L'origen de la família, la propietat i l'estat/La gens i l'estat a Roma

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


De la saga de la fundació de Roma es dedueix que el primer assentament es deriva d'un nombre de gentes llatines unides en una tribu (segons la saga, cent), a la qual aviat s'uní una tribu sabèl·lia, que per la seua part tenia un nombre igual de cent gentes, i finalment una tercera tribu que consistia en elements diversos, també formada de cent gentes, segons es diu. Tot el conte mostra a primera vista que hi havia poc d'espontani més enllà de la gens i encara aquesta en molts casos era tan sols un esqueix d'una gens mare que restava a l'antiga pàtria. Les tribus duien al front el segell de la seua agrupació artificial, tot i que la majoria s'havien format a partir d'elements emparentats i segons el model de l'antiga tribu crescuda i no feta; això no exclou que el nucli de cadascuna de les tres tribus pogués ésser realment una tribu antiga. La baula del mig, la fratria, consistia en deu gentes i es deia cúria; per tant n'eren trenta.

Que la gens romana era la mateixa institució que la grega, és conegut; la grega és un perfeccionament d'aquella unitat social, la forma primitiva de la qual ens presenten els pells-roges americans, i el mateix es pot dir sense més de la romana. Podem ésser ara per tant més breus.

La gens romana tenia si més no en els temps més antics de la ciutat el següent ordenament:

  1. Dret d'herència recíproc dels membres de la gens; els bens romanen en la gens. Com que en la gens romana com en la grega ja dominava el dret patern, n'eren exclosos els descedents de la línia femenina. Segons la llei de les dotze taules, el dret romà escrit més antic que ens és conegut, primer heretaven els fills com a hereus carnals; en manca llur els agnats (parents en la línia masculina); i en absència llur els membres de la gens. En tots els casos els béns romanien en la gens. Hi veiem la penetració progressiva, a causa de l'augment de la riquesa i de la monogàmia de noves disposicions legals en els usos de la gens: el primitiu dret hereditari igual dels membres de la gens és de primer limitat—molt aviat, com abans hem dit—a la pràctica als agnats, finalment als fills i als llurs descendents en llinatge masculí; en les dotze taules això apareix naturalment en l'ordre invers.
  2. Possessió d'un cementiri comú. La gens patrícia Claudia rebé després de la seua migració de Regili a Roma un tros de terra per establir-s'hi, a més d'un cementiri comú a la ciutat. Encara sota August fou dut a Roma el cap de Varus, mort al bosc de Teutoburg per soterrar-lo en un gentilitius tumulus; la gens (Quinctilia) tenia per tant encara un túmul particular. [Variant textual 1]
  3. Festes religioses comunes. Aquestes, les sacra gentilitia, són conegudes.
  4. Deure de no casar-se en la gens. Això no sembla a Roma haver-se traduït en una llei escrita, però el costum restà. De les nombroses parelles matrimonials romanes, de les quals ens han arribat els noms, no n'hi ha cap amb noms gentils iguals per l'home i la dona. El dret d'herència demostra igualment aquesta regla. La dona perd amb el matrimoni els seus drets agnàtics, surt de la seua gens, ni ella ni tampoc els seus fills poden heretar del seu pare o dels seus germans, perquè si no la part de l'herència de la gens paterna es perdria. Això té sentit tan sols sota la suposició que la dona no pot casar-se amb cap company de gens.
  5. Una possessió agrària comuna. Això derivà dels temps antics, d'ençà que es començà a repartir la terra tribal. Sota les tribus llatines trobam la terra dividida en possessió de la tribu, de la gens, de les llars, que llavors difícilment [Variant textual 2] eren famílies individuals. Ròmul sembla haver fet el primer repartiment de terres entre individus, vora una hectària (dues jugera) a cadascú. Amb tot encara trobam més tard possessions en mans de les gentes, per no parlar de la terra estatal, al voltant de la qual gira tota la història interior de la república.
  6. Deure dels membres de la gens de protecció i assistència mútues. D'això la història escrita tan sols ens mostra recialles; l'estat romà entrà igualment en escena amb aital predomini que des d'un inici el dret de protecció contra injúries li pertocà. Quan Appius Claudius fou empresonat, tota la seua gens dugué dol, fins i tot els seus enemics personals. En l'època de la segona guerra púnica les gentes s'uniren per rescatar els llurs membres gentils presoners de guerra; el senat els ho prohibí.
  7. Dret de dur el nom gentilici. Romangué fins l'època imperial; als emancipats hom els permetia de prendre el nom gentilici del seu antic senyor, però sense drets gentils.
  8. Dret d'adopció d'aliens a la gens. Això es feia mitjançant l'adopció en una família (com entre els indians), la qual cosa comportava l'entrada en la gens.
  9. El dret d'escollir i de destituir el cap no s'esmenta enlloc. Com que, però, en els primers temps a Roma tots els càrrecs s'ocupaven per elecció o nomenament del rei electiu en avall, i també els sacerdots de les cúries hi eren escollits, sembla lògic suposar que pels caps (principes) de les gentes passava el mateix—bo i que tambñe l'elecció dins una mateixa família de la gens hauria pogut ésser la regla.

