectrals damunt llur, com és el cas regular i irremeiable en la civilització.
Però en aquest procés de producció hi entra progressivament la divisió del treball. Mina la comunitat de la producció i l'apropiació, erigeix l'apropiació per l'individu com la regla predominant i genera així el bescanvi entre individus—com abans hem estudiat. Progressivament la producció de mercaderies és la forma dominant.
Amb la producció de mercaderies, la producció ja no és pel propi consum, sinó pel bescanvi, els productes canvien necessàriament de mans. El productor dóna el seu producte en el canvi, ja no sap que se'n farà. Tan bon punt els diners, i amb els diners el mercader, apareixen com a intermediaris entre els productors, el procés de bescanvi encara s'embolica més, i el destí final dels productes encara es fa més incert. Els mercaders són molts, i cap no sap què en fa l'altre. Les mercaderies no tan sols ja van simplement de mà en mà, sinó també passen de mercat a mercat; els productors han perdut el domini damunt la producció general del llur cercle vital, i els mercaders no l'han pres. Producte i producció cauen en l'atzar.
Però l'atzar és tan sols un pol d'una relació, l'altre pol de la qual es diu necessitat. En la natura, on també sembla dominar l'atzar, ja hi hem demostrat fa temps per cada esfera individual una necessitat i regularitat internes, que s'imposen en aquest atzar. Ço que s'hi dóna en la natura, però, també s'hi dóna en la societat. Com més una activitat social, una sèrie de processos socials escapen del control conscient dels homes, els hi creix per damunt dels caps, com més sembla seguir un pur atzar, més s'imposen en aquest atzar les lleis immanents que li són pròpies com amb una necessitat natural. Aquestes lleis dominen també l'atzar de la producció de les mercaderies i del bescanvi de mercaderies; pels productors i comerciants individuals es presenten com unes forces alienes i inicialment fins i tot desconegudes, la natura de les quals cal primer explorar i aprofundir encara més amb esforç. Aquestes lleis econòmiques de la producció de les mercaderies es modifiquen amb els diferents estadis de desenvolupament d'aquesta forma de producció; en general i a grans trets, però, tot el període de civilització es troba sota el llur domini. I encara avui domini el producte els productors; encara avui regulen la producció global de la societat, no amb un pla dissenyat en comú, sinó a través de lleis cegues, que es fan valdre amb una força elemental, en darrera instància en les tempestes de les crisis comercials periòdiques.
Hem vist abans com en un estadi de desenvolupament força anterior de la producció la força de treball humana és capaç d'oferir un producte considerablement més gran que el requerit pel manteniment dels productors, i com aquest estadi de desenvolupament en els trets principals és el mateix on apareix la divisió del treball i el bescanvi entre individus. No durà gaire fins que es descobrí una gran «veritat», que també l'home pot ésser una mercaderia; que la força humana [Variant textual 4] es pot bescanviar i emprar, en transformar l'home en un esclau. Amb prou feines els humans havien començat a bescanviar, que ja començaven a bescanviar-se. L'activa esdevingué passiva, els humans, de grat o per força.
Amb l'esclavatge, que sota la civilització assolí la seua plenitud, arribà la primera gran divisió de la societat en una classe explotadora i una d'explotada. Aquesta divisió perdurà durant tot el període civilitzat. L'esclavatge és la primera forma d'explotació, pròpia del món antic: li segueix la servitud en l'edat mitjana, el treball assalariat dels temps recents. Aquestes són les tres grans formes de submissió que caracteritzen les tres grans èpoques de la civilització; sempre acompanyada de l'esclavatge, obert, o com ara dissimulat.
L'estadi de la producció de mercaderies on comença la civilització, es caracteritza econòmicament per la introducció 1. de la moneda metàl·lica, per tant del capital monetari, l'interès i l'usura; 2. dels mercaders com a classe intermediària entre els productors; 3. de la propietat privada de la terra i de la hipoteca i 4. del treball esclau com a forma dominant de la producció. La forma familiar que es correspon a la civilització i que amb ella arriba al domini definitiu és la monogàmia, el domini de l'home damunt la dona, i la família individual com a unitat econòmica de la societat. L'element integrador de la societat civilitzada és l'estat, que en tots els períodes típics és sense excepcions l'estat de la classe dominant i, en tots els casos resta essencialment una màquina per la repressió dels oprimits, la classe explotada. És característica de la civilització encara: d'una banda la fixació de l'oposició de la ciutat i el camp com a fonament de la divisió social de tot el treball; d'altra banda la introducció del testament, amb el qual el propietari també després de la seua mort pot disposar encara de la seua propietat. Aquesta institució que era una violació directa de l'antic ordenament gentil fou desconeguda a Atenes fins a Soló; a Roma fou introduïda ja aviat, però no sabem quan [4]; entre els alemanys la introduïren els capellans per tal que els pietosos alemanys puguessen llegar la seua part d'herència a l'església.
Amb aquest ordenament fonamental la civilització ha realitzat coses que l'antiga societat gentil no hauria pogut fer de cap manera. Però les ha realitzades amb la promoció dels impulsos i de les passions més baixes dels homes i a cosata de totes les altres capacitats. La simple avarícia ha sigut l'ànima impulsora de la civilització des del primer dia fins avui, la riquesa i una altra vegada la riquesa i per tercera la riquesa, riquesa no de la societat, sinó d'aquest individu miserable, l'únic objectiu diferenciat. Quan, malgrat això, li ha caigut del cel el desenvolupament creixent de la ciència i en diferents períodes el més alt floreixement de l'art, això ha sigut aixó perquè, sense això, no hauria sigut possible la plena conquesta de la riquesa de la nostra època.
