Els tres fills del rei

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
La Princesa que dormí cent anys Els tres fills del rei
La nau de veles d'or
Caputxeta Roja




Els tres fills del rei



 Veus-aquí que una vegada hi havia un gran rei que tenia dos filis. El més gran era el príncep Cornegre, alt i ben plantat, sever i seriós, convençut de l'alta gerarquia del seu llinatge. Quan muntava els seus cavalls o es passejava en la seva carroça d'or, ni es dignava llensar una mirada als seus vassalls. I si algún pobre li allargava la mà demanant caritat, castigava amb un cop de fuet la gosadia d'haver-li dirigit la paraula.
 El fill segon del rei era el princep Corfosc. Era tan orgullós com el seu germà i tan ben plantat com el príncep Cornegre.
 Hi havia dotze sastres al palau que els hi feien els vestits de la seda més rica i vint-i-quatre brodadores, les més hàbils del reialme, que els ornaven amb pedreria resplendent trenada amb fil d'or. I l'estol dels seus servents era com tot un exèrcit i aquest luxe dels prínceps costava tants diners que va ésser precís obligar als seus vassalls a pagar nous impostos. Hi havia molta gent que no menjava res més que un bocí de pa negre perquè els prínceps poguessin estrenar un vestit cada dia i en passar per davant seu els llensessin la seva alta mirada de despreci.
 Aquets eren els dos únics fills del rei, entre els quals seria partit el reialme en dos dolorosos bocins.
 Però el poble ja sabia que el rei tenia un altre fill encara que mai s'el vegés enlloc. El tercer fill del rei es deia Ramió i no es movia de la cuina del palau. L'obligaven a passar-se tot el dia pelant patates. El rei l'havia avorrit perquè era tot lleig i tot raquític i mai s'havia entretingut a mirar en els seus ulls l'ànima pura que s'amagava dins aquell cos desgraciat i a meditar que el seu poble seria molt més feliç manat per en Ramió que no pas pel príncep Cornegre ni pel príncep Corfosc.
 En Ramió passava el dia pelant patates, vestit pobrement com un esclau, en un recó de cuina oblidada, mentres els seus germans estrenaven un vestit cada dia i costaven al tresor del regne munts immensos d'or. Però en la seva ànima no hi havia ni una engruna d'enveja. Quan els veia pujar o baixar de cavall des de la finestrella de la cuina, entre l'estol dels seus servents, ell trobava molt natural que els seus germans fessin alló que feien perquè eren tan bellament fets i que a ell li toqués pelar patates perquè havia nascut raquític i lleig. I posava tota la seva atenció en la feina que li havia estat encomanada, procurant que el gran cuiner, i el secretari del gran cuiner, i l'ajudant del secretari del gran cuiner, i l'ajudant de l'ajudant del secretari del gran cuiner, i l'ajudant de l'ajudant de l'ajudant del secretari del gran cuiner, que era el que ell tractava, estiguessin contents del seu treball.
 Però un dia el rei, que ja era vell i volia viure en pau els darrers díes de la seva vida, va cridar als prínceps Cornegre i Corfosc. I es va recordar d'En Ramió i el va fer pujar de la cuinà a la gran sala.
 Quan els seus germans el varen veure allí, s'en varen apartar sense dirigir-li la paraula. I el rei vell va dir als seus tres filis:
 —Fills meus, jo ja sóc massa vell i vull donar tot el meu reialme a aquell de vosaltres dos que em porti, d'aquí a un any i un dia, la roba de seda més subtilment teixida que hagueu pogut trobar al mon...
 I dirigint-se a n'En Ramió li va dir:
 —Tu també, si vols, encara que siguis tan lleig i raquític, pots pendre part a la recerca de la seda més subtil, món a través!
 En Ramió va besar la mà del seu pare, va pendre el seu bastó de camí i se'n va anar a peu món a través, camina que caminaràs, mentres el príncep Cornegre i el príncep Corfosc muntaven als seus millors cavalls, es vestien el seu millor vestit, i despedits per l'estol dels seus servents partíen al galop, i la llum del sol feia enlluernadores les pedreríes amb les quals s'havíen cobert.
