L'origen de les espècies/Esbós històric
Aquí faré un breu esbós del progrés de l'opinió sobre l'Origen de les espècies. Fins fa poc, la gran majoria de naturalistes creien que les espècies eren productes immutables, i que havien estat creades per separat. Aquesta visió ha estat pertinentment sostinguda per molts autors. D'altra banda, alguns naturalistes han cregut que les espècies pateixen modificacions, i que les formes de vida existents són els descendents per generació autèntica de formes preexistents. Deixant de banda les al·lusions a aquest tema d'autors clàssics[1] el primer autor que l'ha tractat amb un esperit científic en temps moderns ha estat Buffon. Però com que les seves opinions variaren molt en diferents períodes, i com que no tracta el tema de les causes o els mitjans de la transformació de les espècies, no cal que entri en detalls.
Lamarck fou el primer home del qual les conclusions sobre aquest tema despertaren gran atenció. Aquest naturalista, justament cèlebre, publicà les seves concepcions el 1801; les amplià significativament el 1809 a la seva Philosophie Zoologique, i posteriorment, el 1815, a la introducció de la seva Histoire Naturelle des Animaux sans Vertébres. En aquestes obres sosté la teoria que totes les espècies, incloent-hi l'home, descendeixen d'altres espècies. Fou el primer en fer el lloable servei d'atreure l'atenció a la probabilitat que tots els canvis del mon orgànic, així com del món inorgànic, fossin el resultat d'una llei, i no d'una interposició miraculosa. Semblà que Lamarck fou conduït a la seva conclusió sobre el canvi gradual de les espècies principalment per la dificultat a l'hora de distingir espècies i varietats, per la graduació gairebé perfecta de formes en certs grups, i per l'analogia dels productes domèstics. Respecte als mitjans de modificació, atribuí quelcom a l'acció directa de les condicions físiques de la vida, quelcom al creuament de formes ja existents, i gran part a l'ús i el desús, és a dir, als efectes del costum. Sembla atribuir totes les belles adaptacions de la naturalesa a aquest agent; com ara el llarg coll de la girafa, que li serveix per brostejar a les branques dels arbres. Però també creia en una llei de desenvolupament progressiu; i com que, així doncs, totes les formes de vida tendeixen a progressar, per tal d'explicar l'existència de productes simples en el present, sostenia que aquestes formes són actualment generades de manera espontània.[2]
Geoffroy Saint-Hilaire, com es diu a la seva Vida, escrita pel seu fill, sospità tan aviat com el 1795 que el que anomenem espècies són diverses degeneracions del mateix tipus. No fou fins el 1828 que publicà la seva convicció que no s'han perpetuat les mateixes formes des de l'origen de totes les coses. Sembla que Geoffroy confiava principalment en les condicions de vida, o el "monde ambiant", com a causa del canvi. Fou caut a l'hora de treure conclusions, i no creia que les espècies existents experimentin modificacions; i, com el seu fill afegeix, "C'est donc un problème a réserver entièrement à l'avenir, supposé même que l'avenir doive avoir prise sur lui." El 1813, el Dr. W. C. Wells llegí davant la Royal Society An Account of a White Female, part of whose skin resembles that of a Negro; però la seva obra no fou publicada fins que els seus famosos Two Essays upon Dew and Single Vision foren publicats el 1818. En aquesta obra reconeix de manera distinta el principi de la selecció natural, i aquest és el primer reconeixement que ha estat indicat; però només l'aplica a les races de l'home, i únicament a certs caràcters. Després de remarcar que els negres i els mulatos gaudeixen d'una immunitat davant de certes malalties tropicals, observa, en primer lloc, que els animals tendeixen a variar en certa mesura, i, en segon lloc, que els ramaders milloren els seus animals domèstics per mitjà de la selecció; i després, afegeix, que el que es fa en aquest segon cas "per art, sembla ser fet amb la mateixa eficàcia, tot i que més lentament, per la natura, en la creació de varietats d'humans, adaptades al país en què viuen. De les varietats accidentals d'humans, que apareixerien entre els primers pocs i dispersos habitants de les regions centrals d'Àfrica, alguns estarien més ben adaptats que els altres a l'hora de resistir a les malalties del país. Seguidament, aquesta raça es multiplicaria, mentre que les altres minvarien; no només a causa de la seva incapacitat per resistir als atacs de les malalties, sinó també per la seva incapacitat de competir amb els seus veïns, més vigorosos. Dono per suposat, pel que ja s'ha dit anteriorment, que el color d'aquesta raça vigorosa seria fosc. Però si la mateixa situació de formació de varietats encara existís, al llarg del temps apareixeria una raça més i més fosca; i com que la més fosca seria la més ben adaptada al clima, aquesta seria finalment la raça predominant, si no l'única, del país determinat en què s'originà." Posteriorment aplica aquesta mateixa concepció als habitants blancs de climes més freds. Estic en deute amb el Sr. Rowley, dels Estats Units, per haver dut la meva atenció, a través del Sr. Brace, al passatge mencionat més amunt de l'obra del Dr. Wells.
