La dòna d'aigua i altres contalles - L'intrepid soldat de plom

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
L'abet L'intrepid soldat de plom
La dòna d'aigua i altres contalles
Els enamorats


L'INTREPID SOLDAT DE PLOM



Veus-aquí que una vegada eren vint-i-cinc soldats de plom, tots ells germans, perquè avien estat fosos amb l'estany d'una mateixa cullera vella. Duien l'arma al braç, miraven sempre dret, endavant, i duien un soperb uniforme vermell i blau.
 Les primeres paraules que varen sentir en aquest món va ser quan van aixecar el tap de la capsa on estaven tancats.
 — Oh! Quins soldadets de plom més bonics!
 Era un nen que parlava així picant de mans: li acabaven de fer aquell present perquè era l seu sant. Va arrenglerar tot seguit els soldats de plom sobre la taula. S'assemblaven entre ells com gotes d'aigua, fòra d'un, el que avia sigut fos l'ultim.
 No y avia agut prou plom i no li avien pogut fer més que una cama; però perxò no s tenia menys dret que ls altres amb tot i les llurs dugues cames, i va ser l'unic d'entre tots que va tenir aventures dignes de ser contades.
 Damunt la taula on va ser arrenglerat el batalló de soldats, hi avia moltes joguines; però, entre altres, un deliciós castellet de cartró. Al davant s'hi veia un caminal de bonics arbres que conduïa a un mirall rodó figurant un estany on nedaven uns cignes de cera. Per les finestres se veia l'interior de les sales, esplendidament decorades i moblades. Però, més encara que totes aquestes meravelles artistiques, cridava l'atenció una gentil senyoreta que s'estava al vestibol del castellet. Era de cartró ella també, però duia un vestit de mussolina autentica i extremadament fina, una cinta de seda blava entorn del coll, i, tirat sobre les espatlles, un xal de color de rosa, i en els cabells una magnifica rosa d'antiqüeles. Aixecava ls braços enlaire.
 Era una ballarina. Per a figurar cert pas de ball, tenia una de les seves cames aixecada cap endarrera. Però l bon soldat de plom va pensar-se que no més tenia una cama, com ell, i tal vegada això era l que més li agradava d'ella.
 — Vet-aquí la dòna que m convindria — se deia; — però es massa senyora per a mi. La seva casa es un palau: la meva, una pobra capsa de fusta blanca on vivim vint-i-cinc. Però si almenys la pogués coneixer!
 El soldadet va estar molt content quan el nen el va posar sobre una capsa grossa que y avia prop del castell. Desde allà podia admirar tant com volgués l'ermosa noia, que, sense perdre l'equilibri, continuava tenint-se coratjosament sobre una sola cama.
 Quan al vespre varen posar els altres soldats a la capsa, se l varen descuidar allà on avia estat durant el dia. Cap a mitja nit les joguines varen voler divertir-se una mica pel llur compte. El putxinetli saltironava bojament; la baldufa voltava i xiulava de fort i de ferm; els soldats se bellugaven dintre de llur capsa, i aurien sortit de tot cor per a prendre part a la festa; però, Déu meu!, no varen poder aixecar el cap! Tot aquesta gentada menuda va moure tal xivarri, que l canari va despertar-se i va posar-se a cantar joiosament.
 Solament el soldat de plom i la ballarina s'estaven quiets. Ella, amb els braços enlaire, se tenia sempre per la punta d'un peu: ell s'aguantava per la seva unica cama, però sense treure ls ulls de sobre la seva veïna.
 Però veus-aquí que la mitja nit sona al rellotge. Crac! EI tap d'una capsa molt grossa s'obre per l'efecte d'una molla, i apareix un enorme gnom. La capsa tenia mecanisme, la dolenta!
 El nostre soldat va ser llançat per terra, però va quedar dret sobre l seu peu, i, com abans, va posar-se a admirar la ballarina.
 — On va aquest soldadet atrevit! — va dir el gnom. — Com es que goses mirar persones que estan molt per sobre de la teva miserable condició?
 El soldat no va dir re.
 — Bé, bé, jove imprudent. Me la pagaras
 Al matí tot-om va llevar-se. La minyona va arreglar la cambra, i va deixar per un moment ei soldat de plom sobre l'antpit de la finestra oberta. En aquell moment, un corrent d'aire molt fort (jo m penso produït pel gnom) va fer batre la finestra, i el nostre soldat va caure de cap, de l'alçada d'un tercer pis. Quina caiguda més orrible va fer! Va ficar-se dret entre dues pedres. El kepis, la baioneta i tot el seu cos varen desaparèixer: no s veia més que la seva unica cama coratjosament alçada cap al cel.
 La minyona i el nen varen baixar a buscar-lo.
 El nen, sense veure-l, va caminar quasi al damunt d'ell, i el soldat va estar a punt de cridar: «—Soc aquí». Però no va dir re, recordant-se de la consigna que proibeix parlar estant sobre les armes.
 Varen caure algunes gotes de pluja, i després un vertader ruixat, que va treure tota la pols.
 Quan el sol va reaparèixer, dos nois varen escaure-s a passar.
 — Oh! — va dir un d'ells. — Mira: aquí hi ha un soldat de plom que ha perdut una cama a la guerra, sens dubte. Què t sembla si l fiquessim a dintre la nostra barca? Eh? Vols?
