La dòna d'aigua i altres contalles - La dòna d'aigua

Aquest text tracta sobre un conte de H.C. Andersen. Per a altres versions, vegeu La dona d'aigua.

Sou al capítol «La dòna d'aigua»
		La dòna d'aigua i altres contalles
	Portada		L'ombra

LA DÒNA D'AIGUA

Ben lluny, mar endins, l'aigua es tant blava com el més blau dels blauets, i tant clara com el més clar dels cristalls; però es molt profonda, massa profonda per a que cap ancora 'n pugui atényer el fons. Aurien de posar-se molts cloquers un sobre l'altre per a arribar a flor d'aigua.
 No cregueu pas que 'y agi no més que sorra blanca allà. Hi creixen també arbres i plantes meravelloses que tenen les tiges i les fulles tant vincladices que 's balancegen al més petit moviment de l'aigua. Els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, així com els aucells volen a través dels arbres de l'aire. A l'indret més profon s'aixeca 'l castell del Rei dels Mars. Els murs són tots de corall, i les amples finestres ogivals de l'ambre més transparent. El sostre es fet de conquilles que s'obren i s tanquen segons el corrent de l'aigua. Es d'un efecte esplendid, car hi ha perles, a cada conquilla, de les quals una sola seria un ermós ornament per a la corona d'una reina.
 Feia bastants anys que 'l rei dels Mars avia perdut la seva muller. La seva mare, vella, governava a la cort. Era una dòna sabenta, però molt orgullosa de la seva noblesa. A la cua y portava dotze ostres, encara que les altres dones no n portessin sinó sis. Tenia excel·lents qualitats, però per sobre de tot estimava del fons del cor les seves nétes; les princeses de la mar.
 Elles eren sis, totes boniques. La més bonica era la més jove: tenia la pell tendra i fina com una fulla de rosa; els seus ulls eren profons com la mar. Però, com les altres, no tenia peus: el seu cos finia amb una cua de peix.
 Elles jugaven tot lo dia per les grans sales on les flors vivents creixien sobre ls murs. Les grans finestres d'ambre eren obertes, i els peixos entraven tot nedant, així com les orenetes entren a dins de les nostres cases quan les finestres són obertes. Anaven vora les princesetes, que ·ls acariciaven.
 Davant del castell hi avia un gran jardí amb arbres d'un roig de foc i d'un blau fosc. Uns fruits brillaven com l'or, i les seves flors com brases, mentres les llurs tiges se balancejaven incessantment. El sòl de terra era de la sorra més fina, però blava com la flama del sofre que crema. Una meravellosa llum blavosa aclaria·l conjunt. Un om podia creure-s més aviat al mig dels aires, amb el cel a sobre i a sota, més que no pas al fons de la mar. Quan el vent era tranquil podia percebre-s el sól, que brillava com una flor de porpra, el calzer de la qual agués espandit onades de llum.
 Cada una de les princeses tenia un jardinet on podia collir i plantar al seu arbitre. Les unes donaven al seu trocet de terra la forma d'una balena. D'altres preferien representar una sirena. La més jove ·y avia fet un cercle semblant al sól i no ·y plantava sinó flors roges com el seu esclat.
 Era una noia ben extranya, per altra part tranquila i seriosa. Quan les seves germanes mostraven els objectes meravellosos enfonsats amb les naus englotides, no li feia goig, fòra de les seves flors roges com l'esclat del sól, sinó una bella estatua de marbre caiguda un dia al fons de la mar, un gentil noi fet d'una pedra blanca com la neu.
 La princeseta va plantar prop de l'estatua un salzer d'un rosa vermellenc. Va créixer meravellosament i ben aviat va ser cobert de fullatge que sobre la sorra blava, donava una ombra violacia. Però ·l més gran plaer de la sireneta, era sentir parlar dels omens que vivien damunt d'ella. Era necessari que l'avia li contés moltes vegades tot quant sabia de les naus i de les viles, dels omens i dels animals. Allò que li semblava verament meravellós, a la princesa, era que les flors de la terra tinguessin olors (car les de la mar no ·n tenien pas); que les forestes fossin verdes i que ·ls peixos poguessin cantar tant joliuament sobre ls arbres que un om ne quedés ple d'encís.
 L'avia nomenava peixos els ocellets. Sense fer-ho així la sirena no ·u auria comprès pas, no avent vist mai cap ocell.
 — Quan tindreu quinze anys — els deia — podreu pujar fins a flor d'aigua, seient-vos a una roca al clar de lluna, i veure passar els grans navilis. També veureu llavores les forestes i les viles amb els vostres ulls.
 L'any següent, la gran de les germanes va fer quinze anys, però ·y avia un any de diferencia entre cada una d'elles, i la petita avia d'esperar cinc anys per deixar el fons de la mar i anar a veure allò que passava a flor d'aigua. Però elles varen prometre-s contar-se l'una a l'altra tot quant aurien vist i quant els auria succeït de més curiós el primer dia, car l'avia no ·ls en deia mai prou, i hi avia una quantitat de coses sobre les quals desitjaven tenir aclariment.
 Però cap d'elles era tant avida d'aquestes noves com la més jove, la que justament s'avia d'esperar més temps, i que anava sempre calmosa i pensivola. Sovint, a la nit, sortia a la finestra i mirava a través de l'aigua, d'un blau fosc, on els peixos nedaven. Arribava a percebre la lluna i les estrelles . El llur esclat era més debil, però també, a través de l'aigua, semblaven més grosses que als nostres ulls. Si res les amagava a la seva vista, com un gros nuvol negre, sabia que era alguna balena nedant al damunt d'ella, o bé una nau plena d'omens. Ah! certament no pensaven ells pas que una gentil dòna d'aigua era allí, que estenia ses mans blanques vers la quilla del navili llur. Així, la gran de les princeses, quan va fer quinze anys va obtenir l'autorització de muntar a flor d'aigua.