Vet ací les atribucions d'una gens romana. Amb l'excepció del trànsit ja completat al dret patern són el reflex fidel dels drets i deures d'una gens iroquesa; també ací «apareix l'iroquès al descobert».[Variant textual 3]Per fer veure la confusió que àdhuc entre els nostres reconeguts historiògrafs domina encara avui quant a l'ordre gentilici romà, aportam tan sols un exemple. En l'estudi de Mommsen quant als noms propis romans de l'època republicana i augustiana («Römische Forschungen», Berlin 1864, I. Volum) s'hi diu:

«A banda dels membres masculins d'un llinatge, amb exclusió naturalment dels esclaus, però amb l'inclusió dels adoptats i protegits, el nom de llinatge correspon també a la dona... La tribu» (com Mommsen hi tradueix la gens) «és... una comunitat d'ascendència—real o presumpta o àdhuc fingida—unida per una comunitat de festes, soterraments i herència, a la qual poden i han de pertanyer tots els individus personalment lliures, per tant també les dones. Es fa difícil però la determinació del nom de llinatge de les dones casades. Això és clar no s'hi donà mentre la dona tan sols es podia casar amb un membre del seu llinatge; i segons els testimonis la dona durant molt de temps tingué més grans dificultats per casar-se fora que dins del llinatge, com en el dret, la gentis enuptio, que encara en el segle VI es concedia el privilegi personal com a recompensa... quan ara, però, arribaren els diferents matrimonis exteriors, sembla que la dona en els temps més antics havia de passar per tant a la tribu de l'home. Res és més segur que la dona en l'antic matrimoni religiós passava completament a la comunitat jurídica i sacra de l'home i sortia de la seua. Qui no sap que la dona casada perd el dret d'herència dels seus gentils per activa i passiva, i contràriament entra en els vincles d'herència del seu home, dels seus fills i dels gentils respectius? I quan el seu home l'adopta com a filla i s'integra en la seua família, com no pot fer part del seu llinatge?» (S. 8-11.)

Mommsen sosté per tant que les dones romanes que pertanyien a una gens tan sols podien casar-se originàriament dins la pròpia gens dona romana, que la gens romana havia sigut per tant endògama, no exògama. Aquesta posició que contradiu tota l'evidència entre els altres pobles, es fonamenta principalment, si no exclusivament, en un únic passatge de Livi (Llibre XXXIX, c. 19), on es diu que el Senat resolgué el 568 de l'urbs, el 186 abans de la nostra era, uti Feceniae Hispalae datio, deminutio, gentis enuptio, tutoris optio item esset quasi ei vir testamento dedisset; utique ei ingenuo nubere liceret, neu quid ei qui eam duxisset, ob id fraudi ignominiaeve esset – que na Fecènia Hispala tindria el dret de disposar dels seus béns, de disminuir-los, de casar-se fora de la gens i d'escollir un tutor, completament com si el seu (difunt) home li hagués traspassat mitjançant testament aquest dret; que se li permetria de casar-se amb un home completament lliure, i que qui la prengués com a dona no se li retregués per això frau o ignomínima.

Indubtablement que ací per tant se li concedeix a Fecènia, una lliberta, el dret de casar-se fora de la gens. I també és indubtable ací segons això el dret del marit ah establir testamentàriament el dret de la seua dona a casar-se fora de la gens després de la seua mort. Però fora de quina gens?

Si la dona hagués de casar-se dins la gens, com Mommsen suposa, així continuava també després del matrimoni en aquesta gens. Primer, però, aquesta suposada endogàmia de la gens és justament allò que cal demostrar. I segon, si la dona s'havia de casar en la gens, també naturalment l'home, car si no, no trobaria cap dona. Per tant arribam fins a deduir que l'home podia llegar a la seua dona testamentàriament un dret que ell mateix no posseïa; arribam a un contrasentit jurídic. Mommsen se n'adona també i assum per tant:

«Per permetre's el matrimoni fora del llinatge calia de dret no merament la voluntat del potestat, sinó de l'ensems dels membres de la gens». (S. 10, nota).