Com que el fonament de la civilització és l'explotació d'una classe per una altra, tota la seua evolució es mou en una contradicció duradora. Cada avenç en la producció és alhora un retrocés en la situació de la classe oprimida, és a dir de la gran majoria. Cada guany per uns és necessàriament una pèrdua per uns altres, cada nou alliberament d'una classe és una nova opressió per una altra classe. La prova més forta d'això l'ofereix la maquinària, els efectes de la qual són avui mundialment conegudes. I quan entre els bàrbars les diferències entre drets i deures, com hem vista, amb prou feines es podien conèixer, la civilització fa una diferència i oposició clares fins al més fotut detall, i atorga gairebé tots els drets a una classe i a l'altra gairebé totes les obligacions.
Però no ha d'ésser així. Ço que és bo per la classe dominant, ha d'ésser bo per tota la societat, amb la qual la classe dominant s'hi identifica. Per tant, com més avança la civilització, més necessita cobrir amb el mantell de l'amor els torts que necessàriament ha provocat, a cobrir-les o a negar-les, en breu, a introduir-hi una hipocresia convencional, que no coneixen ni les formes socials anteriors ni tampoc els primers estadis de la civilització, i que arriba al punt culminat en dir: l'explotació d'una classe oprimida l'exerceix la classe explotadora únicament i per damunt de tot en interès de la pròpia classe explotada; i quan aquesta no se n'adona, sinó que fins i tot s'hi rebel·la, demostra la més repugnant ingratitud envers els benefactors, els explotadors.[5]
I ara com a conclusió el parer de Morgan sobre la civilització:
«D'ençà de l'arribada de la civilització el creixement de la riquesa ha esdevingut tan inaudit, que les seues formes tan diverses, la seua ampliació tan àmplia i la seua administració tan hàbil en interès dels propietaris, que aquesta riquesa, front el poble, ha esdevingut una força irreductible. L'esperit humà restà forassenyat i encantat davant la seua pròpia creació. Però amb tot arribarà el dia que la raó humana s'haurà enfortit prou com per a dominar per damunt la riquesa, on s'establiran tant les relacions de l'estat amb la propietat, que ell protegeix, com les limitacions del dret dels propietaris. Els interessos de la societat passen absolutament davant els interessos individuals, i tots dos han de trobar una relació justa i harmònica. La simple cacera de riqueses no és el destí final de la humanitat, si és que el progrés resta com la llei del futur, com ho era en el passat. El temps d'ençà de l'entrada de la civilització és tan sols una petita fracció del temps de vida recorregut per la humanitat; tan sols una petita fracció del que li resta encara per endavant. La dissolució de la societat s'alça amenaçadora davant nostre com a conclusió d'una cursa històrica, de la qual l'objectiu final és la riquesa; ja que aquesta cursa conté els elements de la seua pròpia destrucció. Democràcia en l'administració, fraternitat en la societat, igualtat de drets, educació general obririen l'estadi superior de la societat, a on duen l'experiència, la raó i la ciència. Serà un reviscolament—però en una forma superior—de la llibertat, igualtat i fraternitat de les antigues gentes». (Morgan, "Ancient Society", p. 552.)
Notes de Friedrich Engels
[modifica]- ↑ Particularment al litoral nord-occidental d'Amèrica, vegeu Bancroft. Entre els haides de l'Illa de la Reina Carlota es troben llars de fins a 700 persones sota un sostre. Entre els nutques tribus senceres viuen sota un sostre.
- ↑ Pel nombre per Atenes, vegeu abans la p. 117. A Corint s'eleva en l'època de floreixement de la ciutat a 460.000, a Egina a 470.000, en tots dos casos el nombre era deu vegades superior al de la població ciutadana lliure.
- ↑ El primer historiador que tingué una concepció si més no aproximadada de l'essència de la gens, fou Niebuhr, i això—com també, però, sense més, amb els seus errors fonamentals—gràcies al seu coneixement del llinatge dithmàrsic.
- ↑ El «System der erworbenen Rechte» de Lassalle gira en la segona part principalment al voltant de l'afirmació que el testament romà era tan antic com la pròpia Roma, que en la història romana no hi havia hagut «cap època sense testament»; que el testament havia aparegut més aviat en l'època pre-romana a partir del culte dels difunts. Lassalle, com a antic creient hegelià, no deriva les determinacions jurídiques romanes de les relacions socials dels romans, sinó de «concepcions especulatives» de la voluntat, i arriba aixó a aquella posició ahistòrica. Hom no se'n pot meravellar en un llibre que, en base a aquesta mateixa concepció especulativa, arribe al resultat que, en l'herència romana el traspàs dels béns no eren més que una qüestió addicional. Lassalle no tan sols creu en les il·lusions dels juristes romans, particularment dels dels primers temps; encara les supera.
- ↑ Fa temps que tenia la intenció de posar la crítica brillant de la civilització que es troba escampada en les obrers de Charles Fourier, al costat d'aquesta de Morgan i de la meua pròpia. Malauradamen m'hi manca el temps. Remarc tan sols que ja a Fourier la monogàmia i la propietat privada eren considerats els trets principals de la civilització i que la seua és una guerra dels rics contra els pobres. Igualment trobam ja en ell la profunda observació que en totes les societats imperfectes, dividides en atagonismes, les famílies individuals (les familles incohérentes) són les unitats econòmiques.