La Electra de Sòfocles y ses imitacions
L’argument d’aquesta tragedia està basat en lo càstich que, per manament d’Apol-lon, dona Orestes als matadors de son pare.
Res tan repugnant com la mort donada a una mare per son propi fill, per justificada que sigui y àdhuc tractantse d’una dona tan depravada y criminal com la Clytemnestra ideada per Sòfocles, però ’l fatalisme grech s’imposa a tota altra lley: es un decret dels deus y s’ha de cumplir, y Sòfocles, tan inflexible com son Apol-lon, vol que’ls fills d’Agamenón sian los terribles venjadors sens ni tan sols ferlos sentir los remordiments espantosos ab que’ls torturaren altres autors tràgichs.
No hi ha ànima cristiana que no condemni aquexa acció abominable y monstruosa. Avuy cap autor gosaría concebirla. Shakespeare, que posà a son Hamlet en situació semblant a la d’Orestes, s’hauría escruxit de comunicarli ni’l pensament de matar a sa propia mare. Però, benehint a Deu per la conquesta dels principis morals que’l cristianisme ha dut a la conciencia humana, sería injustíssim judicar per ells de l’art antich baix pena de llensar a la reprobació y a l’oblit tota la poesía clàssica. Es ridícol y es impossible volguer esborrar lo que fatalment ha estat, y es un fet que la religió grega sancionava y fins fomentava les més grans aberracions. Sòfocles, que era creyent, tingué la desgracia de no viure en temps mellors en los quals sa Electra no hagués estat possible, pero en la època en que la escrigué fins pogué passar com obra exemplar de respecte als deus y a la vegada com a incomparable creació artística, únich aspecte baix lo que nosaltres l’admirem y considerem immortal.
Lo tema no era nou. L’havia ja tractat Eschyl en les Coéfores ab aquella sublimitat y magnificencia d’estil ab que’l pare de la tragedia vesteix sos arguments transportantlos a regions misterioses y sobrehumanes, ofegada l’acció per L’intervenció casi constant del chor. Sòfocles seguí’l trassat general del mestre, però despullando d’aquell ayre maravellós y gegantí, li comunicà més justes proporcions, major equilibri y més notable sentiment de la realitat, fins a convertirlo en una obra de completa perfecció clàssica.
Però si, com es sabut, la superioritat incontestable de Sòfocles està en la pintura dels caràcters, sempre ben apuntats, en lo de la protagonista s’excedí a sí meteix, donantli tant relleu y tanta vida que arriva a eclipsar a tots los altres personatges.
Electra es la personificació del dolor y de la venjansa. Desde que surt del palau ab aquella planyívola invocació a la llum del dia, conturbada pels plors y pels sospirs, fins a les darreres frases ab que’s rabeja en la mort d’Egist y Clytemnestra, frases, com ha dit Patin, més crudels que la espasa d’Orestes, ella ompla tota la escena que no abandona may y monopolisa l’interès de l’acció, animantla ab sa influencia avassalladora.
Ella sola es la que té prou energía pera tirar en cara a la desnaturalisada Clytemnestra, superbament delineada per l’autor, los efectes de sa depravació y de sa insolencia, descobrintli sos malvats propòsits; ella la que reprèn a la dòcil y poruga Crysotemis, altra creació d’inesborrable hermosura, per ses contemplacions ab los criminals; ella la que confia al chor de donzelles de Mycenes sos pesars y defalliments axís com ses esperanses y alegries, corresponentli aqueix ab proves d’alta tendresa expresades ab tal poesía que Ί convertexen en una personalitat moral de les més interesants de l’obra; ella la que sab agrair al Pedagoch d’Orestes los treballs que s’ha pres pera salvarlo, pera educarlo, pera seguirlo a tothora y pera preparar lo fel is engany que ha de redimirlos; ella la que escup al front del axut, orgullós y malentranyat Egist les infamies de sa vida anterior després de fingirli sumissió ab paraules iròniques en que hi traspua son odi reconcentrat; ella, en fi, la única que anyora a Orestes, que’l plora per mort, que l’abrassa viu y que, com una segona Némesis, l’atia al crim pera venjar la mort del pare y pera restablir les lleys de la justicia violentment trencades.
