La corona de semprevives

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 LA CORONA DE SEMPREVIVES


Muda y trista la Riera
Besa'l marge del fossar,
Desolada torrentera
Que ni sols la primavera
 Fa alegrar.
 
Com á corrent la mirava
De les llágrimes de dol
Avuy que la contemplava,
Mentres, boyrós, s'aclucava
 L'ull del sol.
 
Y allá, tirada y rompuda,
Una corona hi he vist
D'aquexa flor que may muda
Y sols té essencia volguda
 Pe'l cor trist.

Era una ofrena piadosa
Consagrada pe 'ls recorts,
Com una baula amorosa
Per enllassar misteriosa
 Vius y marts.
 
¡Corona de semprevives,
Símbol d'afecte inmortal,
Dins les aigues fugitives...
Llansada per mans esquives
 Al fondal!
 
Jo he pensat: tot es mudansa;
Passa la trista corrent,
Passa'l plor y l'anyoransa,
Y se pert la recordansa
 Pe'l torrent...
 
Tota flor qu'al mon brotona,
Fins l'eterna del recort,
Es floreta d'una estona:
¿Y pensas ferte'n corona,
 Fill de mort?

He alsat al cel la mirada;
Y allá, en la fonda blavor,
Coronavan la vesprada
Flors sens fí de l'estelada,
Semprevives de claror!