 Veus-aquí que el príncep Cornegre va anar al castell de la seva estimada, la princesa Rosespina, i allí s'hi va estar un any caçant pels boscos del voltant del castell i enlluernant a la cort aquella amb la seva gentilesa i la seva fastuositat. Havia deixat pel darrer dia la recerca de la seda més subtil del món.
 I el príncep Corfosc també va anar al castell de la seva estimada, la princesa Espinella, i s'hi va estar un any entregant-se a la dança i a la caça i a l'amor de la gentil princesa. Va deixar també pel darrer dia la recerca de la seda més subtil del món.
 Ja tenim En Ramió partint a peu, sense el més petit ducat d'or a la butxaca. Amb quins diners la podria comprar la seda subtil si no tenia diners? Els seus germans la podríen comprar amb els munts d'or que s'havíen endut, expremuts del front dolorós dels seus vassalls que no podíen menjar. Però ell anava món enllà, món enllà, sense altre bagatge que el seu bon cor.
 I camina que caminaràs, ell que veu a la porta d'una barraca a una noia tan gentil que s'hi va quedar com enlluernat. La barraca era pobre, a la vora d'un riu, i la noia també anava pobrement vestida, si bé tenia tota ella una distinció de princesa.
 La noia el va cridar i li va dir:
 —Ramió, fill del rei, reposa dins la meva cabana i menja un bon bocí de pa tou.
 Ell es va quedar molt sorprès que aquella donzella el conegués i li va dir:
 —I com és que saps el meu nom?
 —Sé també que a tu, fill del rei, et fan pelar patates, mentres els teus germans van vestits d'or i pedreríes. Sé que ells tenen dues princeses que els estimen, i tu no tens ningú que t'estimi encara que ja tinguis vint anys...
 En Ramió es va mirar dins l'espill del riu i es va veure tan lleig, que no va fer altra cosa que mostrar la seva figura dins de l'aigua a la noia, dient tristament:
 —Qui vols que m'estimi a mi?...
 —Aquella que sap mirar a través dels ulls la bondat de l'ànima!...
 Quan va haver reposat dins de la barraca i va haver menjat el seu bon bocí de pa tou i begut l'aigua fresca, la noia li va dir:
 —Ara vas pel mon a cercar la seda més subtil per entregar-la al teu pare dins d'un any i un dia. Jo te la donaré i triomfaràs aquesta vegada, només que amb la teva bondat, per sobre dels munts d'or i dels cors foscos dels teus germans.
 En Ramió tot era mirar a aquella noia que ho sabia tot i li semblava que el sol penetrava dins de la seva ànima perquè se l'anava estimant, estimant. I quan li va preguntar, gairebé amb les llàgrimes als ulls el seu nom, la noia li va dir:
 —Me dic Dolçamiga...
 En Ramió ja no desitjava res més que alló que ja tenia, l'amor de la Dolçamiga, i s'hauria quedat allí, dins d'aquella pobre cabana del peu del riu sempre més. Però la noia li va dir que calia anar a veure el seu pare i li va donar una petita, molt petita capseta negre no pas més grossa que una nou, encomanant-li que no la obrís fins que es trobés davant del seu pare.
 En Ramió es va despedir amb recança de la Dolçamiga, donant-li les gràcies i prometent-li que tornaria. Va empendre, amb l'ànima tota consolada per la bona llum d'amor que hi duia, el camí del retorn al palau del seu pare.
 Hi va arribar el dia just que feia un any i un dia. Va veure venir-hi els seus germans montats en els seus cavalls i tots lluminosos de brodadures. Els seguia un estol de servents carregats de peces de seda. En Ramió va arribar a la gran sala amb la seva capseta negra petita com una nou i tot polsós i cansat de la llarga caminada.
 El vell rei, en veure'l allí, va fer una ganyota d'impaciència. Semblava que li dolgués la seva presència a la gran sala del tron.
