La guerra civil

De Viquitexts


LA GUERRA CIVIL.
drama en un acte y en vers,
original de





____
Estrenat en lo teatro Romea de Barcelona.
____



BARCELONA.
Imprempta de la Viuda y Fills de Gaspar.
1867.






 Lo director del Archivo central lírico dramático, es l' únich encarregat de aquesta obra y sèns lo sèu permis ningú podrá representarla.



_________




 Ecsaminado este drama, no hallo inconveniente en que su representacion se autorice.
 Madrid 19 de Setiembre de 1867.
 El Censor de Teatros.
 Narciso S. Serra.






A



D. JOSÉ OLANO CABALLERO.



El Autor.



REPARTIMENT.
___
 PERSONAS.  ACTORS.
Carmeta
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
D.ª Francisca Soler.
Anton
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
D. Anton Tutau.
Pepet
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
D. Joseph G. Tomás
Ambrosio
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
D. Miquel Llimona
Lluis
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
D. Aciscle Soler.
Gent del poble.




___
La acciò passa en un poble de Catalunya durant la guerra dels set anys.
___





ACTE ÚNICH.
____



Sala de una casa de poble ab mobles decents. Tres portas al fondo, dreta y esquerra. La de la dreta del espectador tancada. A la esquerra una finestra. Penjada à la paret de la dreta una escopeta de cassa; à l' altre pany de paret un sabre d'oficial.


ESCENA PRIMERA.
carmeta.

(Surt de la esquerra ab una llumanera encesa.)

Ja ès dia: apaguém lo llum.
(L' apaga, la deixa sobre un moble y obra la finestra.)
¡Que hermòsa ès la matinada!
(Se sent lo crit de ¡centinella alerta! dat mólt lluny.)
Encara aquest crit que porta
al poble, hònt avants regnava
la pau, recorts tan amargs:
¡Cuánts en lo camp de batalla
perdèren, pobres, las vidas

ferits per carlinas balas!
¡y cuánts carlins las perdèren
dels lliberals á las armas!
¡Tòts son germans y s' fan guerra!
¡Pobres fills de nostre Espanya!
Avuy lo fusèll empunyan
los que empunyaban l' arada
y vijilan dia y nit
del nostre poble á las tapias.
(Se sent altre vegada lo crit de ¡centinella alerta! encara mes lluny.)
Encara ressona l' crit,
mes ja s' pert en llòntanansa.
Sembla que he sentit sòròll...
(S' atansa á la porta de la dreta y escolta.)
¿Será èll?... Dorm. M' enganyaba.


ESCENA II.
carmeta, anton.
Ant. Carmeta.
Car.  Pare. Bon dia.
Ant. Ja se sab que sempre t' alsas
ab lo sol.
Car.  Es que la feyna
no m' permet las matinadas.
Ant. D' algun temps á aquesta part
casi per tú ha aumentat massa.
Car. Ja n' hi ha mès, mès treballant
ab molt gust, no cansa gayra.
Ant.

Cònto que demà matí
tòt tornará dins ma casa
á l' estat d' avans. Sabía
lo treball que t' imposaba,
mès tan sols tenía en tú
una completa confiansa.
No soposo que l' servey
haguès comès una infamia;
mès caure' en una imprudencia

 

fácil ès; per evitarla,
avans de portarlo aqui
los vaig allunyar de casa
envianltos al mèu más
ahònt se troban encara.

Car. Va obrar bè.
Ant.

 Axis ho crech.
A escapalshi una paraula
en un moment de descuyt,
ó cosa aixís, divulgada
podía ser la noticia;
y lo poble guarda encara
lo recort de aquella lluyta
que dol portá á moltas casas.
Mals consellers sempre fòren
lo dolor y la venjansa,
y temía per sa vida,
que avuy cònto será salva.

Car. Dèu vos escolti.
Ant.  Axis siga.
¿No ha fèt frésa? ¿Dorm encara?
Car.

Crech que sí, puig m' hè atansat
á la porta de la cambra
y m' ha semblat que dormía.

Ant.

Ara del tòt recobradas
tè las forsas. ¿Lo vestit
per que puga disfrassarse
ja dèus tenir preparat?

Car. Lo tinch dins y res hi falta.
Ant.

Donchs veurém si anit mateix
nos podrém posar en marxa.
Desprès hi entrarè.

Car.  Vaig dins.
Ant.

Vès filla, que avuy acabas
de tenirne á cárrech tèu
tòt lo treball de la casa.
 (Carme se n' va per l' esquerra.)
Vejam si s' ha despertat.

(Va á la porta de la dreta, mès se detura y retrocedeix.)

  Sento sòròll á la escala.

ESCENA III.
Anton, Pepet.
Pep. ¿Hi ha permís? (Mirant la porta de la dreta.)
   (¡Sempre tancada!)
Ant. ¡Tú aquí, Pepet!
Pep.  Dèu lo guard.

Ma presensia, apar, l' admira.

Ant.

La sòspresa es natural.
Dòs mèsos hi ha que ma casa
es per tú casa d' estranys.

Pep.

Permétim, que sas paraulas
justas no sòn, en vritat.
Devall aquest sostre s' troba
la Cárme; vosté ja sab
que la casa ahònt èlla habitia
per mi d' estranys may serà.