L'Honorable Reverend W. Herbert, després Degà de Manchester, en el quart volum de les Horticultural Transactions, de 1822, i en la seva obra sobre les Amaryllidaceæ(1837, p. 19, 339), afirma que "els experiments hortícoles han determinat, sense cap refutació possible, que les espècies botàniques no són més que una classe de varietats superior i més permanent", i amplia la mateixa visió als animals. El degà creu que, originalment, les espècies individuals de cada gènere van ser creades amb una alta plasticitat, i que han produït, principalment per entrecreuament, però també per variació, totes les espècies existents.
El 1826, el professor Grant, en el paràgraf final del seu conegut article (Edinburg Philosophical Journal, vol. XIV, p. 283) sobre les Spongilla, afirma clarament que les espècies descendeixen d'altres espècies, i que van experimentant millores durant les modificacions. Expressà aquest mateix punt de vista a la seva 55th Lecture, publicada a Lancet el 1834.
El 1831, el Sr. Patrick Matthew publicà la seva obra a Naval Timber and Arboriculture, en què ofereix exactament la mateixa visió sobre l'origen de les espècies que la proposada pel Sr. Wallace i per mi mateix al Linnean Journal, que s'amplia en el present volum, i a què es farà referència immediatament. Malauradament, el Sr. Wallace l'esmenta molt breument en fragments dispersos en un apèndix d'una obra sobre un altre tema, de manera que va passar desapercebuda fins que el mateix Sr. Matthew en va fer esment a la Gardener's Chronicle el 7 d'abril de 1860. Les diferències entre la visió del Sr. Matthew i la meva no són gaire importants: ell sembla considerar que el món va quedar gairebé despoblat en períodes successius, i repoblat després, i dóna com a alternativa que noves formes es puguin generar "sense la presència de cap motlle o germen d'antics agregats." No estic segur d'entendre alguns fragments, però sembla que atribueix molta influència a l'acció directa de les condicions de vida. Tanmateix, ell s'adonà clarament de tota la força del principi de la selecció natural.
El cèlebre geòleg i naturalista Von Buch, en la seva excel·lent Description Physique des Isles Canaries (1836, p. 147), expressa clarament la seva creença que les varietats esdevenen lentament espècies permanents, i que ja no són capaces d'entrecreuar-se.
Rafinesque, en la seva New Flora of North America, publicada el 1836, escrigué el següent (p. 6): "És possible que totes les espècies hagin estat varietats en algun moment, i moltes varietats estan esdevenint espècies de manera gradual mitjançant l'assumpció de trets constants i específics", però més endavant (p. 18) afegeix: "excepte els tipus originals o ancestres del seu gènere."
El 1843-44, el professor Haldeman (Boston Journal of Nat. Hist, U. States, vol. IV p. 468), proporciona, de manera molt hàbil, els arguments a favor i en contra de la hipòtesi del desenvolupament i modificació de les espècies, i sembla inclinar-se pel canvi.
