La Millor raó el trabuc

De Viquitexts
La millor raó el trabuc
Pesa en un acte y en vers, orichinal de D. Francisco Palanca y Roca
Francesc Palanca i Roca
 Baixa


LA
MILLOR RAÓ
EL TRABUC.


Pesa en un acte y en vers,
orichinal de

D. Francisco Palanca y Roca.



Estrená en cheneral aplauso en
el teatro Prinsipal de Valensia,
la nit del 27 de Mach, de
1859.



VALENSIA.

Imprenta de D. Chuliá Mariana, 1859.

  PERSONAJES.

Pascualeta
La Só Huisa
Tofol Rosca
El tio Fumarell
El Alcalde
El só Pere Nap-y-col

  ACTORES.

Doña Amalia Mondejár.
Doña Concepcion Andrade.
D. Joaquin Garcia Parreño.
D. Ascencio Faubel.
D. Leandro Torromé.
D. Antonio Casino.

Acompañamiento de músicos y labradores.


La accion se supone en una de las
alquerías de la huerta de Paiporta.
AL DISTINGUIDO Y APRECIABLE ACTOR
D. JOAQUIN GARCIA PARREÑO.


Sirvase U. admitir la dedicatoria

de esta pobre produccion, á
lo que le quedará altamente reconocido
S. M. A. F.

 El Autor.
ESCENA 1.


Selva corta: á la izquierda del actor una puerta que
 figura la casa de la Só-Huisa.
El tio Fumarell y Tofolet, este último embozado con
  una manta, por la que asoma un trabuco de boca de
 campana.

Fumarell.   Comtam anem lo que't pasa,

tin confiansa en t'agüelo;
parla ya.

Tofol.   ¡Divino sielo¡

Yo vullc ansendre eixa casa.
Que no asplete la malisia,
agüelo, estár quièt no puc.

Fumarell.   ¡Chec! amaga eixe trabac,

no tel plegue la chustisia.

Tofol.   ¡Sí!
Fumarell.   No tingues presa tanta.

¿Se veu algú per haí?

Tofol.   Ningú.
Fumarell.   Pos fícalo así;

aixìna, dins de la manta.

Tofol.   ¡Cap te minos! la só bruixa;

no importa que'l amaguem;

en ferse denit, vorem

si no li romp una cuixa
á ella, y á eixe tio gos
Nap-y-Col, deixels estar,
que'ls ha de fer soterrar
dins de tres dies als dos.

Fumarell.   Contam, ¿que't'ha susuit?
Tofol.   Que al puchar á la figuera

del corral del Só Llovera,
sobre la pared, ha oüit
á dos presones charrant.

Fumarell.   Poro....
Tofol.   Y la mes gran feta,

es que á mi y á Pascualeta
mos estaben chodicant.

Fumarell.   ¿Això es sert?
Tofol.   Com això es Sòl.

Men puche dal la pallisa,
¿y qui eren? la Só Huisa
y el Só Pere Nap-y-Col.
Yo alli tot fet un lluquet,
y acurrucat com un gos,
els estaba oüint als dos
blasfemar de Tofolet.

Fumarell.   ¿Ques lo que'm contes?
Tofol.   Això.

Y si es que'm dona llisensia,
y vá preninto en pasensia,
li contaré lo mes bò.
Que yo era tot un tunante,
un pillo, faena fuch;
y alli ha soltat d'aquell buch.....
¡úy! yo no sé com maguante.
¡Dirme eixa culebra infame,
tant de embolic! y despues
encara digué molt mes;
¡agüelo! yo estic que brame.

Fumarell.   Tofol no'u prengues tan fort;

mira no mes que eres fill
de Tona y de Pep del Grill,
que fá hüit añs que s'han mort.

Tofol.   Ya u sé.
Fumarell.   Y que si algun consuelo

en lo mon has disfrutat
desde que eixos han faltat,
no mes lil deus á t'agüelo.
Per lo tant, en molt chuí
bullc que me vaches dient
desde este mateix moment
tot lo que te pasa á mí.

Tofol.   Vosté sáp que's curaora

desde que's morí son pare,
la que está en puesto de mare
de Pascuala regaora?

Fumarell.   Ya u sé.
Tofol.   Coneix la madastra,

que se queda sinse rés,
desde el momento no mes
que se case la fillastra;
y com ella es tan astuta,
quedarse pobra no vol;
y en lo tio Nap-y-Col
la vól casar lo só bruta.
Y en tal que'u arregle bé
agüelo, y que'l case pronte,
no li pendrá ningun conte
dels bens que la chica té.
¿A vist vosté quin tunante?
¿y ella, quina só tunanta?
¡yo els pegaré una sumanta!...

Fumarell.   ¡Chec! ¿que'm contes?
Tofol.   !No sa'spante!

que'l cuento es llarc y en ca vá.
¡També á parlat de vosté;
també á dit, que no'l volgué
cuant vosté la demanà!

Fumarell.   ¡Chec!...
Tofol.   ¡Y li á llevat la pell!

diu, que vosté es un mal moble,
y que per això en lo póble
li dihuen el fumurell.

Fumarell.   ¡Tofolet...!
Tofol.   Que's está ratat,

que te la cara de mico,
y que'l seu nas, es el pico
del mal nom que li han posat.

Fumarell.   ¡Insultarme á mi eixa bella!

¿que's esto, divino sielo?