 Al seu retorn, duia milers de coses per contar. Però ·l més bonic, segons ella, era seure-s, al clar de lluna, damunt la sorra, quant la mar era calma, i mirar la gran ciutat situada prop de la platja on brillaven centenars de llums; escoltar les musiques i el brugit dels cotxes i les multituts; veure els cloquers de les iglesies i sentir el tritllejar de les campanes.
 La germana petita, era tota orelles. Quan va sortir a la finestra, de nit, per mirar a travers l'aigua, d'un blau fosc, el seu pensament la va transportar a la gran ciutat on se feia tant de soroll i li va semblar que l sò de les campanes arribava fins ad ella.
 L'any següent, la segona de les germanes va obtenir el permís de muntar a flor d'aigua i de nedar-hi al seu arbitre.
 Va arribar-hi just a l'ora de posta de sól. Segons ella era la cosa més meravellosa que avia vist mai. Tot el cel, deia, semblava esser d'or i els nuvols eren d'una bellesa impossible de descriure, ni aproximadament. Se coloraven de vermell i de violeta. Al demunt de l'aigua, per la banda de ponent, volava un vol de cignes selvatges semblant a una llarga vela blanca. Se varen perdre en aquesta direcció. Després el sól va enfonsar-se dins la mar, i les lluissors s'apagaren sobre l'aigua i sobre ·ls nuvols.
 L'any següent, la tercera de les germanes va poder muntar a flor d'aigua. Era la més ardida de totes cinc. Va anar tot nedant, a un gran riu que 's llançava a la mar. Llavors va veure turons plantats de vinyes magnifiques. Castells i ciutats, se li apareixien a través de les forestes. Els ocells cantaven i el sól era tant calent, que sovint va aver de submergir-se dins de l'aigua per refrescar-s'hi la cara.
 En una petita cala va veure uns nens que s divertien tirant-se tots nuus dintre de l'aigua. La sirena auria jugat de bona gana amb ells, però va espantar-la un petit animal negre, un goç que va apareixer. Ella no n'avia vist mai cap. Va jaupar d'una manera tant orrible, que la dòna d'aigua va espantar-se i va assolir tot seguit l'alta mar. Per això, mai oblidaria les magnifiques forestes, els turons verdejants, ni els nens gentils que nedaven sense tenir cua de peix.
 La quarta de les germanes era la més timida. Va romandre molt temps nedant sobre les onades, no trobant res més bonic. Podia veure a moltes lleugues lluny entorn d'ella, i el cel era sobre ·l seu cap, com una immensa campana de vidre. Va percebre també navilis al lluny, però varen fer-li l'efecte de foques.
 Per cortesia, alguns dofins avien fet tamborelles davant d'ella, i unes balenes molt grosses avien llançat aigua pels llurs narils tant bé, que la fada creia estar voltada per centenars de fonts perlejantes.
 Va venir el torn de la cinquena de les germanes. Els seu aniversari era a l'ivern. Per això va veure coses que les seves germanes no avien vist la primera vegada. La mar semblava tota verda. Al seu entorn suraven enormes masses de glaç que, segons la seva expressió, brillaven com perles, però eren més grans que ·l cloquer de qualsevol iglesia. Tenien les formes més extranyes i resplendien com diamants. La princesa va posar-se sobre un dels més grossos. Els peixos nedaven pel seu entorn, mentres ella estava asseguda al demunt i el vent jugava amb els seus cabells.
 Cap a la nit el cel va cobrir-se de nuvols: va llampegar i va tronar. Les onades negres alçaven les grosses masses de glaç que resplendien a la claror dels llamps.
 Tots els vaixells varen desplegar les veles llurs. Per tot regnava l'engunia. La dòna d'aigua restava tranquilament asseguda sobre la seva massa de glaç contemplant els llamps que queien demunt la mar escumejanta.
 Cada vegada que alguna de les germanes muntava a flor d'aigua restava tota meravellada per allò que veia de més nou, de més bell. Però més tard, quan podien muntar-hi al seu arbitre, això ls devenia indiferent. Tornaven tot seguit al castell llur, i al cap d'un mes, ja deien que era al fons del mar on hi avien les més encantadores coses.
 Sovint, a la nit, les cinc germanes s'agafaven pels braços i muntaven a flor d'aigua. Tenien la veu més encisadora, més bella que qualsevol veu umana. Quan una tempesta s preparava i podien pensar en algun naufragi anaven davant dels navilis i cantaven amb les llurs veus encantadores, quant era ermós el fons de la mar. I pregaven als mariners que no tinguessin por de res i que les seguissin allà baix. Però ls mariners no u entenien i creien escoltar la veu de la tempestat. A més, no veien mai les esplendors submarines, perquè, quan el llur navili s'enfonsava, se negaven tot seguit i no eren més que cadavres que descendien a les pregoneses de les aigües.
 Quan les cinc germanes partien juntes a la nit, la més petita que s quedava sola, se les mirava i semblava estar a punt de plorar; però les dònes d'aigua no tenen llagrimes, cosa que es un sofriment més.
 — Si jo tingués quinze anys! — sospirava la petita fada, — prou u sé que estimaria aquest món d'aquí dalt i els omens que l'abiten!
 A la fi, va complir els quinze anys.
 — Ja ets gran, — va dir l'avia. — Vine que t guarniré com a les teves germanes.
 Li va posar sobre ls cabells una corona de nenufars cada fulla dels quals era la meitat d'una perla, i després va ordenar a vuit ostres que s'agafessin a la cua de la princesa com insignies de la seva alta alcurnia.