Tal es la forsa d’atracció d’aquexa figura extraordinaria que a son costat resulta pàlida la del meteix Orestes ab tot y ser ell l’executor de la espantosa venjansa. En quant a Pílades, l’entranyable amich d’aquest, tan interessant en altres obres clàssiques, aquí es un personatge mut (ho es també en la Electra d’Eurípides, y en les Coèfores d’Eschyl sols diu poques paraules). Era una exigencia de les lleys dramàtiques gregues que limitava’l número dels interlocutors y que ha de posar a prova lo talent de l’actor encarregat d’aqueix paper, puix o ha d’anularse del tot o ha de demostrar ab ses nobles actituts que sa identificació ab tot lo que fa y diu Orestes fan innecessari que parli.
Lo triomf de Sòfocles en la pintura de la heroina està en haverla sabuda idear tan completa, tan essencialment humana, dexant endevinar en ella les més excel·lents virtuts de la dona y que’l despit y la excitació en que viu no son propis de son temperament sinó d’un estat excepcional. Son odi meteix es fill de l’immens amor que té pel seu pare a qui continua estimant ab idolatria després de mort, evocant sa memoria a totes hores y de no haver succeït lo negre crim un se la imagina fàcilment bona, senzilla, afectuosa, tendra y, com diu lo Chor, temerosa dels deus y de les lleys dels homes. Fins en ses més amargues quexes y en ses imprecacions més violentes, explosió d’una ira desenfrenada, frenètica y casi selvatge, s’hi veu la protesta d’una ànima verge contra la iniquitat y contra l’imperi del crim y de la injusticia.
Per axó, després de les incessants complantes y crues recriminacions y esquerpes amenasses ab que intervé en los dià- lechs, la veyem sobtadament transfigurarse en presencia de l’urna cineraria d’Orestes saludantla ab les lamentacions més tendres y més plenes d’emoció que ha arrencat may l’amor fraternal axis com entregarse als transports més sublims de la alegría al reconexer viu a son germà,en aquella escena colossal que es una de les grans maravelles de la poesia dramàtica.
Creació tan assombrosa y tan perfecta era impossible, donchs, que fos substituida per cap altra que gosés disputarli en lo teatre sa esplendenta gloria. Sòfocles vens incomparablement a tots sos rivals. No hi ha que recordar les Coéfores d’Eschyl, ahont Electra té escassa importancia, sinó per dir que aquest gran poeta donà a Sòfocles casi tota la pauta de la acció tràgica que nostre autor enriquí ab nous elements. Eurípides té també una Electra, obra feble y desigual y més novelesca que dramàtica (encara que no sense qualitats), però en ella la protagonista, molt desdibuxada, arriva a ser tan perversa com Clytemnestra, atrayentla pérfidament a la mort al reclamar, fingint que ha tingut un fill, que vingui a assistiria. Lo meteix poeta, mestre immortal en l’art de saber commoure, la presentà molt melloren son Orestes en aquelles bellíssimes escenes en que’ls dos germans se troven torturats pel penediment de son crim. No sabem res, per haverse perdut, de les Electres llatines de Quintus Cicero, germà del gran orador, y d’Attilius, si es que aquesta no era una traducció de la de Sòfocles.
Los moderns, per acomodar l’acció als gustos de son temps, a fi de que no resultés monstruosa (y en efecte ho es, si no s’admet lo fatalisme grech en forma de manaments dels deus), han acudit a recursos més o menys enginyosos, però falsos, han complicat l’argument fins a l’excés y han desvirtuat casi del tot lo caràcter de nostra protagonista.