Tofol.   No cal que's sofoque agüelo,

yo li rompré una costella.
Oüint yo blasfèmies tals,
la mehua cólera estalla;
salte un bot de dal la palla
y aspante trenta animals;
sen fuch del pesebre l'aca,
el bacó mou un quedir,
la burra pega á fuchir,
y es posa á bramár la baca;
els conills fuchen també,
chillen gallines y galls;
y allí á pasat mes treballs....
que'n pasá en l'arca Noé;
el bòu també sen fuch,
el veinat, les portes tanca,
y el amo, agarra una tranca
pa romprem el cap á mí;
y al vindrem ell en cansons
tenint yo la mosca al nás;
de un grapat l'agarre y.... chas!
am anat á revolcons.
D'allí m'ascole com puc
paca el camp del só Feliu,
y així que asoles em viu,
vach, y descolgue el trabuc;
men vinc asi desedit
en una furia que brame,
buscant á eixa agüela infame,
p'afusilarla esta nit;
ya qu'ella la culpa té
de tot lo c'amí me pasa.
Sòrt, que al vindre yo á esta casa
mel á trovat á vosté;
mes ya qu'em lleva la pell,

. tinc dos puñals amagats,

que li han de fer mes forats
que ne té ningun garvell.

Fumarell.  Digues, ¿y la chica et vol?
Tofol.  ¡Oy! mes que li agrá al bacó

la dacsa; així ua oüit yó,
que liu dia á Nap-y-Col.

Fumarell.  ¿Si? pos confia en t'agüelo,

que tinc asi on plá....famós;
una en faré huí, que'ls dos
s'han de morir de canguelo.
Que tinc calent el servell,
y mes insults no tolere;
¡huí sabrán Llehuisa y Pere
qui's el lio Fumarell!

Tofol.  Vosté de lo meu s'olvida

y aixó es anár per les rames;
yo la vullc ansendre en flames
en lo trabuc, a'nseguida.

Fumarell.  Si semechant cosa fás

t'asegurará la lley,
y et voré allí en lo Reméy,
fentli carases al gás.
¡No! qne t'agüelo t'ausilia;
no'm dones nunca eixe espíll;
mira que ton pare el Grill,
may deshonrá la familia.

Tofol.  Nada agüelo, yo vullc....
Fumarell.  Pasa

dabant, que te'u mane yo.

Tofol.  Deixem....
Fumarell.  ¡No sigues bacó!
Tofol.  Poro....
Fumarell.  Toca paca casa. (Se van.)
ESCENA 2.
La Só-Huisa y el Só-Pere Nap-y-Col.

Huisa.  Ya estic só Pere á la pòrta,

y así ningun dañ perilla;
perqui'u sent, es per má filla
qu'encá deu estár en l'orta.

Pere.  Aném per ella en un tròt.
Huisa.  No, ya está tot en quietut.

¿Mes perqué s'aurá mogút
tan grandisim alboròt?
Yo viu dònes casi mòrtes,
tots anaben y venien,
per to'los puestos corrien
y anaben tancant les pòrtes.
Per això yo pòr tenia
de vindre asòles así,
y á fet que vinguera en mí
Só Pere, de compañia.
Conque... sobre lo tratat,
ya no ya res mes que fer;
la chica, seüa há de ser
en tal de que...

Pere.  S'acabat;

yo no vullc la sehua renta,
que soc molt poc ambisios;
de lo meu... ya prou pals dos,
y ella pot viure contenta.
Só Huisa, y si vosté lògra
lo que's parlá un mes arrere,
vorá, vorá si el Só Pere
fá lo que deu ensá sògra.
Com si fora el testament
c'aguera acabat de'scriures,
li promet setanta lliures
el dia del casament.

Huisa.  Bueno.
Pere.  Soc hòme rumbós,

y.... de lo que ya tratat,
así queda soterrat;
no te qu'eixir de entre els dos.
¿Vosté no li ha dit res?

Huisa.  No.
Pere  ¿Pa cuant u'aguarda? ¡refosca!
Huisa.  ¿Pos no sap que Tofol-Rosca

y ella, es volen amuntó?
calle, que yo pòc á pòc
faré sulsir el guisao;
yo aniré tentanli el vao,
ya llevant ú afechint fòc.
Hüí, la só Lleuisa cull, (Llevándoselo
ya que té el fòc vaix la sèndra, aparte)
del camp la verdura tèndra
pa cuant el caldo alse el bull.
Y si el guisao está dols,
de sal li amboque un polvill....
si, que no's masa bò, fill,
fer eixe manjar pa mols.
Despues, cuant está apunt, t'alses,
y d'aquell caldo en la balsa
«tap» se li emboca la salsa....
despues de les atres salses.
¿Quí pensa en los sofrechits
tio Pere... ó tio Llúc,
si aixìna s'arregla un súc
qu'es poden chuplar els dits?
Y així vach deixanlo estár
bullint, poquet á poquet,
hasta que ven solsidet
lil deixe, apunt de menchar.
¿Pues? y es casa vosté en Cuala,
qu'es lo millor que té el globo:
y.... ¿hóme s'a quedat bobo?
¡despertes tio talala!

Pere.  Pos.... ¿y quí no s'alectrisa

si al oüir coses tan dolses,
li están chorrant per els colses

mèl , sucre y arròp, Só Huisa?

Al escoltar lo c'acaba
de contarme, ¡tros de coca!
d'aigua tinc plena la boca,
y sent qu'em chòrra la baba.
Cásemos, cásemos pronte.
Sí.... que te voste una sal.....

Huisa.  ¡Pos si asò fas á chornal!....

¿que seria per mon conte?

Pere.  ¡Eu! que pareix que s'espulse

vosté, els añs de la presona.

Huisa.  ¡Si yo soc una jamona....

d'allò qu'es diu jamon dulse!
¡Si yo estic, tan fresca y gròsa
com una col flor d'ivèrn!
¡Si este còr, es un infèrn
de les llames que rebòsa!
Sense que siga alabarse;
encara per allá ahon vach
soc yo, una rosa de mach
cuant acaba d'esclatarse.
Sí; qu'encara c'al espill
me divise alguna arruga,
son fresques, com la lletuga,
y mes fines.... c'un conill.
¿Quí dirá que la Só Huisa
ne té ya trenta.... y un pico,
tenint un còs tan.... bonico,
y esta sandunga, canchisa?
¡Ay! per tot este terreno,
fá huit añs que no á trovat,
ni sixquera.... un desgarrat
qu'em diga ¡adios cuerpo bueno
Cuan yo, per eixos rastolls
á fet.... tot lo que me toca,
cridantlos, com una lloca
cuant vá raere dels polls;
bé, pegant una colsá,
ó be amollant un suspir.....
qu'era capas de frechir
tot el peix qu'en la mar yá.