 — Tot això m fa mal!, — va dir la princesa.
 — S'ha de sofrir per esser bonica! —va dir l'avia.
 Ah! Amb quin gust la petita fada s'auria passat de l'ornament i de la pesanta corona! Molt més s'estimava les flors del seu jardí; però calia obeir.
 — A reveure! — va cridar llançant-se lleugera com una bola a flor d'aigua.
 El sól acabava de pondre-s quan va arribar-hi, però ls núvols eren encara d'un roig d'or i en el cel flamejant brillava amb els seus raigs l'estel de la nit. L'aire era dolç i fresc, la mar llisa com un mirall. Hi avia allà un gran bergantí de tres arbres. No tenia sinó una vela desplegada, car no se sentia ni un alè d'aire i els mariners reposaven. S'hi sentien musiques i cants i quan va caure la nit milers de fanals varen il·luminar-se.
 Semblava que les banderes de totes les nacions flotaven en l'aire. La fada va nedar aprop de les finestrelles dels costats de la nau i quan les onades l'aixecaven podia veure a l'interior.
 Hi avia molta gent ricament vestida, però l més bonic era un princep de grans ulls negres. No podia tenir més de setze anys. Era l'aniversari del seu neixement i per això s feia la festa. Els mariners dançaven sobre l pont i quan el princep va anar vers ells, més de cent coets varen ser llançats en l'aire. Varen aclarir com en ple dia, tant bé, que la fada espantada va capbuçar-se en l'aigua. Va treure novament la testa i li va semblar que les esteles plovien sobre d'ella. No avia vist mai semblants focs d'artifici. Grans rodes voltaven tot xiulant, els coets corrien dins l'aire blau, i tots se reflectien en la mar transparenta. Sobre l vaixell feia tanta claror que s distingia cada objecte i amb més raó els omens.
 Que era ermós el jove princep! Estrenyia les mans dels altres i somreia amigablement mentre la musica ressonava en el silenci de la nit.
 Era molt tard, però la princesa de la mar no podia allunyar els ulls del navili i del bell princep. Els fanals varen apagar-se. Ja no tiraven coets ni trets de canó. No se sentia altra cosa que la mar bruelant sordament. La dòna d'aigua s'estava asseguda demunt les ones, mirant sempre per les finestrelles de la nau.
 Però l vent va aixecar-se i el navili va posar-se en camí. Les veles s'inflaven l'una després de l'altra. Les onades devenien més fortes i uns grans nuvols negres s'acostaven. Tot seguit va llampegar i una tempesta espantosa va desencadenar-se. Els mariners varen abaixar les veles molt depressa. El vaixell caminava sobre la mar furienta. Les onades s'aixecaven com montanyes negres i gegantes que menaçaven estrellar-se sobre ls pals. Però la nau s'aixecava i tornava a caure en la mar escumejant. La dòna d'aigua trobava la cosa divertida, però ls mariners estaven tristos. El navili grinyolava, les fustes amples se doblegaven sota ls cops violents. L'arbre mestre va trencar-se pel mig com una canya, i el navili va caure de costat mentres l'aigua entrava a dins.
 La fada va comprendre llavores que ls omens estaven en perill: ella mateixa va aver d'anar amb compte amb les despulles que estaven dispersades. Un moment va fer tanta fosca que no va distingir res. Però, a la claror d'un llampec, va reconeixer cada una de les persones del navili. Va cercar sobre tot els ulls del jove princep i quan el navili va naufragar, el va veure com s'enfonsava.
 Va alegrar-sen primer, creient-se que l trobaria allà baix; però va recordar-se que ls omens no poden viure dintre l'aigua i així el princep ja seria mort quan arribaria al castell del seu pare. Ell morir? No, de cap manera! Va nedar entremig de les despulles oblidant completament que la podien matar. Va llançar-se sota l'aigua, va apareixer a la superficie, i va acabar per agafar el jove princep que apenes podia sostenir-se sobre la mar furienta. Els seus braços i les seves cames quasi ja no tenien força. Els seus ulls blaus se cloïen i s'auria mort si la dòna d'aigua no agués anat a ajudar-lo. Va aguantar-li l cap fòra de l'aigua, i va abandonar-se a la mercè de les onades.
 Al matí la tempesta avia passat, però no quedava cap rastre del navili. Vermell i radiant el sol va aixecar-se sobre la mar. El princep semblava viure encara, però ls seus ulls romanien closos. La dòna d'aigua va besar-li l front; li va semblar que era l'estatua de marbre del seu jardí.
 Va continuar besant-lo així, i desitjant ferventment que li tornés la vida.
 Va percebre llavores la terra amb altes montanyes blaves, en el cims de les quals brillava la neu com si hi aguessin cignes adormits. Al peu de les montanyes, vora la costa, hi avia magnifiques forestes verdes i una iglesia o convent (no 'u sabia de segur), però en tot cas una llar.
 Llimoners i tarongers creixien en el jardí i davant de la porta grans palmeres. La mar formava allà una petita cala on l'aigua era tranquila, però profonda i voltada de roques. Va nedar cap ad aquell indret amb el princep, va deixar-lo sobre la sorra més fina i nèta i va tenir l'atenció d'aixecar-li el cap.
 Totes les campanes varen tritllejar a la casa blanca, i un gran estol de noies joves varen sortir al jardí. La dòna d'aigua va nedar cap a les roques, darrera les quals va amagar-se. Va cobrir amb algues els seus cabells i el seu pit perquè ningú 's pogués adonar de la seva ermosa faç i va esperar què succeiria al jove princep.