Ant. ¿Vèns aquí...?
Pep.

 Per darli 'l parte
del día. Várem entrar
ahir de guardia.

Ant.  ¿Res mès? (Recalcant.)
Pep. Res mès.
Ant.  Poch ès.
Pep.  ¡Qué hi farà!

Ella ho volguè.

Ant.

 No, Pepet,
estás mòlt equivocat.
No pots dubtar que t' estimo
com un fill.

Pep.  No ho puch dubtar.
Ant.

Dígam: ¿perqué mas paraulas
acullida no han trobat
may en tòn pit? ¿Perqué 'l dubte
t' ha fèt desbarreteixar?

Pep. ¿Perqué èlla, digui, en lo dubte,

sempre món pit ha deixat?

Ant. Sa conducta, dins de poch,
  podrás, Pepet, apreciar.
Pep. ¿Carmeta vol esplicarme..? (Ab foch.)
Ant. Tal volta puguia demá.
Pep. ¡Demá!.. Lo demá es molt lluny.
Ant. ¡Mòlt l' estimas!
Pep.

 ¡Dèu ho sab!
¿Demá ja no estará inquieta
y patint al mèu costat?

Ant.

Has estat injust ab ella;
tú, demá ho confesarás.
¿Perqué escoltar no has volgut...?

Pep.

Aymo á la Carmeta tant,
que voldría que la culpa
caiguès sobre del mèu cap,
perque axís l' estimaría
encara mès.

Ant

 Fins demá.
Confèssa que no t' senyalo,
Pepet, un plasso mol llarg.

Pep. ¡Mòlt ho ès per mi!
Ant.

 La impaciencia,
convè saber moderar.
¡Cuantas voltas eix defècte
dona disgustos amargs!
Si no t' estimès ma filla,
¿á ne mi, tú m' créus capás
d' enganyarte? Jo t' diria,
com á pare y home honrat:
«Olvídala, no t' estima»
y aixó, no tu sòm dit may.
Sempre hè vist ab alegría
lo vostre amor, pur y grand;
y á mirarte com á fill
dèsde temps m' hi acostumat:
y tambè sabs que ab ton pare
nos estimém com germans.

Pep. Sè que vosté no m' enganya.
Ant. Donchs ¿perque dubtas, si ho sabs?
Pep. ¡Més èlla pot enganyarlo...!
Ant. L' oféns; d' aixó es incapás.
 

Ella t' estima, Pepet:
may d' estimarte ha deixat.

Pep. ¡Que m' estima! (Ab ironia.)
Ant.  ¡Encara dubtas!...
Pep. No n' parlém mès. Fins demá.
Ant.

Pepet; lo mèu blanch cabell
y l' amor que t' hè portat
dèsde petit, me dòn dret
á que jo t' pugui parlar
com un pare. Tú un defécte
tèns ¡Pepet! defècte gran;
per èll algunas vegadas
ma alegría s' ha turbat.
La calma mòlt prompte perds
y aixó t' fa sè' arrebatat...
lo defècte aquest, al home,
fins al crim lo pot portar.
Tú déus unirte ab ma filla:
crech que no haurás olvidat
que mòltas voltas t' hè dit
que m' donaba que pensar
lo tèu genit; mòlt hè fèt
per modificar, còm sabs,
tòs instints que per fògòsòs
poden darte un trastòrn gran:
que al mateix temps que la sèva
vull jo ta felicitat. (Agafantli la má.)
No t' ofengas, lo carinyo,
l' amor me fa aixís parlar.
Recorda lo que t' hè dit
y que l' plasso no es mòlt llarg.
Vejam lo que diu lo parte.
(Pepet l' hi dóna y Anton lo llegeix.)
Dins de un ratet tornaras,
y llavors l' órdre del día
te donarè (Sonrient.) De tornar
aqui, ¿no te sabrás pas grèu?

Pep.

Vosté mani. (Ap.) ¡Ahont será!
 (Se n' va per lo fondo.)


ESCENA IV.
anton.
 

¡Al fi jove! ¡Juventut
tèns lo cor plé! vuit lo cap.
¡Y com pateixan los dos!
mes avuy la Caritat
demana aquest sacrifici
per èlla y per èll tant gran.


ESCENA V.
anton, carmeta. (Surt per l'esquerra)
Car. ¿Com se troba?
Ant.

 No l' hè vist,
mès avuy podrá marxar
si convé.

Car.

 Mòlt l' hi convè
pus que aqui n' está esposat.
Cuántas voltas assentada
del llit de tristesa al cap,
tenía pòr que la vida
se l' hi escapès del-lirant.
Ha sigut llarga y penòsa
del pobre la enfermetat.
Lo infelís ne tè una mare
que 'ls jòrns cònta sospirant
y á Dèu alsa sas plegarias
pel fill que viu allunyat;
¡y á ne l' mitj de sòn del-liri
sempre á sa mare invocant!
¿Perqué en los camps de batalla
se destrossan los germans!
¡Perqué avuy, crits d' estermini
ressonan, no crits de pau!
¡Perqué avuy, per nostra Espanya
á torrents corre la sang!