¿Y si els donaba tramusos,

nols fea yo un mirar, mono,
prou pera endurme, hasta.... el trono
del emperaor dels rusos?
¿Y cuant el rabet del ull
chiraba d'esta manera,
sense trovar qui diguera,
¡eixa rosa! ¿quí la cull?
Só-Pere, ¿no es prou matraca,
qu'esta pobreta femella
tinga que anar, fense bella
sense abaixar de l'astaca?
¡Huít añs viuda! ¡això sofoca!
cuant té el meu còr mes calor
y.... vamos, ¡siñor! ¡siñor!
de pensaro em torne loca.

Pere.  Pos si estás en bòn estát,

achunta prou caragòls,
y tindrás tot lo que vòls
tenint asó.

Huisa.  Es veritat.
Pere.   Tu mirat en mi no mes.

¿Quín mérit veus en mi, quin?
si em case, es per lo mol din
que per lo demés, no res,
Tu tin cuens, y deíxalos
que ya't pegaran raere,
Conque, adios Huisa.

Huisa.   Adios, Pere.
Pere.   Tornaré despues.
Huisa.   Adios.  (Entrándose en su casa.)
Pere.   Si yo per los cuens me case,  (yéndose)

la chica es guapa, y no pòc.

Tofol.  ¡Arrere, ó l'ansenc en fòc! (Saliendo
Pere.  !Chec! ¡chec!   con un trabuco
Tofol.  ¡Arrere, ó l'abrase!
Pere.   ¡Tofolillo!
Tofol.  ¡No ya amparo!
Pere.   ¡Tofol!
Tofol.   ¡Arrere
Pere.  ¿Y això?
Tofol.   ¡Tono!.... perque deu es bò

no mes, me lleve l'ancarol


 ESCENA 3.

El Só-Pere, y Tofolet.


Tofol.   Si que pareix que raere

 Só Pere,
va vosté seguinme els pasos;
 y els nasos
si em crema molt y li agafe
 li asclafe.
Que no li valdrá c'astafe
ni á eixa agüela, ni á ningú,
perque si me tenta el bú
Só Pere, els nasos li asclafe.

Pere.  ¡M'ás deixát patilifús!

 ¡Chesus!
¿Que's lo que puc aber fet
 Tofolet,
pera que te desesperes?
 ¿Com eres?
Pos hòme, ¿no consideres
que yo bullc pau y quietut,
y que sempre t'ha volgut?
¡Chesus! Tofolet ¿com eres?

Tofol.  No vinga fent el ñim ñam,

 ¡caram!
y no mude de cansó;
 que yo,
lo c'ha parlat, lo c'ha dit,
 hua sentit;
y per mes c'arrepentit
vinga así mudant la fulla,
no podrá anfilar l'aülla,
¡caram! que yo üa sentit.

Pere.  ¿Que tu uas oüit també?

 Mol bé.
¿Que creus que soc un traidor?
 Millor.
Mes no has vist un plá en asò,
 y bò.
Que lo que vullc yo, es el tò
encontrarli á la só Huisa,
y atisarli una palisa.

Tofol.  ¡Mol be pues! millor, ¡bó! ¡bó!

Poro.... si es que m'anbolica...

Pere.  La chica,

yo la faré sense trehua
 teüa.
Y si no, tu ya ú vorás.

Tofol.  ¡Un abrás!

que li am de desfer el nas,
si eixa agüela se propasa;
So-Pere, anemsen á casa.
¿La chica....?

Pere.  Teüa.
Tofol.  ¡Un abrás!


 MUTACION.

Interior de casa la Só-Huisa; puerta al foro que dá
al campo; dos laterales á derecha é izquierda; otra
en primer término que conduce á la calle: una mesa,
y sobre ella un armario; otras, con una artesa,
sillas etc. etc.

 ESCENA 4.


 Pascuala, entrando por el foro.

 ¡Hüí fá tot chuste un añ

que Tofolet m'a parlat;
y si el volguí el añ pasát,

encara el vullc mes enguañ.

 Que com ningun desengañ
d'ell encá no he resibit;
l'adora tant el meu pit,
qu'es fòc ya, lo qu'era neu;
y no mes li pregue á Deu
que mel done per marit!
 ¡Ya que prop de vint y ú
conte en estat de soltera,
francament, yo no volguera
pasarmen així ningú;
que si deixa pasar ú
mes temps del que queda dit,
la vida es sòls un bufit;
casats, son felisos molts!
¡ay, si el pensaro es tan dols!
cuán bò deu ser un marit!
 ¡La dòna sense un costat,
es un abret sense flòr,
es tórtola, que'l seu plòr
desgarra en la soletat;
es un manantial secat,
es un camp sense profit,
que si no's respòn al crit
que pega el còr en lo intèrn,
pases la vida en l'infèrn;
¡cuán bò deu ser un marit!
 La rosa que no se cull
cuant ella está fresca y vòl,
pareix qu'estiga de dòl
ó que l'achen presa d'ull;
cada fulleta, es un full
en el que tu veus escrit
lo que sufrix y á sufrit,
y hasta se li seca el cór....
 ¡Si asò li pasa á una flor,
cuán bò deu ser un marit!
 Y en fí, ya es bella costum
tindre el mon tot cuant mereix;

aigua li fá falta al peix;

el sòl fa falta á la llum;
el fòc li fa falta al fum;
falta á la lluna la nit;
li falta al loco un sentit;
aire falta al gafarró;
¡y á una chiquilla com yo
li está fen falta un marit!