 Poc temps avia passat quan una noia va anar allà. Va espantar-se de primer, però això no va durar més que un instant. Les altres varen anar a trobar-la, i la dòna d'aigua va veure que l princep reprenia l seu coneixement i somreia a totes les noies. Ad ella solament no li podia somriure i li avia salvat la vida. Però ell no n sabia res de tot això. Llavores el cor de la sirena va entristir-se i quan el princep va aver entrat a la casa, va submergir-se ella sota l'aigua i va tornar al castell del seu pare.
 D'alesores ençà va muntar a flor d'aigua al demati i al vespre, per veure l'indret on avia deixat el princep. Va veure collir els fruits del jardí, va veure la neu brillar sobre les altes montanyes, però no va veure més el princep i cada vegada tornava a la seva llar més afligida.
 El seu unic consol era asseure-s en el seu jardí, i passar els braços entorn de l'estatua de marbre que s'assemblava al princep Les flors ja no l'ocupaven; les deixava créixer per les avingudes i barrejar-se llurs tiges i llurs fulles a les branques dels arbres. A la fi, ja no va poder-se aguantar més. Va contar la seva pena a una de les seves germanes. Les altres també 'u varen saber, i amb elles algunes sirenes del veïnat, que eren llurs amigues. L'una d'elles sabia on era l princep i on se trobava l seu reialme.
 — Vine, germaneta! — varen dir les altres princeses.
 I, agafant-se pels braços, varen muntar en llarga filera fins a l'indret on era l castell del princep. El castell era bastit de pedres resplendents, i tenia grans graonades de marbre que descendien fins a la mar. Magnifiques cupules daurades ne coronaven el teulat, i entre les columnes que voltaven tot l'edifici, hi avia estatues de marbre que semblaven vivents. Per les altes finestres, se veien en les grans sales, precioses tapiceries de seda i meravellosos retrats de que ls murs estaven coberts. Al mig de la sala més gran rajava una font, els raigs de la qual anaven fins a la cupula de la teulada per on el sól aclaria l'aigua i les plantes que creixien a la piscina.
 La petita sirena ja sabia on abitava l princep. Va anar-hi molt sovint a passar el cap-vespre i la nit sobre l'aigua. Va nedar molt més lluny, en el país on les seves germanes no avien mai gosat anar. Anava fins a l'estret canal que vorejava l'esplendida terraça de marbre. S'hi asseia i esguardava el jove princep que s creia estar sol sota l'ermosa claredat de la lluna. El va veure sovint, a la nit, passejar-se al sò de la musica en el seu bastiment ornat de banderes. Sortia llavors del seu amagatall, i, quan el vent jugava a través dels seus cabells argentats, s'aguera pogut creure que era un cigne que desplegava les ales.
 Sovint, quan els pescadors anaven a la pesca a l'encesa sentia que deien bé del princep, i se sentia ditxosa d'aver-li salvat la vida quan anava saccejat i mig mort en mig de les onades, i s recordava amb quina joia avia estret el seu cap sobre l seu pit, i l'avia cobert de petons. Però ell no sabia res de tot això, i no podia consolar-la.
 Com més anava més estimava els omens, i més desitjava poder viure entre ells, el món dels quals li semblava més gran que l seu. Ells podien vogar en navilis sobre la mar, assolir les altes montanyes fins als nuvols; llur país, amb els boscos i els camps, s'extenia més enllà dels esguards. Hi avia tantes coses que volia saber, i a les quals les seves germanes no podien respondre! Va anar a trobar la seva avia, que coneixia molt bé l món de dalt: el nomenava el país del damunt de la mar.
 — Quan els omens no s neguen, ¿poden viure eternament? — va preguntar ella. — No moren com nosaltres dins la mar?...
 — Sí — va dir la vella: — han de morir, i la llur vida no dura pas tant com la nostra. Podem viure trescents anys; però, quan la nostra vida s'acaba, som canviades en escuma, i no tenim la nostra tomba entre els que estimem. La nostra ànima no es immortal; es per això que no tenim una segona vida. Som com les algues; tallades, no tornen a créixer més. Els omens, al contrari, tenen una ànima immortal que sobreviu aduc quan el cos es dins la tomba. Ella munta llavors a través els aires, fins a les estrelles lluminoses. Així com muntem a flor d'aigua per esguardar la terra, l'ànima umana se'n vola a les regions que no podem veure.
 — Per què no hem rebut una ànima immortal? — va preguntar tristament la sirena. — Donaria volenterosament els meus trescents anys de vida per ser ome durant un dia, i tenir la meva part en el món celestial.
 — Es impossible pensar-hi — va dir la vella. — A més, nosaltres som molt més ditxoses que no pas els omens!
 — Doncs, auré de morir i canviar-me en escuma! Llavores no sentiré més el cant de les onades? Ja no veuré més les belles flors ni l sol vermell?
 — No — va dir la vella — si es que un ome no t'estimi fins al punt que siguis més, per ell, que pare i mare. Si't dóna tots els seus pensaments i tot el seu amor, i que un clergue posi la teva mà dreta dins la seva per unir-vos per sempre més, la seva ànima passarà en tu i obtindras una part de la felicitat reservada als omens. Però això no pot ser; aquesta cosa que trobem tant bonica aquí baix a la mar, la nostra cua de peix, passa per lleig a la terra. Per ser bonic entre els omens, cal tenir dos peus pesants que nomenen cames.
 La sirena va sospirar i va mirar tristament la seva cua.
 — Vine — va dir la vella. —Anem's-en a divertir. Dancem i saltem durant els trescents anys de la nostra vida. Vertaderament ja n'hi ha prou. Apa, vine! Aquesta nit hi ha un gran ball al castell.