 

Encar recordo ab ferésa
lo jòrn en que vos llansáu
contra ls' carlins que sitiaban
aquest poble, ¡Ay! ¡En lo camp
de batalla, cuánts moriren!

Ant.

¡Tan sols la pénsa de llavors fa esglay!
Sortírem ab quietut, l' ánima plena
de llágrimas, perfums dels recorts sants,
Derrera, aquéllas casas hònt nasquèrem;
vèlls y mares á Dèu lo prech alsant...
Los carlistas devant; la lluyta fèra,..
Lo espatéch del canò dol sembrará.
Caminém sèns que s' obrin nostres llabis;
régna per tot silenci, sols turbat
per lo bátrer del cor; cuant mès s' avansa,
ab mès forsa lo cor batèntne vá.
Al cel, al toch d' atach, los ulls se fixân,
y á las prèndas del cor ¡A Dèu! cridant,
nos llansém com llampechs á la batalla
y comensa la mort... y cáu qui cáu.
¡Y ès un home que tè mare y esposa!...
¡Foch á n' èll! ¡Es carlí! ¡Corri sa sang!
¡Filla tè! ¡morirá si surt la bala!...
¡Foch á n' éll! ¡Foch á n' èll que ès lliberal!
Y lo vapor de sang nos emborratxa;
al espirar lo fum perdém lo cap,
y á los crits d' agonía, crits terribles,
lo brunzit de las balas diu: ¡Sang! ¡Sang!
¿Clemència demanéu! ¡Paraula vana!
Homes no hi ha; sols tigres sedejats...
y l' tigre no te cor; ab crits famélichs
sang vol; demana sang ¡y sempre sang!
Las forsas enemigas comensáren
desprès de una grèu lluyta, á flaqueixar.
Un esfors fan, sòbre nosaltres vènen
disparats com lo llam dos cents caballs.
Las bridas ab las dents van subjectadas;
pistola en má; lo sabre preparat...
Lo cuadro tòts formém, la mort-avansa;
règna de nou silenci sepulcral;

 

mès ¡ay! que prop, ja mès á prop ressona
lo trot terrible dels dos cents caballs.
Sabre en má, las pistolas nos apuntan;
xiulan las balas...! vidas van trencant!...
¡terrible instant! la sang pels ulls regala;
caballs y caballers rodan plegats;
s' alsa l' bras y s' enfònza y la mort dòna...
no s' mira; no hi ha temps; ¡á destrossar!
¡Dèu mèu! ¡Dèu mèu! ¡Senyor, nons sabandònis!
¡Cuánd, oh guerra, impossible tú serás!
¡Espanya, patria mèva, patria mèva!
¡cuánd tos fills de matarse deixarán!
¡cuánd, en lloch de enemíchs, Senyò' en ma patria
sols espanyols hi haurá, tan sols germans!
 (Pausa.)
No t' moguis d' aquí; entrarè
á ne l' cuarto del malalt
que vull posarme d' acord
per si avuy pot escapar.
A fi hém de portar esta obra
que hém emprés de caritat.
Si tornaba aquí en Pepet...

Car. ¿Ha vingut?
Ant.  Y tornará.
Car. ¿N' está cert?
Ant.

 N' estich segur.
(ap.) ¡Com pateix!

Car. ¿Qué l' ha portat?
Ant.

Com ja sabs que es miliciano
y jo soch lo capitá...
Cuan vingui, si soch á dins,
á la porta trucarás.
Mès sortirè tot seguít;
no hi haurá necesitat.
 (Se 'n va per la dreta.)


ESCENA VI.
carme.
 

¡Los jorns, que sòn tristos, cuand falta á la vida
l'amor que m' omplía de grat pler lo cor!
En vá l' oreig dóna recorts y esperansas!
en vá tambè grònxa bonicas las flors
y las papallonas, pintadas joguinas,
sas alas de perlas estènen al sol:
lo cor bat ab forsa, mès sols l' hi contèsta
lo pit cuand envia als ulls amarg plor!
Avans los tancábam perque nostres sómnis
aquèlls sómnis fòssen que als ángels Dèu dón;
mès ara que sola, soleta somnío,
mòs sómnis són tristos, són sómnis de dol.
 Pausa.


ESCENA VII.
carme, anton.
Car. ¡Pare! (Aixugantse lo plor.)
Ant.

 Bròllan en tos ulls (Ab molt carinyo.)
las llágrimas ¿Perqué ploras?
Carmeta, assèntat. Temps fá (S assentan.)
que ton cor, com ans, no s' obra
á ton pare.

Car.

 Si; molt cert.
Es que ara passan las horas
per mi plenas de tristesa;
es que ara lo dol me sobra
y dintre mòn pit lo tanco,
pus no vull que ma congòixa
fasse que fugi la calma
del cor hònt la calma s' troba.

Ant.

