La Torre de la Boatella
———
LLEJENDA.
—
Era una nit del mes de Setembre, fresca y serena, d'eixes que tant abunden en la nostra patria, y en que un cel blau y poblat d'estreles cubria á la ciutat e Valencia, que encara que sitiada per lo ejércit de En Jaume I, Rey de Aragó, se encontrava en poder dels alarbs, los quals desconfiaven no pédrela.
La nit fea ja una bona estona que habia tancat, y no se escoltava altra cosa en la ciutat que lo crit de atenció dels centineles sarrahins que es pasejaven per les enmarletades muralles, y les veus del atalaya que vigilava lo camp cristiá; tot aso junt ab los mil roidos que la nit murmulla, que lo Guadalaviar fea al correr per lo seu llit de pedres y lo aire al pasar per entre les rames dels arbres, duent en ses ales los perfums del taronjer.
Los carrers de la ciutat estaven deserts, y en les poques finestres que les cases tenien, no se vea ni una llum; res absolutament: lo silenci morava en la ciutat.
Prop de la porta de Boatella habia un tortuos carrer, en lo qual se alçava un magnifich palau costruit ab tota la voluptuosa arquitectura árabe. Aquell palau era la habitació de Ali-Jusef, moro ja algo vell, mes respectat per los seus, puix á pesar de sa llarga edat son braç en lo combat era sensible.
Les parets de esta casa sols tenien quatre finestres redones á les que en jamay se habia asomat nengú.
En la hora que habem dit, lo carrer que conduhía á la casa de Jusef, no estava solitari.
Poch á poch, com blanques fantasmes que cria la nit ab sos misteris, se varen vorer crehuar lo carrer embosats ab sos blanchs alquicells nou homens, que aplegant á casa de Jusef tocaven á la porta, la qual se obria apareguent darrere de ella un esclau negre llumenant ab una llántia de arjent.
En una rica cámbra amoblada ab tot lo gust oriental, que allumenaba una llantia ab globo de nacre, se encontraba sentat sobre coixins lo vell Ali-Jusef, que vestit ab gran riqueça portaba sobre son traje un alquicell blanch y per armes un alfanig ab puny de pedreria, y al cap un casquet de acer.
Lo seu rostre era de bondat, mes quant en lo mig del combat se posava furiós, los seus ulls que de tan bona manera miraben, se comvertien en ulls de lleó que sols se fixaben pera descarregar lo braç sobre lo qui davant tenia.
Una llarga barba blanca com la neu cubria una part de sa cara, la qual se acariciaba ab sa ma de quant en quant.
De pronte s'obrigué la tancada porta y aparegué en ella un esclau negre.
—Senyor, va dir, los seus fills han aplegat ja.
—Que entren, marmolá Jusef.
Pasaren alguns moments y poch dempres, greus y callats, varen anar apareixent nou homens cubers ab sos alquincells, inclinantse al pasar per davant de Ali-Jusef.
Tots eren de diferent edat, de manera que lo primer que habia entrat era un home ja de alguns anys y lo últim era un jóve que apenes ne tindría uns vint.
Se sentaren, y una vegada que asó varen fer, Ali-Jusef va interromprer lo silenci que en la cambra reynaba ab son potenta veu.
—Fills meus, digué, temps fá que los infiels cristians, manat per los seus reys, nos van llevant poch á poch tot lo que teniem. Nostres fronteres fá temps que ja no existixen, y apenes huy podem contar ab la volguda ciutat de Valencia, puix los cristians se encontren á les seues portes. Lo reyne de Valencia, este hermos jardi en lo que asoles Granada pot competir, ja no es nostre, ja no resonen en ell los crits de guerra de los nostres guerrers, y si ab ma potent no es remedia pronte, Valencia tambe será presa.
¿Consentireu vosaltres, fills de la mehua valenta sanch, que los cristians nos conquerixquen?
—No; digueren á una aquells nou homens, y les sehues mans apretaren los punys de les dagues.