 Com de fet, s'avia desplegat una magnificencia de la qual no pot tenir-se la més petita idea a la terra. Els murs i els sostres de la gran sala de dança eren de vidre espès, però transparent. Centenars de muscles gegantins, vermells i verds, estaven posats a cada costat de la sala, i prop de cada un hi avia una teiera de llum blava. Així aclarien la sala, que semblava ser una mar de llum. Podien veure-s milers de peixos, petits i grossos, nedar contra ls murs de vidre. Alguns tenien les escates emporprades, altres d'argent i or. Al mig de la sala, passava una llarga corrent sobre la qual dançaven els abitants i les abitantes de la mar als dolços sons de llurs propris cants. Els omens no tenen tant belles veus. La més encantadora era la de la princesa jove. Tota la cort la va aplaudir. Un instant va sentir-se transportada de joia al pensar que tenia la veu més bonica que pot aver-hi a la terra i a la mar; però ben aviat va somiar amb el món de dalt. No podia oblidar ni l jove príncep ni l seu dolor de no tenir una ànima immortal. Es per això que va fugir del castell del seu pare; i, mentres hi cantaven i s'hi divertien, va asseure-s, tota desolada, en el seu jardinet. Va sentir, tot de cop, sons que anaven ad ella a través de les aigües.
 — De segur que es aquell en qui penso sempre — va dir ella; — aquell que estimo més que pare i mare, aquell a qui confio l meu destí. Ho vui gosar tot per conseguir-lo i per posseir una ànima immortal. Mentre les meves germanes dancen en el castell del meu pare, aniré a trobar la bruixa de la mar, davant la qual he tremolat d'espant fins avui. Potser ella podrà aconsellar-me i ajudar-me.
 Dient això va sortir del jardí i va anar a la caverna brugidosa, al fons de la qual vivia la bruixa. Mai avia pres aquell camí. No y avia allà, ni flors ni algues: no y avia més que sorra fina que s'extenia fins a la caverna on l'aigua feia remolins escumejants com la que passa sota una roda de molí. Va atravessar aquests remolins per arribar on vivia la bruixa. La seva casa era al mig d'una extranya forest. Els arbres i les mates eren polips, meitat animals, meitat plantes; aurieu dit que eren caps que creixien a la terra; però les branques semblaven llargs braços llefiscosos. La princesa va aturar-se espantada davant la casa de la bruixa. El seu cor bategava violentment: amb un xic més auria fugit. Però va pensar en el princep, i en l'ànima umana, i li va tornar el coratge. Va nuar els seus llargs cabells sobre la testa per impedir als polips d'agafar-los, va creuar les mans sobre l seu pit, i va lliscar tant depressa com pot fer-ho un peix a l'aigua, passant entre ls afrosos polips que exteníen vers ella llurs orribles braços. Va veure que cada un d'ells avia pres alguna cosa, i la guardava amb els seus centenars de braços com amb estenalles de ferro. Els omens que avien mort submergits dins la mar semblaven blancs com ossades. Hi avia també calaveres d'animals i aduc el cos d'una sireneta que avia sigut agafada. Això va ser el que més va espantar a la princesa de la mar. Va arribar tot seguit a un indret ple de maresmes, on xiulaven orribles serpents. Hi avia, al mig, una casa, construïda amb ossades d'omens negats. Al davant estava asseguda la bruixa, que donava menjar a un gripau amb la boca, com els omens ho fan amb els canaris.
 — Ja sé què vols — va dir la bruixa. — Es una bogeria per la teva part, però la teva voluntat serà feta. El mal serà per a tu, bella princesa! Has de desfer-te de la teva cua de peix, i al seu lloc tindras dos peus com els omens, per a que l princep t'estimi i parteixi la seva ànima amb tu. Arribes a temps, justament: la nit passada no auria pogut servir-te abans d'un any. Vaig a preparar-te la beguda. Tu nederas fins a la terra, arribaras a la platja, i la beuras d'una tirada. Tot-om que 't vegi dirà que ets la més bella noia dels omens. Tindras un caminar alat, més lleuger que l de qualsevol dançaire; però a cada un dels teus passos tindras la sensació que camines sobre l rostoll punxant i que ls teus peus sagnen. Si vols sofrir tot això, jo puc ajudar-te.
 — Accepto — va dir la sirena amb una veu tremolosa.
 I pensava en el princep i en l'ànima immortal.
 — Però pensa-y bé — va dir la bruixa. — Un cop auras pres la forma umana, no podras redevenir sirena: mai més podras tornar a veure tes germanes ni l castell del teu pare. I si no guanyes l'amor del princep fins a devenir-li més estimada que pare i mare, i fer unir les vostres dugues mans per un clergue per què sigueu marit i muller, no obtindras l'ànima immortal. Al matí que seguirà a les noces d'ell, el teu cos se trencarà i tu devindras escuma de la mar.
 — Accepto — va repetir la princesa, palida com la mort.
 — Però m'has de pagar, — va dir la bruixa — i no demano pas poc. Ets tu qui tens la veu més bella aquí al fons de la mar, i penses que podras servir-ten per enamorar el princep. Però es necessari que me la donis: vui que paguis el meu brevatge amb allò que tens de millor. Jo mateixa m veig obligada, per preparar-lo, a donar sang meva: però també serà fort com una espasa de dos tallants.
 — Però, si m prens la veu, què m quedarà? — va preguntar la petita sirena.
 — La teva bella presencia, el teu caminar alat, els teus ulls eloqüents — va dir la bruixa. — Amb això n'hi ha prou per seduir un ome. I bé! has perdut el coratge? Treu la teva llengueta, que jo la tallaré! Serà la paga de la beguda.