Volías tú que tas penas
ignoradas per mi fossan,
y no sabs que un pare, may

 

tranquil pot estar cuand plora
aquèlla que ès sa alegría
sa vida y sa ditxa tòta.
Per mès que s' dòngui á lo plor
en misteri brida solta,
lo pare sènt que las llágrimas
bruèntas per l' aire volan,
y cuand respira, aquell ayre
de tristesa son pit ómpla.
Aquèll, á qui tant estimas,
dos mèsos hi ha que no posa
á n' aquesta casa ls' péus;
per xó ta pena ara es mòlta.
Entrá en sòn pit la sospita
al veurer que mòltas voltas
estabas tú molt distrèta
com pensant ab altre cosa;
que cuand èll aqui ns' trobaba,
per que pròmpte surtis fora,
tú feyas tót lo possible.
A voltas una acciò bona
costa mòlt; mès recompensa
á tals sufriments Dèu dòna.

Car.

Allí hi había un malalt
plé de feridas, sèns forsas...
Cometènt una imprudencia
tal vegada perdut fòra.
La Caritat m' ho ordenaba;
y per mès que siguès mòlta,
inmensa, pare, la pena
de mon cor... salvat se troba.
Vaig cumplirne...

Ant.

 Ell tornará.
La calma, filla, recobra.
Fòu precís. Mòltas vegadas
dura es la llèy á que ns' forsa
lo deber: mès es lo mérit
cuant mès gran lo que s' hi oposa.
Per desgracia nostra patria
avuy dividida s' troba,

 

y la passiò als combatènts,
de pòls de sang los ulls ompla
convertint los pits sensibles
en pits de ferro, de roca.
La lluyta que sostinguèrem
de dol cobrí tòt lo poble,
y com tú sabs, èra èll gèfe
de las enemigas forsas;
y si per una imprudencia
s' haguès descubert, tal volta
l' obra malograt s' hauría
que avuy á son tèrme toca.
Dém al ja vensut la má
y fem bè, que Dèu ja ho torna.
Encar que d' èll dissenteixo,
en lo que pateix, la boyna
no sóm víst; sols lo germá
que plé de perill se troba.
Demá mateix sèns retart
tú á ton pit la calma tornas.

Car. ¡Dèu vos escoltia!
Ant.

 Demá
lo carlí ja será fora:
m' ha dit que per lo viatje
se trobaba plè de forsas.
Vaig á disposarho tot,
y aprofitant de la fósca
de la nit, sortirá avuy.
A Dèu, Carmeta, no plorias.
 (Se 'n va pel fondo.)


ESCENA VIII.
carmeta.
 

¡Que no ploria! ¡Que no ploria!
Lo plor ès sempre un consol,
y en las llágrimas hi troba
dolsa rosada lo cor.


ESCENA IX.
carmeta, pepet.

(Pepet s' ha quedat parat un moment en lo dintèll.)

Car. (Àp.) ¡Ell!  {Ap. y ab sospresa.)
Pep.

 ¿Que hi ès? (Ap.) ¡Gracias, Dèu mèu!
(Diu lo primer vers preguntant per Anton. Momènt de pausa. Repren ab passió.)
Si á parlarte torno encara
d' aquèll tèmps en que la ditxa
en mòn pit tenía estada;
Carmeta, digas, Carmeta,
¿renaixerá la esperansa?
¡Dos mèsos que no t' hè vist!
¿Has trobat l' ausencia llarga?
Parlar dels nostres dolors
ès aumentá' l' mal que causan,
mes si l' dolor ès tan gran
aumentant, sembla que amayna.
Fòu un tèmps en que la vida
tranquils y alègres passabam
pus los anys rápits corrían
Y ab èlls los plers de la infancia;
¡Tèmps que á la memoria porta
de alegría dòlsas ratxas!
¡Tristos y dòlsos recorts
los d' alegrías pasadas!
¡Tèmps que sols per mi conservan
las ratxas de la anyoransa!
Recordas, Cárme, aquells jorns
en que las penas passaban
respectant los nostres caps
hònt sols la ditxa s' trobaba;
y junts plorabam, junts reyam,
tenint semblans esperansas,
veyènt sempre plé de flors
cuant nostra vista agafaba.
Que s' ha fèt, Cárme, aquèll tèmps?

Car.

Mon pit viu lo recort guarda
y no dech tancar los ulls
per veurer sa dòlsa rialla.

Pep. ¿Perqué, donchs, en tú tal cambi?
Car. Sèmpre mon cor per tú esclata.
Pep. Carme, los fets desmenteixan

lo que ara ta llengua parla.

Car.

¡Cuán injustos sòu los homes
cuant una vena vos tapa!
Lo mon jo sòm vist en tú,
en tú sòm vist concentrada
dès la llum de los estels
fins la gota de rosada;
y l' amor que avans partía
entre las flors perfumadas,
lo cel, sèmpre blau y pur
y ma vida benhadada,
recullit ara ab tú s' troba;
pus que si las flors gronxadas
per l' oreig del dematí
y lo blau del cel m' agradan,
ès perquè aquèlls me recordan
á qui mon pit ¡tant! tant ayma!
(Pausa) Carmeta se tapa la cara ab las mans.)

Pep.

Si ton amor es tant gran,
¿perqué esta porta tancada
tèns encara? (La de la dreta.)

Car.  ¡Cóm! (Ap.) ¡Dèu mèu!

si sospitès...

Pep.  ¡Cárme!
Car.  ¿Estranyas?...
Pep. (Se dirigeix a la porta de la dreta.)

Entrarhi vull...

Car. (Interposantse ab dignitat.)