Això és primerament una assumpció força agosarada, i en segon lloc contradiu el text clar del fragment; el senat li dóna el dret en lloc de l'home, li'l dóna explícitament ni més ni menys, com li hagués pogut donar el seu home, però ço que li dóna és un dret absolut independent de cap altra limitació; de forma que, quan en faça ús, tampoc el seu nou home no ho ha de patir; recomana a més als presents i futurs cònsuls i pretors, de tindre cura que no en resulte cap mena d'injúria contra ella. La suposició de Mommsen sembla per tant del tot inacceptable.

O, però: la dona es casava amb un home d'una altra gens, però continuava en la seua gens natal. Per tant segons el fragment anterior el seu home tindria el dret de permetre la seua dona de casar-se fora de la pròpia gens. Això és, hagués tingut el dret de prendre mesures en els afers d'una gens a la qual no pertanyia ni per a ni per b. La qüestió és un contrasentit tan gran, que no cal dir-hi cap mot més.

Resta per tant únicament la suposició que la dona s'hagués casat en primer matrimoni amb un home d'una altra gens i passàs pel matrimoni sense més a la gens de l'home, com també Mommsen admet de fer per casos així. Així tot plegat s'aclareix. La dona, separada pel matrimoni de la seua antiga gens i integrada en la nova agrupació gentil de l'home, hi té una posició del tot particular. És certament membre de la gens, però no consanguínia; la forma de la seua entrada exclou des d'un principi qualsevol prohibició matrimonial dins la gens; a més, integrada en l'agrupació matrimonial de la gens, hereta a la mort de l'home dels seus béns, per tant béns d'un membre de la gens. És natural, per tal que els béns resten en la gens, se l'haja d'obligar per tant a casar-se amb un membre de la gens del primer home i no amb cap altre? I quan hom ha de fer-ne una excepció, qui més competent per autoritzar-ho que qui li ha de llegar els béns, el seu primer home? En el moment que li llega un part dels béns i li permet alhora traspassar aquesta part dels béns mitjançant el matrimoni o com a conseqüència del matrimoni a una gens aliena, quan encara els béns li corresponen, no fa més que disposar literalment de la seua propietat. Pel que fa a la pròpia dona i la seua relació amb la gens de l'home, és ell qui l'ha introduïa en aquesta gens per un acte de lliure voluntat—el matrimoni—; sembla per tant igualment natural, que siga la persona més adient per permetre-li la sortida d'aquesta gens mitjançant un segon matrimoni. En breu, la qüestió sembla simple i evident, una vegada que abandonam la meravellosa concepció d'una gens romana endògama i l'entenem amb Morgan com originàriament exògama.

Resta encara una darrera suposició que també ha trobat els seus defensors, i a més els més nombrosos: el passatge únicament diria,

«que les noies emancipades (libertae) no podien sense un permís particular 'e gente enubere' (casar-se fora de la gens) o si no realitzar cap dels actes que lligats a la capitis deminutio minima |pèrdua dels drets familiars|, provocassen la sortida de la liberta de l'associó gentil». (Lange, «Römische Alterthümer», Berlin 1856, l, S.195, on es fa referència a Huschke quant al nostre fragment livià).

Si aquesta suposició és correcta, el fragment no demostraria res quant a les relacions entre les romanes completament lliures i menys encara una llur obligació a casar-se dins la gens..

L'expressió enuptio gentis apareix únicament en aquest fragment i mai més en tota la literatura romana; el mot enubere, casar-s'hi fora, tan sols tres vegades, totes a Livi, i a més no en relació a la gens. La fantasia que a les romanes tan sols se'ls permetia casar-se dins la gens, agraeix únicament a aquest fragment la seua existència. Però no es pot acceptar en absolut. Ja que o bé es refereix a limitacions particulars per les emancipades, i per tant no demostra res per les completament lliures (ingenuae); o bé també val per les completament lliures, i per tant demostra més aviat que la dona com a regla es casava fora de la pròpia gens, però amb el matrimoni passava a la gens del marit; per tant contra Mommsen i per Morgan.—

Encara gairebé tres-cents anys després de la fundació de Roma els lligams gentils eren tan forts, que una gens patrícia, la dels fabis, amb el permís del senat pogué emprendre una campanya bèl·lica contra la ciutat veïna de Veies per iniciativa pròpia. 306 fabis haurien sigut mobilitzats i morts junts en una emboscada; un únic noi endarrerit perpetuà la gens.