 Primer el príncep Cornegre va desfer davant del rei una multitud de sederíes, les més riques del mon, que havia comprat a pes d'or i que li duien els seus servents. Després el príncep Corfosc va extendre sobre les catifes una pluja de robes subtils que semblaven teixides per les mans de les fades.
 —No puc concedir el meu reialme a cap deis dos. Aquestes sedes, comprades a pes d'or, no son el que jo desitjava. Tindré de fer una altra prova.
 Després, girant-se vers en Ramió que no havia dit res, el rei li va preguntar:
 —Tu, pobre infeliç, no deus pas haver portat res...
 I en Ramió va dir:
 —Deixeu-me obrir davant vostre aquesta petita capseta negre que no és més grossa que una nou. No l'he comprada a pes d'or, perquè jo mai be tingut or. Però per mi val més que tot l'or del mon!
 Dient això va obrir la diminuta capseta. I davant dels ulls meravellats del rei, va sortir-ne la seda més subtil del mon. Sem blava una boira de llum i tan inconsistent que semblava que s'anava a trencar com un fil de terenyina. Però la seda era també forta i anava rajant de la misteriosa capseta negra bores i hores, díes i díes. Tots els cortesans ho anaven a veure i en tornaven sense poder-se explicar quines mans de dona havien teixit aquella cosa alada i dura a la vegada, d'una tenuicitat i d'una frescor que no tenia parió en el mon.
 El rei va quedar tan sorprès que no podia articular cap paraula. Els prínceps Cornegre i Corfosc no comprenien com el germà avorrit que es passava els dies pelant patates, havia pogut trobar aquella miraculosa capseta negre que l'havia fet triomfar per sobre el munt d'or que valien les altres sedes.
 Finalment el rei va dir, dirigint-se a en Ramió:
 —Tu sol has portat allò que jo demanava i d'una manera tan perfecta que ni jo ho hauria mai somniat així.. A tu tindria d'entregar la meva corona. Peró, perquè m'averonyeixo de veure't assegut a la meva cadira reial essent el més lleig dels meus fills, vaig a tentar una altra prova. Partiu els tres novament camí de la fortuna. D'aquí a un any i un dia duéu al castell el millor cavall, que hagiu pogut trobar. I el que em porti el millor cavall, sigui el que sigui, serà l'hereu del meu regne i empunyarà el ceptre sobre el meu poble fidel!...
 Els tres fills es varen despedir del rei i varen partir cada un per diferent camí. El príncep Cornegre va anar al castell de la seva estimada, la princesa Rosespina, amb l'estol dels seus servents carregats de vestits enlluernadors i d'una gran muntanya de unces d'or. El príncep Corfosc va partir al castell de la seva estimada, la princesa Espinella, desplegant una fastuositat tan en lluernadora que semblava que fos el senyor de tots els tresors de la terra.
 En Ramió s'en va anar a peu, amb el seu bastó de caminant, camí de la barraca de la Dolçamiga. El cor li batia amb força dins del pit. I quan la va veure de lluny que ja li donava la benvinguda des del llindar, li va semblar que els seus germans amb tot l'or del regne no podien ésser tan feliços com ell, amb la seva pobresa de cabals, però amb la gran riquesa del seu amor.
 La Dolçamiga li va dir:
 —Sigues benvingut a la meva cabana a la llinda del riu! Ja sé perquè tinc el goig de veure't. El teu pare ha tentat una altra prova, per no donar-te a tu la corona. Però ell no sap que aquesta vegada també vencerás. Reposa una bona estona aquí, menja un bon bocí de pa tou i contem belles coses de la teva ànima pura i de allò que faràs pel teu poble quan empunyis damunt d'ell el ceptre reial.
 En Ramió li va dir que sempre pensava en ella, que ja donava la corona als seus germans mentres ell no es tingués de moure del seu costat i que el millor palau del mon era per ell aquella cabana a la vora del riu, en la companyia de la Dolçamiga.
 Ella li va dir què, si l'havia ajudat era perquè l'estimava, però que era precís tenir paciència i esperar i temptar la nova prova que el seu pare havia fet per escollir l'hereu del seu regne.