 No es posible.

Pep. ¡Cárme!
Car.  Pepet, t' ho demana

aquèlla á qui tant estimas...

Pep.

T' has enganyát... estimaba. (Pausa.)
Entre nosaltres, avuy,
Carmeta, ja tot acaba.
Mòn pit ha esclatat d' amor
á ta vista altre vegada...
Mès jo farè que no sia
mes tèmps juguet d' una falsa.

Car.

Cuant tú sapias ma conducta
regoneixerás ta falta. (Ab vehemencia.)
¡No véus com estich patint!
¿que no sènts las martelladas
de mon pobre cor? ¿Mon plor
no t' diu lo que per mi passa,
que vull revelarto tót
mès que no puch? ¡Perqué m' matas!

Pep. Dona que no s' justifica,

no pot esser...

Car.

(Molta dignitat.) ¡Pepet! Basta.
Ma conciencia está tranquila.
 (Pepet, s' en va.)
(Ap.) Mès mon cor de pena esclata.


ESCENA X.
carmeta.
(Se queda un moment inmóvil mirant la porta per ahónt ha surtit en Pepet.)

No m' abandónis
dolsa esperansa;
tú, que consolas
la pena amarga
creant fantástichs
mil panoramas
de pòls, mes pòls
que 'l sol inflama,
¡no m' abandonis
en ma anyoransa!
¡Sèns' tú la vida

sols fòra llágrimas!
¡No m' abandonis
dolsa esperansa!


ESCENA XI.
carmeta,ambrosio.
(Ambrosio dóna un cop á la porta y al sentirho Carmeta, tanca la del fondo y desprès obra la de la dreta.)
Amb. Carmen.
Car.

 Salga sin recelo,
la puerta queda cerrada.
(Carmeta acosta una cadira á Ambrosio que s' assenta.)

Amb.

Forzozo será que en breve
abandone esta morada.
Tal vez á lejanas tierras
me lleve la suerte ingrata,
mas grabada aqui la deuda
quedarà! ¿Cuando pagarla...?

Car. Poco hicimos.
Amb.

 ¡Ay de ustedes
si en el pueblo sospecháran
que asilo el gefe carlista
ha recibido en su casa!
Para tan nobles acciones
recompensa el cielo guarda;
al hombre solo le es dado
enmudecer y admirarlas.

Car.

¡Mucho exajera! Cumplimos
con lo que Jesus nos manda.
Un hombre estaba tendido
en el campo de batalla
cubierto el cuerpo de heridas...

Amb.

Mas este hombre, militaba
en las filas enemigas...

Car. La Caridad le amparaba.
Amb.

Su noble padre, aquel dia
á mis contrarios mandaba.

Car. Solo vió en usté el hermano.
Amb. Acogida hallé en su casa.
Car.

Como cristianos cumplimos.
¿Cuándo, en esta tierra hidalga,
se niega al vencido amparo?

Amb.

Hoy, Carmen, hoy, por desgracia.
Contra hermanos combatimos;
la sed de venganza es tanta
que los torrentes de sangre
no han logrado aun apagarla.
¡Ay del pueblo cuando bate
la guerra sus negras alas!
mas ¡ay! ¡cuando contra hermanos
el pueblo ciego se lanza!
La guerra es carnicería;
los gritos nobles se acallan,
y como fieras los hombres
se destrozan, se desgarran.
No hay perdon para el vencido;
al que cae, se le mata;
completa la obra, el incendio,
de la espada y de las balas...
¡Esta es la lucha de tigres
que guerra civil se llama!


ESCENA XII.
carmeta, antonio, anton.
Ant.

(Desde dins.) Obra Carmeta. Vinch sol.
(Carme obra la porta y entra Anton que la torna á tancar.)
¿Perqué tant matí s' alsaba?

Car. Ab lo sèu permís irè...
Ant. Bueno; ja pots retirarte. (Carmeta se 'n va.)

ESCENA XIII.
ambrosio, anton.
Ant.

A punt ja tòt se troba, cuant tanqui la nit fosca,
será forsós que deixi aquet perillós lloch;
desitjo que consèrvi d' aquesta pobre casa
grabat en lo sèu pit un carinyós recort:
per mi jo no l' reclamo; que m' diga ma conciencia
has fèt una obra bona, ja m'basta, ja n' tinch prou;
pels altres ho demano, que avuy la guerra encesa
del mònt á la planura ressona com un tró.
Tal volta á nels sèus péus demá mateix se trobia
un enemich; recordis que en lloch de darlhi mort,
amparo y recullida li dárem en ma casa;
que tòt lo bè rebút, tornarlo llavors pot.
La mort sa má no dòngui poguènt donar la vida;
allunyi de sòn pit la rabia y lo rencòr;
encar que enemich sigui, recordis que Dèu mira,
que fá un cor agrahit, de fè' un cadavre en lloch.

Amb.

La santa gratitud en mi alma escritos deja
los grandes beneficios que usted me prodigo;
do quier lleve la suerte mi huella peregrina,
latido á su recuerdo dará mi corazon.
Pagarle, como puedo?

Ant.  Fènt lo mateix ab altres.
Amb.