Deu gentes constituïen, com s'ha dit, una fratria, ací denominada cúria i que tenia atribucions públiques més importants que la fratria grega. Cada cúria tenia les seues pròpies pràctiques religioses, santuaris i sacerdots; aquests darrers, en el llur conjunt, constituïen un dels col·legis sacerdotals romans. Deu cúries constituïen una tribu, que probablement, com la resta de tribus llatines, tingué originàriament un cap electiu—cap militar i sacerdot suprem. El conjunt de les tres tribus constituïa el poble romà, el populus romanus.

Al poble romà tan sols hi podia pertànyer, per tant, qui fos membre d'una gens i a través d'ella d'una cúria i d'una tribu. El primer ordenament d'aquest poble fou el següent. Els afers públics foren duts inicialment pel senat, que, com correctament veié primer Niebuhr, es composava dels caps de les tres-centes gentes; per això mateix, com a ancians de la gens, els deien pares, patres, i el senat en general (consell d'ancians, de senex, ancià). L'elecció habitual de les mateixes família a cada gens creà ací també la primera noblesa tribal de sang; aquestes famílies es denominaven patrícies i reivindicaven el dret exclusiu d'entrada al senat i a tots els altres càrrecs. Que el poble amb el temps es deixàs imposar aquesta reivindicació, transformada després en un dret real, la saga ho explica en dir que Ròmul havia concedit als primers senadors i als llurs descendents el patriciat amb aquests privilegis. El senat, com la bulê atenesa, tenia la decisió en nombrosos afers i la discussió dels més importants i especialment en les noves lleis. Aquestes es decidien mitjançant l'assemblea popular, anomenada comitia curiata (assemblees de les cúries). El poble es reunia, agrupats en cúries, en cada cúria probablement segons les gentes, i en la decisió cadascuna de les trenta cúries tenia un vot. L'assemblea de les cúries aprovava o refusava totes les lleis, triava tots els alts càrrecs inclòs el rex (l'anomenat rei), declarava la guerra (però el senat concloïa la pau) i decidia com a tribunal suprem, a apel·lació dels afectats, en tots els casos, on s'hi jugàs la pena de mort contra un ciutadà romà.—Finalment al costat del senat i de l'assemblea popular hi figurava el rex, que coincideix genuïnament amb el basileus grec i de cap manera amb el rei gairebé absolut, com el pretén Mommsen.[1] També era el cap militar, el sacerdot suprem i el president de certs tribunals. No tenia absolutament cap atribució civil o poder sobre la vida, la llibertat i la propietat dels ciutadans, en la mesura que això no es derivava del poder disciplinari del cap militar o del poder executiu del president judicial. El càrrec de rex no era hereditari; al contrari, probablement a proposta de l'antecessor en el càrrec, era triat primer per l'assemblea de les cúries i després nomenat cerimoniosament en una segona assemblea. Que també era destituïble ho demostra el destí de Tarquini el Superb.

Com els grecs de l'època heroica, els romans de l'època dels anomenats reis vivien en una democràcia militar fonamentada en gentes, fratries i tribus i desenvolupada a partir d'elles. Tot i que també les cúries i les tribus foren en part constitucions artificials, es formaren segons els models autèntics i espontanis de la societat de la qual havien sorgit i que encara els rodejava per tots els costats. Tot i que també la noblesa patrícia espontànua havia guanyat terreny, tot i que els reges cercaren d'ampliar i reforçar les llurs atribucions, això no alterà el caràcter fonamental original de l'ordenament, i ens val tan sols això.

Entretant creixia la població de la ciutat de Roma i del territori romà ampliat per les conquestes mitjançant la immigració, en part mitjançant els habitants de les zones sotmeses, majoritàriament llatines. Tots aquests nous membres de l'estat (la qüestió dels clients la deixam ara de banda) es trobaven fora de les antigues gentes, curies i tribus, per tant no constituïen cap part del populus romanus, el poble romà pròpiament dit. Eren personalment individus lliures, podien posseir propietat de terra, havien d'aportar contribucions i servei militar. Però no poden ocupar cap càrrec ni participar en les assemblees de les cúries ni tampoc en el repartiment de les terres estatals conquerides. Constituïen la plebs exclosa de tots els drets públics. Pel llur nombre sempre creixent, la llur instrucció militar i armament esdevingueren una força amenaçadora front l'antic popular ara del tot tancat al creixement. A això s'afegí que la terra es repartia aparentment de forma força proporcional entre el populus i la plebs, mentre que la riquesa comercial i industrial, per bé que no massa desenvolupada, es trobava principalment entre la plebs.

En la gran foscor que conbreix la prehistòria completament llegendària de Roma—una foscor encara força promoguda per les hipòtesis racionalistes-pragmàtiques i els relats d'autors fonts posteriors de formació jurídica—, és impossible de dir res de determinat ni de l'època ni tampoc de l'evolució o del motiu de la revolució que posà fi a l'antic ordenament gentil. Tan sols és segur que la causa originària rau en les lluites entre la plebs i el populus.

