L'origen de la família, la propietat i l'estat/Estadis culturals prehistòrics
Morgan és el primer que ha provat de posar amb coneixement de causa un cert ordre en la prehistòria humana; mentre no hi haja una ampliació de material important que obligue a fer canvis, la seua agrupació tindrà plena força.
De les tres èpoques principals: salvatgisme, barbàrie, civilització, tan sols es preocupa de les dues primeres i del pas a la tercera. Cadascuna d'aquestes les classifica en un estadi inferior, mitjà i superior, d'acord amb els avenços en la producció dels mitjans vida; ja que, com diu:
«La capacitat en aquesta producció és decisiva pel grau de superioritat i domini de la natura per part humana; de tots els éssers tan sols l'humà ha arribat a un domini gairebé absolut damunt la producció de mitjans de nutrició. Totes les grans èpoques de progrés humà coincideixen, de forma més o menys directa, amb èpoques d'expansió de les fonts d'alimentació».
El desenvolupament de la família segueix un camí paral·lel, però no ofereix unes característiques tan marcades com per fer una divisió en períodes.
1. Estadi inferior. Infantesa del llinatge humà, que, si més no en part, viu encara als arbres, als seus llocs primitius, les selves tropicals o subtropicals, l'única cosa que fa explicable la seua subsistència en mig de les grans feres. Fruits, nous, arrels els hi serveixen d'aliment; la formació de llengües articulades és el fenomen principal d'aquesta època. De tots els pobles coneguts en el període històric cap no pertanyia ja a aquest estadi primitiu. Per molts mil·lennis d'anys que puga haver durat, no el podem comprovar ni el més mínim amb testimonis directes; però admesa la procedència de l'home del regne animal, hem d'acceptar necessàriament aquesta transició.
2. Estadi mitjà. Comença amb l'aprofitament dels peixos (on incloem també crustacis, mol·luscs i d'altres animals aquàtics) per nodrir-se i amb l'ús del foc. Ambdós aspectes coincideixen perquè el peix com a aliment tan sols s'aprofita completament amb el foc. Amb aquesta nova alimentació, però, els homes s'independitzen del clima i de la localitat; seguint rius i costes, pogueren estendre's en estat salvatge per la major part de la Terra. Les eines de pedra treballades rudament, sense polir, de la primera edat de pedra, anomenades paleolítiques, pertanyen completament o en gran part a aquest període, i la llur difusió a tots els continents és prova d'aquestes migracions. L'ocupació de noves zones, així com l'afany infatigable de descobertes, juntament amb el domini del foc, proporcionaren nous mitjans de nutrició; com ara arrels i tubercles rics en midó, cuits amb cendra calenta o en forns excavats (a terra); com ara la caça que amb el descobriment de les primeres armes, maces i llances, esdevingué un complement ocasional de l'alimentació. Mai no hi hagut pobles exclusivament caçadors, com figura en els llibres, és a dir pobles que viuen únicament de la caça; ja que el producte de la caça és massa insegur. Com a conseqüència de la inseguretat persistent de les fonts d'alimentació sembla que apareix en aquesta etapa l'antropofàgia, que es mantindrà durant força temps. Els australians i molts polinesis es treob encara en aquesta etapa mitjana del salvatgisme.
3. Estadi superior. Comença amb el descobriment de l'arc i de la fletxa, gràcies al qual la caça esdevé un mitjà d'alimentació regular, i caçar una de les tasques normals. L'arc, la corda i la fletxa constitueixen ja un instrument molt complex, la troballa del qual suposa una gran i llarga experiència i unes facultats mentals ben desenvolupades, com també el coneixement simulatin de totes unes altres descobertes. Comparats els pobles que coneixen l'arc i la flexta però no la terrissa (amb la qual Morgan data la transició a la barbàrie), hi trobam ja de fet uns intents d'assentament en llogarrets, un cert domini en la producció dels mitjans de vida, atuells i estris de fusta, teixidors manuals (sense teler) amb fibres de líber, paners trenats amb líber o jonc, eines de pedra polida (neolítica). Sovint el foc i la destral de pedra han proporcionat ja el bot fet amb el tronc d'un arbre i de mica en mica bigues i taulons per la construcció de cases. Tots aquests avenços els trobam per exemple entre els indians de l'Amèrica nord-occidental, que tot i conèixer l'arc i la fletxa, no coneixen, però, la terrissa. Pel salvatgisme l'arc i la fletxa foren el mateix que l'espasa de ferro ho fou per la barbàrie i les armes de foc per la civilització: l'arma decisiva.