 D'un diari vell n'avien fet una barca.
 Hi varen ficar el soldadet, i tot seguit varen posar la barca al rierol. El corrent se la va endur, i els dos nois la seguien picant de mans joiosament.
 Mare de Déu! Que ple anava l rierol! Que fort era l corrent! Quines onades tant immenses! La barca de paper, tota saccejada, se decantava a estones. Un remolí l'arrocegava, i semblava que s'anés a enfonsar.
 El soldat de plom estava mortalment anguniós, però no u donava a entendre. Entre pit i braç aguantava sempre energicament el fusell.
 La barca va passar per sota un clavegueró fosc com una gola de llop.
 — No es pas més fosca la capsa — va pensar el soldat. — Què m succeirà? Deu ser aquell gnom fastigós que m'ha tirat una maledicció! Ah! Si tingués aprop meu la bonica dama del castell, me 'n riuria ben bé, encara que fos més fosc!
 De sobte va sortir una rata molt grossa que vivia en un forat del fosc clavegueró.
 — Tens el teu passaport? — va preguntar. — Apa! Cuita, ensenya-l!
 El soldat no va dir re. Per dignitat volia evitar tota relació amb aquella bestia antipatica.
 La barca tornava a nedar cap avall. La rata la seguia petant de dents i cridant a totes les fustes flotants i als manyocs de palla del corrent que l'aturessin.
 — Atureu-lo! Atureu-lo, que no ha ensenyat el passaport!
 Però l'aigua seguia arrocegant la barca, i el soldat, finalment, va tornar a veure l dia. Sobtadament va sentir-se un soroll espantós, com si fos un tro. Qui auria pogut mirar-ho tranquil? Penseu que, desseguida d'aver passat el clavegueró, el rierol se llançava a un canal formant una magnifica cascada.
 Brr! Veus-aquí la barca precipitada. Però l soldadet va guardar la seva sang freda aduc en aquest moment terrible. La barca, sotraquejada de la caiguda, va donar quatre toms sobre ella mateixa; i l'aigua, omplint-la, va fer-la enfonsar. No s veia més que l cap i la baioneta del soldat. En aquell precís moment el paper va estriparse i tot va anar a parar al fons del canal: el soldadet i el restant.
 I alesores el pobre soldat de plom va pensar en la gentil ballarina, que no podria admirar mai més. Anava a morir sense aver pres part en cap combat, sense aver-se fet admirar per algun acte de coratge, i pensava que aquesta mort era ben poc digna d'un valent.
 Anava a parar al fons ple de llot, i desaparèixer per sempre més, quan un peix gros se 'l va empassar creient-lo un peixet.
 Mare de Déu! Quina fosca y feia dins el ventre d'aquell peix! S'hi estava molt més estret encara que dins de la capsa. Però l soldadet, abituat a fer centinella, s'estava quiet amb l'arma al braç.
 El peix va nedar en totes direccions, va pujar a flor d'aigua, va fer sobtosament contorsions orribles: més tard, re.
 Després d'algunes ores, el soldat de plom va tenir com l'impressió d'un llampec: era la llum del dia amb tota la seva esplendor i una veu que cridava:
 — El soldadet de plom!
 Ara veieu què avia passat:
 El peix avia sigut pescat, portat a la pescateria i una cuinera que l'avia comprat l'acabava d'obrir amb un gros ganivet.
 L'avia agafat i l'avia portat a la cambra dels nens. Tots hi varen correr per a veure aquell aventurer que avia tingut tals istories i que fins avia sojornat dins el ventre d'un peix.
 Ell no se sentia gens satisfet d'aquesta casualitat, que devia a les seves desgracies.
 La cuinera l va posar sobre la taula.
 I bé! Ara mireu com devegades hi ha extranyes coincidencies!
 El nostre soldat de plom se trobava a la mateixa cambra que avia deixat per a anar a fer el seu gran viatge, i tots el regoneixien per la seva cama unica.
 Va tornar a veure la capsa on estaven tancats els seus germans; va veure l'encisador espectacle de l'ermós castell de cartró amb la gentil dançaire que coratjosament s'aguantava sempre amb una sola cama, com ell. Va sentir-se emocionat fins al punt d'aver de plorar; però les llagrimes aurien sigut de plom, i això no auria sigut correcte.
 Bruscament un dels nois va agafar el nostre soldadet i el va llançar a l'escalfapanxes, sense que ningú li u pogués impedir. Després va dir que avia volgut saber si l soldat se salvaria tant bé del foc com de l'aigua.
 Jo crec, perxò, que aquesta acció tant lletja li avia sigut aconsellada pel gnom dolent.
 L'escalfor va anar fent malbé l soldat de plom. El seu uniforme va perdre ls seus bonics colors.
 Llavores va girar els ulls vers la petita dançatriu per assegurar-se de l'impressió que li feia ad ella. Però ella continuava mirant-lo graciosament.
 Desseguida va sentir que s començava a fondre; però no va deixar l'escopeta, per això. Una ventada va obrir bruscament la porta i va endur-se la gentil ballarina, que, atravessant els aires com una silfida, va anar a raure a l'escalfa-panxes, al costat del soldat de plom. Va encendre-s, i abans d'esvanir-se va petonejar el soldat. Ell va continuar fonent-se fins al cap-d'avall, i l'endemà la criada va trobar entre les cendres la seva despulla: les seves restes avien pres la forma d'un bonic petit cor.