La Societat de l'Espectacle/Unitat i divisió en l'aparença

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

La mercaderia com a espectacle Unitat i divisió en l'aparença
La Societat de l'Espectacle
El proletariat com a subjecte i com a representació


Capítol 3

Unitat i divisió en l'aparença.


"Una animada polèmica nova es desenvolupa al país en el front de la filosofia, en relació als conceptes "un es divideix en dos" i "dos es fusionen en un". Aquest debat és una lluita entre els que estan per i els que estan contra la dialèctica materialista, una lluita entre dues concepcions del món: la concepció proletària i la concepció burgesa.

Els que sostenen que "un es divideix en dos" és la llei fonamental de les coses, se situen de la banda de la dialèctica materialista. Els que sostenen que la llei fonamental de les coses és que "dues es fusionen en un", estan contra la dialèctica materialista. Ambdós costats han dibuixat una nítida línia de demarcació entre ells i els seus arguments són diametralment oposats. Aquesta polèmica reflecteix en el plànol ideològic l'aguda i complexa lluita de classes que es desenvolupa a la Xina i al món."

Bandera Roja de Beijing, 21 setembre 1964.

54.

L'espectacle, com la societat moderna, està alhora unit i dividit. Com ella, edifica la seva unitat sobre l'esquinçament. Però la contradicció, quan emergeix a l'espectacle, és al seu torn contradita per una inversió del seu sentit; de manera que la divisió mostrada és unitària, mentre que la unitat mostrada està dividida.

55.

És la lluita dels poders que s'han constituït per a la gestió del propi sistema socio-econòmic la que es desplega com a contradicció oficial, quan correspon de fet a la unitat real; això esdevé tant a escala mundial com a l'interior de cada nació.

56.

Les falses lluites espectaculars entre formes rivals de poder separat, són al mateix temps reals quan expressen el desenvolupament desigual i conflictiu del sistema, els interessos relativament contradictoris de les classes o de les subdivisions de classes que accepten el sistema i defineixen la seva pròpia participació en el seu poder. De la mateixa manera que el desenvolupament de l'economia més avançada el constitueix l'enfrontament de certes prioritats contra unes altres, la gestió totalitària de l'economia per una burocràcia d'Estat i la condició dels països que s'han trobat situats en l'esfera de la colonització o semicolonització estan definides per considerables particularitats en les modalitats de producció i de poder. Aquestes diverses oposicions poden donar-se a l'espectacle segons criteris totalment diferents, com a formes de societat absolutament diferents. Però segons la seva realitat efectiva de sectors particulars, la veritat de la seva particularitat resideix en el sistema universal que les conté: en el moviment únic que ha fet del planeta el seu camp, el capitalisme.

57.

La societat portadora de l'espectacle no domina solament per la seva hegemonia econòmica les regions subdesenvolupades. Les domina en tant que societat de l'espectacle. On la base material encara està absent, la societat moderna ja ha envaït espectacularment la superfície social de cada continent. Defineix el programa d'una classe dirigent i presideix la seva constitució. Així com presenta els pseudo-béns a cobejar, ofereix als revolucionaris locals els falsos models de la revolució.

L'espectacle propi del poder burocràtic que posseeixen alguns països industrials, forma part precisament de l'espectacle total, com la seva pseudo-negació general i com la seva sustentació. Si l'espectacle, contemplat en les seves diverses localitzacions, posa en evidència les especialitzacions totalitàries de la paraula i de l'administració social, aquestes arriben a fondre's, al nivell del funcionament global del sistema, en una divisió mundial de tasques espectaculars.

58.

La divisió de les tasques espectaculars que conserva la generalitat de l'ordre existent conserva principalment el pol dominant del seu desenvolupament. L'arrel de l'espectacle es troba al terreny de l'economia que s'ha tornat d'abundància, i és d'allà d'on procedeixen els fruits que tendeixen finalment a dominar el mercat espectacular, malgrat les barreres proteccionistes ideològic-policials de no importa quin espectacle local que pretengui ser autàrquic.

59.

El moviment de banalització que sota les diversions canviants de l'espectacle domina mundialment la societat moderna, la domina també en cadascun dels punts on el consum desenvolupat de mercaderies ha multiplicat aparentment els rols i els objectes a triar.

