La mare de las llenguas
Está generalisat l' error de que lo llatí es la mare de las llenguas, y á fé que se necessita poch trevall pera demostrar la falsedat d' eixa teoria.
Las llenguas semíticas no podian ser fillas del llatí, perque ja ellas estavan cansadas de xarrar pel mon quan va naixer la llengua llatina.
Y en quant á las llenguas modernas, n' hi ha moltas que no tenen mes parentesch ab lo llatí que lo que tenim los homens uns ab altres, es á dir lo ser descendents d' una mateixa soca.
Que hi ha en las llenguas modernas paraulas molt semblantas, quasi iguals á certas veus llatinas, convingut ; pero ¿ es aixó prou rahó pera dir que lo llatí es sa mare ?
Si un home té lo nas semblant al de un altre home, ¿ s' ha de dir per aixó que l' un es fill del altre ?
Es evident que nó : luego s' ha de buscar l' origen en algo més que la semblansa de certs mots.
Suposém que surten de terra molts plançons que semblan eixir de la mateixa sement perque las fullas se semblan. ¿ Podém estar segurs que aquells plançons son part de la mateixa planta sense veurer las arrels ?
Donchs, en las arrels es hont ha de buscarse l' orígen de las llenguas.
Preném per ecsemple la llengua inglesa. ¿ Me volen fer lo favor de dirme quinas son las arrels que dona lo llatí pera formar una frase inglesa com aquesta :
My neighbour's daughter is ploughing through the slough ?
O be aquesta :
The widow was at the window, whiffling a wellwrought whirligig ?
A bon segur que cap dentista es capás de trobarli las arrels.
Es precís, donchs, abandonar la idea de que lo llatí es la mare de las llenguas.
Ara be : alguna llengua ha de haber sigut l' orígen, la font, la mare de las altras.
Lo célebre filólech, Mr. Klaproth, ha demostrat á la seva manera que hi ha una gran analogía entre certas paraulas de las llenguas indias d' América ab las llenguas antigas y modernas d' Asia, Africa y Europa, lo qual vol dir que tant las unas com las altras regoneixen una mateixa font.
¿ Quina es aqueixa font ? ¿ Es lo llatí, es lo grech, es l' hebreu, es lo siriach, es lo arábich, es lo persa, es lo caldeu, es lo sanscrit ?
Es veritat que en cada una d' eixas antiquíssimas llenguas se troban algunas paraulas que semblan arrels d' altras de las llenguas citadas ; pero no hi ha cap d' ellas que tinga un assortiment complet d' arrels, com si diguessim una botiga d' herbolari, d' hont hajan eixit totas las altras llenguas.
Solsament lo catalá es lo qu' ens dona totas aqueixas arrels. Y no ens dona tant sols las arrels de las llenguas modernas d' Europa, sinó també las dels dialectes del Africa, las de las llenguas semíticas y greco-llatinas y las dels dialectes ó llenguas dels indios d' América.
Aixó vol dir que lo catalá es la llengua d' hont han rajat totas las altras, mortas y vivas, vellas y novellas, hagudas y per haber.
Probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l' Arca, y la portá á Espanya En Japet, o Gafet, segons dihuen altres que s' deya.
Vostés ja compendrán que pera citar totas las arrels que 's troban en lo catalá dels innumerables idiomas y dialectes que s' han parlat y s' parlan en lo mon, fora precís umplir dos ó tres tomos.
En la impossibilitat de donarlas totas, citarém unas quantas arrels dels idiomas principals. Ja fa algun temps lo calendari catalá Lo Xanguet, que 's publicá á Barcelona, ne citá unas quantas en demostració d' aquesta teoria : nosaltres, després d' haber escorcollat sis ó set bibliotecas y manifassejat set ó vuyt mil llibres, y de sucarrimarnos las cellas y las pestanyas estudiant aquesta questió, ens hem posat en aptitut de continuar lo catáloch, fent aixis un gran servey á la filologia universal. La posteritat ens fará justicia.
Com qu' ha de rajá, fássimala barata. — La madrastra y sa mara s' han escrit que l' asa brama.
En Fabra te una cabra sobre cada abre.
No rameni, tafané, si nó el faré aná d' orus. — Tot lo meu s' en va en missas ó siris.
Ala ! baliga, balaga ; ves á capdellar fil fí. — Fícali l' bacallá pels llabis ab un filabarquí. — Setse agutzils s' han enmatzinat ab brots d' etzevaras.
Lo gos s' esgarrifa de tocá l' os calent. — Qu' ética está la Tona ! — A cal Hipólit no hi ha qu' anarhi. — Aquet estúpit ha escupit en un tupí qu' está tupit.