Sin eco no se pierde de usted la noble voz;
si cae mi enemigo le tenderé la mano
y en vez de darle muerte, daréle proteccion.

Ant.

Si tal fá, per pagat desd' aquet punt ja m'dòno;
rés mès jo no desitjo, rés mès lo mèu pit vol.
Habentlo jo salvat; ¿no véu lo que ara passa?
¿no sènt la gratitud que aixampla lo sèu cor?

Amb. Tesoro de virtudes su noble pecho encierra.
Ant.

No tant per ma desgracia; d' elojis ja n'hi ha pròu.
Quedém los dos d' acord; anit sortím del poble.

Amb. ¿Salimos? No consiento...
Ant.

 Que vingui jo es forsòs.
La guerra avuy separa als fills de nostre Espanya,

 

si acás lo descubrían, tal volta fòra mort.
Las forsas enemigas que siti aquí posáren
recordis que manaba; donárem una acció
y á camps ras los batèrem desprès de lluyta fèra
que omplí nostres familias de llágrimas y dol.

Amb.

El labio no traduce lo que mi pecho siente:
sereno ante el peligro estuvo el corazon;
mas ante el noble ejemplo que usted le dá, palpita,
palpita conmovido.

Ant  (Ap.) ¡Que es bó fè bè, que ès bó!
Amb.

¡Aleja los rigores de lucha fratricida
de nuestra pobre España; aléjalos Señor!
Si hubiese el enemigo nacido en tierra estraña..

Ant.

¿Olvida que germans devant de Dèu tòts sòm;
que al dar sòn fill sa sang per tòts l' ha derramada;
que allí á ne 'l cel no hi ha ni rassas ni nacions?
La guerra ¿qui la vol? Cuan èlla estèn sas alas
espurnas de foch saltan que dònan solta al tró;
sa espasa vidas trenca, mès vidas no contadas:
las víctimas que ha fètas ¿algú contarlas pot?
Lo vert camp èlla dèixa, lo camp hònt se fixâba
lo pá de la familia del pobre llaurador
de sang cubert, ¡de sang! Y mòntan las onadas
perque á mils los cadavres la sang dònan á dòlls.
No vol que l' espectacle la nit cubreixi ab sómbras,
y ab mil ciutats y pobles encèn foch espantòs;
y allí hònt avans regnaba la pau y la alegría,
ruinas tan sols dèixa, la soletat y dol.
Al llach de sang, llinder li dòna ab los cadavres;
y ab llágrimas que llensan los pits en desconsol
espessa boira fòrma, que sèmpre se renova,
puig deixa á lo sèu pas cubert lo plá y lo mònt
de mares sènse fills, de órfens sènse pare,
germanas sèns germans, y esposas sèns espós.
¡Dèu vulga que la pau aquí á la terra regni!
Dèu vulga que imposible la guerra siga al mòn.

Amb.  Es cierto. (Pausa.)
Ant.

 Surtir dech; recullis á son cuarto;
si aqui no sòm nosaltres, de dins vosté no s' mou,
puig quedan casi obertas las portas á ne l' poble:

  per arribar al terme, prudènt sérne ès forsòs.

(Anton s'en va pel fondo desprès que Ambrós ha entrat al cuarto de la dreta y tancat la porta)


ESCENA XIV.
pepet, (Entra pel fondo; queda un momènt á ne'l dintèll mirant á tótas parts.)
 

¡Han sortit!... (Entra.) Aquest misteri
vull saber jo sèns retard.
¡Cuand èlla estaba distrèta
aqui la veya mirar! (senyalant la porta.)
Aquesta porta tancada
¡per fí! ¡per fí s' obrirá!
 (Va á la porta y s' detè.)
¿Perqué axís me bat lo cor
com si fòs un criminal?
¡Ay! ¡Si l' cor te bat deprèsa
es, Pepet, perque mal fás?
¡Han sortit; y com un lladre
dins sa casa t' has ficat!
¡Perqué l' amor ara m' cèga!
 (Apretantse lo cor,)
¡Perqué tú parlas tan alt! (Pausa.)
Mès jo no puch olvidarla
y no la olvidarè may
per mès, que salti á sòn nom
de mòn pit á dòlls la sang. (Ab resolució.)
¡Acabem de un cop, Pepet!
 (Va á la porta y s' deté.)
¡Una acciò dolènta fás...
¡La vergònya t' mataria
si t' trobèssen aqui dalt!
¡Perqué de mòn cor fa trossos!
¡Ay! ¡Perqué la estimo tant!
¡Ploras! ¡Ploras! ¡Fora llágrimas!
¡Per èlla no vull plorar!..
¡No vols! ¡no vols¡ ¡Ay del pobre
que l' sèu cor ne tè malalt!
(Pausa. Mira á la porta: dubta, més prompte

 

se dirigeix á n' ella corrènts)
¡Tancada..! ¡La clau es dins!
 (Mirant pel pany)
¡Un home!! Lo mèu rival!!
(Dona violents cops á la porta; y Ambrós obra.)


ESCENA XV.
pepet, ambrosio.
Amb. ¡Ah!
Pep. ¡Ah! ¡Carlí! ¡èll! ¡No m'enganyo!
Amb. Silencio. (Molt rapit.)
Pep.  Sabrè callar (Cridant)
Amb. ¡Què me pierde!
Pep.