Les supervivències de la religió i de la família -que segueix sent la forma principal d'herència del poder de classe-, i per tant de la repressió moral que garanteixen, pot combinar-se com una mateixa cosa amb l'afirmació redundant del gaudi d'aquest món, que precisament s'ha produït com a pseudo-gaudi que amaga la repressió. A l'acceptació beata del que existeix pot unir-se també com una mateixa cosa la revolta purament espectacular: això expressa el simple fet que la insatisfacció mateixa s'ha convertit en una mercaderia d'ençà que l'abundància econòmica s'ha sentit capaç d'estendre la seva producció fins a arribar a tractar una matèria primera com aquesta.

60.

Concentrant en ella la imatge d'un rol possible, la vedette, representació espectacular de l'home vivent, concentra llavors aquesta banalitat. La condició de vedette és l'especialització del viscut aparent, l'objecte de la identificació en la vida aparent sense profunditat que ha de compensar l'esbocinament de les especialitzacions productives efectivament viscudes.

Les vedettes existeixen per a representar diferents estils de vida i de comprensió de la societat, lliures d'exercir-se globalment. Encarnen el resultat inaccessible del treball social, apedaçant subproductes d'aquest treball que són màgicament transferits per sobre d'ell com la seva finalitat: el poder i les vacances, la decisió i el consum que estan al principi i al final d'un procés no discutit. Allà, és el poder governamental qui es personalitza en pseudo-vedette, aquí és la vedette del consum qui es fa plebiscitar com a pseudo-poder sobre el viscut. Però així com les activitats de la vedette no són realment globals, tampoc són variades.

61.

L'agent de l'espectacle posat en escena com a vedette és el contrari a l'individu, l'enemic de l'individu en ell mateix tan clarament com en els altres. Desfilant en l'espectacle com a model d'identificació, ha renunciat a tota qualitat autònoma per a identificar-se amb la llei general de l'obediència al curs de les coses. La vedette del consum, àdhuc sent exteriorment la representació de diferents tipus de personalitat, mostra a cadascun d'aquests tipus tenint igualment accés a la totalitat del consum i trobant una felicitat semblant. La vedette de la decisió ha de posseir l'estoc complet del que ha estat admès com a qualitats humanes. Així les divergències oficials s'anul·len entre si per la semblança oficial, que és la pressuposició de la seva excel·lència en tot.

Khruchtchev es va convertir en General per a decidir sobre la batalla de Kursch no sobre el terreny, sinó en el vintè aniversari, quan es trobava de cap d'Estat. Kennedy va seguir sent orador fins a pronunciar el seu elogi sobre la seva pròpia tomba, ja que Theodore Sorensen va continuar fins a aquest moment redactant els discursos per al successor en aquest estil que tant havia servit per a fer reconèixer la personalitat del desaparegut. Les personalitats admirables en qui es personifica el sistema són ben conegudes per no ser el que són; han arribat a ser grans homes descendint per sota de la més mínima vida individual, i tots ho saben.

62.

La falsa elecció en l'abundància espectacular, elecció que resideix tant en la juxtaposició d'espectacles concurrents i solidaris com en la juxtaposició de rols (significats i continguts principalment en els objectes) que són exclusius i estan alhora imbricats, es desenvolupa com a lluita de qualitats fantasmagòriques destinades a apassionar l'adhesió a la trivialitat quantitativa. Així reneixen falses oposicions arcaiques, regionalismes o racismes encarregats de transfigurar en superioritat ontològica fantàstica la vulgaritat dels llocs jeràrquics en el consum. Així es recompon la interminable sèrie d'enfrontaments ridículs que mobilitzen un interès sublúdic des de l'esport de competició fins a les eleccions. On s'ha instal·lat el consum abundant, una oposició espectacular principal entre joves i adults projecta en primer plànol els falsos rols; ja que enlloc existeix l'adult, amo de la seva vida, i la joventut, el canvi de l'existent, no és de cap manera propietat de qui són ara joves, sinó del sistema econòmic, el dinamisme del capitalisme. Són les coses que regnen i són joves; les que es desplacen i es reemplacen a si mateixes.

63.