 ESCENA 5.
Pascuala: La Só-Huisa entrando por la puerta izquierda.

Huisa.  Buenas tardes, Pascualeta.
Pascualeta.  (¡Que fina que está ma tía!)
Huisa.  Ya fa dies que volía

charrar en tu una miqueta,

Pascualeta.  Pos ya pot ascomensar.
Huisa.  Millor estem sentaetes.
Pascualeta.  Agarrém pues cairetes.
Huisa.  Parlem.  (Se sientan.)
Pascualeta.  Posemse á parlar.
Huisa.  Pascuala, vullc preguntarte....

pero això, si á mal no'ú prens,
que me digues tú, ¿si tens
moltes ganes de casarte?
Si eixa pregunta te còu,
bull qu'en pasensia m'ascoltes.
¿Qué dius?

Pascualeta.  Que no ne tinc moltes.
Huisa.  Poro....?
Pascualeta.  Que ne tic pròu, pròu;

perque com vosté sap vé,
tinc prop de vint y un añ;
y que dec casarme enguañ
millor que no l'añ que vé.

Huisa.  Pos.... no tingues c'apurarte.
Pascualeta.  ¿Pues?
Huisa. Yo et trauré de un apúr.


Pascualeta.  ¿Com...?
Huisa.   Ya tínc novio segúr...
Pascualeta.  ¡Ah...!
Huisa.   Pa cuan vullgues casarte.
Pascualeta.  Diga, ¿y quí es eixe qu'em vòl?
Huisa.  Un home.... y de mols dines.
Pascualeta.  Nomenel pronte, ¿quí es?
Huisa.  El Só-Pere Nap-y-Cól.
Pascualeta.  ¿Si tia?
Huisa.   Y que te convé.
Pascualeta.  ¿Y això?¿per quína rahó?
Huisa.  ¿Per quina? perque eu dic yo.
Pascualeta.  Préngalo pues p'a vosté;

que vosté está chove, hermosa,
y encá qu'el So-Pere es vell....
no importa, pot vosté en éll
fer una boda famosa.

Huisa.  Poro... si ell á mi no em vòl...!
Pascualeta.  ¡Pos no sap lo qué s'afet!

casats, y en un garvellet,
els podien traure al sòl.

Huisa.  (¡Uf! el negosi s'ampastra.)

¡Chica! fes cás de ta mare.

Pascualeta.  ¡Si no hay mas que la que pare!
Huisa.  Mes yo soc así....
Pascualeta.  Madastra.
Huisa.  Diguesme;¿e'agut ningú

desde qu'estás en lo mon
qu'et vullga mes?

Pasculeta.  Això son

cuentos.

Huisa.   ¿Parla?
Pascualeta.   Tu, tu, tu, tu.
Huisa.  Ya sé yo que Tofolet

y tu vos voleu casar,
¡poro si el puc pesigar...!

Pascualeta.  No mel asuste al pobret,

qu'el vullc tant....

Huisa.  ¡Mare, ó madastra,

vorás si tinc potestat;
que tinc el chermá churat,

y el tio alcalde, fillastra.

Alcalde es el teu padrí
y ell sabrá tot lo que pasa.
Vorem así en esta casa
quí es el que mana més, quí.
 (Encolerizada.)

Pascualeta.   Ni l'alcalde, ni vosté,

ni el churát, ni el mateix rey,
han de guañar en mí.

Huisa.  Ey!

deixam qu'em riga! jé! jé!

Pascualeta.  ¿Pos vòl que li siga franca?

fás molt pòc cas d'eixa risa,
madastra....mare postisa.

Huisa.  Calles; ú agarre una tranca!
Pascualeta.  Uy! tranca! això mos faltaba

no més.

Huisa.  ¡Si fora atra dòna!...

soc madastra masa bòna.

Pascualeta. ¡Si una de sucre amargaba!
Huisa.  Tingam ya la festa en pau;

mira que si solte el gos,
una n'armarem les dos
mes llarga que d'así al Grau.

Pascualeta.  Això eu diu vosté de chansa.
Huisa.  Cóm que de chansa!
Pascualeta.  Está clar!

¿No veu que en cá pot pasar
hasta el mateix cap de Fransa.

Huisa.  Descarada!
Pascualeta.  Se equivoca!

¿Descarada esta chiqueta,
cuant té este tròs de careta,
estos ullets y esta boca?
¿Qué mes prenguera vosté
que semblarme?

Huisa.  Renegára!
Pascualeta  Uy! si la envecha es tornára

una còsa que yo sé!...

Huisa.  Pos ya qu'em trates aixina,

te chure per esta creu!...

Pascualeta.  Tia, no agravie à Deut (Con gazmoñería).
Huisa. En fí... men vach á la cuina.
ESCENA 6.

 Pascuala sola.
 No cal que s' acalore,
siñora tia,
que p'al agüclo Pere
no es esta chica.
 Deixe els arrreglos,
y á casarme no es fique.
¡Miren qu'es cuento!
 ¿Pos no vòl qu'à gust d'ella
calle y me case?
¿Que yo no tindré llengua
pera arreglarme?
 Pille al Só—Pere,
careguéselo al muscle,
tragal de terme.
 Que hiá un chic asì en l'hòrta,
qu'es el meu novio,
d'allò té sal y pebre,
y es.... un pimpollo.
 Sí, repalleta!
que oüint els seus rellinchos
el còr chemeca!
 Cuant ell vé de Valensia
fent trotar l'áca,
van suspirant les chiques
per allá ahon pasa.
 Uy! cuant m' asome
en lo camí el divise,
loca me torne.
 Val m'en entre al estudi;
voré si arregle
un pòc mes este moño,
que huí es dumenche;}}  Que en cá que rabie
ma lia , en lo meu Tòfol
tinc que casarme.
(Vase por la puerta de la derecha.)

