L'origen de les espècies/Capítol III

CAPÍTOL III
La lluita per la vidaLa seva relació amb la selecció natural — El terme, utilitzat en un sentit ampli — Geometrical ratio of increase — Rapid increase of naturalised animals and plants — Nature of the checks to increase — Competition universal — Effects of climate — Protection from the number of individuals — Complex relations of all animals and plants throughout nature — Struggle for life most severe between individuals and varieties of the same species: often severe between species of the same genus — The relation of organism to organism the most important of all relations.

Abans de començar amb el tema d'aquest capítol, he de fer alguns comentaris preliminars que mostren de quina forma la lluita per la vida és rellevant per a la selecció natural. En el darrer capítol s'ha vist que, en estat natural, els éssers orgànics experimenten certa variabilitat individual, i de fet no sóc conscient que això s'hagi discutit mai. És irrellevant per a nosaltres si a un cert nombre de formes dubtoses els donem el nom d'espècies, subespècies o varietats; com podem classificar, per exemple, les dues o tres-centes formes dubtoses de plantes britàniques, si s'admet l'existència de varietats ben marcades. Però la mera existència de variabilitat individual i d'algunes varietats ben marcades, tot i que necessària per als fonaments d'aquesta obra, no ens ajuda gaire a entendre com sorgeixen les espècies a la natura. Com s'han perfeccionat totes aquestes fantàstiques adaptacions d'una part de l'organisme a una altra part, i a les condicions de vida, i d'un ésser orgànic a un altre? Aquestes interessants adaptacions mútues es poden trobar clarament en el picot i el vesc, i gairebé igual de clarament en el més humil paràsit que s'aferra al pèl d'un quadrúpede o a les plomes d'un ocell; en l'estructura de l'escarabat que se submergeix a l'aigua; en la llavor emplomallada que s'enduu la brisa més lleugera; en definitiva, veiem fantàstiques adaptacions a tot arreu i a qualsevol punt del món orgànic.

Un cop més, hom es pot preguntar; com és que les varietats, que he anomenat espècies incipients, acaben esdevenint finalment espècies reals i úniques que, en la majoria de casos, són molt més diferents entre elles del que ho són les varietats de la mateixa espècie? Com sorgeixen aquests grups d'espècies, que formen el que s'anomenen "gèneres separats", i que són més diferents entre si que les espècies del mateix gènere? Tots aquests resultats, com veurem més àmpliament en el capítol següent, són una conseqüència de la lluita per la vida. A causa d'aquesta lluita, les variacions, sense importar-ne la importància o l'origen, si són beneficioses en qualsevol grau per als individus d'una espècie, en les seves infinitament complexes relacions amb altres éssers orgànics i amb les seves condicions de vida, tendiran a la preservació d'aquests individus i, generalment, seran heretades per la seva descendència. Així, aquesta descendència tindrà també més possibilitats de sobreviure, ja que, dels molts individus d'una espècie que neixen periòdicament, solament en sobreviu un petit nombre. He anomenat a aquest principi, pel qual cada petita variació, si és útil, és preservada, "selecció natural", per tal de destacar-ne la relació amb el poder de selecció de l'home. No obstant això, l'expressió utilitzada sovint pel Sr. Herbert Spencer, "supervivència dels més adaptats" és més exacta, i de vegades és igual de pràctica. Hem vist que, certament, l'home pot aconseguir grans resultats utilitzant la selecció, i que pot adaptar els éssers orgànics a les seves pròpies necessitats mitjançant l'acumulació de lleus però útils variacions que li proporciona la naturalesa. Però la selecció natural, com veurem més endavant, és una força sempre llesta per actuar, i és incommensurablement superior als febles esforços de l'home, com les obres de la naturalesa ho són a les de l'art.

Ara parlarem una mica més en detall de la lluita per la vida. En una meva obra futura, aquest tema es tractarà, com es mereix, en més profunditat. De Candolle i Lyell han explicat, àmpliament i des d'un punt de vista filosòfic, que tots els éssers orgànics estan exposats a una competència ferotge. Pel que fa a les plantes, ningú no ha tractat aquest tema amb més energia i habilitat que W. Herbert, degà de Manchester, clar resultat dels seus grans coneixements en horticultura. No hi ha res més fàcil que posar en paraules la veritat de la lluita universal per la vida, ni més difícil, o així m'ho sembla, que tenir aquesta conclusió constantment present. Però, tret que això quedi completament registrat en la ment, tota l'economia de la natura, amb tots els fets de distribució, raresa, abundància, extinció i variació, es veurà de manera confusa o es malinterpretarà força. Observem el rostre de la natura resplendir amb joia, sovint veiem una superabundància d'aliments; però no veiem o oblidem que els ocells que canten despreocupadament al nostre voltant viuen, en la seva majoria, d'insectes i llavors, i, per tant, estan destruint vida constantment; o oblidem que aquests cantaires, o els seus ous, o els seus pollets, són sovint destruïts per les aus de presa i altres depredadors; no sempre tenim present que, encara que l'aliment pugui ser superabundant ara, no és sempre així en totes les estacions de cada any. El terme "lluita per la vida", utilitzat en un sentit ampli