El nou ordenament, atribuït al rex Servi Tul·li, de patró grec, especialment de Soló, creà una nova assemblea popular, que incloïa o excloïa sense diferències populus i plebs, segons fessen o no el servei militar. Tota la masculinitat amb deures militars fou repartida segons els béns en sis classes. La possessió mínima per cadascuna de les cinc classes era: I. 100.000 asos; II. 75.000; III. 50.000; IV. 25.000; V. 11.000 asos; segons Dureau de la Malle equivalen aproximadament a 14.000, 10.500, 7.000, 3.600 i 1.570 marcs. La sisena classe, els proletaris, consistia en els menys acomodats, lliures de servei i contribucions. En la nova assemblea de centúries (comitia centuriata) els ciutadans hi entraven militarment, per companyies en les llurs centúries cada cent homes, i cada centúria tenia un vot. Ara bé la primera classe presentava 80 centúries; la segona 22, la tercera 20, la quarta 22, la cinquena 30, la sisena simbòlicament també una. A això s'afegien els més rics constituïts en cavallers amb 18 centúries; plegades 193; majoria de vots: 97. Ara bé, els cavallers i la primera classe aplegaven juntes 98 vots, per tant la majoria; si eren d'acord, la resta no eren ni consultats; l'acord vàlid s'havia pres.

A aquesta nova assemblea de centúries passaven ara tots els drets polítics de l'anterior assemblea de les cúries (llevat d'uns de nominals); les cúries i les gentes que les integraven foren així degradades, com a Atenes, a societats merament privades i religioses i vegetaren aixó encara força temps, mentre l'assemblea de cúries aviat desaparegué del tot. Per eliminat també les tres antigues tribus de llinatge de l'estat, s'instituïren quatre tribus locals, cadascuna de les quals ocupava una quarta part de la ciutat, dotades d'una sèrie de drets polítics.

Així es desencadenà també a Roma, ja abans de l'abolició de l'anomenada reialesa, l'antic ordre social fonamentat en els lligams personals de sang, i substituït per un de nou, fonamentat en la divisió territorial i la diferenciació pels béns, un veritable ordenament estatal. La força pública consistia ací en la ciutatania amb l'obligació del servei militar no únicament front els esclaus, sinó també front els exclosos del servei a l'exèrcit i de l'armament, anomenats proletaris.

Dins aquest nou ordenament, que l'expulsió del darrer rex i usurpador d'un veritable poder reial i la substitució del rex per dos caps militars (cònsuls) amb el mateix poder en el càrrec (com entre els iroquesos) tan sols el perfeccionaren més—dins aquest nou ordenament es mou tota la història de la república romana amb totes les seues lluites entre patricis i plebeus per l'ocupació dels càrrecs i el repartiment de les terres estatals, amb la dissolució final de la noblesa patrícia en la nova classe dels grans propietaris agraris i financers, que progressivament absorbí tota la propietat de la terra dels pagesos arruïnats pel servei militar, que amb la instal·lació d'esclaus en enormes finques agràries, despoblà Itàlia i amb això no tan sols obrí la porta a l'imperi, sinó també als seus successors, els bàrbars alemanys.

Notes de Friedrich Engels[modifica]

  1. El rex llatí és el righ cèltic-irlandès (cap de tribu) i el gòtic reiks; que igualment significava, com també originàriament el nostre Fürst (és a dir, com l'anglès first, el danès forste, el primer) cap de gens o de tribu, es dedueix del fet que els gots ja en el segle IV disposaven d'un mot particular pel rei posterior, el cap militar de tot un poble: thiudans. Artaxerxes i Herodes no són mai denominats a la traducció de Bíblia d'Ulfiles reiks, sinó thiudans i l'imperi del Cèsar Tiberi no reiki, sinó thiudinassus. En el nom del thiudans gòtic, o com nosaltres traduïm incorrectament, el rei Thiudareiks, Teodoric, és a dir Dietrich, s'apleguen totes dues denominacions.

Variants textuals[modifica]

  1. (1884) la darrera sentència es llegeix: encara sota August s'esdevingué que el cap de Varus arribat a Roma des del bosc de Teutoburg fou col·locat en el lloc de soterrament de la gens Quinctilia (gentilitius tumulus)
  2. (1884) no necessàriament (per comptes de: llavors difícilment)
  3. (1884) hi manca el següent text fins a la fi del paràgraf: encara gairebé tres-cents anys... (S. 122)