ESCENA 7.

Tofolet y varios labradores dispuestos
 para una música.

Tofol.   Caballers, desde la pòrta

uns trovos s' han de cantar,
c' asi ham vengnt a'legrar
la millor chica de l' hòrta.
Comensa lú , Garrofí,
qu'en acabant c'acabem,
a'purar seu anirém
algunes gotes de vi.
(Tocan y uno canta lo siguiente:)
 «Esta nit vach á parlarli
«á una chica llauraora:
«si m' aplega á dir que no
«la tire en la regaora.»
(Durante la cancion aparecen á la
puerta de su cuarto la Só Huisa y Pas-
 cualeta.)

Huisa.   ¿Qui vos ha donat llisensia

pera moure este alboròt?

Tofol.   (Vah! yo li planle un calbòt,

si m' apura la pasensia!)
Checs, feu favor d' allargarvos
á la tenda, y prengau peix,
rollos y ví ; c' amateix
capa allí aniré á buscarvos.
(Los labradores que están á la puerto
del foro, á la indicacion de Tofolej
 desaparecen.)

Huisa.   ¡Miren vostés que té òbra!
Tofol.   Huisa, deixes de cansons,

y oixca ones cuantes rahons

que no li han de estar de sòbra.
Huisa.   ¿Tù has vengut insultaor,

ó has empinat el barral?

Tofol.   Yo... (Asò escomensa mal,

y en cá vá á acabar pichor!)

Huisa.   Vesten molt enhoramala,

ó cride al siñor alcalde,
y fás que á palos et balde.

Tofol.   Oy! dòna, s'ha fet poc mala!
Huisa.   Pronte!
Tofol.   Pera anarmen yo,

vullc molta pau y quietut.
Só Huisa, yo así he vengut
á ferli una petisió.

Huisa.   A mí?
Tofol.   La seua neboda

en mí se té que casar.
Yo vinc en vosté á parlar
pera que arreglém la boda.

Pascualeta. (¡Ay que bò!)
Huisa.   ¿Tant t'ha costat?

Home, sí? per ahon üas dit?
repetix que d'este ouit
un pòc sorda m'ha tornat.

Tofol.   Si está sorda d'eixa orella,

yo ya tinc la mosca al nas;
conque... ixcam pronte del pas
no mos caiga una sentella.

Huisa.   No m'asusta una troná

cuant el sòl bada les peñes.

Tofol.   (Si l'agarre de les greñes

la deixe tota pelá.)
La tempestat per la pòrta
vá chuantse l'últim coto,
y es vá á moure un terremoto....
qu'es diga.... «¡aquí fué Paiporta!»
Chunt al corral de Llobera
sé lo que de mí ha parlat,
lo que'n Pere te tratat,
só bruixa, y mes li valguera,
mala vella enredraora,

casar la chica en qui vòl.

y no en Pere Nap-y-Còl.

Huisa.  ¿Cóm s'antiende?
Huisa.   Sí siñora:

Sí, per lo vil interés
de chuplarse lo que té:
així üa tratat vosté
en éll.

Pascualeta.  (¿Que diu?)
Tofol.   Poro res!

Ell m'ha dit qu'això ha segut
pa ferla á vosté parlar,
que en ella no's vol casar,

Huisa.   Home! ¿y tú te hüas cregut?

Mereixies una albarda!

Tofol.   Còm? cóm?
Huisa.  Si, y un cabesó!
Tofol.  Só Huisa!
Huisa.  Y un sarretó!
Tofol.   (¡Vach á pegarli una carda!)

¡Tal volta m'haurá engañat
aquell mal vell! Si ú sabera!

Huisa.  ¿Qué volies que diguera

si tú l'has amenasat?

Tofol.   No es pense que soc de bronse;

bé pòt mirar lo qu' es fasa:
mòr vosté, si en éll se casa,
ò falta la misa d'onse!

Huisa.  M'amenases?
Tofol.   Si siñor!

moga, moga un desbarat,
y fás una mortandat
en mich la misa machor.
Ya sap que sempre he segut
el terne de tota l'horta,
y que no hiá ú en Paiporta
que me diga chut ni mut:
que yo vullc á Pascualeta
mes c'á les meües entrañes.

Pascualeta.   (Pobret!)
Tofol.   Y li romp les bañes
a aquell qu'em fasa una feta.
HUISA. No te sofoques, Cupido.
TOFOL. La chica me l'anduc yo.
HUISA. Ya'u vorém!
TOFOL.  Que sí!
HUISA.   Que no!
  (El Só Pere entrando por la puerta 
  1ª derecha.)
PERE. Qu'es asò tan de roido?

 ESCENA 8.

Dichos. El Só Pere.

TOFOL. Oy! roido? Ara vorá!
Tira la manta, saca el trabuco y apunta

PASCUALETA. Tòfol de la meüa vida! (al Só Pere.
TOFOL. Si no s'allarga en seguida,

l'ansenc d'una trabucá!

PERE. ¿Que no em coneixes?
TOFOL.   Y masa.
HUISA. Tofolet!
PASCUALETA.
TOFOL.   Foixca, ó l'enforne!!

Sen vá?

PERE.   Men vach y no torne....
PERE. Ay!
HUISA.
PASCUALETA.
PERE. En ma vida á esta casa.

Caen las dos desmayadas sobre dos si-
llas, y Tofolet en medio queda apun-
tando con el trabuco al Só Pere, que
sale huyendo por el foro de la derecha.

TOFOL.   Cuala! Só Huisa! difuntes!

No tornen! mortes les dos!
hui mor eixe tio gós
per totes les cuatre puntes!

(Sale corriendo por donde marchó el Só
Pere. A poco entran el Alcalde y el tio
Fumarell.)  ESCENA 9.