 — Siga — va dir la sireneta.
 I tot seguit la bruixa va agafar la seva cacerola per preparar el brevatge.
 — La netedat es una virtut — va dir aixugant la cacerola amb un manyoc de serpents.
 Després va estripar-se l pit i va deixar córrer la seva sang. Va afegir-hi, alesores, ingredient sobre ingredient. Una fumera espessa va aixecar-se. A la fi el brevatge va estar llest i era alesores clar com l'aigua.
 — Veus-el-aquí! — va dir la bruixa.
 Després va tallar la llengua de la petita sirena, que desde llavors no va poder parlar ni cantar.
 — Si ls polips volen agafar-te quan passis per la forest, — va dir la bruixa — arruixa-ls amb algunes gotes d'aquest liquid.
 La sirena no va aver de fer-ne ús. Els polips, espantats, reculliren llurs braços quan vegeren el brevatge que brillava, entre les mans de la sirena, com una estrella. Així va atravessar la forest i la caverna sense obstacles.
 Podia entreveure l castell del seu pare. Les teieres estaven apagades a la gran sala. Tots dormien profundament. No va gosar despertar-los, sobre tot ara que era muda i que ls avia de deixar per sempre; però va semblar-li que l seu cor se trencava de dolor. Va lliscar cap al jardí, va collir una flor en el terraplè de cada una de les seves germanes, va enviar cap al castell milers de besos, i va muntar a través l'aigua d'un blau fosc.
 El sól encara no s'avia aixecat quan el princep va pujar els seus bells esglaons de marbre. Feia un bonic clar de lluna. La petita sirena va beure l brevatge cremant, i va semblar-li que una espasa de doble tallant penetrava en la seva tendre carn. Va perdre l coneixement, i va quedar-se allà. Quan el sól il·luminava les ones, va despertar-se i va sentir un dolor cruent. Però davant d'ella y avia il jove princep; fixava en ella ls seus ulls negres. Llavores va adonar-se que la seva cua de peix avia desaparegut, i en el seu lloc tenia unes boniques cames blanques com no més una noia jove pot tenir-les. Però, al veure-s tota nua, va envoltar-se amb els seus llargs cabells com amb un mantell. El princep va preguntar-li qui era, i com avia anat allí. Ella va esguardar-lo amicalment, però molt tristament, amb els seus ulls d'un blau fosc, i no va poder dir-li cap paraula. El princep va agafar-la per la mà i la va conduir al seu castell. A cada pas que feia, com la bruixa li avia predit, li semblava caminar sobre agulles punxantes i sobre rostoll picant; però va aguantar el dolor sense queixar-se. Caminava prop d'ell lleugera com una bombolla de sabó, i ell, com els altres, va admirar el seu alat caminar.
 Va ser vestida amb vestits de seda i de mussolina. Era la més bonica del castell, però no podia ni parlar ni cantar. Ermoses esclaves vestides de seda i or varen venir a cantar davant del princep i dels seus reials pares. Cantaven totes l'una millor que l'altra i el princep donava l senyal de l'aplaudiment, picant de mans. La petita sirena estava tota afligida; sabia que ella cantava molt millor encara, i pensava:
 — Ah! si sabés que he donat per sempre més la meva veu per estar aquí, aprop d'ell!
 Després d'això varen dançar les esclaves al sò de la musica més deliciosa. Llavors la sirena va aixecar els seus ermosos braços blancs, va dreçar-se sobre la punta d'un peu, i, fregant el sòl, va posar-se a dançar tant joliuament, que no avien mai vist res semblant. A cada moviment la seva bellesa 's feia més valer i els seus ulls parlaven al cor més que l cant de les esclaves.
 Tot-om estava encantat, sobre tot el princep, que la nomenava la seva noia trobada. Però anava dançant encara que cada vegada que tocava la terra li semblava caminar sobre rostoll. El princep li va dir que s quedaria amb ell, i va obtenir el permís de dormir davant de la seva porta sobre un coixí de vellut. Va fer-li fer vestits d'ome, per a que pogués acompanyar-lo a cavall. Així varen passejar-se a través de les forestes oloroses on les verdes branques els acariciaven l'espatlla, mentre ls ocells cantaven en el fullatge. Va pujar amb el princep les altes montanyes; i quan els seus peus eren tant sagnosos que ls altres se n'adonaven, somreia i continuava muntant amb el princep fins que veien els nuvols sota seu com un vol d'aucells que se'n van cap als països calids.
 En el castell del princep, quan tots els altres dormien, ella 's posava sobre les llargues escales de marbre, vora la mar, i refrescava ls seus peus bullents a l'aigua freda. Això li feia bé, i li duia l record dels seus, allà, en les pregoneses. Una nit, tot de cop, les seves germanes varen aparèixer a flor d'aigua tenint-se pels braços. Cantaven dolcissimes cançons tot nedant. La petita sirena ls va fer un senyal. La varen conèixer, i li varen contar quant desolades avien estat de la seva partença. Desde llavores varen tornar-hi cada nit, i fins una vegada va veure la seva vella avia, que desde molts anys no havia muntat a flor d'aigua; va veure també l Rei de les Mars, amb la seva corona d'or sobre la testa. Tots dos varen extendre les mans vers ella, però no varen gosar acostar-se tant a la terra com les seves germanes.
 Cada dia la jove fada estimava més el princep, i ell la volia com se vol una noia bona i dolça; però no pensava pas a prendre-la per reina, i era necessari que fos la seva esposa per guanyar una ànima immortal, sense la cual cosa devindria escuma de la mar el dia que l rei se casaria.
 — No m'estimes més que totes les altres? — semblaven dir els ulls de la petita sirena, quan ell l'estrenyia en els seus braços i la besava sobre l front.