1. Estadi inferior. Datada per la introducció de la terrissa. Això es pot demostrar en diversos casos i amb molta probabilitat com degut al cobriment d'atuells trenats o de fusta amb fang, per a fer-los resistents al foc, i així hom descobrí aviat que el fang modelat també feia servei sense el receptacle de l'interior.
Fins aquí hem pogut considerar el desenvolupament d'una forma general, vàlida en un període determinat per tots els pobles, sense consideracions de localitat. Amb l'entrada de la barbàrie, però, hem assolit una etapa on es fan notar les diferències de qualitat natural entre els dos grans continents de la Terra. El moment característic del període de la barbàrie és la domesticació i cria d'animals i el cultiu de plantes. Cal dir que el continent oriental, l'anomenat Vell Món, tenia gairebé tots els animals domesticables i tots els cereals cultivables llevat d'un; l'occidental, Amèrica, dels mamífers domesticables sols ens tenia la llama, i aquesta encara únicament en la part meridional, i de tots els cereals cultivables tan sols un, si bé el millor: el blat de moro. Aquestes diferents condicions naturals fan que d'ara endavant la població de cada hemisferi seguesca el seu propi curs, i les fites que marquen els límits de cada estadi siguen diferents en cadascun dels dos casos.
2. Estadi mitjà. Començà a l'est amb la domesticació d'animals, a l'oest amb el cultiu de plantes comestibles mitjançant el regadiu i amb l'ús de toves (maons assecats al sol) i de pedra per la construcció.
Començam amb l'oest, perquè ací aquesta etapa no fou superada enlloc fins la conquesta europea.
Entre els indians de l'estadi inferior de la barbàrie (a la qual pertanyien tots els situats a l'est del Mississipí) ja hi havia en l'època del llur descobriment una certa horticultura del blat de moro i potser també de carbasses, melons i altres hortalisses, que constituïen una part essencial de la llur alimentació; vivien en cases de fusta, en pobles empalissats. Les tribus nord-occidentals, especialment les de la zona del riu Colúmbia, es trobaven encara en l'estadi superior del salvatgisme i no coneixien ni la terrissa ni cap mena de cultiu de plantes. Els indians dels denominats Pueblos de Nou Mèxic, contràriament, els mexicans, els centre-americans i peruans es trobaven en l'època de la conquesta en l'estadi mitjà de la barbàrie; vivien en cases fortificades de tova o de pedra, conreaven blat de moro i d'altres d'acord amb la situació i el clima, en hortes regades artificialment, que proporcionaven les principals fonts d'alimentació, i havien domesticat certs animals—els mexicans el gall d'indi i d'altres aus, els peruans la llama. A més coneixien el treball dels metalls—amb l'excepció del ferro, i per això no podien prescindir encara de les armes i de les eines de pedra. La conquesta espanyola tallà aleshores qualsevol desenvolupament independent posterior.
A l'est l'estadi mitjà de la barbàrie comença amb la domesticació d'animals per aconseguir-ne llet i carn, mentre que el cultiu de plantes restà encara desconegut, segons sembla, fins ben entra aquest període. La domesticació i la cria amb la formació de grans ramats semblen haver sigut el motiu de la separació dels aris i dels semites de la massa restant de bàrbars. Els aris europeus i asiàtics comparteixen els nomes del bestiar, mentre que els noms de les plantes cultivades són gairebé del tot diferents.
La ramaderia dugué en llocs adients a la vida pastoral; entre els semites a les prades de l'Èufrates i del Tigris, entre els aris en les d'Índia, de l'Oxus i del Jaxartes, del Don i el Dniepr. En les fronteres d'aquestes terres de pastura és on s'ha d'haver dut a terme per primera vegada la domesticació del bestiar. A les generacions posteriors, per tant, els pobles ramaders apareixen com procedents de territoris que, ben lluny d'ésser el bressol del llinatge humà, eren contràriament gairebé inhabitables per llurs avantpassats salvatges i fins i tot a la gent de l'estadi inferior de la barbàrie. A l'inrevés, tan bon punt aquests bàrbars de l'estadi mitjà s'avessaren a la vida ramadera, mai no se'ls hauria acudit de marxar voluntàriament de les prades dels rius per a tornar als territoris boscosos que havien allotjat a llurs avantpassats. Fins i tot quan es veieren empesos cap al nord i cap a l'oest, als semites i als aris els hi fou impossible de retirar-se als boscos d'Europa i de l'Àsia Occidental abans que el conreu del gra no els posàs en condició d'alimentar i, sobretot de passar l'hivern, el bestiar en aquest sòl menys favorable. És més que probable que el conreu de gra nasqués de la necessitat de donar forratge al bestiar i que tan sols més tard esdevingués important per a la nutrició humana.
