La fi de Serrallonga

Aquest text tracta sobre una composició de Josep Aladern. Per a altres versions, vegeu Serrallonga.

---

LA FI DE SERRALLONGA

La fi de Serrallonga

DRAMA HISTÓRICH EN UN ACTE

(basat en un epissodi de la historia de Serrallonga)

DE

Joseph Aladern

——————
Estrenat ab éxit en la societat JOVENTUT REUSENSE
lo dia 3 d' Abril de 1898
——————


BARCELONA
BIBLIOTECA DE LO TEATRO REGIONAL
Ronda de S. Pere, 19 y 21, 1.er 1.
1898

DEDICATORIA
———————

Al historiayre y poeta catalá

En Victor Balaguer

Mon estimat senyor: De petit, vaig llegir son llibre Don Juan de Serrallonga, y impresionat per un de sos epissodis, vaig ferne un drama. L' obra, com fruyt d' una inteligencia de noy, va sortir mal feta y mal escrita; avuy, impulsat per alguns amichs, la he buscat entre mos paperots, l' he corretgit com mon poch temps y mon poch saber m' han permés, y aqui vos la presento com á un amich antich á qui ya regoneixereu al primer cop de vista.
Soch de V. devot amich.

Joseph Aladern

Reus, 22 Maig 98.

REPARTIMENT

personatjes	actors
__	__
JOANA .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	María de las Neus Canaval
SERRALLONGA .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	Pau Vila
D. CARLES .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	Francisco Blanxart
D. SALVI .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	Esteva Cardona
ROBERT .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	Antón Sabaté
FADRÍ DE SAU .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	Joseph Estivill
TALLAFERRO .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .	Francisco Trillas
Cuatre soldats que no parlan.
Una veu.

_______

Ningú podrà representar, traduhir ni reimprimir aquesta obra sens permís.

Don Joan Molas y Casas, director de la Galería titulada Propietats Dramáticas y Líricas,— quals oficinas se troban en lo carrer del Hospital, núms. 12 y 14, segón pis,— es l'únich encarregat d' aquesta obra, y ab ell deurán entendres totas las empresas y societas particulars que vulgan representarla. Queda fet lo dipósit que prevé la lley.

Imprempta de M. Galve, Aviñó, 18.— BARCELONA

ACTE ÚNICH

L' escena representa una sala sepulcre. Al enfront del escenari y arrimat al teló del fondo, hi ha un sepulcre, que es lo de la familia de don Bernat de Serrallonga, ab una estatua ajeguda á sobre. Al costat del sepulcre una porta ab una escala que baixa del carrer. Al costat, derrer terme, una de petita que dona als baixos de la casa. La estancia estará á las foscas.

ESCENA PRIMERA

ROBERT y CARLES

(Al cap d' una llarga pausa baixa en Robert ab una llinterna y després de aver regonegut be l' estancia, dirigintse á l' escala, dirá:)

Rob.	Avant, l' estancia está sola, Don Carles, podeu baixar.

Car.	(Desde dins). Tornahi, segur vull estar, un cop sol no m' aconsola;

Rob.	Es per demés.

Car.	Al instant. Quan jo mano es que convé.

Rob.	(Torna á regoneixerho tot).

Igual, igual que primé, per tot un silenci gran. (A la porta). Senyó, ho repeteixo, avant.

Car.	¿Ja ho has mirat ben mirat?

Rob.	Sols la mes gran soletat regna á casa de Don Joan.

(Dit aixó deix la llanterna al peu del sepulcre de manera que la estatua quedi en la sombra. Baixa D. Carles acompanyat de dos criats, y al adonarsen de l'estatua retrocedeix espantat).

ESCENA II

'Ls mateixos

Car.	Socorro! Traidor!

Rob.	Jamay! ¿Qué es aixó? ¿á qué us apura?

Car.	(Tornant en si). Res, Robert, la sepultura... aqueixa estatua...

Rob.	Es estrany. Recelós aqui veniu, vos, un hom de tan gran cor espantarse aixis d' un mort, d' una pedra!... M' aturdiu!... sembla estrany!...

Car.	La rahó 't sobra, mes no 't deu causá extranyesa, l' efecte de la sorpresa ha estat sol; are 'm recobra mon cor la serenitat y si en aquest propi instant se presentés D. Joan... ¡ay d' ell!

Rob.	Je, je, je...