Els Vestiges of Creation aparegueren el 1844. En la desena edició, molt millorada (1853), l'autor anònim diu (p.155): "La proposició assolida, després de molta reflexió, és que les diverses sèries d'éssers animats, des dels més senzills i antics fins als més complexos i actuals, són, sota la providència de Déu, el resultat, primer, d'un impuls que ha estat atorgat a les formes de vida, fent-les avançar, en temps definits i per generació, a través de graus d'organització que culminen en les dicotiledònies i els vertebrats més complexos, graus que no són molts i marcats generalment per intervals de caràcter orgànic, que pensem que són una dificultat pràctica en les afinitats descobertes; segon, d'un altre impuls connectat amb les forces vitals, que tendeix, en el transcurs de les generacions, a modificar les estructures orgàniques segons les circumstàncies externes, com ara l'aliment, la naturalesa del seu hàbitat i la meteorologia, que són les «adaptacions» del teòleg natural." Aparentment, l'autor creu que l'organització progressa en salts sobtats, però que els efectes produïts per les condicions de vida són graduals; argumenta amb força, per raons generals, que les espècies no són produccions immutables. Però no sé veure com els dos suposats "impulsos" expliquen, en un sentit científic, les nombroses i belles adaptacions que veiem arreu de la natura; no puc veure com podem adquirir així cap coneixement de com, per exemple, un pigot s'ha adaptat als seus hàbits de vida. Tot i que les primeres edicions de l'obra mostraven coneixements no gaire exactes, i una gran manca de precaució científica, gràcies al seu estil potent i brillant va aconseguir immediatament una difusió molt àmplia. En la meva opinió, va fer un servei excel·lent al país en donar visibilitat al tema i en eliminar prejudicis, preparant així el terreny per a la recepció d'opinions similars.
El 1846, el veterà geòleg M. J. d'Omalius d'Halloy, en un excel·lent article, tot i que breu (Bulletins de l'Acad. Roy. Bruxelles, tom. XIII. p. 581), publicà la seva opinió que és més probable que les noves espècies s'hagin produït per descendència amb modificació, que no pas que s'hagin creat de manera independent; l'autor va manifestar aquesta opinió per primer cop el 1831.
El professor Owen, el 1849 (Nature of Limbs, p. 86), escrigué el següent: La idea arquetípica es manifestà en la carn sota diverses modificacions d'aquesta mena, en aquest planeta, molt abans de l'existència d'aquelles espècies animals que realment l'exemplifiquen. A quines lleis naturals o causes secundàries obeeix la successió i progressió organitzada d'aquests fenòmens orgànics, per ara ho ignorem. En el seu discurs a la British Association, el 1858, parlà (p. LI) de l'axioma de l'operació contínua del poder creatiu, o del canvi ordenat de les coses vives. Més endavant (p. XC), després de referir-se a la distribució geogràfica, afegeix: Aquests fenòmens fan trontollar la nostra confiança en la conclusió que el kiwi de Nova Zelanda i la perdiu d'Escòcia de Gran Bretanya són creacions diferents de i per a les seves illes respectives. També cal tenir sempre present que, amb el terme «creació», els zoòlegs vol dir «un procés que no saben com funciona». Ell amplia aquesta idea afegint que, quan casos com el de la perdiu d'Escòcia són esmentats pels zoòlegs com a prova d'una creació diferent de l'au de i per a aquella illa, estan dient principalment que no saben com la perdiu va arribar allà, i solament allà; i, amb aquesta manera d'expressar aquesta ignorància, mostren també la seva creença en què tant l'ocell com l'illa deuen el seu origen a una primera gran Causa Creativa. Si interpretem conjuntament aquestes frases pronunciades en el mateix discurs, sembla que, el 1858, aquest eminent filòsof va veure trontollar la seva confiança en què el kiwi i la perdiu d'Escòcia van aparèixer en els seus hàbitats respectius no sabia com, o mitjançant algun procés no sabia quin.