Lo baró de Longepierre se proposà respectar en sa Electra (1702) la netedat de linees y senzillesa de Sòfocles, però sa obra caigué desseguida per freda y per manca de consistencia. En cambi tingué un èxit immerescut la Electra de Crebillon (1708) tragedia enfàtica y efectista, farcida d’incidents forsats y de situacions anacròniques y en la que hi jugan uns amors impertinents y ridicols entre ’ls fills d’ Agamenón y ’ls d’Egist. Molt pitjor encara es l’Electra de Pradon, l’enemich de Racine, poeta tan vulgar y de tan mal gust que meresqué’l día de la estrena (1767) ser xiulat y fins fortament apellissat per haverse ficat ple de despit entre’l públich a xiular més estrepitosament que tothom.
Ab més domini de la escena y aprofitant elements de Longepierre y Crebillon, Voltaire escrigué una altra obra sobre Ί meteix tema encaia que donantli Ί titol de Orestes (i750). Tampoch agradà: son helenisme es fals; los efectes, més llampants que sòlits; la tirania de.s reys excessiva; la revolució que ’ls destrona, massa convencional; y si bé Ί caràcter de Clytemnestra està dibuxat ab talent, en cambi Ί de Electra es indecís y fins contradictori.
Dubois de Rochefort, traductor d'Homer y de Sòfocles, donà també una Electra fluxíssima (1782), sense èxit. No li esperava mellor fortuna a la que dexà mitj composta J. M. Chenier, germà del gran lírich, pàlida paràfrasis del original grech. Tampoch la tingué la pobríssima lletra d'una Electra, sobre la que posà música' Lemoyne, y en la que ’l poeta Guillard barrejà sense congruencia los arguments de Sòfocles y de Voltaire y feu per primera vegada morir a Clytemnestra en la escena. Posteriorment lo Mestre Halevy componguè una altra ópera, Electra, arreconada molt aviat.
Res de nou y casi res de bo trovaríam tampoch en la enutjosa y llarga llista d’Orestes, Agamenons y Clytemnestrea que sovintejan en lo teatre neoclàssich, si cercavam en la figura d'Electra, que intervè casi en totes aquestes obres, alguns components que afegissen belleses a la creació de Sòfocles. Pot ferse sols una excepció en favor del Orestes d'Alfieri, obra rígida, seca, desembrassada de tot destorb inútil, però vibrant, vigorosa, ferrenya, y dialogada ab una sobrietat admirable. L'argument està falsejat. Electra, en general ben trassada, es massa afectuosa ab sa mare; aquesta es morta per Orestes impensadament al interpolarse per salvar a son espòs y fins no hi manca tampoch la seva corresponent revolució. Però si res d'axò es grech ho es la dignitat ab que parlan los personatges, la fermesa dels caràcters y l'estudi profón que revela no de la forma, axò tot lo contrari, sinò de la essència dramàtica de l'obra de Sòfocles.
Ja més ensà lo celebrat fabricant al engròs de noveles fulletoneres Alexandre Dumas te una Orestie (1856), tragedia en tres actes imitée de l'antique, o sia treta de la Orestíada d'Eschyl, y dedicada estranya y lacònicament Au peuple. En los actes primer y tercer imita a Eschyl; però en lo segòn, que porta Ί titol de Electra, segueix lo model de Sòfocles casi traduintlo (encara que ab variants, supressió d'algun personatge y dislocacions d'escenes y de diàlechs): lo reconexement dels germans, y sa venjansa torna no obstant a ser d' Eschyl, y la escena final es d'Eurípides. Dumas no hi posà donchs gran cosa nova y propiament séu no hi te més que algunes tirades de versos y alguna frase ben trovada. Però, sent com es una barreja dels autors grechs que tractaren lo tema, feta a corre cuyta y axis com solament embastada, un se sorprèn de trovar en autor tan lleuger y tan esbojarrat certa cordura y correcció en lo lligament de l’acció a la que sab modernisar y darli interès actual ab aquell instint dramàtich que indubtablement posseía y que potser es la seva qualitat més positiva.
