La dòna d'aigua i altres contalles - Els dotze viatgers de la diligencia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Els enamorats Els dotze viatgers de la diligencia
La dòna d'aigua i altres contalles
Portada


 ELS DOTZE VIATGERS
 DE LA DILIGENCIA

El fret era molt viu i el cel brillant d'estrelles.
 No se sentia ni un alè d'aire. Bum! Veus-aquí una olla que acaben de trencar contra la porta de la casa[1]. Pif, paf! Això són trets de carrabina per a anunciar l'any nou. Després el rellotge toca mitjanit.
 Trip, trap, trip, trap! Es la diligencia que arriba. El gran cotxe s'atura a la porta de la ciutat. Està ple i duu dotze viatgers.
 — Bon any! — cridaven a les cases on celebraven la Ninou.
 I s'aixecaven els gots plens per a beure per l'any nou.
 — Bon any i tota la felicitat possible! — repetien a la rodona.
 I trincaven, mentres davant la porta la diligencia s'aturava amb els dotze viatgers.
 Qui eren els que acabaven d'arribar? Tenien cadaú un passaport i duien grossos paquets. Aduc avien portat presents per a tots els abitants de la ciutat. Qui podien ser i què portaven?
 — Bon dia — varen dir al carrabiner.
 — Bon dia — va repetir aquest, avent ja tocat mitja-nit. — El vostre nom? La vostra professió? Voleu fer el favor? — va preguntar al primer que va baixar.
 — Veus-aquí l meu passaport — va dir l'altre. — Està en regla. Soc un onrat viatger.
 Aquest primer portava un pesant abric de pell de llop i calçava grans bòtes folrades.
 — Soc aquell en el qual molta gent posen llurs esperances. Si vols venir demà a casa meva, tindras un present d'any nou. Distribueixo diners a mans plenes. Dono presents i organitzo festes. Dono trenta-un balls, no tenint més nits a la meva disposició. Els meus vaixells estan aturats en el glaç, però y fa molta escalfor, dins el meu despaig. Vos aig de dir que soc marxant, que l meu nom es Janer, i que no porto factures a pagar.
 Va venir el torn del segon. Era un extrany personatge. Era director de teatre i al mateix temps proveidor de tots els articles per a festes i balls de disfreces. Duia tots els seus paquets dins d'una gran bóta.
 — Vui passar una Quaresma divertida — va dir. — La meva divisa es «Viure i deixar viure», car soc el que tinc la vida més curta de tota la família. La meva edat no passa de la xifra 28: per això algunes vegades m'es acordat per gracia un dia més.
 — No crideu tant alt! — va dir el carrabiner.
 — Què y fa això? — va dir l'altre. — Soc el princep Carnaval. Quan viatjo prenc el nom de Febrer.
 El tercer va presentar-se. Tenia l'aire d'aver dejunat; però, no obstant, va entrar amb el cap alt, car era parent de quaranta cavallers i tenia un barometre en el seu escut. No es això que fa viure un ome: també era partidari de la sobrietat. Portava una petita violeta al trau.
 — Apa, endavant, Març! — cridava l quart, empenyent per les espatlles. — Endavant! camina! Entra en el còs de guarda. Hi fan ponx allà dintre: l'olor m'arriba al nas.
 Això no era veritat, però Abril volia llançar un dels seus xistos. De primer el nou viatger feia bona impressió, però era un xic gandul. I tenia molt compte que s'observessin els seus dies de festa.
 — Soc sempre amic de canvis — deia: — avui aixís, demà aixas, pluja i sol, griso i vent del sud. Puc riure i plorar a voluntat. En el meu bagul tinc vestits d'istiu, però seria imprudent de posar-sels quan jo ls ofereixo.
 Després d'ell va ser una senyoreta que va baixar airosament del carruatge:
 — Soc la senyoreta Maig — va dir.
 En efecte, era ben bé ella vestida d'istiu. Portava un vestit de seda verd-clar, i en els cabells flors tant oloroses que varen fer esternudar al carrabiner.
 — A la vostra salut! — va dir ella acostant-s'hi.
 Era molt gentil i sabia cantar; però no cantava ni en els teatres ni en els concerts: se passejava pels boscos i cantava per a ella mateixa les més encisadores tonades.