 Llèngua muda,
y solta dem á las mans.
¡Armas! ¡armas! (Mirant per tot.)

Amb.

 Un momento.
¡Pepet vol agafar lo fussèll, mès Ambrosio se n' apodera.)
Deteneos.

Pep.

 ¡No! ¡jamay!
(Vèu lo sabre, lo agafa y dant un crit salvatje vá á tirarse sobre Ambrosio, mes se troba ab Carmeta que haurá sortit en aquèll precís momènt y s' interposa éntre 'ls dós.)


ESCENA XVI.
Dits y carmeta.
Car. Deturat, Pepet.
Pep.

 ¡L'amparas!
¡Ah! ¡no m' habia enganyat!
¡En malhora t'interposas
èntre 'ls dos! ¡No l' salvarás!
¿Perqué 'l defensas?

Car.

 Perqué
m' ho mana lo Caritat.
Mès ¿que has pensat?

Pep.

 !Ay dels dos!
(Surt corrents.)

Car. ¡Detúrat, Pepet! ¿Qué fas?


ESCENA XVII.
ambrosio, carmeta.
Car. Pòr tinch.
Amb.  ¿De qué?
Car.

 Sa mirada
m' ha deixat glassat lo cor.
¡Ah! ¡comprench! Ell tal vegada
d' aqui hagi sortit gelòs.
Quant l' amòr obra feridas
los gélos hi tiran foch.
No podém perdrer lo temps
que 'l que 'ns quèda es molt preciòs.
La finestra del sèu cuarto...

Amb ¡Huir!
Car.  Si, si; cáu á l' hort;

per allí pot escaparse.

Amb. A los dos amenazó.

Sola...

Car.

 A mí no 'm farán rès.
¡A dins! ¡à dins! ¡Ah! ¡no! ¡no!
(Entra á ne 'l cuarto y surt desseguida)
La finestra estaba oberta
y á l' altre costat de l' hort
hè vist dos que la guardaban.
Escaparse ja no pot;
per la porta es impossible...
¡Dèu mèu! ¡Dèu mèu! ¡Protecció!
Tánquis dins.

Amb.  Cármen...
Car.

 ¡Per Dèu!
Adins: aquí 'm quedo jo.
(Carmeta fa que entri al cuarto casi á la forsa)
¡Pare, veníu en ma ajuda!
¡Pare¡ ¡Ahònt ès!

(Mirant per tot; va á la porta del fondo y s' troba ab Lluís y gent armada que s' quèdan en

lo dintell.)

   ¡Ay! ¡Senyor!

(Alsant las mans al cel demanant amparo.)

ESCENA XVIII.
carmeta, lluis y gènt armada
Lluis. Aqui dins... (Senyalant la porta de la dreta.)
Car. (Ap. per Pep.) No ha vingut.
Lluis. (Acabant.) Se troba un home)
Car.

 (Procurant dominarse.)
Comprench lo que vos porta á aquesta casa.

Lluis.

Aqui tú l' has tancat; no pots negarho.
(Moviment general per anar á la porta.)

Car.

 (Posantse devant de la porta.)
Mès á la porta que ningú s' atansia.

Lluis. La clau.
Car.  ¡Jamay!
Lluis.  Enfonsarém la porta.
Car.

Atrevits no seréu, perque l' ampara
la Caritat; mon pare, vostre gèfe.

Lluis.

Las forsas enemigas èll manaba,
y tots lo cor tením plé de feridas
de los carlins obertas per las balas.
Clóurerlas no han pogut llágrimas tristas,
á la memoria dels que fóren, dadas;
ab la sang d' aquest home que aqui s' troba
veurém si las feridas per fi s' tancan.

Car. ¡No, no! !Tal no faréu!
Lluis.

 Ja tot lo poble
á la nova s' ha alsat cridant venjansa.

Car.

(Ap.) ¡Per èll donada! ¡per èll! La ira, cègo,
ha arrastrat á 'n Pepet fins á la infamia.
(Aprofitant lo abatiment de Carmeta s' acostan tots á la porta.)
En nom de Dèu!

Lluis.  La cláu.
Car.  ¡Salvéu sa vida!
Lluis. ¡La forsa podrá mès!
Car.

(Al veurer que van á usar de la forsa diu plena de desesperació.)
 ¡Ah! ¡cuánta infamia.
(S' aparta un poch de la porta.)
Pus que entrarhi voléu ¡franca la porta!
Corréu sobre èll com fèras sedejadas
y sas carns esquixáu, y de sas venas
xuclau la sang moguts per la venjansa;
 (Quedan tots aturdits.)
mes recordéu que Aquèll que allá vòs mira
un dia compte de la sang demana.

Lluis.

Carme; tú sabs que l' home que aquí s' troba
de los carlins las forsas èll manaba.
¡Libre l' pas! ¡Adins tots!

Car.

 Pus no hos commohuen
las llágrimas bruèntas que s' exhâlan
de mon pit, al mirar la petitesa
de sèrs, assedejats de sang humana;
lo ferro hos conmourá. Un pas que dongui
 (Agafa 'l fusell.)
l' que sia atrevit; y aquí á mas plantas
la mort li dono que als cobarts se dona,
sèns honra, sènse gloria y plé d' infamia.