És la unitat de la misèria el que s'amaga sota les oposicions espectaculars. Si les diferents formes de la mateixa alienació es combaten amb el pretext de l'elecció total és perquè totes elles s'edifiquen sobre les contradiccions reals reprimides. Segons les necessitats de l'estadi particular de misèria que desmenteix i manté, l'espectacle existeix sota una forma concentrada o sota una forma difusa. En ambdós casos, no és més que una imatge d'unificació feliç, envoltada de desolació i espant, en el centre tranquil de la dissort.

64.

L'espectacle concentrat pertany essencialment al capitalisme burocràtic, tot i que pugui ser important com a tècnica del poder estatal en economies mixtes més endarrerides o en certs moments de crisis del capitalisme avançat. La propietat burocràtica està en efecte ella mateixa concentrada en el sentit que el buròcrata individual no es relaciona amb la possessió de l'economia global més que com a mitjancer de la comunitat burocràtica, en tant que membre d'aquesta comunitat. D'altra banda la producció de mercaderies, menys desenvolupada, es presenta també sota una forma concentrada: la mercaderia que la burocràcia reté és el treball social total, i el que ella revèn a la societat és la seva subsistència en bloc. La dictadura de l'economia burocràtica no pot deixar a les masses explotades cap marge notable d'elecció, ja que ha hagut de triar-ho tot per ella mateixa, i qualsevol altra elecció exterior, ja es refereixi a l'alimentació o a la música, és per tant l'elecció de la seva destrucció total. Ha d'acompanyar-se d'una violència permanent.

La imatge composta de bé, en el seu espectacle, acull la totalitat del que existeix oficialment i es concentra normalment en un sol home, que és el garant de la seva cohesió totalitària. Cadascun ha d'identificar-se màgicament amb aquesta vedette absoluta o desaparèixer. Perquè es tracta de l'amo del seu no-consum i de la imatge heroica d'un sentit acceptable per a l'explotació absoluta que és, de fet, l'acumulació primitiva accelerada pel terror. Si cada xinès ha d'aprendre a Mao i ésser així Mao, és perquè no pot ser altra cosa. Allà on domina l'espectacular concentrat domina també la policia.

65.

L'espectacular difús acompanya a l'abundància de mercaderies, al desenvolupament no pertorbat del capitalisme modern. Aquí cada mercaderia es justifica per separat en nom de la grandesa de la producció total d'objectes, de la que l'espectacle n'és el catàleg apologètic.

Afirmacions inconciliables disputen sobre l'escena de l'espectacle unificat de l'economia abundant, igual que les diferents mercaderies-vedettes sostenen simultàniament els seus projectes contradictoris d'organització de la societat; on l'espectacle dels automòbils requereix una circulació perfecta que destrueix les velles ciutats, l'espectacle de la ciutat mateixa necessita al seu torn barris-museus. En conseqüència, la satisfacció ja de per si mateixa problemàtica que s'atribueix al consum del conjunt, resta immediatament falsificada ja que el consumidor real no pot tocar directament res més que una successió de fragments d'aquesta felicitat mercantil, fragments en els que la qualitat atribuïda al conjunt està sempre evidentment absent.

66.

Cada mercaderia determinada lluita per si mateixa, no pot reconèixer a les altres, pretén imposar-se a tot arreu com si fos l'única. L'espectacle és aleshores el cant èpic d'aquesta confrontació, que cap desil·lusió podria concloure. L'espectacle no canta als homes i les seves armes, sinó a les mercaderies i les seves passions. En aquesta lluita cega, cada mercaderia, en la mesura de la seva passió, realitza de fet en la inconsciència quelcom una mica més elevat: l'esdevenir món de la mercaderia que és també l'esdevenir mercaderia del món. Així, per una astúcia de la raó mercantil, el que és particular de la mercaderia es desgasta combatent, mentre que la forma-mercaderia va cap a la seva realització absoluta.

67.