Car.	Insensat! ¿vols burlarte acás de mi?

Rob.	No, pero casi 'm feu creure que si 'l ribesseu á veure corrents marxavau d' aquí.

Car.	Miserable, no sabs tú la meva brillant historia y 'ls meus fets tan plens de gloria? ¿M' ha espantat jamay ningú?

Rob.

No sé, D. Carles, mes veig des que soch entre vosaltres, fets d' un modo tan estranys que no veya á la montanya, allí, anant ab Serrallonga, ningú d' ells desconfiava, si 's temían traïcions s' esperavan cara á cara; regnava allí la noblesa mes lleal y catalana, y ni temían la mort ni 'l contrari ens espantava com no espanta al que defensa lleal, una causa honrada.

Car.	¿Voldrás dir que som traydors aixís, ab bonas paraulas?

Rob.

D. Carles, no se si ho sou, mes sí us dich ab bona parla que aixó d' anar d' amagat ab las forsas amagadas, y tremolar per no res y á cada pas espantarse, me fa despertar al cor unas veus fondas, passadas, que 'm diuhen que no vaig bé, que dech torná al camí d' antes, y quan es lo cor que ho diu prou rahó tindrá, D. Carles.

Car.	Te pesa aqueix compromís? vols endesdirte del tracte? Ab tal cas no hi tornarás ab ton amo á la montanya.

Perque 'm creguis generós, si es que 't sembla poch la paga, la tens doble.

Rob.	¿Mil escuts?

Car.	Mil escuts, no pots queixarte; mes si reculas, traidor, tinch butxins per degollarte, ó penjarte dalt d' un pí com un bandoler infame.

Rob.	Me pesa... mes... endevant, mil escuts no sempre 's guanyan, mes també vos hi guanyeu, Serrallonga aixís acaba; los disgustos que us ha dat be valen aquesta paga.

Car.	A ton lloch sens perdre temps.

Rob.	Vaig á cumplir lo que 'm mana. (Se 'n va)

Car.	(Cridant prop de l'escala) D. Salvi!

ESCENA III
D. CARLES y D. SALVI

Sal.	(Baixant ab dos soldats)    Senyor, al punt vagi ordenant l' emboscada; som pochs, es cert, mes á braus á mos soldats ningú 'ls guanya.

Car.	No visquem tant confiats que á cops lo mes segur falla. Serrallonga no dorm pas, la terra aquesta es trencada, lo sol ja fa temps qu' es post y la nit molt negra avansa y fins tinch por d' eixos pins

que en lo cor de la montanya poden amagar als seus bandolers, traydors y lladres. Fins que me 'l veuré lligat no tindré tranquila l' ánima.

Sal.	¿Es que us fa por D. Joan?

Car.	Serrallonga no m' espanta, mes no confío ab Robert y 'm fa por una emboscada. Ah, no! no m' espanta á mí ni D. Joan ni ma germana, lo que m' espanta, ja 't dich, son los pins d' eixa montanya que poden los bandolers amagar devall sas ramas y per no ser presa d' ells es precís obrar ab manya.

Sal.	D. Carles, parlanvos clar, estos temors no m' agradan; jo avesat sempre á lluytar llealment y cara á cara, no tinch por de traïcions ni de cap pí ni montanya, sempre penso que vindrá qui vulga, á creuhar sa espasa ab la meva, y qui no ho pensa de ser un cobart no passa.

Car.	Tú m' insultas!

Sal.	No ho cregueu, si obreu mal, tindréu la paga, lo que 's á mi me repugna fins lo fer aqueix vil acte; jo m' estimaría mes buscarlo per la montanya.

Car.	Salvi, Salvi, qui diría que á qui ab gran respecte 't tracta tú, deixant de ser lleal faltesis així á qui 't mana! Qui diría que sent jo lo gobernador D. Carles, en lloch de postraus als peus

del alt poder que m' ampara com á lloch tinent del Rey en la terra catalana, fins lo vasall mes humil me puga escupí' á la cara! ¡Sembla que gosi tothom en contra mi rebelarse!

Sal.	D. Carles, parlo ab lo cor, la rahó crech que m' ampara.

Car.

Salvi, Salvi, jo no puch ni dech tampoch rebaixarme fins al miserable extrem que m' he vist en esta estancia. Sols calía que després, d' empendrem la noble tasca de purgar aquesta terra del criminal mes infame, me sortissen d' entre 'ls meus enemichs per destorbarme. Tot plegat s' acaba avuy, la lley té de ser sagrada, y per qui no la cumpleix, la forca está preparada.