 — Toca l torn ad aquesta senyora jove — varen cridar desde la diligencia.
 I una dòna jove, noble, elegant i ermosa, va baixar. Era la senyora Juny.
 Se podia veure ben bé que avia nascut per a festejar el temps de les curtes dormides.
 Era ella que organitzava la festa del dia més llarg de l'any. Era prou rica per a tenir una carroça per a ella; però preferia anar amb els altres a la diligencia per fer veure que no era orgullosa.
 No anava per això sola, sinó en companyia del seu germà Juliol.
Aquest no semblaba patir gana. Anava molt ben alimentat i portava vestits clars i un barret de palla. No tenia bagatges: no duia més que l seu vestit de bany i les seves espardenyes.
 Després d'ella va aparèixer la mare Agost, venedora de fruita novella i de peixos.
 Era una pagesa grossa. Se veia que estava acostumada a fer-se ella mateixa tota la feina, i a servir, en els camps, el berenar als treballadors.
 — «Menjaràs el teu pa amb la suor del teu front», està escrit en la Biblia, — deia. — Es necessari això per a celebrar la festa de la sega.
 Era un model de mestressa de casa.
 Va venir llavors un ome que s va veure tot seguit que era un pintor. Era l senyor colorista Setembre. En alguns dies podia canviar el color de les fulles. Pintava molt bé, i en poca estona feia lluir en els boscos el vermell, el groc i el bru. Rivalitzava tot xiulant amb les merles. Treballava depressa; després posava un brot de lupol al voltant del seu pot de cervesa . El senyor Setembre era un vertader artista. Tot el seu bagatge consistia en una capsa de colors.
 Després va baixar un proprietari. Aquest no pensava més que en sembrar els camps i en caçar. Tenia goços i un fusell: era l senyor Octubre.
 Portava també un sac de nous. Com bagatge no més duia una arada. No més parlava d'agricultura. Però no se sentia gaire bé, car el seu veí senyor Novembre tossia, escupia i s mocava sense parar.
 Ah, aquest Novembre! Estava refredat, terriblement refredat. Per mocador tenia un tovalló que s'avia endut de l'ostal on avia dormit la nit passada.
 Va venir, en fi, la tanda de l'ultim viatger, una avia vella amb la seva escalfeta. Era missenyora Desembre. Estava gelada, però ls seus ulls brillaven com dugues estrelles. Portava al braç un test on hi avia plantat un abet petit.
 — Vui cuidar-lo fins a Nadal. Llavores serà prou gran per a ocupar la meitat del saló. El cobriran de confítures i de pomes d'or. Aquell dia l'escalfeta m'escalfa com una estufa. Agafo l llibre de les rondalles que duc a la butxaca, i m poso a llegir-lo als nens: tots m'escolten tranquils. La nineta de l'arbre de Nadal se torna de debò; l'angelet de cera, allà dalt al cim, bat les ales i ve a petonejar a tot-om, grans i petits, fins als nens pobres que van de porta en porta cantant la cançó de l'estrella de Betlem. I la joia regna a les cabanes i als palaus per a festejar el naixement del Salvador. Car aquest jorn beneït es el millor de l'any: els bons resplendeixen de felicitat, i, fins la gent dolenta que no han perdut tot sentiment de justicia, tenen un esguard i un pensament de pietat per als que sofreixen.
 La vella senyora Desembre auria pogut continuar molt temps encara, les seves reflexions; però va ser interrompuda pel carrabiner, que cridava bruscament al postilló:
 — Gireu els cavalls. Podeu marxar. Els dotze viatgers han arribat. Fins a l'any vinent!
 — Deixeu entrar els dotze viatgers — deia l'oficial del cos de guarda. — Me quedo aquí ls passaports. No més són d'un mes cada un. Podeu entrar, si us plau, senyor Janer.
 El senyor Janer va entrar.
 Quan l'any serà acabat vos diré potser què han portat els dotze viatgers per a vosaltres, per a mi, per a cada un de nosaltres.
 Jo encara no ·u sé, i ells tampoc. Es un món ben extrany aquest on nosaltres vivim!


  1. Alusió a una costum del 31 de Desembre en algunes provincies de Dinamarca.