Aquest discurs va ser pronunciat després que la documentació del Sr. Wallace i de mi mateix sobre l'origen de les espècies, i a què ens referim ara, fos llegida davant la Linnean Society. Quan es va publicar la primera edició d'aquesta obra fou publicada, em van decebre tant, com a tants d'altres, expressions com ara l'operació contínua del poder creatiu, que vaig considerar el professor Owen, i altres paleontòlegs, com fermament convençuts de la immutabilitat de les espècies. Sembla, però (Anat. of Vertebrates, vol. III, p. 796), que això va ser un error per part meva; en la darrera edició d'aquesta obra vaig deduir —i aquesta deducció em segueix semblant perfectament correcta, a partir d'un fragment que comença amb les paraules sens dubte el tipus-forma, etc. (ibíd. vol. I, p. XXXV)—, que el professor Owen admetia que la selecció natural podria haver tingut alguna influència en la formació de noves espècies; però això sembla (íbid. vol. III, p. 798) que és inexacte i sense cap prova. També vaig proporcionar alguns fragments d'una correspondència entre el professor Owen i l'editor de la London Review, en què semblava evident, tant a l'editor com a mi mateix, que el professor Owen declarava haver promulgat la teoria de la selecció natural abans que jo, i vaig expressar la meva sorpresa i satisfacció davant d'aquesta declaració; però, pel que es pot entendre en determinats passatges publicats recentment (íbid. vol. III, p. 798), vaig tornar a equivocar-me, si més no parcialment. Em resulta reconfortant que altres persones trobin, igual com faig jo, que els controvertits escrits del professor Owen són difícils d'entendre i contradictoris entre si. Mentre la mateixa essència del principi de la selecció natural no quedi afectat, és força irrellevant si el professor Owen em va precedir o no, ja que tots dos, com s'explica en aquest esbós històric, vam ser precedits fa molt de temps pel Dr. Wells i el Sr. Matthews.
El Sr. Isidore Geoffroy Saint-Hilaire, en les seves classes impartides el 1850 (un resum de les quals aparegué a la Revue et Mag. de Zoolog., gener de 1851), esmenta breument les seves raons per creure que determinats trets “sont fixés, pour chaque espèce, tant qu'elle se perpetue au milieu des mêmes circonstances: ils se modifient, si les circonstances ambiantes viennent à changer. En résumé, l'«observation» des animaux sauvages démontre déjà la variabilité «limitée» des espèces. Les «expériences» sur les animaux sauvages devenus domestiques, et sur les animaux domestiques redevenus sauvages, la démontrent plus clairement encore. Ces mêmes expériences prouvent, de plus, que les différences produites peuvent être de «valeur generique»”.[3] En la seva Hist. Nat. Générale (tom II, p. 430, 1859) amplia conclusions anàlogues.
Segons una circular publicada recentment, sembla que, el 1851, el Dr. Freke (Dublin Medical Press, p. 322) va presentar la teoria que tots els éssers orgànics descendeixen d'una forma primordial. Les bases d'aquesta creença i el tractament del tema són completament diferents dels meus, però, atès que el Dr. Freke ha publicat ara (1861) el seu assaig the Origin of Species by means of Organic Affinity, el difícil intent de proporcionar una idea del seu punt de vista seria superflu per part meva.
El Sr. Herbert Spencer, en un assaig (publicat originalment a Leader, març de 1852, i publicat de nou en els seus Essays de 1858), contrasta les teories de la Creació i del Desenvolupament dels éssers orgànics amb un nivell i força remarcables. A partir de l'analogia de produccions domèstiques, els canvis que experimenten els embrions de moltes espècies, la dificultat de distingir espècies i varietats, i el principi de gradació general, sosté que les espècies han estat modificades, i atribueix la modificació al canvi en les circumstàncies. L'autor (1885) ha tractat també la psicologia sobre el principi de la necessària obtenció per gradació de cada poder i capacitat mental.
El 1852, el M. Naudin, un distingit botànic, en un admirable article sobre l'origen de les espècies (Revue Horticole, p. 102, i tornat a publicar parcialment a Nouvelles Archives du Muséum, tom I, p. 171) va expressar clarament la seva creença que les espècies es formen d'una manera similar a les varietats que es cultiven, essent aquest darrer procés obra de la selecció de l'home, però no descriu com actua la selecció a la natura. Ell creu, com el degà Herbert, que les espècies, en emergir, eren més mal·leables que en l'actualitat. Ell atorga importancia al que anomena principi de finalitat, “puissance mystérieuse, indéterminée; fatalité pour les uns; pour les autres, volonté providentielle, dont l'action, incessante sur les êtres vivantes détermine, a toutes les époques de l'existence du monde, la forme, le volume, et la durée de chacun d'eux, en raison de sa destinée dans l'ordre de choses dont il fait partie. C'est cette puissance qui harmonise chaque membre à l'ensemble en l'appropriant a la fonction qu'il doit remplir dans l'organisme général de la nature, fonction qui est pour lui sa raison d'être.”[4].[5]
El 1853, un cèlebre geòleg, el comte Keyserling (Bulletin de la Soc. Geolog. 2a. ser., tom X, p. 357), suggerí que atès que noves malalties, suposadament causades per algun miasma, han sorgit i s'han escampat pel món, en determinats períodes els gèrmens d'espècies existents poden haver estat afectats químicament per molècules circumdants d'una naturalesa específica, donant així origen a noves formes.