Sal.	Sabeu que may he faltat, y si goso així á parlarne es que 'm sab greu que tracteu á Serrallonga de lladre, quan de sa noble familia la noblesa te heredada.

Car.	Que poch que 'l coneixes, Salvi.

Sal.	Lo conech finses à l' ánima. Es un esprit revoltós que suspira, que batalla en contra 'l poder del Rey que no voldría á sa patria. Gent aixís sempre ha tingut nostre terra catalana, no sufreixen cap poder, l' independencia 'ls encanta, no trobantla en la ciutat se 'n van cap á la montanya:

heus aquí tot lo seu crim.

Car.	Es crim gran contra la patria.

Sal.	Mes per qué traïrlo donchs pera castigar la falta? Us ho torno á repetir, aixó 'm repugna, D. Carles.

Car.	Y per qué?

Sal.	Prou ho sabeu.

Car.

Esplicat.

Sal.	M' esplicaré, mes es precís que primé la má á vostre cor poseu. ¿Ja haveu vos reflexionat, D. Carles, eixa injusticia?

Car.	No es injusticia, es justicia!

Sal.

Si ho voleu vos, acabat. (Pausa) Pero vos, ab tot y aixó per agafarlo 'l trahiu y crech qu' es que no teníu prou pit per dirli: aquí só. Com la guineu á sa presa penséu pendrel á traició y aixó no está bé, oh, no! es mancansa de noblesa. D. Carles, ¿no tremoleu al pensar ab 'questa feta tant traydora y tant mal feta? Potser no temeu á Deu? Jo no puch aixó sufrir, m' haveu fet obrá una cosa tant criminal y odiosa que fins crech vaig á morir. Vos, al ser noble y honrat com voleu suposar are, lo voldriau cara á cara en mitj d' un lleal combat. Are no, sense medir ab son bras vostre valor, obreu com obra 'l traydor al seu contrari al ferir.

Car.

¡Calla!

Sal.	Que calli voleu, sols aixís tindréu victoria.

Car.	¡Tinch de vomitar l'escoria que bull dintre del pit meu! (Pegantse al pit) Es tart; al puesto tothom!

Sal.	(Oh! no se qui 'm fa cumplir!)

Car.	L' escarment ha de venir! sembla que se 'm giri 'l mon! (Pausa) (D. Salvi y 'ls soldats s' amagan dins de la estancia del costat)

ESCENA IV

D. CARLES, aviat ROBERT

Car.

Gracias á Deu que tot sol me veig en aquesta estancia, deslliurat d' impertinents que no 's cansan d' insultarme, sens compendre la grandesa y noblesa d' aqueix acte de fer perdre 'l bandoler que m' ha robat la germana y assessí sense conciencia dels contraris de sa causa. Per fer perdre un home aixís tots los crims son pochs encare. (Sorprés) Sento passos.

Rob.	Mi senyor.

Car.	Ola, ets tú, Robert, ¿qué passa?

Rob.	Desde la torre, observant vers la direcció donada, he vist bellugar com sombras,

y he sentit com veus humanas. Sapiguent que avuy vindrá tal cop es ell que s' atansa.

Car.

Ell será.

Rob.	Ja es ben aprop.

Car.	Donchs al puesto tots sens falta. ¿Ja sabs las ordres?

Rob.	Molt bé. Mil escuts.

Car.	No 't farán falta. Fins al sentir la senyal que no 's bellugui una rata, lo deixarem esplayar plorant als peus del seu pare.

Rob.	Don Carles, yo tinch un dupte que casi, casi m' espanta.

Car.

Quin es?

Rob.	Y si Serrallonga vingués acompanyat d' altres? Si ab ell vingués lo Fadrí de Sau ó be la Joana, y vinguessin tots armats?

Car.	(Pensatiu) Llavors fora feina llarga, pera estalviá haverhi sanch, per no matá á ma germana esperaríam quiets poguer marxar altra vegada.

Rob.	Mes no, ni que vingan molts ell te intenció de quedarse tot sol á pregá y plorar 'n aquí als peus del seu pare, y aixís que ell se quedi sol...

Car.	La consignia está donada y no es hora de fer temps, que Serrallonga s' atansa.