L'alimentació abundant en carn i en llet entre els aris i els semites, i especialment la llur influència beneficiosa en el desenvolupament dels infants, és potser la causa del desenvolupament superior de totes dues races. De fet els indians-pueblos de Nou Mèxic, reduïts gairebé a la alimentació vegetariana pura, tenen un cervell més petit que els indiants que menjaven més carn i peix de l'estadi inferior de la barbàrie. En qualsevol cas en aquest estadi desapareix progressivament l'antropofàgia i tan sols es manté com a acte religiós o, ço que és gairebé idèntic, com a mitjà de màgia.
3. Estadi superior. Comença amb la fossa de mineral de ferro i arriba fins a la civilització amb la descoberta de l'escriptura i la llur utilització literària. Aquest estadi que, com hem dit, tan sols el recorre de forma independent l'hemisferi oriental, és més ric en progressos de producció que tots els anteriors plegats. Hi pertanyen els grecs de l'època heroica, les tribus itàliques fins poc abans de la fundació de Roma, els alemanys de Tàcit, els normands de l'època vikinga [Variant textual 1].
De tot plegat el primer que ens apareix és la rella de ferro, tirada per bèsties, que féu possible el conreu a més gran escala, l'agricultura, i amb això un augment pràcticament il·limitat dels mitjans de vida; i amb això també la tala de boscos i la llur transformació en terres agrícoles i de pastura—la qual cosa, a una mesura més gran, restava impossible sense la destral i la pala de ferro. Amb aitò també vingué però un ràpid augment de la població i una densificació de la població en petites zones. Abans de l'agricultura tan sols circumstàncies molt excepcionals haurien aplegat mig milió de persones sota un únic comandament central; probablement això no s'esdevingué mai.
El brot més alt de l'estadi superior de la barbàrie ens arriba en els poemes homèrics, especialment a la «Ilíada». Eines de ferro desenvolupades; la manxa de fornal; el molinet de mà; el torn de terrissaire; la producció d'oli i vi; una metal·lúrgia desenvolupada i transformada en artesania; el carro i el carro de guerra; la construcció de vaixells amb bigues i taulons; els inicis de l'arquitectura com a art; ciutats emmurallades amb torres i merlets; l'epopeia homèrica i tota la mitologia—vet ací l'herència més important que els grecs passaren de la barbàrie a la civilització. Quan comparam això amb la descripció dels germànics de Cèsar i del propi Tàcit, en l'inici del propi estadi cultural del qual eren a punt d'eixir-ne els grecs homèrics per passar-ne a un de superior, veiem amb quina riquesa es desenvolupa la producció en l'etapa superior de la barbàrie.
La imatge del desenvolupament de la humanitat a través del salvatgisme i de la barbàrie i de l'inici de la civilització segons Morgan que he dibuixat, és força rica en aspectes nous i, ço que més importa, indiscutibles, perquè s'han tret directament de la producció. I amb tot semblarà feble i pobra, comparada amb la imatge que tindrem al final del nostre pelegrinatge; tan sols aleshores ens serà possible d'exposar a plena llum el pas de la barbàrie a la civilització i el fort antagonisme entre totes dues. Abans podem generalitzar la divisió de Morgan: salvatgisme—època d'apropiació predominant de productes naturals ja acabats; els productes artificials dels homes són principalment eines destinades a aquesta apropiació. Barbàrie—època de la cria de bestiar i de l'agricultura, d'aprenentatge de mètodes per a augmentar la producció d'articles naturals mitjançant l'activitat humana. Civilització—època d'aprenentatge de la transformació dels productes naturals, de la indústria pròpiament dita i de l'art.
Variants textuals
[modifica]- ↑ (1884) i els alemanys de Cèsar (o, com diríem més aviat, de Tàcit) (per comptes; els alemanys de Tàcit, els normands de l'època vikinga)