 Dichas. El Alcalde y el tio Fumarell.

ALCALDE.   Entrém así que fá fosca.
HUISA.   Ay¡  (Volviendo en sí.)
PASCUALETA.  Ay!  (Idem.)
LES DOS.   Ay!  (Asustadas.)
ALCALDE.   Santa Felisia!
HUISA.   Chustisia , Alcalde , chustisia!
PASCUALETA.   No, no contra Tòfol Rosca.!

 (Vanse las dos por distintas puertas.)

 ESCENA 10.


 El Alcalde y el tio Fumaréll.

ALCALDE.   M'ha quedat esbalait!
FUMARELL.   Lo mateix li dic, alcalde!
ALCALDE.   Les dos así en este estat!
FUMARELL.   Y la casa tan asoles!

 (Reconociendo la estancia)

ALCALDE.   ¿Qu' els podrá haber susuit

que les trobém casi mortes?
La una clama chustisia,
l'atra no vòl que lin fasen;
y el culpat es Tòfol Rosca
segons últimes paraules.

FUMARELL.   No sé lo que pot haber;

mes yo crec, y no m'engañe.
qu'aixó es algun patatús
deixos que tenen les dònes.
.Conque no hiá que fer cás.
y aném alcalde á lo nostre.

ALCALDE.   Antes que tot es la lley!

despues.... venen atres còses.

Que cuant un home com yo

es el Rey de tot un poble,
ha de gobernar de mòdo,
que ante la lley tots tremolen.
Mes tú com no has estudiat
un tròs de les beseroles,
ni sixquera el Belarmino,
ni un cantó de es sintaxes,
no es estrañ que en estos casos
lo que t'has de fer no sapies.
Mes yo de estudiar llechint,
blanques me s'han fet les canes,
y els ulls de la meüa vista
ha perdút moltes vegaes;
y sé els dies que té el añ,
el mesos y les semanes.
¿Mes que trac yo, Fumarell,
d'esplicarte á tú estes coses,
si predicar en desierto
es com si no predicaren?

Fumarell.  Ya sé que vosté es un sabio.
Alcalde.   Si que ú sóc; y no m'alabe;

qu'ha naixcut pera manarvos
y serviros de bon pare,
y enviaros á presili
el dia que m' acomode.
Per això totes les nits
l'anteniment me desgarre,
llechint oli, y cremant llibres!

Fumarell.  (Uy! qué sabio es este alcaldel!)
Alcalde.   Conque revelam al punt

eixa conspirasió infame,
que se proposa al gobern
de son puesto ferlo caure.
Dígues qui son, y al momento
vach á manar qu' els empalen.

Fumarell.   La primera la Só Huisa,

la c'ara acaba d'anarsen.

Alcalde.   Fumarell!
Fumarell.  Lo que li dic.
Alcalde.   Yo estic tonto!
Fumarell.  Vòl qu'es case

Nap-y-Còl en Pascualeta,
y despues tráurelo alcalde:
y dels bens que té la chica,
que may contes li demane;
y en les elecsions, Lleüisa
intrigará pa qu'el fasen.
(Ya'm diràs mico y ratát,
mala hembra, casta infame!
M'estic fent conte, só bruixa,
que d'esta no has d'ascaparte!)

Alcalde.  Chec, Fumarell! Fumarell!
Fumarell  Siñò alcalde! siñò alcalde!
Alcalde.  Atinat en lo que dius!

Ves aspay en lo que parles;
qu'eixe tronc de conchurats;
té que tindre moltes rámes.
Conque esplicam clar y pronte
tot eixe plá del diantre.
Si, que la revolusió
se vòl fer en este poble,
y el desquisiametn del globo
crec que vá así a'scomensarse.
Prengám les disposicions
pera qu'el tró no s'asclafe
Fumarell, perque este cás....
es un cás.... de moltes cases.
Pera que dure la pau
y el pòble no s'alborote,
ordene, quel'aguasil;
y hasta el sereno y les guardes,
així que siga mes tart
se pasechen per lo poble.
y que fiquen prisioner
á tot aquell que se trove,
siga vell ó siga chove,
siguen homens, siguen dònes,
siguen chics, ó siguen chiques,
siguen rics ó siguen pobres;
y així salvarém la patria
dels perills que l'amenasen.

Anemsen, ans que sospechen

ç'am descubert este empastre.
primer fiquemli má á Pere:
despues entrarán els atres.

Fumarell.   (Casi estic arrepentit;

que en descubriro este alcalde,
fá qu'em peguen cuatre tirs
arreglats en cuatre bales!)

Alcalde.   Yo n'ha de fer fusilar....

mes que fulles hiá en los abres.

Fumarell.   (Cristo meu! Liu vach á dir.)

Siñor, yo....

Alcalde.   ¿Per qué tremoles?

No hay perdon para traidores;
y si tú per ells abogues....

Fumarell. Poro ...
Alcalde.  Faré qu' en seguida

lligat á Valensia et porten.

Fumarell.  Mes yo volia dir....
Alcalde.  Chito!
Fumarell. Mes....
Alcalde.   Chito! diu el alcalde!
Fumarell.   Poro si vosté no sap....
Alcalde.   Chíto!

chito.... y á la cársel. (Vanse por el
 foro, derecha.)

 ESCENA 11.

 Tofolet entrando por la primera puerta de la derecha.

  No l'ha pogút pesigar

y ha corregut tot lo poble:
mes si la terra s'el traga,
de la terra el tinc que traure.
Que ó yo no soc Tòfol Rosca,
si Pèp del grill fon mon pare,
si n'on fas una en Paiporta
c'asta els estables tremolen.
¿No eres tú el qu' has acabat

tot lo raim de les parres,

tots los melonars del horta,
bresquilles y armeles tendres,
y sinse tindré ningú
qu' et diguera «Dios te guarde?»
¿Pos perquè un vell y una agüela
te insulten y t'acobarden?
¡Vengansa , Tòfol! vengansa!
vençansa, sí! ó que te maten.

