La gesta dels estels/La mort del just

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





LA MORT DEL JUST




 a A. Schneeberger.


Heus'aquí l'home que visqué molts anys
i ara és al llit on fou nat i on trespassa,
deixa la vida i no n'oblida els guanys
i diu: «—volteu-me, que us diré ma passa.

Cada matí per' mi sortia el sol
i encara surt, que no pensa deixar-me;
de la finestra jo deia el meu dol:
—Senyor, vull viure, voldria quedar-me.

Tota la terra és comblada d'amor
i com l'ocella, fins els bous que llauren
són plens de goig, que no senten temor
ni han de sentir-lo que llur petja dauren.

Tens els torrents, mai no paren llur cant,
càstic del cel si algun jorn s'aturava—
aixís i tot seguirien cantant,
que aprés les flors reviurien llur sa va.

Veus el brotar, i el granar de tot l'any
talment l'abraç de l'amada qui es torça.
Veus com la mar fins és bella en l'engany,
la mar immensa, manyaga en l'escorça.

Veus els vaixells i els homes ferms que hi van,
i t'hi acompanyes per ser-hi a la vora.

Si ve una guerra ets soldat al davant,
si la guanyaves beneïda l'hora:
si la perdies estimes la pau
i culls el vi i n'omplenes la copa:
—en temps de v'rema t'ubriagues i escau,
com quan plovia i ta roba era xopa.»

El rostre pàl·lid esdevé més blanc,
l'home qui es mor no vol perdre guspira
sent que el batec del seu cor no duu sang
i encara parla: quan parla sospira.

Diu: «jo tenia una amiga i un camp,
davant: la platja, i la lluna hi venia.
Matinejava i brillava el meu camp
com si la lluna s'hi ajacés de dia.

La meva amiga, quan jo la prenia,
tota es vinclava com dofí saltant:

si era de nit com l'estrella glatia,
si era a la tarda, de pler tremolant.»

Diu: «jo tenia un vell mas amb balcons
però ja el deixava per corre la terra,
sols quan tornava recordava els trons
i la falguera que em movia brega.

Havia vist les més amples ciutats
i ulls de mils ponts i de mils foradades
—homes d'un viure com esperitats
prenen els cims, com tu les fondalades.
Inventen estres per a navegà
i per a batre's a sota les aigues,
i llur Babel ara es diu aeroplà,
màquines d'ulls mateix que les àligues.»

Ja són les mans, com el rostre tot blanques,
i ara ja parla sense sentené,
però diu encara: «no barreu les tanques,
vull dir la vida mentre em quedi alè.

Si no puc dir-la, demano tornar-hi,
—que no puc creure en cap cel més serè.»