La gesta dels estels/Si jo em llevava de bon dematí

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





SI JO EM LLEVAVA

DE BON DEMATÍ




Si jo em llevava de bon dematí
el sol encara a pleret s'hi arronçava;
tresca que tresca, si feia camí
a cada pas un fanal s'apagava.

La marmanyera em venia al costat
a l'altra banda, plena la faldada:
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc, d'un alé de rosada

Adhuc la boira em desvetlla els sentits,
que era tan dolça perquè s'aclaria.
Al plat de nata afinava els dits
el xavalet, llepoleig del bon dia.

La peixatera duia el cove al cap
i el peix saltava, pres dins la falsia;
l'obrer passava i li deia qui sap:
Jo he entès només que nomia: Maria.

Maria avança com la daina al vol:
al carretó de cafè amb llet s'atura;
reprèn la marxa que el treball no dol
i els ulls li brillen, que sembla una fura.

Com sap estendre els diaris primers
aquest bon home, a mida que arriben:
diria l'ú ço que diria el terç
i l'ú voldríem que els altres no priven.

Als molls les dèries retornen al joc
i a mi em plau força passar per la riba.
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l'esquellot fa descobrir l'estiba:

Igual els carros; desvetllen el cor.
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d'amor:
Goig de llevar-me matí cada dia.