 ESCENA 12.

Pascualeta y Tofolet; asidos de las manos y con el
 mayor entusiasmo, bajan hasta el proscenio.

Els dos.  Ah!
Tofol  Entre penes

y curruixes,
pasém ansies
y no fluixes.
Ay! Pascualeta, Pascuala!
siri pascual de Paipòrta;
cant de guala,
flòr dè l'horta,
llauraora
mes bonica que 1'aurora;
si les penes
y curruixes
no se tornen
algo fluixes.
es notori
qu'em canten el gori, gori;
que si amor tan verdader
no mesclém pronte entre els dos,
aniré per lo carrer
lladrant lo mateix qu'un gós.

Pascualeta  ¿Tú entre penes?

¿tú carruixes?

¿tú pasant ansies no fluixes?

Tòfol Rosca! Tòfol Rosca!
no m'apretes, tin prudensia
que fá fosca.
y en desensia
y asoletes ham de estar.
Es presis;
que l'amor
en un desllís
es traidor.
Y es notori,
que entonses el gori, gori,
si tu no em donabes cura,
la iglesia me cantaria;
mes yo hasta en la sepultura,
Tòfol Rosca, te voldria.

Tofol.   ¿Tú morirte

de un sofoco?
Si d'oüirte
em torne loco!
Per la grasia que s'escampa
cuant meneches eixa estampa,
donaré....
si es que tú vóls,
hasta el tròs
que tinc les còls,
y hasta els burros
y les háques,
y les relles,
les estaques,
la barraca,
y hasta els cuens y la petaca;
y faltant á tota lley
y hasta la bona criansa,
reina et faré del Remey,
de Pinedo y cap de Fransa.

Pascualeta.   Tòfol meu!
Tofol.   Cuala del còr!
Pascualeta.   ¡Si mos veu!....
Tofol.   No tingues pòr.
Pascualeta.   Dam una prenda!
Tofol.  Chás coca!  (La saca del gorro.)
Dámen tú un atra!
Pascualeta.  Chás coco! (Saca un coco de América.)

Yo estic loca!

Tofol.   Yo estic loco!
Pascualeta. Dins l'armari

t'aguarde un escapolari.

Tofol. Dulo pues.
Pascualeta. Tel posarás?
Tofol. Sí: Cóm es?
Pascualeta. Ara el voràs.   (Sacándolo del ar-

mario se lo cuelga al cuello.)
Com es ròch,
damunt de tú fará gòch.
¡Ay Tòfol! si tú m'angañes,
me moriré..   (La Só Huisa asomando
 por la puerta izquierda.)

Huisa. Quina fosca!
Pascualeta. ¡Ay Tòfol! ay Tòfol Rosca!
Tofol. ¡Ay Cuala de les entrañes!


ESCENA 13.
Dichos. La Só Huisa.

Huisa.   (Home! els dos así afosquetes!

quina parella de tórts!
Ay ¡si aplegue á eixir, els sorts
van á llogar caïretes!)

Tofol. Eixa es una mala vella

que porta un plá del dimoni.
Si l'agarre....

Huisa. (Santantoni!)
Tofol. La deixe sinse una orella!

Si algun dia per davant
d'aon estiga yo s'asoma
chata la deixe, y á Roma
li l'anvie al Pare Sant.

Oy¡ d'un calvisó la tira,

y así la torna d'un bót;
qu'á Roma se vá per tot
poro per nasos, mentira.

Huisa.  (Ay Tòfol! ya que m'apures

t'an recordarás de Huisa!)

Tofol.   Si li plante una palisa....

li tinc que fer mataüres.

Huisa. (A mí?)
Pascualeta.  Tòfol!
Tofol.  No t'aspante!

Mes ya que estém así asoles,
dam un abrás; no t'ascoles;
tín compasió.

Huisa.  (Só tunante!)
Tofol. ¡Si entre novios es costum!
Pascualeta. ¡Tòfol Rosca!...
Tofol. Estém afosques;

no mos vorán ni les mosques.

Huisa. (Pillo! yo trauré la llum! (Sen entra.
Tofol. Pascualeta!...
Pascualeta.  Feste arrere.

Tòfol!

Tofol. No mos veu ningú!
Pascualeta. Mira que reñiré en tú,

y em case en lo tio Pere.

Tofol.  Pos yo vull....
Pascualeta.  Ya qu'es propasa,

yo'l faré qu'en rahó entre.

Tofol. Pascuala!
Pascualeta.  Chás!
Tofol.  Ay el ventre!
Huisa.  ¿Quí m'alborota la casa?
(Tofolet insiste en abrazar á Pascualeta: esta le arroja una silla á los pies: Tofolet cae, á tiempo que Huisa se presenta con candil encedido, todo con rapidez.)
ESCENA 14.
Dichos. La Só Huisa.
Huisa.  Che que te fa mal la pancha

que vas pegant revolcons?

Tofol.  O calla, ú á mochicons

prenc en vosté la revancha.
Que ya sufrir més no puc;
y si no apreta les cames,
hui la vach a'nsendre en flames;
fuchca, ú agarre el trabuc,
que ya eixe anredo m'allisia;
y que mes tems no m'aguante.

  (Cojiendo una silla.)

Pascualeta.   Tofol!
Tofol.    Só bruixa!
Huisa.     Tunante!
Tofol.  Yo?
Huisa.  Tú!
Alcalde.  Alto á la chustisia!


ESCENA ULTIMA.


Dichos el Alcalde , el Tio Fumarell , y cuatro labradores con escopetas que traen atado de los codos al Só Pere Nap-y-Col.