Rob.

Sentiu?

Car.	Si, se sent parlar detrás mateix de la casa.

Rob.	Serán ells.

Car.	Tothom al punt; vina aquí dins ab los altres. (Entran á la porta del costat)

ESCENA V

SERRALLONGA, JOANA, FADRÍ DE SAU y TALLAFERRO

(Després d' una llarga pausa apareix Serrallonga, Joana, Fadrí de Sau y Tallaferro, aquest ab una llanterna á la má. Serrallonga ab veu solemne y reposada dirá:)

Serr.

Oh soletat! quanta ditxa sent mon cor dins d'esta casa! Ningú, ningú pensaría, ningú pot imaginarse que per mí eixa estancia fosca es un sol que tot ho aclara. Desde aqueix sagrat sepulcre que restos estimats guarda fins á aqueixa volta humida que ma vella casa aguanta, tot, tot es per ma memoria un llibre escrit ab caracters d'or, que pera mon consol lo cel un dia va darme. (Pausa) Sols jo, sols jo puch saber lo que sofreix la meva ánima al recordá 'ls jorns tranquils de ma infantesa anyorada. (Pausa.) (Joana está desconsolada). Ploras, Joana ¿per qué? per qué ploras, ma Joana?

Joana

Ah! no tinch jo de plorar! un cor fort Deu va donarme mes veyente á tú sufrir de dolor lo cor me salta.

Fad.	No ploreu, no ploreu mes, que fins me destrosséu l' anima.

Joana

Cóm vols que no plori si mon consol es plorar, Jaume.

Serr.

Portéu al cor la tristesa.

Fad.	Es gran pena.

Tall.

Es gran desgracia.

Fad.	Mon cor avesat á anar entre boscos y montanyas, no havía sofert ja may lo dolor que sufreix ara.

Joana

Igual me passa, Fadrí; no hauría jo de queixarme havent jurat aquell día quan vaig eixir de ma casa; pro á voltas venen tals cops que no poden aguantarse, y aquest d' are es un dels tals que 'l cor ha volgut trencarme.

Serr.

Esposa meva, per qué tanta pena t' aclapara quan me veus al teu costat sens temor d' abandonarte? ¿Per qué al marxarnos m' has dit que no plorarías, y are has de plorar? Oh, no ploris, fesme aqueix favor, Joana. Te pesa ya aqueixa vida que portém tan agitada? ¿Vols tornar á la ciutat á fer vida regalada?

Joana

Oh Joan! ¿Qué dius? ¡No ho crech! ¡Desgraciat! ¿Vols enganyarme?

Serr.

¡Ja may!

Joana

Donchs digas, per qué fas estas preguntas vanas quan ja sabs que moriría gojosa pera salvarte?

Oh, no! no! no! no pot ser, será tal cop que m' enganyas, que ets fals!...

Serr.

Joana! per Deu! (L' abrassa) de mi duptes? ¿Quina causa te fa pensar, amor meu, que jo may puga olvidarte?

Joana

Juram, juram que m' estimas, curam eixa punyalada que aquí dins al mitj del cor m' has clavat ab tas paraulas.

Serr.

Al devant d' aqueix sepulcre ahont reposan los meus pares, t' ho juro!

Joana

Sí, sí, es vritat tú no pots may enganyarme. Mes alegrat.

Serr.

La tristesa del meu cor es incurable. Sols la puch aliviar plorant als peus del meu pare, que sos restos, sacrosants, reposan baix d' aqueix marbre.

Joana

¿Vols plorar?

Serr.

Sí; t'ho demano, es balsam per consolarme. Vina prest, Jaume, als meus brassos que tinch ganas d' abrassarte, á tú 'l company mes fidel en nostra campanya santa.

Fad.	Oh, no, Serrallonga, no; que lo meu destí aquí 'm clava; jo no deixo al capitá.

Serr.

Fadrí, avuy tens de deixarme; respecta avuy lo meu cor; lo meu cor es qui ho reclama.

Fad.	No, may. Sabeu que Robert fa alguns dias ja que 'ns falta; ell sabía 'ls nostres plans, y os pot armá una emboscada.

Serr.

No hi pensis.

Fad.	Es un traidor. Ja ho sabéu d' altres vegadas: ell us ha de vendrer, ell, y pot ser á horas d' are ja está tramant lo teixit, hont presoner heu de caure. Jo no us deixo, vull morir á vostres peus defensantne lo meu capitá.