Te demano estám y em surts am corda. — Si no m' aturo perdo l' oremus. — Qui sona paga multa. — ¿ Qu' es bo escumá vi ab espátula ? — D' aná ab los nuvis al omnibus quasi be l' avia sua.
Tingau la festa en pau. — A peresa no m' guanyau. — Dos reys van aná á sarau. — Noya, la perruca os cau. Ajudéumela á cullir si os plau.
Am fanch del carré m' ha embrutat lo cutó. — Ja ve l' marxant. Comprém pa ? — Qui te fam de muxarnons? — Com m' encisa la verdó del jolivert. — Bon jornal fa de bon suar. — ¿ Qu' es que sé que sab tothom ?
En Saldoni fa un tiberi de vi xarel-lo ab carquinyoli y mustatxoni. — Aquet rajolí d' alioli m' ha deixat la boca aixuta — Passi, passi, xitxarel-lo ; fassi muxoni y camini.
No 's moquin ni 's toquin. — ¡ Carat quin rot ! — ¿ Que duya fil ó beta ? — San Roch m' assista ! L' oncle broda á la moda. — Quin agregat de gats som ! — Lo got démlo an al xicot que s' ha cuspit lo turró, perque no xerri. — Aquet abercoch te un cuch verinós. — May cap gech me fa sacsons. — Ab xerigot los noys m' esquitxan.
Jo 't flich ! qué flochs que dú ! — Es que s' ha fes un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna. — Volen sigrons ó espinachs ? Ya vol pressechs grochs ? — Lo mal de fetxe engreixa al metxe.
Si es tova costa calés. — Dins del cova hi ha caragolets molt cars.
Un ruch xich dels de Garraf s' ha fet un tip de garrofas. — La garrafa de xarop s' ha aixafat ab lo trepitj. — Aquesta escarxofa fa tuf d' aygua naf !
No s' engresqui y no m' ho esquinsi. — Vingui aqui á jugá á la brisca. — Si té basca que 's busqui qui 'l refresqui. — No 's trenqui la closca quan rellisqui.
No tinga pór : l' ensiam ja está amenit. — Estich pensant de quand ensá s' han esquinsat los cinq cent sachs.
Com tinch tanta sanch, á las cinq tinch son. — En quin tinté té tinta, Anton ?
Hem citat ja las arrels de las llenguas d' Asia y Europa ; pero anem á demostrar que las indias de América y los numerosos dialectes de las tribus del Africa també son descendents del catalá.
¿ Está feta l' escala ? — Guáytila ; pórtili, cuyti ! — Quan En Quico xiula, la Tecla xiscla. — Lo baylet del butxí cala piulas. — Esbótsili l' caixal xich á la mula.
Uni, dori, teri, quateri, mata la veri, viri, viron. — Plou, plou, caraguina, caragol. — A pí xich escala no cal, si cal dúlhi. — Fum, fum, xemeneya amunt. — Setse jutjes menjan fetxe d' un penjat. — Virolet, San Pere, virolet San Pau. — Escarbat bum, bum, pósahi oli, pósahi oli. — Pim, pam, cunillam, de la terra del aram. — Nyigo, nyigo, nyigo, calsas de papé. — Kikirikik, hont vas, hont vas ? Kikirikik, á vora mar. — Un plat blau plá ple de pebre negre está. — Recatatxech, mare tinch fret. — Buf, bufurull, tinch una brossa al ull y no l' hi vull. — Una polla xica, pica, pallarica, cama curta y bacarica, tingué nou polls xichs, pichs, pallarichs, cama curts y bacarichs. — etc., etc.
Y no s' crega que sols las llenguas extrangeras son las que s' derivan de la nostra. A casa mateix tenim dialectes com lo castellá, lo gallego, lo vasco, que son descendents en ratlla dreta del catalá. Y sino aqui va la proba :
Ay ! nyinyo del meu carinyo, mira que l' morro t' espinyo.
Arri, bagarra, no me la carreguis ! M' has arrancat la qua de la grua.
Pera demostrar las moltas paraulas que lo castellá ens ha pres y fa passar per sevas, copiém á continuació d' aquet article una poesia d' En Lluis Roca, que lo mateix se pot llegir en catalá qu' en castellá, cambiant solsament lo sonido de la e y d' algunas consonants.
Y no son las llenguas solsament las que han fet del catalá lo arsenal de sas paraulas. ¡ Fins las ciencias, esgarrífinse, fins las ciencias ! La medicina, sobre tot, aficionada á buscar las mellors arrels, ha trobat en lo catalá las del seu tecnicisme especial. O sinó, vegin :
Quan l' esbronquis no t' irritis ni l' excitis. — Si molt raja quan lo tastis, celebro que no t' enfitis.
Ab lo qual queda plenament demostrat que lo catalá es la mare de las llenguas.