He de dir que utilitzo aquest terme en un sentit ampli i metafòric, incloent-hi la dependència que un ésser té d'un altre i incloent-hi (el que és més important), no solament la vida de l'individu sinó també l'èxit en deixar descendència. De dos cànids, es pot dir que, en temps d'escassetat, lluiten entre si per determinar qui aconseguirà alimentar-se i sobreviure, però es diu que una planta en el límit del desert lluita contra la sequera per seguir amb vida, encara que seria més adient dir que depèn de la humitat. D'una planta que produeix anualment un miler de llavors, de les quals solament una, de mitjana, arribarà a la maduresa, pot ser més adient dir que lluita amb altres plantes com ella, o d'una altra mena, que ja cobreixen el sòl. El vesc depèn de la pomera i d'alguns altres arbres, però és poc realista dir que lluita amb aquests arbres, perquè, si massa paràsits d'aquest tipus creixen en el mateix arbre, aquest es marceix i mor. Però de diversos brots de vesc que creixen molt junts en la mateixa branca sí que es pot dir que lluiten entre si. Atès que són els ocells els qui disseminen el vesc, l'existència d'aquest depèn d'ells, i, metafòricament, en temptar els ocells a devorar-ne i, així, disseminar-ne les llavors, es pot dir que lluiten amb altres plantes amb fruit. En aquests diversos sentits, que es mesclen entre si, utilitzo per comoditat el terme general de "lluita per la vida".

Augment geomètric

La lluita per la vida és una conseqüència inevitable de la tendència de qualsevol ésser orgànic a augmentar molt la seva població. Tot ésser, que durant la seva vida produeix diversos ous o llavors, serà destruït en algun període de la seva vida, estació o any; altrament, segons el principi de la progressió geomètrica, el seu nombre esdevindria tan desmesuradament gran que cap territori no podria suportar-ho. Per tant, a mesura que neixen més individus dels que poden sobreviure, sempre hi ha d'haver per força una lluita per la vida, sigui entre individus de la mateixa espècie, d'espècies diferents, o contra les condicions físiques de vida. És la doctrina de Malthus, aplicada en diversos graus als regnes animal i vegetal, ja que en aquest cas no hi ha un augment artificial d'aliment ni un refrenament prudencial del matrimoni. Encara que avui dia la població d'algunes espècies pugui estar augmentant més o menys ràpidament, no totes ho poden fer, perquè no cabrien al món.

Sense excepció, la població de tots els éssers orgànics augmenta de manera natural a un ritme tan elevat que, si no fossin destruïts, la descendència d'una sola parella cobriria ràpidament tot el planeta. Fins i tot l'home, que es reprodueix lentament, ha doblat la seva població en vint-i-cinc anys, i, a aquest ritme, en menys de mil anys no hi haurà prou lloc per a la seva descendència.Linné va calcular que si una planta produís dues llavors a l'any —i no hi ha cap planta tan poc productiva—, i si aquestes en produïssin dues més l'any següent, i així successivament, en vint anys hi hauria un milió de plantes. Es considera que l'elefant és, dels animals coneguts, el que es reprodueix més lentament, i m'he pres la molèstia de calcular el ritme mínim probable d'augment natural de la seva població; suposant que comenci a reproduir-se als trenta anys, que ho segueixi fent fins als noranta, que tingui sis fills durant aquest interval, i que visqui fins als cent anys, després d'un període d'entre set-cents quaranta i set-cents cinquanta anys hi hauria gairebé dinou milions d'elefants vius, descendents de la primera parella.

Però, més enllà dels simples càlculs teòrics, disposem de millors proves sobre aquest tema, com ara els nombrosos casos documentats d'un creixement de la població, sorprenentment ràpid, de diversos animals en estat salvatge quan les circumstàncies els han estat favorables durant dues o tres temporades seguides. Encara és més notable el cas d'animals domèstics de moltes classes que s'han assilvestrat en diverses parts del món; si les afirmacions respecte a la taxa de creixement del bestiar boví i equí, de reproducció lenta, a Sud-amèrica, i més recentment a Austràlia, no haguessin estat ben documentades, haurien estat increïbles. El mateix passa amb les plantes; es poden esmentar casos de plantes introduïdes que han esdevingut comunes en illes senceres en menys de deu anys. Diverses d'aquestes plantes, com ara el card comú i un card alt, que ara són els més comuns a les àmplies planes de La Plata i que cobreixen extensions de quilòmetres quadrats, amb la gairebé total exclusió d'altres plantes, han estat introduïdes des d'Europa; i hi ha plantes que ara es troben a l'Índia, segons el Dr. Falconer, des del cap Comorin fins a l'Himàlaia, que han estat importades des d'Amèrica des del seu descobriment. En aquests casos, i en infinitat d'altres que es podrien donar, ningú no pensa que la fertilitat dels animals o de les plantes hagi augmentat de sobte en un grau perceptible. L'explicació òbvia és que les condicions de vida han estat molt favorables i, per tant, s'ha produït menys destrucció de vells i joves, i gairebé tots els joves han tingut l'oportunitat de reproduir-se. La seva taxa de creixement geomètric, el resultat de la qual mai no deixa de ser sorprenent, explica de manera senzilla el seu augment extraordinàriament ràpid i l'àmplia difusió dels seus nous hàbitats. En la natura, gairebé totes les plantes adultes produeixen llavors anualment, i, entre els animals, n'hi ha molt pocs que no s'aparellin també anualment. Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/75 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/76 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/77 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/78 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/79 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/80 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/81 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/82 Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/83