 — Sí — deia l princep: — ets la que jo prefereixo, perquè tens un cor excel·lent. Ets la meva amiga millor i t'assembles a una noia que vaig veure un dia, i que certament no tornaré a veure més. Jo anava en un navili que va enfonsar-se. Les onades varen dur-me a la platja prop d'un temple on nombroses noies estan donades al servei de Déu. La més jove va trobar-me a la platja i va salvar-me de la mort. No més l'he vista una vegada, però es la sola que jo puc estimar. Tu t'hi assembles i tu fas reneixer per mi la seva imatge. Està donada al servei del temple, però t'ha enviat a mi com un missatge d'amistat. No ns veurem mai més.
 — Ah! no sab que soc jo qui li va salvar la vida! — pensava la petita sirena. — Jo l'he portat a travers les onades fins al bosc on hi ha l temple. Vaig esperar, darrera una roca, que algú l trobés, i vaig veure venir la noia que estima més que a mi!
 Va sospirar profondament, car no podia plorar.
 — Aquesta noia està donada al temple: ell ho ha dit — va pensar tot seguit la petita sirena. — No n sortirà mai més i així no s trobaran. Però jo estic a casa d'ell i el veig cada dia. Vui servir-lo, estimar-lo, consagrar-li la meva vida.
 No obstant, se va parlar del casament del princep; deien que anava a esposar l'ermosa filla del rei veí. Es per això que varen preparar un superb navili.
 — Diuen que l princep vol visitar el país del rei veí, — deia el poble, — però no més vol veure la seva filla. S'emporta amb ell un nombrós seguici.
 La sirena removia l cap tot sovint: coneixia més que ningú les intencions del princep.
 — Sí, es per veure la princesa, que me 'n vaig — li avia dit: — però es perquè ls meus pares m'hi obliguen. Però no 'm forçaran a dur-la aquí com esposa. Sé per endavant que no puc estimar-la. Certament no s'assembla a la noia del temple. Si agués de prendre esposa, series tu, estimada noia trobada; tu, que ets l'imatge d'ella; tu, la d'ulls que parlen en lloc dels llavis!
 Dient aquestes paraules, li va besar la boca vermella, va jugar amb els seus llargs cabells, i va estrènyer el seu cap contra l propri cos. Al vespre, la pobra petita sirena, va somiar una felicitat umana i una ànima immortal.
 — No tens pas por de la mar, petita muda? — va preguntar-li ell quan va estar a punt el navili que avia d'emportar-sel.
 Amb això va parlar-li de les tempestes, dels meravellosos peixos de la mar. Ella somreia escoltant-lo; sabia millor que cap ome què passava en les profunditats.
 Una nit de lluna, quan totom dormia, tret el pilot, va decantar-se sobre l pont i va mirar a través de l'aigua transparenta. Va creure-s mirar el castell del seu pare. La vella avia era allà, esguardant la quilla del navili a través de les onades furientes. Tot de cop les germanes van aparèixer a flor d'aigua, i, mirant-la tristament, varen extendre les mans vers ella. Va fer-los un senyal amb les mans i va voler explicar-los que era ditxosa; però al moment el gat-de-mar va aparèixer, i les germanes varen submergir-se sota l'aigua. El jove va creure que no era altra cosa que l'escuma de les onades. L'endemà al matí, el navili arribava al port de la gran ciutat del país veí. Totes les campanes tocaven; els soldats feien la parada, amb les banderes desplegades i les baionetes al canó del fusell. Cada dia va aver-hi noves festes. Els balls i les reunions se succeïen, però la princesa encara no y era. Deien que era lluny, en un temple on s'instruïa de totes les reials virtuts. A la fi va arribar. La sirena estava tota encuriosida de veure la beutat tant celebrada. Va aver de reconeixe-u: mai avia vist persona tant amable. Tenia la pell tendra i fina, i darrera les celles, llargues i negres, els ulls d'un blau fosc que resplendien.
 — Eres tu! — va cridar el princep. — Eres tu que 'm vas salvar quan estava desmaiat sobre la platja? I va estrènyer la seva estimada en els seus braços.
 — Que soc ditxós! — va dir a la sirena; — La més gran felicitat que podia somiar m'ha sigut concedida. Tu te n'alegraras amb mi, tu, la millor de les meves amigues!
 La princesa de la mar va besar la mà del princep, però va sentir rompre-s el seu cor. El dia del casament seria morta i canviada en escuma de la mar.
 Totes les campanes varen repicar joiosament. Els eralts passaven pels carrers publicant el casament. Sobre tots els altars cremaven olis olorosos en precioses llanties d'argent. Els clergues feien balancejar els encencers. Els dos nuvis, amb les mans agafades, varen rebre la benedicció del bisbe. La petita sirena, vestida de seda i or, portava la cua de la princesa. Però no sentia la musica magnifica, ni va veure res de la cerimonia santa. Pensava en la seva nit de mort i en tot allò que perdia en el món.
 La nit mateixa els dos esposos varen anar a bord del navili. Els canons tiraven; les banderes flotaven. Al mig del bastiment estava posada la tenda reial ornada d'or i de porpra. Era allà que ls dos esposos avien de passar la nit silenciosa.
 El vent va inflar les veles, i el navili va lliscar sobre la mar transparenta.