 Vingut el moment de partir, després que es varen donar un adeu ple de prometences de ventura, la Dolçamiga li va donar una diminuta capceta negre, recomanant-li que no l'obrís fins a la vora del palau del rei i tenint-la entre les cames obertes a punt de muntar, perquè el cavall era tan volador que el perdería entre els núvols i ja no el podria haver.
 Passats un any i un dia els dos prínceps varen arribar al pati d'honor del palau. El rei se'ls mirava des de la gran galeria que circumdava el pati i l'orgull paternal gonfiava el seu pit. Era impossible trobar uns prínceps més ben plantats i més lluminosament vestits. Pagant-los a pes d'or, imagineu quins meravellosos cavalls no havien trobat, dignes d'estirar la millor de les reials carroces!
 Mentrestant en Ramió havia obert la caixeta tal com li havia dit la Dolçamiga, i es va sentir transportat totseguit als núvols, damunt l'esquena d'un cavall tot daurat, que irradiava al sol com una gemma viva.
 En el palau es va fer totseguit un gran tumulte. Venia dels núvols una cosa que brillava amb una tal intensitat de llum, que semblava que el sol baixés a la terra. Aquella cosa enlluernadora es va deixar caure al centre del pati d'honor del palau i varen veure que era un cavall tot daurat que vola va amb ales rutilants i que dalt del cavall hi anava en Ramió.
 El vell rei va dir:
 —Aquesta vegada encara el meu fill avorrit, el meu fill lleig i raquític, triomfa sobre els dos meus fills ben plantats i magestuosos amb el seu or i la seva fastuositat. El meu fill lleig no ha necessitat ni or ni luxe per triomfar dels altres dos. Serà que jo m'hauré equivocat en els meus judicis i que val més en Ramió amb la seva lletgesa que no en Cornegre i en Corfosc amb la seva bellesa resplendent?... De totes maneres vull temptar una altra prova i us juro pel meu honor que serà la darrera. Porteu-me cada un de vosaltres la vostra estimada. El que em porti d'aquí a un any i un dia, la princesa més bella del món, es cenyirà la meva corona!...
 Els tres fills varen partir, en Cornegre a cercar a la seva princesa Rosespina, en Corfosc a cercar a la seva princesa Espinella, i en Ramió cap a trobar a la seva Dolçamiga.
 Totseguit que la va veure en Ramió li va dir:
 —Aquesta vegada si que no em faràs triomfar, estimada meva, i no tinc, demés, cap desig de triomfar. El meu pare vol que li portem d'aquí a un any i un dia, la princesa més bella del mon. Jo no la vull cercar ni vull que tu m'ajudis a cercar-la, perquè en el meu cor no hi ets més que tu, la meva estimada vestida de sargil. I per mi vals més que totes les princeses del mon!...
 I la va estrenyer sobre el seu cor que havia sofert tan de veure's sol i avorrit, pelant patates a la cuina del palau del seu pare.
 La Dolçamiga li va dir:
 —Aquesta vegada també triomfaràs com les altres i d'una manera que el teu bon cor quedarà ben content i feliç. Ara reposa deia fatiga de la llarga caminada, menja un bocí de bon pa tou i ja veuràs com seràs rei i no et queixaràs de la que ocuparà al teu costat, com esposa teva, un lloc que farà ben content al teu poble que sofreix tant.
 Vingut el moment de partir en Ramió es negava a aceptar la capceta negre que tan cava misteriosament, com les altres dues, el seu triomf. Però la Dolçamiga el va suplicar d'aquella manera tan dolça que tenia de parlar, i no va tenir altre remei que sotmétressi.
 Vingut el lloc on devia obrir la misteriosa capceta, a deu llegües del palau, es va trobar dins d'una gran carroça d'or tirada per deu cavalls en la testa dels quals onejaven al sol lluminoses plomes vermelles. Es va trobar ell mateix dins de la carroça, peró no amb els seus pobres vestits d'esclau, sinó amb els vestits de príncep més rics de la terra. I es va trobar al costat de la Dolçamiga, transformada en una princesa meravellosament bella, tota coberta de pedreries fines i de brodats multiculors. I en un mirall que hi havia davant d'ell, dins la carroça, es va veure més formós i ben plantat que no pas els seus germans, perquè resplandia en els seus ulls clars la seva ànima pura i la bondat del seu cor.