—Feu bé, fills meus; elles guarden vostre valor y brios pera altra ocació que no tardará molt en vindre. Jo soch vostre pare y tinch un gran plaer al vorer que no sentiu por. Demá mateixa provarém nostre valor defenent a Valencia.
—Pero, digué lo fill major, ¿De quina manera? ¿Per quin puesto la defendrem?
—Demá los cristians redoblarán son atach per la porta de Boatella, y nosaltres asoles sense que nengú nos acompayne la defendrem.
—No es que tinga jo por; mes, ¿per qué no nos han de acompanyar los nostres escuders y esclaus?
—Fills mehus, precis es que sapiau un secret de la vostra familia: al defendre nosaltros á Boatella, defenem nostra honra.
—Espliqueuvos, digué lo major, que jo per ma part no comprench res.
—Puix ve, vosaltros tenieu una germana hermosa entre totes les que adornen la nostra pátria; sa fama corria per totes bandes, mes asoles jo y vosaltros li habiem vist la cara.
Sa vida la pasaba, poch á poch, entre les flors de son jardí, sense que jo aplegara may á recelar de ella.
Mes un dia, ¡dia infeliç que jo jamay volguera havera aplegat! Un esclau me se acosta pera donarme una noticia que me posa furiós.
La mehua filla, aquella rosa dels jardins, la que tant havieu codiciat tots, estava deshonrada ¿y per quí? ¡Vergonya tinch de dirvoseu! Per un cristiá que lo rey de Aragó enviá de embaixador á nostre rey.
Jo tanquí á la vostra germana en un fondo calaboç, y quant lo fruyt de son amor vingué al mon, pensi matarlo. Mes un guerrer no mata infants, y lo perdoni prenent una bona determinació, que fon embiárlilo a son pare, que ja estava en Aragó, ans de que se sabera la mehua deshonra.
Este home va junt ab lo rey; demá si asalten la ciutat se posarem en la torre de Boatella, y si no, eixirém al camp y lo matarém.
—Pare, digué hu dels fills; díganos lo seu nom y morirá sense que vos ixcau al combat.
—Jamay! l'ha de matar; anéusen fills meus, y fins demá al despuntar lo dia, en que nos reunirem en la torre de Boatella.
—Alá vos guarde, digueren tots ixintsen poch á poch.
Ell vos guie, digué Jusef; y poch dempres en la cámbra no es vea altre que ell.
Radere de la nit vingué lo dia, y les boyres de aquella fugiren davant de la llum que pronte se estengué per totes bandes, al mateix temps que la rosada com pluja de diamants caía sobre les flors.
Los pardalets cantaven al vorer asomar lo sol per darrere la blava mar, que en petites ones anava á morir sobre la daurada arena de la plaja.
Valencia pareixia despertar de lo seu somni, y en ella se escoltaven los roidos guerrers, al mateix temps que sobre les muralles se vea apareixer gent armada.
Sobre lo vert de la vejetació valenciana se destacaven les tendes dels cristians, de vistosísims colors, y en mig de ella se alçava la del rey damunt de la que ondejaba lo pendó llistat de Aragó.
Les trompes guerreres sonaren també en ell y poch dempres lo ejércit cristiá anava contra los murs de Valencia, que estaven plens de gent. Sobre la torre que per una part defenia la porta de Boatella, se vea á Ali-Jusef y sos fills, tots vestits guerrerament y armats de bona manera. Lo vell alarb contemplaba al ejércit cristiá, que en correcta formació caminava al asalt, y en los seus ulls se notava algo de fiereça.
Los cristians seguien avançant, y ja estaven prop de les muralles, quant Jusef se animá y dona un crit de triunfo.
Lo ejércit de Aragó habia caigut en una emboscada que los moros li tenien preparada. Una part gicoteta del ejércit se habia separat de este pera anar davant explorant lo terreno y estos foren los primers que caigueren en la emboscada.
Un gran número de moros, com naixcuts de la terra, se aparegueren donant forts crits y llantçantse sobre los aragonesos.