Serr.

Fadrí; jo t' ho estimo, 't dono gracias; mes are 't mano sortir, y no dich cap mes paraula.

Fad.	Serrallonga, quanta pena!

Serr.

No t'entristeixis, no, Jaume. Vina Tallaferro.

Tall.

Joan, qué voléu?

Serr.

També abrassarte.

Tall.

Ah! bon capitá, que trist me posan vostras paraulas.

Serr.

Esposa, cuanta amargura lo cel ha volgut donarme! Aneu, aneu á Caroz, que ben prop d' aquí s' encuantra, y á mi deixeume esplayar aquí sol ab los meus pares.

Joana

Joan, per Deu!

Serr.

No, no parlis.

Joana

No, no vull abandonarte, sempre, sempre á ton costat morta y viva vull estarne.

Serr.

Esposa, per mon amor concedeixem esta gracia.

Joana

¡Per Deu!

Serr.

Vull quedarme sol, soletat mon cor demana. ¿No m' estimas?

Joana

¡Deu del cel!

Serr.

Aneu.

Joana

Un abrás me falta.

Serr.

Adeu, esposa.

Joana

Adeu, Joan.

Serr.

Adeu, amichs de mon ánima. (Marxan)

ESCENA VI

SERRALLONGA, aviat una veu

Serr.

Oh soletat, qué dolsa es ta presencia en esta estancia santa de ma casa! Qué plenas de consol y de tendresa van venint á mos ulls are las llágrimas! Un foch ardent que mon semblant arbora va encenent lo meu pit que sento batre, y eixas gotas de suor, cada goteta una copa es del fel que 'l cor me llansa. Per un costat lo mur de vella torre y per altre 'l sepulcre del meu pare, lligat me veig com pres entre cadenas ab lo recort de festas ja passadas. Aquí vegi 'l primer llum de ma vida, aquí vaig vindre'l mon plé d'esperansas, y aquell gosar en alas de ditxa s' ha convertit per sempre en vall de llágrimas. M' apar veurer aquí d' armas la sombra que al sepulcre m' arrastran del meu pare, y convertir presento eix niu de ditxas en mansió de la mort, hont tot acaba! Somni febrós! de dins la sepultura veig alsar poch á poch lo fret cadavre, derrera d' ell segueixen ab tristesa los sers aymants de mon passat llinatge, y tots plegats, mirantme, apart qu'hem cridan

y 'm demanan tots junts que 'ls acomnyia, y estirantme ab amor, mas vestiduras m' empenyan á la fossa sacrosanta. Me sembla veure un cap que sol belluga rebotent per de sobre aqueix fret marbre, y mes enllá una destral sangrenta que una ma vil acaba d' abaixarla. Y també oviro un cos de sanch ja freda que un butxí ab un sagnant sudari tapa, y mirant á sos peus la fossa oberta hi llensa sens compasió lo fret cadavre. Jo sento la destral que 'm talla 'l coll, y la fossa á mos peus que'l pas me talla, y entre sombras me veig venir la mort empenyentme al sepulcre ab freda dalla. Ah! no tardéu per Deu, no tardeu mes, veníu, sombras, veníu á sepultarme! Y qué dolsa es la pau d' aqueix sepulcre, y qué amarga es la vida... que trista l'esperansa!

(Dit aixó se deix anar sobre 'l sepulcre abrassantse ab l'estátua de D. Bernat. Al cap d' una pausa de gran silenci se sent una veu llunyana que canta ab música de la cansó popular «Los Segadors:)

Veu	La patria te un defensor que Serrallonga 's nomena, defensor mes noble y brau may l' hem tingut á la terra; visca molts anys, defensor de la terra, visca molts anys. De la gent del capitá també se 'n contan proesas tots son minyons atrevits,

tots son gent de gran empresa; visqueu molts anys, defensors de la terra, visqueu molts anys. Entre la gent que 'l segueix Robert un se 'n anomena, y Robert es lo traidor que á Serrallonga ha de vendre. Robert es fals, defensors de la terra, Robert es fals. Defensors de Catalunya, no dormiu en vostra empresa, vigileu al mal traidor que la patria 's podrá perdre, visqueu molts anys, defensors de la terra, visqueu molts anys.[1]

Serr.