 La Dolçamiga li va dir:
 —No t'estranyis del nostre canvi. Es la bellesa del teu cor que ha sortit en fora del teu pobret cos avorrit i t'ha fet més bell que no pas els teus germans. Jo soc la princesa Sensespina que per trobar-te a tu, que eres un pobre príncep avorrit, em vaig fer noia humil i he viscut en una cabana, a la vora del gran riu. I per això hem de procurar governar feliçment els nostres pobles, perquè, essent prínceps, hem estat també poble nosaltres mateixos. I aixó mai ho han fet ni ho faran els prínceps de la terra!
 En el palau es va fer un gran tumulte. Ja havien arribat el príncep Cornegre i el príncep Corfosc cada ú amb la seva Rosespina i la seva Espinella. I aleshores davant dels ulls atònits de tots es va veure arribar una carroça com mai s'havia vist millor i es va veure a dins a la princesa Sensespina i al príncep Ramió transformat en un gentil jovencell amb tota la bondat del seu cor que li resplendia a la cara.
 El vell rei va baixar tota l'escala d'honor a rebre el nou rei i la nova reina. I la bellesa humilment modesta de Sensespina va deixar tan obscurida a la orgullosa bellesa de Rosespina i Espinella, que ja ningú en el palau no va fer cas d'elles ni dels prínceps que els havien escollit.
 Es va fer un gran convit al palau per celebrar les noces del príncep Ramió i de la princesa Sensespina. El bisbe va beneïr també, sota els graons de la gran escala de la catedral, al príncep Cornegre amb la princesa Rosespina i al príncep Corfosc amb la princesa Espinella.
 El mateix bisbe va llevar la corona del front del vell rei, que a la fi comprenia al seu fill avorrit, i la va enfonzar sobre els bucles rossos del front del nou rei, cenyint una altra corona sobre'l front de la princesa Sensespina, que pel rei seria sempre la Dolçamiga que se li va aparèixer quan no era més que un noi avorrit, raquític i lleig.
 Vinguda l'hora del gran convit, les dues princeses varen veure que la reina amagava de tant en tant sota el seu vestit bocins dels menjars que eren servits. Elles també varen voler fer el mateix i es varen amagar sota els rics vestits de noces troços de carn vermella, bocins de rostit, pastiços de mel, salses de faisà, copes d'idromel i tot allò que veien que la reina s'amagava sota'l seu vestit.
 Vingut el moment de llevar les taules per a la dança, la reina va fer venir davant seu a tot el servei del palau, des dels ministres fins al més insignificant dels ajudants més insignificants de tots els ajudants.
 Aleshores, de sota el seu vestit, va treure un present per cada ú. Els bocins de menjar s'havien transformat en anells amb pedreries, monedes d'or, joguines pels infants, tota una pluja de dons que varen rebre tots beneïnt a la reina, des de el més alt al mès baix, i augurant un llarg regnat felíç damunt un poble felíç.
 Quan les princeses Rosespina i Espinella varen alçar les sobrevestes dels seus vestits de noces per repartir dons com la reina, es varen trobar amb la roba feta malbé de les taques de les salses i dels vins i dels rostits. I varen corre cap als seus palaus entre les rialles de tota la ciutat, perseguides per una corrua immensa de gossos afamats que, sentint aquella bona olor de menjar que s'exhalava de les robes d'aquelles dames, lladraven desesperadament, amb les llengües penjant, esqueixant-los els vestits i arribant als seus palaus gairebé en camisa.
 Els seus marits varen seguir-les també perseguits per l'odi del poble, que aplaudia vegent la seva supèrbia castigada.
 En canvi, quan passava el rei Ramió i la reina Sensespina, un gran murmuri d'amor els seguia, perquè damunt de les seves espatlles hi duien el mantell de la bondat, que és el millor mantell que pot cenyir les espatlles d'un rei.