Estos se varen vorer perduts y pronte anaven á morir, quant lo rey En Jaume se adelantá seguit de molts de los seus á auxiliarlos.
—Eixim, digué Jusef al fill major, que á son costat tenia agafada la ballesta.
Este replegá l'arma que estava en terra y se apoya en ella.
—Ton braç es ferm, digué lo pare, y ab ell prestaras un servici á ta pátria. Veu lo rey dels infiels que esta llyutant ab los nostres puix es precis que la sehua fleja se clave en son cos.
Poch dempres se ohuí lo giular de una saeta la qual va anar á clavarse en lo front del rey.
En Jaume paregué voler caurer; mes pronte se recobrá y arrancantse la fleja la va fer atroços!
Los cristians al vorer asó carregaren ab mes furia sobre los alarbs, y poch dempres estos entraben en Valencia, fugitius, mentres que los cristians se dirigian á pendrer la torre de Boatella.
—Atenció, fills meus, atenció, va dir Jusef: los cristians están ja así; recordeu que teniu una germana que ha sigut deshonrada per un cavaller aragones y que este mana los soldats que van á asaltar la torre.
Lo vell no pogué dir mes, una pluja de saetes va caurer dins la torre y los cristians colocaren les escales pera muntar.
Sobre la plataforma de esta havia multitut de pedres que 'l pare y los fills començaren á tirar sobre los sitiadors.
Los cristians muntaven per les escales pera caurer morts, mentres que los de baix feen grans descarregues de flejas als de dalt.
Mes les pedres se acavaren, y llavors los cristians tapantse ab sos escuts, muntaren fins los defensors qu' habien deixat les pedres pera empunyar los astrals que voltejant per damunt sos caps caíen sobre los dels cristians.
De repent, lo pare sentí a son costat un crit de agonia y va vores un fill ab lo cor traspasat per una fleja —¡Alá es gran!—¡Marmolá!—¡Estaba escrit! Y dempres de dit asó segui combatint veent com caíen alguns de sos fills.
Y Ali-Jusef se desesperava; tots los que muntaven per les escales eren soldats, no muntava may la persona mes odiá per ell, que era lo deshonrador de sa filla.
De pronte lo combat pará y se ohuí un cristiá que dia:
—Rendiuvos, valents alarbs.
—Jamay, digué Jusef, y proseguí lo combat. Poch á poch sos fills anaren caent, fins que per fi va vorer que sols quatre lo rodejaren.
Lo moro repará llavors una cosa que en la rábia del combat no habia vist, lo pis sobre que se apoyaba estaba calent y cremaba los seus péus.
Mirá la trapa per mig de la qual se muntava á la torre, y va vorer que per ella eixia una coluna de fum que es perdia en lo espay.
Se dirigí al forat y se asomá á ell lo mateix que sos fills.
La habitacio de baix la torre estava ardint, sentintse los cluixits de les vigues que componien lo tejo.
Lo pis es calfava mes cada moment fins que los defensors no pogueren permaneixer en ell.
Per lo forat eixia de cada moment, mes fum meçclat en flames.
Los cristians ja no atacaven, puix veen com ardia la torre.
De repent los alarbs varen ohuir un gran cluixit: lo pis tremolá, y poch dempres aquells valents defensors de sa honray de sa pátria, desaparegueren entre les flames y les roines de la torre.
Pasaren alguns dies, y los cristians, per fi, varen entrar en Valençia, mediant un tractat ab los moros.
Així que foren amos de la ciutat, santificaren les meçquites: sent lo primer acte que se verificá en la principal, lo bateig de una mora de rara hermosura. Al bateig segui un casament entre esta mora y un cavaller del rey.
La nova cristiana no era altra que la filla de Ali Jusef, que obrigué sos ulls á la veritat. Estava de Deu que sa filla se casara ab l' aragones. Los heroes de la Boatella habien mort en defensa de sa pátria, defensa gloriosa que la posteritat admira justament.
Novembre 1882.