El mateix any, 1853, el Dr. Schaaffhausen publicà un excel·lent pamflet (Verhand. des Naturhist. Vereins der Preuss. Rheinlands, etc.) en què sosté el desenvolupament progressiu de les formes orgàniques a la terra. Afirma que moltes espècies s'han mantingut inalterades durant llargs períodes, mentre que unes poques han estat modificades, i explica l'existència de diferents espècies per la desaparició de formes graduals intermèdies. Per tant, les plantes i els animals actuals no estan separats dels extints per creacions noves, sinó que se n'han de considerar els descendents mitjançant una reproducció contínua.
El 1854, un botànic francès ben conegut, M. Lecoq, escriu (Etudes sur Géograph. Bot., tom I, p. 250): "On voit que nos recherches sur la fixité ou la variation de l'espéce, nous conduisent directement aux ideés emises, par deux hommes justement célèbres, Geoffroy Saint-Hilaire et Goethe".[6]. Alguns altres fragments dispersos per l'extensa obra de M. Lecoq fan una mica dubtós fins on arriba el seu punt de vista sobre la modificació de les espècies.
La filosofia de la creació ha estat tractada de manera magistral pel reverend Baden Powell en els seus Essays on the Unity of Worlds, 1855. Res no pot ser més impressionant que la manera en què mostra que la introducció de noves espècies és un fenomen habitual, i no casual, o, en paraules de Sir John Herschel, un procés natural, en contrast a un de miraculós.
El tercer volum del Journal of the Linnean Society inclou articles del Sr. Wallace i de mi mateix, llegits l'1 de juliol de 1858, en què, com s'indica en els comentaris introductoris a aquest volum, el Sr. Wallace promulga la teoria de la selecció natural amb una força i claredat admirables.
Von Baer, per qui tots els zoòlegs senten un gran respecte, va expressar, cap al 1859 (vegeu Zoologish-Anthropologische Untersuchungen, 1861, p. 51), el seu convenciment, fermament basat en les lleis de la distribució geogràfica, que les formes que avui dia són completament diferents van evolucionar d'una mateixa forma pare.
El juny de 1859, el professor Huxley donà una conferència davant la Royal Institution sobre els "tipus persistents de la vida animal". En referència a aquests casos, comenta, és difícil entendre el significat de fets com aquests si suposem que cada espècie d'animal i planta, o cada gran grup d'organització, va ser format i situat a la superfície de la terra, amb llargs intervals, per un clar acte de poder creatiu; i és important recordar que una suposició com aquesta està tant en desacord amb la tradició o la revelació com oposada a l'analogia general de la natura. Si, d'altra banda, considerem els "tipus persistents" en relació amb la hipòtesi que suposa que les espècies que viuen en qualsevol moment són el resultat d'una modificació gradual d'espècies preexistents, hipòtesi que, tot i que no demostrada, i malauradament malmesa per alguns dels seus partidaris, és per ara l'única a què la fisiologia dóna alguna credibilitat, la seva existència semblaria mostrar que el nombre de modificacions que els éssers vivents han experimentat durant els temps geològics és molt petit en relació amb la sèrie completa de canvis que han sofert.
El desembre de 1859, el Dr. Hooker publicà la seva Introduction to the Australian Flora. En la primera part d'aquesta gran obra admet la realitat de la descendència i la modificació de les espècies, i dóna suport a aquesta doctrina amb moltes observacions originals.
La primera edició d'aquesta obra fou publicada el 24 de novembre de 1859, i la segona edició el 7 de gener de 1860.