Per fi, en los darrers anys ab lo nom d’Electra s’ha representat a Alemanya una tragedia en un acte de Huch de Hofmannsthal. Per més que aprofita situacions ja ideades pels imitadors de Sòfocles, es obra que no pot confondres ab cap altra per son realisme cru, tan del gust de la nostra època, y per l’hiperbòlich ambient de misteri y de tenebres, d'esgarrifansa y d’esglay que la voltan constantment. L’assessinat d’Agamenón ha trastornat lo palau, hónt tothom viu excitat y frenètich, mentres la filla d'aquell, obsessionada per la idea de la venjansa, casi està del tot alocada. Electra es una neuròtica y Clytemnestra gayrebé ho es tan com ella y en la culminant escena entre elles dues, aquella arriva al últim extrem del esborronament ab son llenguatge sibilítich y epilèptich.
L’autor obté victoriosament lo que volía mantenint los nervis del públich en tensió constant; però just es dir que aqueix estat de violencia, aquexa vida inquieta y tormentosa de la gent del palau y aquexa atmosfera tètrica que la tortura si es possible després de consumat lo crim no’s concebeix que subsistexi anys y més anys fins als dies en que passa l’acció; y, sobre tot, que al fer d’Electra una obsessionada, sense seny y ab etern diliri, se li treu casi tot l’interès tràgich, essent la compassió que inspira d’ordre molt distint, puix per coses horribles que fasi al cap y al fi se tracta d’una irresponsable.
Lo moderníssim compositor Strauss ha vulgut convertir en un drama musical, la tragedia de Hofmannsthal sortint triomfador en la prova, segons opinió del distingit crítich D. Joaquim Pena. Lo meteix Sr. Pena, que es a la vegada que notable musicògraf un entusiasta aymador de nostra cultura literaria, ha traduit en versos catalans la Electra de Huch de Hofmannsthal. Fàcil es deduir de lo que portem dit que, després de la lectura y examen d’aquexes imitacions, resorgeix ab tot son esclat y ab més resplendors que avans l’imponderable creació de nostre Sòfocles. Podrà estimarse Ί major o menor acert dels imitadors en combinar l’acció de la tragedia ab noves trovalles, però en cap d’elles hi descubrirem aquella superba serenitat, aquella simplicitat magnífica, aquella claretat d’exposició sempre llisa y diàfana, sense un recurs immotivat, sense falses exageracions ni invencions forsades ab que Ί Mestre sab portar a terme un dels arguments més horrorosos que coneix lo teatre. Y sobre tot, per més desgracies que s’hagin multiplicat sobre ella, ningú més ha encertat ab la pintura de la protagonista en encomenarnos aquella fonda impressió dolorosa que no ’s pot extingir may més.
Nos arriva fins al ànima la tristesa d’aquella desventurada Electra, víctima de la dissort, voltada d’enemichs, rebutjada per tothom, perseguida per sa mala mare, y ab tot y axò lluytadora, ferma y inflexible; tristesa ja continguda ja revolta, ja suavisada per l’esperansa ja enverinada pels perills, però incessant, continua y que eternament ha d’acompanyar a la desolada princesa perquè nosaltres endevinem que no pot tenir fi ab la mort violenta de la dona que l’ha duta al mon, ja que aquest crim l’ha de condemnar a noves tortures. Eschyl en les Eumènides y Eurípides en Orestes tornaren per los furs de la conciencia moral, demostrant que per esborrar los torments dels parricides no té cap forsa lo compliment de les ordres d’un oracle.
Sòfocles en sa Electra com en l’Edip, com en les Trachinies es lo poeta del dolor. ¡Quan deplorable es la pèrdua de més d’un centenar de ses tragedies, si per calcular lo que valían partim del conexement de les set immortals germanes, úniques que’ns restan de tan esplendida producció! ¡Quan excelsa es la gloria d’aqueix creador extraordinaris que ab genials cisellades esculpí tantes y tan magnifiques figures expressives dels sofriments heroichs y dels grans dolors humans!