La satisfacció que la mercaderia abundant ja no pot brindar a través del seu ús, passa a ser buscada en el reconeixement del seu valor, en tant que mercaderia: és l'ús de la mercaderia que es basta a si mateix; i per al consumidor, l'efusió religiosa cap a la llibertat sobirana de la mercaderia. Onades d'entusiasme per un determinat producte, recolzat i difós per tots els mitjans d'informació, es propaguen així amb gran intensitat. Un estil de roba tret d'una pel·lícula; una revista llença clubs, que al seu torn llencen diverses panòplies. El gadget expressa el fet que, en el moment que la massa de mercaderies llisca cap a l'aberració, l'aberrant mateix esdevé una mercaderia especial. En els clauers publicitaris, per exemple, que ja no són productes sinó regals suplementaris que acompanyen prestigiosos objectes venuts o que es produeixen per a l'intercanvi en la seva pròpia esfera, es reconeix la manifestació d'un abandonament místic a la transcendència de la mercaderia. Qui col·lecciona els clauers que han estat fabricats per a ser col·leccionats, acumula les indulgències de la mercaderia, un signe gloriós de la seva presència real entre els seus fidels. L'home reificat exhibeix amb ostentació la prova de la seva intimitat amb la mercaderia.

Com en els èxtasis de les convulsions o els miracles del vell fetitxisme religiós, el fetitxisme de la mercaderia arriba a moments d'excitació fervent. L'únic ús que s'expressa aquí també és l'ús fonamental de la submissió.

68.

Sens dubte, la pseudo-necessitat imposada en el consum modern no pot contrastar-se amb cap necessitat o desig autèntic que no estigui ell mateix conformat per la societat i la seva història. Però la mercaderia abundant és allà com a ruptura absoluta d'un desenvolupament orgànic de les necessitats socials. La seva acumulació mecànica allibera un artificial il·limitat, davant el que el desig vivent resta desarmat. La potència acumulativa d'un artificial independent duu amb ella mateixa pertot arreu la falsificació de la vida social. 69.

En la imatge de la unificació joiosa de la societat per mitjà del consum, la divisió real està solament suspesa fins al proper no-compliment en el consumible. Cada producte particular que ha de representar l'esperança d'una drecera fulgurant per a accedir per fi a la terra promesa del consum total, és presentat cerimoniosament al seu torn com la singularitat decisiva. Però com en el cas de la moda instantània de noms de pila aparentment aristocràtics que acaben duent gairebé tots els individus de la mateixa edat, l'objecte al que se suposa un poder singular només va poder ser proposat a la devoció de les masses perquè havia estat difós en un nombre prou gran d'exemplars per a fer-lo consumible massivament.El caràcter prestigiós d'aquest producte qualsevol, procedeix d'haver ocupat durant un moment el centre de la vida social, com el misteri revelat de la finalitat darrera de la producció. L'objecte que era prestigiós a l'espectacle es torna vulgar des del moment que entra a casa d'aquest consumidor, al mateix temps que a la de tots els altres. Revela massa tard la seva pobresa essencial, que assimila naturalment de la misèria de la seva producció. Però ja és un altre objecte el que duu la justificació del sistema i exigeix ser reconegut.

70.

La impostura de la satisfacció ha de denunciar-se a ella mateixa reemplaçant-se, seguint el canvi dels productes i de les condicions generals de la producció. El que va afirmar amb la més perfecta imprudència la seva excel·lència definitiva canvia tot i això en l'espectacle difús, encara que també en el concentrat, i és únicament el sistema el que ha de continuar: tant Stalin com la mercaderia passada de moda són denunciats pels mateixos que els van imposar. Cada nova mentida de la publicitat és també la confessió de la seva mentida precedent. Cada caiguda d'una figura del poder totalitari revela la comunitat il·lusòria que li donava suport unànimement, i que no era més que un aglomerat de solituds sense il·lusió.

71.

El que l'espectacle ofereix com a perpetu es funda sobre el canvi i ha de canviar amb la seva base. L'espectacle és absolutament dogmàtic i alhora no pot desembocar realment en cap dogma sòlid. Res no es deté per a ell; aquest és el seu estat natural i alhora el més contrari a la seva inclinació.

72.

La unitat irreal que proclama l'espectacle emmascara la divisió de classes sobre la que reposa la unitat real de la manera de producció capitalista. El que obliga als productors a participar en l'edificació del món és també el que els separa. El que posa en relació als homes alliberats de les seves limitacions locals i nacionals és també el que els allunya. El que obliga a aprofundir en el que és racional, és també el que fa subsistir el que és irracional de l'explotació jeràrquica i de la repressió. El que fa el poder abstracte de la societat, fa la seva no-llibertat concreta.