- ↑ Aristòtil, a la seva Physicæ Auscultationes (lib. 2, cap. 8, s. 2), després de remarcar que la pluja no plou per tal que creixin els cereals, ni per fer malbé els cereals del pagès quan se'ls bat a l'exterior, aplica el mateix argument a l'organització: i afegeix (traducció del Sr. Clair Grece, que fou el primer en mostrar-me el passatge): "Així doncs, què impedeix que les diferents parts [del cos] tinguin aquesta relació simplement accidental en la naturalesa? Les dents, per exemple, creixen per necessitat, les davanteres afilades, adaptades per dividir, i les molars planes, i útils per mastegar l'aliment; i no foren creades amb aquests objectius, sinó que fou el resultat d'un accident. I el mateix s'aplica a totes les altres parts en què sembla existir una adaptació per un objectiu. Així doncs, en qualsevol cas en què totes les coses juntes (és a dir, totes les parts d'un tot) semblaven creades per algun motiu, foren preservades, havent estat adientment constituïdes per una espontaneïtat interna, i les coses que no havien estat constituïes d'aquesta manera, moriren, i encara moren." Aquí veiem un presagi del principi de la selecció natural, però els comentaris d'Aristòtil sobre la formació de les dents demostren la poca comprensió que tenia del principi.
- ↑ He pres la data de la primera publicació de Lamarck de l'excel·lent història de l'opinió sobre aquest tema d'Isidore Geoffroy Saint-Hilaire (Histoire Naturelle Générale, tom. II. p. 405, 1859). En aquesta obra, es relaten detalladament les conclusions de Buffon sobre el mateix tema. És curiós fins a quin punt el meu avi, el Dr. Erasmus Darwin, anticipà les visions i bases errònies d'opinió de Lamarck a la seva Zoonomia (vol. I. pp. 500-510), publicada el 1794. Segons Isidore Geoffroy no hi ha cap dubte que Goethe fou un defensor extrem de visions similars, com quedà demostrat en la introducció d'una obra escrita el 1794 i el 1795, però que no fou publicada fins molt després: remarcà explícitament (Goethe als Naturforscher, del Dr. Karl Meding, p. 34) que l'interrogant futur pels naturalistes serà, per exemple, com obteniren les vaques les seves banyes, i no per a què serveixen. És un exemple bastant únic de la manera en què visions similars apareixen més o menys alhora, el fet que Goethe a Alemanya, el Dr. Darwin a Anglaterra, i Geoffroy Saint-Hilaire (com ho veurem tot seguit) a França arribessin a la mateixa conclusió sobre l'origen de les espècies els anys 1794-1795.
- ↑ queden fixats, per a cada espècie, sempre que aquesta es perpetuï en les mateixes circumstàncies, i es modifiquen si les circumstàncies ambientals canvien. En resum, l'observació dels animals salvatges ja demostra la limitada variabilitat de les espècies. L'experiència amb els animals salvatges que s'han domesticat, i amb els animals domèstics que han tornat a la vida salvatge, la demostra encara més clarament. Aquesta mateixa experiència demostra, a més, que les diferències produïdes poden ser de valor genèric.
- ↑ poder misteriós, indeterminat; fatalitat per a alguns; per als altres, voluntat providencial, l'acció incessant de la qual sobre els éssers vius determina, en totes les èpoques de l'existència del món, la forma, el volum i la durada de cadascun d'ells, a causa del seu destí en l'ordre de les coses de les quals forma part. És aquest poder el que harmonitza cada membre amb el tot adequant-lo a la funció que ha de complir en l'organisme general de la natura, una funció que, per a ell, és la seva raó de ser.
- ↑ A partir de referències a Untersuchungen über die Entwickelungs-Gesetze de Bronn, sembla que el cèlebre botànic i paleontòleg Unger va publicar, el 1852, la seva creença que les espècies experimenten desenvolupament i modificacions. Així mateix, D'Alton, a l'obra de Pander i Dalton sobre peresosos fòssils, va expressar una creença similar el 1821. Com és ben conegut, Oken, en la seva espiritual Natur-Philosophie, ofereix punts de vista similars. A partir d'altres referències a l'obra de Godron Sur l'Espèce, sembla que Bory St. Vincent, Burdach, Poiret i Fries han admès que contínuament es creen noves espècies.
Podria afegir que, dels trenta-quatre autors esmentats en aquest esbós històric que creuen en la modificació de les espècies, o si més no creuen en actes de creació independents, vint-i-set han escrit sobre branques especials de la història natural o de la geologia. - ↑ Veiem que les nostres investigacions sobre la immobilitat o la variabilitat de les espècies ens porten directament a les idees expressades per dos homes justament cèlebres, Geoffroy Saint-Hilaire i Goethe.