La Divina Comèdia - Infern - Cant XXXIII

De Viquitexts
Aquest text tracta sobre un fragment. Per a altres versions, vegeu La Divina Comèdia.
Cant XXXIII de l'Infern de la Divina Comèdia
Andreu Febrer
 Baixa
Versió 1858[1] Versió 1857 [2].

La boqua sosleva d'aquell fer past
Lo pecador, torquant se la (del sang vermell)?
Als pels del cap qu'havia per darrer gast.

Puys comença: Tu vols qu'io renovell
Desperada dolor, qui'im prem lo cor,
Ja pur pensant abans que parle d'ell.

Mas s'il parlar meu deu esser labor
Qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou,
Veuras parlar enssems mesclat ab plor.

Io no sé qui tu es, ni per quin mou
Es tu vengut ça jus: mas Florenti
Ressembles bé veramen a qui t'ou.

Tu deus saber qu'io fuy comte Ugoli,
E aquest es l'arcevesca En Roger:
Ara't diré perqué son tal vehi.

Que per l'afecte del seu mal saber,
Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres
E pux fuy mort, ja dir no es mester.

Pero cell que no pots haver entés,
Ço es, en com la mia mort fo cruda,
Ohiras et sabras si m'ha ofés.

Un breu pertus de dintra de la muda,
Hon de la fam per mi titol s'es dat,
E hon convé qu'encara altri s'encluda,

Me demostra per un seu poch forat
Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son
Que del futur lo vel m'ha declarat.

Aquest paria a mi mestre e don
Cassant un lop ab llobetons al mont
Per qui Lucha als de Pisa s'escon.

....................................
....................................

Quant fuy desper primer en lendema
Plorar senti entr'el son mos fillols
Qu'eran ab mi, e demanar del pa.

Ah! ets cruel certes si ja not dols
Pençant aço quel meu cor se pençava;
E si no ploras, de que donchs plorar sols?

Ja eram desperts e l'ora s'acostava
Quel menjar nos solia esser adot;
E per lo seu somni cascu duptava.

E io clavar senti'l portal dessot
A l'orrible torre, hon io guardé
En la cara mos fills sença dir mot.

Io no plorava axi dins m'empedré;
Ploravan ells, e Ancelmucio meu
Dix: Pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué?

Per ço re no ploré, ne respos eu
En tot cell jorn, ne en la nit après,
Fins quen lo mon altre sol claror feu.

E com un poch del seu raig se fo mes
Al doloros carcer, e io sculli,
Per quatre visatges lo meu messés

Ambduy les mans per dolor me mordi,
Hon ells pensant qu'eu fes per voler pa
O per manjar, tantost llevarensi,

Dien: pare, molt menys dolor sera
Que tu menjes a nos, car tu'ns donist
Estes mesquines carns: despullens ja.

Calle lavores per no ferlos pus trist.
Cell dia e l'altre estiguéren tots muts.
Ay, dura terra, ay perqué no t'obrist!

Mas pusqué fom al quart dia venguts
Gaddo se gita a mi estés als peus,
Dient: pare, ques que tu no m'ajuts!

Aqui mori; e axi com tu m'veus
Viu io morir los tres de u en u
Entre'l quint e'l sext dia, hon cech e leus

Iom pris a grapponar sobre cascu;
Dos jorns los cridé pus que foren morts:
Pux mes pogué quel dolor lo deju.

..........................................

La boqua sosleva d'aquell fer past
Lo pecador, torquant se la (del sang vermell)?
Als pels del cap qu'havia per darrer gast.

Puys comença: Tu vols qu'io renovell
Desperada dolor, qu'im prem lo cor,
Ja pur pensant abans que parle d'ell.

Mas s'il parlar meu deu esser labor
Qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou,
Veuras parlar enssems mesclat ab plor.

Jo no sé qui tu es, ni per quin mou
Es tu vengut ça just: mas Florenti
Ressembles bé veramen a qui t'ou.

Tu deus saber qu'io fuy comte Ugoli,
E aquest es l'arcevesca En Roger:
Ara't diré perqué son tal vehi.

Que per l'afecte del seu mal saber,
Fiant me d'ell, cert jo fuy axi pres
E pux fuy mort, ja dir no es mester.

Pero cell que no pots haver entés,
Ço es, en com la mia mort fo cruda,
Ohiras et sobras si m'ha ofés.

Un breu pertus de dintra de la muda,
Hon de la fam per mi titol s'es dat,
E hon couvé qu'encara altri s'encluda.

Me demostra per un seu poch forat
Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son
Que del futur lo vel m'ha declarat.

Aquest paria a mi mestre e don
Cassant un lop ab lobetons al mont
Per qui Lucha als de Pisa s'escon.

....................................
....................................

Quant fuy despert..... primer en lendema
Plorar senti entr'el son mos fillols
Qu'eran ab mi, e demanar del pa.

Ah! ets cruel certes si ja not dols
Pençant aço quel meu cor se pençava;
E si no ploras, de que donchs plorar sols?

Ja eram desperts e l'ora s'acostava
Quel menjar nos solia esser adot;
E per lo seu somni cascu duptava.

E io clavar senti'l portal dessot
A l'orrible torre, hon io guardé
En la cara mos fills sença dir mot.

Jo no plorava axi dins m'empedré;
Ploravan ells, e Ancelmucio meu
Dix: Pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué?

Per ço re no ploré, ne respos eu
En tot cell jorn, ne en la nit après,
Fins quen lo mon altre sol claror feu.

E com un poch del seu raig se fo mes
Al doloros carcer, e io sculli,
Per quatre visatges lo meu messés

Ambduy les mans per dolor me mordi,
Hon ells pensant qu'eu fes per voler pa
O per manjar, tantost levarensi,

Dien: pare, molt menys dolor sera
Que tu menjes a nos, car tu'ns donist
Estes mesquines carns: despullens ja.

Callé lavores per no ferlos pus trist,
Cell dia e l'altre estiguéren tots muts.
Ay, dura terra, ay perqué no t'obrist!

Mas pusqué fom al quart dia venguts
Gaddo se gita a mi estés als peus,
Dient: Pare, ques que tu no m'ajuts!

Aqui mori; e axi com tu m'veus
Viu io morir los tres de u en u
Entre'l quint e'l sext dia, hon cech e leus

Iom pris a grapponar sobre cascu;
Dos jorns los cridé pux que foren morts:
Pux mes pogué quel dolor lo deju.

..........................................


Fonts[modifica]

  1. Essai sur l'histoire de la littérature catalane, augmentée de la Comedia de la gloria d'amor, de Fra Rocaberti - Poème inédit tiré des Manuscrits de la Bibliothèque impériale, et d'un noveau fragment de la traduction catalane de Dante., par F.-R. Cambouliu. Deuxième Édition. Paris, Durand, Libraire, Rue des Grès, 7. 1858. Pàgs. 181-187.
  2. ESPAGNE ET PROVENCE. Études sur la littérature du midi de l'Europe accompagnées d'extraits et de pièces rares ou inédites pour faire suite aux travaux de Raynouard et de Fauriel par EUGÈNEBARTE. Paris, 1857, 384-385. S'hi diu que prové de Histoire de la littérature catalane de M. Cambouliu, i alhora aquest prové d'un manuscrit de 269 pàgines a la Biblioteca de l'Escorial (Y.Y.18)