Lluis. Carmeta, vols morir...


ESCENA XIX.
Dichos y ambrosio
Amb.  Yo la defiendo.
Car. ¡Fora d' aquí!
Lluis

 ¡Es èll! No 'ns enganyaba.
 (Volen tirarse sobre Ambrós.)

Car.

Miréu que la má aprèta conmoguda
y que s' troba la mort dins de aquesta arma.)

Lluis. ¡Sa sang volem! ¡Son cap! (Avansan.
Car.

 (Disposantse á fer foch.)
 Féuse endarrera.
¡Vosaltres ho voléu! ¡Que Dèu m' amparia!

 

(A ne 'l moment d' anar á fer foch llensa lo fusell y agafant á Ambrós crida.)
¡Si no l' voléu salvar, prenéu ma vida.

ESCENA XX.
Dits y anton.

Ant.

(Mohiment general.)
¿Qué passa aquí? ¿que passa dins ma casa?
 (Pausa.)

Lluis. Volém... puig de Don Carlos...
Ant.  Es vensut. (Molta calma.)
Lluis.

Mès las forsas carlistas èll manaba.
Condenmat ès á mort; y aqui nosaltres
lo matarém; inútils sòn paraulas.

Ant.

Esteu cegats. Jo sè que á n' aquest poble
asesinos no hi ha. Las vostras armas
per dar la mort, no servirán, á un home
que la noblesa de los cors ampara.

Lluis. Inútil ès...
Ant.

 Si jo, matéulo, hos deya,
á qui á terra caurían vostres armas.
La véu del indefens troba acullida
dins del pit noble y ánima cristiana.
¿Espayols no sòm tòts? Siém generòsòs
que axins á ne ls' sèus fills vol nostre patria.

Lluis.

Es un carlí. La mort de tants germans
venjansa vol.

Ant.

(Ab molta solemnitat)
 Los morts sols prèchs demanan.
Ells á Dèu de sa vida han donat compte;
no ofenguém sa memoria ab la venjansa.

Lluis. Es vritat.
Ant.

 Si; podém salvar sa vida
y per vosaltres sè será salvada.
¡En nóm de Dèu sa vida vos demano;
aufeguém en són nom la vil venjansa!

Lluis. Lo salvarém.
Ant.  La má.
Amb.

 A hablar no acierto.
(Lluís y Ambrós se dónan la ma; Anton que s' trobará en segón tèrme, mès al mitj dels dos, alsa las mans plegadas al cel.)

Ant. ¡Benehit siga Dèu! Jo vos dònch gracias.
ESCENA XXI.
Dits y pepet.
Pep.

¡Es viu!! Aqui l' remordimènt me porta;
sa véu en mí s' ha alsat, y á aquesta casa
hè tornat per salvarlo si tèmps èra.
Per un momènt cegat, crit de venjansa
bè donat; mès ab vida encara s' troba.
¡Gracias Dèu mèu!

Ant.

 ¡Oh, si! déus darlhi gracias!
 (Apart á Pepet.)
No t' hè dit que l' defècte que tenías,
mòltas vegadas fins al crim portaba.
 (Al poble.)
Gracias vos donch; del enemich la vida
ab lo vostre concurs será salvada.
(Anton dona la má á alguns del poble que se 'n van junts ab Lluís. Pepet queda en mitj de la escena.)

ESCENA XXII.
ambrosio, carmeta, pepet.

Tots miran á Pepet que per últim fa un mohimènt y s' tapa la cara ab las mans.)

Ant.

Quant la vergonya al fron monta
y l' frón se tapa ab las mans,
l' home per arrepentirse,
Pepet, ja tè molt guanyat.

Pep.

«Lo sè' arrebatat á l' home
fins al crim lo pot llensar.»
Es cert. L' abisme del crim,
¡Ay! ¡cuán á prop hè guaytat!

 

Carmeta de tú un moment
gelòs he pogut dubtar...
¡Y cuant petit me veig ara
sènt tú, Carmeta, tan gran!

Ant.

¿Comprens la conducta nostra?
si m' haguèsis escoltat...
A un home plé de feridas
á ma casa vaig portar.

Pep.

Perdò demano; vosté
lo perdó no m' negará. (A Ambrós.)

Amb.

¡Negarlo! ¡Si me enseñaron
todos aqui á perdonar! (Le da la mano.)

Pep.

Carmeta, per gelosia
hè estat un momènt cegat;
ma acció ha sigut molt infame,
y no s' pot justificar.

Ant.

A aquèll que está arrepentit
no neguéu lo perdó may.
¿Olvidarás la llisó?

Pep. ¡Que Dèu no ho permeti pas!
Ant.

Fills mèus, veniu als mèus brassos,
y que tòt siga olvidat.
 (Pepet y Carmeta l' abrassan.)
Y nosaltres...

Amb. (Anton y Ambrós dónan un pas y quedan abrassats en mitg de la escena.) No mas guerra.
Ant

¡Sòm espanyols y germans!
¡Perqué aixís los fills d'Espanya,
no hém de estar sèmpre abrassats!




FI.