Huisa.
Tofol.  Poro....
Pascualeta.
Alcalde. Respecte á la lley!
Els Tres. Mes....
Tofol.    ¿Sóc l'alcalde ó no?
Huisa. Sí.
Alcalde.  Pos tots á la presó
 per conspiraors al Rey.
Huisa. ¡Conspiraors en ma casa!
Alcalde. Y tù mes conspiraora.
Huisa. Siñor Alcalde!
Alcalde.   Traidora!
Huisa. Per Déu!
Alcalde.   Vorás lo qu'et pasa.
Huisa. Això es una llevantansa!
Alcalde. Llevantansa!
Huisa.   Y de les fines.
Alcalde. Tú y Pere á les Filipines

hau d'anar ansa per ansa.

Huisa.  Pere, ¿y asò?
Pere.   Yo que sé!

Si no mes m'han agarrat,
y en seguida m'han lligat.
Vosté eu déu saber, vosté.

Alcalde.  Chec, Fumarell!...
Fumarell.  (¡Santo Dios!

así em deixeu sinse pell!)

Alcalde.  Que conteste, ya qu'es ell

el que vos delata als dos.

Huisa.  Ell!...
Pere.   Ell! ahon está qu'el mate!
Huisa. Sí, sí, m'el vach á menchar.
Tofol.  Al que l'aplegue á tocar,

els nasos li desbarate,

Pere.  Que l'afusilen!
Huisa.  Qu'el penchen!
Pere. Si.
Huisa.   Sí.
Alcalde.   Respecte á la vara;

sinó, pels nasos encara
tinc que fer que se la menchen.
Escomensa tú á parlar.

Fumarell.   Yo parlaré, si siñor,

qu'el qu'es honrat llauraor,
ans que tot te que ser clar:
y si el negosi s'ampastra
y es mòu alguna cantá
culpa meua no será.

Alcalde.  De quí pues?
Fumarell.  D'eixa madastra.
Huisa.  Che, Fumarell!
Alcalde.  Chito, Chito!

tin al alcalde respecte,

Huisa.  ¡Ficarse en mí eixe suchecte!
Fumarell.  Huisa!
Huisa.  Yo!...
Alcade.   Calla, repito!
Fumarell. Huisa sap que no ha volgut

eixe festech del meu net,
y ha parlat de Tofolet
y de mí, molt, y molt brut.
lla dit infamies, y groses;
y yo cremat.... ya se vé,
també li ha dit á vosté
mil nentires y mil còses.
Lo qu'es sert es l'avarisia
qu'ha tengut eixa madastra
en llevarli á la fillastra
tots els bens: y la chustisia
en virtut de lo que dic,
déu formar un patracól,
y á Lleüisa y Nap-y-Còl
donarlos un bon castic.
Asò es tot lo qu'ha pasat.
Ella no vòl que se casen
y els chicòts d'amor s'abrasen.

Huisa.   Es mentira!
Pascualeta.  Es veritat.

Vosté así no déu parlar.
Siñor alcalde y padrí,
á vosté li toca así
este negoci arreglar.
Dónels á tots el perdó,
y que n'os senta una mosca:
Cásem á mí en Tòfol Rosca,
y....

Alcalde.  Chaséu la bendisió
Huisa.  ¿Conqué es casen els dos?
Alcalde.  Sí:
y ves aspai en parlar,

qu'encara tens qu'arreglar
contes molt grosos en mí.
¿Tú qué dius?   (A Pere.)

Pere.   Que m'agradat!

Fasas eixe casament!
Yo vullc ser padrí.

Alcalde.   Al moment..

qu'el posen en llibertat. (Lo desatan.)
Huisa y Peret, ascolten.
Si ambisioneu el perdó,
al punt vos el daré yo,
pero en tal que vos caseu.
Mireu qu'así soc el Rey;
y el gran crímen qu'hau comés;
així se salva no més.
Conque.... respecte á la lley.

Pere.   ¿Tú qué dius Huisa?
Huisa.   Que sí.

Y tú, Pere?

Pere.   Que m'agrá!
Alcalde.   Pos les dos bodes demá,

de les que vullc ser padrí.
Y que yacha pau en casa,
ó sinó á palos vos valde,
que lo qu'arregla un alcalde
no hiá ningú que'ho desfasa
Y en cumpliment de lo dit,
doneuse un abrás prou... tendre.

Pere.   Vols?
Huisa.   ¿Si yo et volguí chendre,

no t'ha de voler marit?

Pere.   Ay!   (Se abrazan.)
Huisa.   ¡Ya tenia ganes

de vorem en una així!
Ay! lo meñs m'ha llevat huí
tres arrugues y sis canes!

Alcalde. Ya la patria s'ha salvat;

vòstres desichs cumplits son:
conque á sopar tot lo mon,
qu'este chuí s'acabat

Tofol.   En cá no s'acabat.
Alcalde.   No?

¿Qué tens ara que alegar?

Tofol.   Qu'encà me falta arreglar

lo millor de la funsió.

Alcalde. ¿Cuán s'arremata esta dansa?
Tofol. Cuala digamlos á Dios, (Al público.)

sinó van a dir qu'els dos
tenim molt poca criansa, (Se adelantan.)
El que.... deseye.... asistir,
en el.... nuestro casimiento,
bien puede sin merimiento,
capa.... Paiporta acudir;
que... fés favor de seguir, (A Pascuala.
ó em corren á caïraes,
si fás moltes empastraes.

Pascualeta. Fuch, yo et traure d'eixe agovio.
Tofol. Si, que....   (Pascuala le ta-
Pascualeta. Volem yo y el novio....   pa la boca.)

que peguen cuatre palmaes.

Habiendo examinado esta comedia,
no hallo inconveniente alguno en que
su representacion sea autorizada
Madrid 12 de Marzo de 1859.
El Censor de teatro.


Antonio Ferrer del Rio.