(Alsantse) Que acabo de escoltar? veu misteriosa que endevinas potser tot quan me passa, coneixes lo traidor com jo 'l coneixo, quí sab si m' ha de vendre abans de gayre! Avuy ferit al cor per eixa escena sento aquí dins la vida ya cansada, y ansío reposar encar que sía lo repós d'eix sepulcre que m'esguarda. Ni forsa ja'l meu bras te per l' empresa, puig que llanguit fins l' arma deixa caure. Sols ho sento per tú, oh Catalunya, esclava de las lleys de terra estranya! Per tú també, també per tú pateixo lo meu constant amor, ma ben aymada,

que sense defallir tants nits y días t' he vist al meu costat per la montanya. Per vosaltres també, oh amichs caríssims que al meu costat he vist sempre sens falta pera venjar agravis d' eixos nobles feudals de nostra terra catalana. Hem lluytat, si, hem lluytat, sas malifetas molts cops foren per naltres ben venjadas, mes me sento morir, aquí 'l cor sento agloparse la sanch del meu bon pare y en sos brassos no mes la pau qu' anyoro podré trobar, Deu méu... oh pare, pare!...

(Al dir aixó cau altre volta abrassat sobre 'l sepulcre del seu pare. Al cap d' una pausa se sent un xiulet y surten precipitadament Fontanellas ab dos soldats y per l' escala també baixan dos soldats mes ab las armas encaradas. S' apoderan de Serrallonga y 'l lligan)

ESCENA VII

FONTANELLAS, quatre soldats, CARLES y ROBERT

Fon.	Rendeixet al rey.

Serr.

(A Robert) ¡Traidor!

¡Ja 's lograt lo que volías!

Rob.	(Girantse d' esquena) ¡Deu, que he fet!

Serr.

Malehit sías! ¡tot pel miserable or!

Car.	Lligueulo fort.

Serr.

Com voléu, Carles, que fugi d' aquí si m' heu vingut á trahí? No tinguéu cap por, lliguéu. Espero la mort tranquil ja que 'm matéu á traició com voléu que d' un traidó puga defensarme?

Car.	Vil! y covart! lladre d' honor, que á ma germana has robada, toma aquesta bofetada. (Li pega)

Serr.

Miserable.

Rob.	Está mal dada! D. Carles, no feu aixó.

Car.	Oh, la rabia 'm desespera.

Serr.

La venjansa ya vindrá oh! Deu, Deu m' ha de venjar d' eixa injusticia rastrera.

Fon.	Ja está segur, ¿qué 'm de fer?

Car.	Sense perdre temps á fora.

Serr.

De ma mort s' atansa l' hora, tranquil l' espera 'l meu ser.

(Prenen á Serrallonga lligat de brassos. Aixís que D. Carles va pera marxar derrera de ells, Robert lo deté)

ESCENA VIII

ROBERT y CARLES

Rob.	D. Carles!

Car.	Que vols, Robert?

Rob.	La paga que m' heu promesa, mil escuts.

Car.

Ab gran franquesa, te, son ben teus, es ben cert. (Li dona una bossa) Tú podrás viure felis ab la paga; per ma part tampoch hauré comprat cart lo sortir d' eix compromis. Serrallonga era 'l dolor que constant m' aclaparava; ni un instant assossegava pensant ab ell, lo meu cor. Mes are... ah! qué tranquil respiro.

Rob.	Gracias á mi.

Car.	Per xó 't pago ab goig així.

Rob.	¿Ja hi son tots?

Car.	Cóntals, tots mil. Mil escuts, una fortuna, tots ab or.

Rob.	Cristo, quan pesa.

Car.	Tens á la má una riquesa, la sort se 't mostra oportuna. M' en vaig, m' están esperant, podria vení un fracás.

Rob.	Senyor, no, no será pas. Jo 'm quedo aqui un curt instant.

ESCENA IX

ROBERT, sol

(Al quedar sol se posa á contar los diners al peu del sepulcre).

Rob.