 Quan va ser fosc, varen encendre teieres, i els mariners varen dançar gaiament sobre el pont. La petita sirena va recordar-se de la primera volta que avia muntat a flor d'aigua, i en la qual avia vist una festa magnifica i joiosa com aquesta. Va tenir el coratge de dançar. Lleugera com una oreneta, va fer-se admirar de tots; mai avia dançat tant bé. Li semblava posar els peus sobre rostoll picant, però no u sentia: un altre dolor més cruent estrenyia el seu cor. Sabia que era la darrera nit que veia aquell per qui avia deixat els seus pares i el seu palau, donat l'ermosa veu, i cada dia soportat torments infinits sense que ningú n'agués agut esment. Era la darrera nit que respirava l mateix aire que ell, que veia la mar profunda i el cel atapaït d'estrelles.
 Una nit profunda i eterna, sense conciencia i sense somni l'esperava, ja que no tenia ànima immortal i no podia obtenir-ne una.
 Tot va ser festa en el vaixell fins a mitja nit. La pobra sireneta reia i dançava amb la mort dintre l'ànima. El princep abraçava la seva ermosa esposa; ella jugava amb els seus cabells negres; i, fent bracet varen anar a prendre l llur repòs a la tenda. Tot va ser quietut en el navili: tant sols el pilot estava al timó.
 La petita sirena passava l seu braç entorn dels cordatges i esguardava cap a orient les lluissors de l'alba. Sabia que l primer raig del sól li donaria la mort.
 Tot de cop va veure les seves germanes sorgir de l'aigua. Tenien l'aire tant trist com ella; els llurs cabells llargs ja no flotaven al vent; avien sigut tallats.
 — Els avem donat a la bruixa per salvar-te de la mort avui. Ens ha donat un punyal: vet-el-aquí. Mira que es afilat! Abans que l sól s'aixequi has d'enfonsar-lo en el cor del princep, aixís que la seva sang correrà sobre ls teus peus, se canviaran en cua de peix. Devindras sirena, saltaras a la mar, i podràs viure-y, els trescents anys, fins al dia que seras canviada en escuma. Però vés depressa! ell o tu heu de morir abans que l sól s'aixequi. La nostra avia té tanta pena per culpa teva, que ls seus cabells grisos han caigut, com els nostres, sota les estisores de la bruixa. Mata l princep i vine! Però vés depressa. Veus aquesta ratlla vermella en l'oritzó? Dintre pocs minuts el sól s'aixecarà i tu moriras.
 Varen sospirar profondament i varen submergir-se dins la mar.
 La sirena va apartar la cortina de porpra de la tenda i va veure la jove esposa que dormia sobre l pit del seu espòs. Va abaixar-se i va besar el seu ermós front; va mirar el cel on les lluissors de l'alba s'emporpraven cada vegada més; va mirar el punyal, que tenia a la mà; després va enviar les seves mirades al princep, que en el somni deia l nom de la seva esposa.
 Sí! Ella sola ocupava l seu pensament!
 El punyal tremolava a la mà de la petita sirena. De sobte l va llançar a la mar.
 Se varen veure tremolar gotes de sang d'un roig fosc.
 Una darrera vegada va mirar el princep; després va deixar-se caure dintre l'aigua, i va sentir el seu cos desfer-se en escuma.
 Al mateix instant el sól floria sobre la mar.
 Els seus raigs dolços i calids, varen caure sobre l'escuma morta i freda, i la sirena no va sentir la mort. Va veure l sól clar.
 Al damunt d'ella planaven centenars de sers transparents, a través dels quals ella va veure les veles blanques del navili i els brillants nuvols rojos.
 El parlar d'aquests sers era melodiós, però tant eteri que cap ome no l pot sentir, així com cap esguard terrenal els pot veure. Sense ales, se sostenien pel sol efecte de llur lleugeresa. La petita sirena va veure que ella tenia una forma semblant a la llur i que sorgia de més a més de l'escuma de la mar.
 — On soc? — va demanar amb una veu semblant a la dels sers aeris, tant eteria que cap veu umana no podia ser-li comparada.
 — Entre les filles del aire — varen dir les altres. — Les sirenes no tenen ànima immortal, i no poden obtenir-ne una si no guanyen l'amor d'un ome. Llur existencia eternal depèn d'un altre. Nosaltres, filles de l'aire, no tenim ànima immortal; però amb bones accions podem obtenir-ne una. Volem cap els països calids, on viu la pesta; hi anem a socórrer els omens. Espargim en l'atmosfera l perfum de les flors i els guarim . Quan durant trescents anys hem fet tot el bé que està en el nostre poder, obtenim una ànima immortal, i podem disfrutar de la felicitat eterna de l'ome.
 — I jo?
 — Tu, pobra petita sirena, has sofert tant i has fet tant de bé, que t'has tornat filla de l'aire, i ara pots, fent bones accions durant trescents anys, obtenir una ànima immortal.
 La petita sirena va aixecar vers Déu les mans transparentes, i per primera vegada ls seus ulls s'ompliren de llàgrimes.
 Sobre l navili, el brugit i l'animació varen començar. Va veure l princep i l'ermosa princesa que la cercaven; inquiets miraven l'aigua escumejanta com si sabessin que s'avia llançat a les onades. Invisible la sirena va besar el front de la princesa, va somriure al princep, i va volar amb les altres filles de l'aire sobre un nuvol roig que passava pel cel.
 — Dintre trescents anys planareu així en el reialme de Déu!
 — Podem ser-hi abans — va dir una de les filles de l'aire.
 — I com? — va preguntar la sirena.
 — Llisquem invisibles en les cases dels omens, on hi ha nens i cada vegada que n trobem un de gentil que es l'alegria dels seus pares i mereix el llur amor, Déu escursa l nostre temps de prova. El nen no sab que volem en la cambra, i quan podem somriure de plaer a l'estimat menut, un any ens es perdonat dels trescents. Però cada vegada que trobem un nen poc onest i dolent, hem de vessar llagrimes de tristesa i el nostre temps de prova es allargat d'un dia.