Soch sol... Deu meu, quánta ditxa, qué felís, que soch ditxós, m' extremeixo d' alegría al mirá eixa lluhentor. Es cert que l' or que se 'm dona es pagant ma trahició y aixó amarga l' alegría que 'm fa naixer dintre 'l cor. Es d' un crim! mes, disculpable lo trobo pensant mellor, la vida que l' amo duya no podia durar molt. Qualsevol dia D. Carles ó bé 'ls seus l' haurian mort y avants d' arribá aqueix dia dech aprofitarmen jo. Mil escuts, are com are no 's guanyan cantant cansons, seré felis, lo que 'm queda de vida seré un senyor. Me 'n aniré á Barcelona, prou montanyas, prou turóns, aixó de petjar las rocas y correr per dintre 'l bosch, es mes propi de las feras que dels homes, voto al mon. Contemlos, que aquell D. Carles no te gran cosa de bó, si 'm riba á faltá una pessa prou li vaig á armá un soroll. Un, dos, tres, cuatre, caramba casi 'm cega lo lluhentor, tot tremolo... l' alegria...

crech que m' erraré cent cops. Ja hi serán, bah, bah, pleguemlos ja 'ls contaré á un altre lloch mes tranquil. (Las fa trincar). ¡Trinch! quin piu tenen, sembla que son de bon or.

ESCENA ÚLTIMA

ROBERT, JOANA, FADRI y TALLAFERRO

(Apareixen dalt de l'escala Joana, Fadrí de Sau y Tallaferro, que 's quedan mirant sorpresos á Robert, que está d' esquena).

Fad.	Robert! Malvat!

Tall.

¡Lo traidor! Fa trincar diners!

Joana

Lo lladre! l' haurá vengut!

Fad.	Prou es cert.

Joana

Prou será cert per desgracia. Fugiu, l' arma tinch á punt y 'l cor demana venjansa.

Fad.

¡Dret!

Tall.

Nosaltres preparemse.

Joana

Me sembla que no s' escapa. (Al instant que Joana li encara 'l trabuch, Robert se 'n adona, va per fugir, tot esperverat, mes veyentho impossible diu postranse als peus de la Joana).

Rob.	¡Oh, no! ¡Perdó! so un malvat, mes perdoneume, Joana!

Joana

No hi ha perdó pe'l que has fet, ton crim no pot perdonarse.

Rob.	Sí, so un criminal, mes ¡ay! que la pena m' aclapara! ¡Qué hi fet jo, pobre de mi!

¡L' or m' ha cegat! ¡miserable! L' or malehit ¡L' or! Deu meu! ¡com no t' encens y m' abrasas! ¡com no s' enfonza la terra! ¡No! ¡no!

Fad.	¡Foch al miserable! (Joana li tira y Robert cau ferit de mort dient).

Rob.	¡Socorro! Deu meu, soch mort! ¡Que en mal punt ve la desgracia!

Joana

La Justicia t' ha vingut, del teu crim ja tens la paga.

Rob.	¡Perdó! ¡per Deu!

Fad.	No 's perdonan unas traicións tan baixas.

Tall.

¡La mort! la mort mes cruenta.

Fad.	Tens de morir, miserable. (Encarantli 'l trabuch)

Rob.

¡Perdó!

Joana

Retira 'l trabuch que ab lo meu prou ne te massa.

Rob.	¡Soch mort! ¡soch mort, perdoneume, lo meu cor vos ho reclama, perdoneume!

Joana

No, 'l perdó no l' esperis, que mon ánima encesa d' odi per tú no pot jamay perdonarte. Tú has venut al méu espós, al espós que idolatrava, l' has entregat als butxins, també butxins de la patria. Demá penjará 'l seu cós dalt la forca enarbolada, será escarni dels villans, dels corps la presa saguanta, ell, lo defensor mes brau de la terra catalana, l' idolatrat de mon cor, lo germá de la meva ánima. Com vols que 't doni 'l perdó si tú per mi n' ets lo lladre

que 'm robas tot lo que tinch, amor, ditxa y esperansa, tot, tot, que fins m' has robat... fins la llum de ma mirada, los sentiments del meu cor, fins ma pensa has arrencada que no hi veig, ni penso... rés... m' has deixat sola ab la rabia. Ah! Deu meu... oh, no 'm deixeu...

Fad.	Encare vius, miserable? L' infern ja t' está esperant.

Rob.	Perdó...(Morintse)

Joana

Perdó, no. ¡venjansa! Me sento bullir al cor la sanch que 'm crida ¡venjansa! Companys meus, no desmayeu, seguiu á la capitana ¡á venjar lo meu espós! ¡á venjar la nostra patria! (S' envan).

Teló

---

1. Pe 'l mellor efecte escénich se recomana cantar sols la primera y tercera estrofa.