Els tres ous
Un bon llenyataire vivia feliç amb la seva bona muller en un poblet alegre a la vora d'un gran riu i a la llinda d'una boscúria tota ressonant d'udòls de feres misterioses i fins al cor de la qual mai cap home del poble no havia gosat penetrar. A les vores del riu s'estenien les hortes rialleres que donaven aliment als humils pagesos que les cultivaven.
El bon llenyataire també tenia la seva horta que era tot el séu tresor. Però el tresor millor que tenia era una nena que's deia Ninons. Feia la joia dels séus pares i de tota la gent del poble. Tenia una bona paraula per tothom, era treballadora i entenimentada i quan hi havia baralles entre les criatures del poble, la sola presència de la Ninons ja calmava les raons com per encant, perquè sabia acontentar a tothom amb aquelles coses que els hi eren particularment agradables. Mai se l'havia vista ofesa, ni mai s'havia queixat de res, ni mai havia fet un crit d'impaciència. La seva veueta era dolça i persuasiva i amb tot això s'havia fet una simpatia que servia d'exemple. Perquè totes les mares deien a les seves filles:
—Tingues sempre a la Ninons per model i cada vegada que vulguis fer una raresa o vulguis cridar o vulguis trencar una joguina, recorda't de la Ninons que mai ha fet res d'això i per això mateix tothom l'estima tant!
Davant per davant de la casa del llenyater hi havia la casa d'un altre llenyater que també vivia amb la seva muller i amb una nena dels anys de la Ninons que es deia Nineta. Els seus camps es tocaven, però la Nineta era tot al revés de la Ninons. Sempre estava ofesa, sempre cridava, pegava als seus pares, deia coses desagradables a tothom i, és clar, ningú la volia. Ella sofria de veure's lletja i avorrida i tenia una furiosa enveja de la Ninons quan la veia tan bonica i tan estimada de tothom. Continuament li cercava raons i trobava motius per humiliar-la. Però com que per barallar-se han d'èsser dos, la Ninons feia l'orella sorda a les coses desagradables de la Nineta, i procurava no tenir-hi gaires paraules, tot i fent-li una amorosa rialleta per donar-li el bon dia o la bona nit.
Quan la Nineta feia les seves rareses i se la sentia cridar contra els séus pobres pares, totes les mares deien a les seves filles:
—Mira que si no fas força bondat i no t'assembles a la Ninons, la gent t'avorrirà com a la Nineta que un dia els dimonis se l'enduràn!..
Però veus-aquí que la vida pacífica d'aquella bona gent va veure's tot de cop seriosament amenaçada. Va venir un hivern d'una cruesa no vista de molts anys. Va nevar i va ploure mesades senceres. Es varen sembrar les hortes amb grans treballs. Poc abans de poguer recollir el fruit de tants esforços les plujes varen fer eixir de mare el riu, i quan va baixar el nivell de les aigües els camps no eren més que un pedregoler improductiu.
La fam va assolar a la bona gent del poble. Però on se va sentir més l'assot del temporal va ésser a casa de la Ninons. El riu s'els hi havia endut mitja casa, i el bestiar del corral i els graners i els estalvis de tota una vida de treball.
A l'única habitació que els quedava d'allò que havia estat la seva casa, mentres la Ninons dormia sobre alguns brins de palla, el pare i la mare parlàven de la seva ruïna i d'allò que tindrien de fer temps a venir.
I el pare deia:
—No ens queda altre recurs que anar a captar!..
I es mirava amb pena a la Ninons dormida en el seu recó, que devia somniar belles coses perque somreia deliciosament. I el pare va dir:
—I què en farem de la Ninons?..
La pobre mare se la mirava plorant, fins que l'home va dir:
—Jo m'estimo més de saber-la al cel amb els angels que no pas compartint pel mon la nostra dura misèria. Demà anem al bosc i abandonem-la allí, a les mans de Deu!..
Després de molt plorar i exclamar-se la mare s'hi va sotmetre. Mentrestant la Ninons devia somniar que era l'heroïna d'una rondalla que acabava molt bé, perquè feia unes grans rialles felices i plegava les tendres mans sobre el pit.
A punta de dia varen empendre la caminada bosc endins. El pare i la mare seguien al darrera de la seva filla amb els ulls plens de llàgrimes. I la Ninons collia petites fruites saboroses i es divertia molt.
Però, tot de cop, es va posar a cridar: —Mare!.. mare!.. i ningú no li va respondre. Estava perduda al cor del bosc, allí on se sentien aquells udòls de les feres misterioses i on mai cap home no havia gosat penetrar.
La Ninons, tan petita, presonera del bosc tan gran, es sentia tota coratjosa. No va trigar gaire a veure brillar un llum i cap allí va caminar. I s'anava dient:
—Encara que sigui la casa d'un gegant, jo hi truco!
Es va trobar davant d'una gran casa negre, amb una porta fosca tota clavatejada de ferro vell.
Va aixecar-se de puntetes per arribar al gran pica-portes que amb prou feines podia aixecar de tant que pesava. El va deixar caure amb suavitat i es va sentir un gran cop que va retrunyir pel bosc i que hauria esporuguit a l'home més valent.
Però veus-aquí que del fons d'aquella casa estranya, quan esperava la Ninons sentir ressonar la veu de tro d'un gegant, ne va eixir la veueta trèmola d'una vella que va preguntar:
—Qui hi ha?..
—Bona senyora, obriu per amor de Deu! Soc una nena molt petita i he perdut als méus pares en el bosc i tinc por que no se'm mengin les feres misterioses. Obriu, bona senyora, a la pobreta Ninons!
La porta es va obrir i Comara Bruixa Bona, tota arrugada, va aparèixer al dintell i va dir:
—Vols entrar, noieta?
—Tindríeu la gentilesa de deixar-me dormir aquesta nit a casa vostra, bona senyora?.
—Escolta, filla meva. Veus aquestes tres grans carabaces que hi ha penjades aquí a fora? Doncs per entrar a casa meva és precís que't caiguin damunt del cap.
—Bona senyora, no vegeu que son tan grosses i que jo soc tan petita? Si em cauen al cap m'esclafaran! Però, si no hi ha altre remei, estic a les vostres ordres si és que voleu que la Ninons sigui esclafada per les vostres grosses carabaces...
—Aleshores, filla meva, seré jo que les reberé per a tu!
I Comare Bruixa Bona es va posar a cantar amb veu trista:
—Ravaquets grossos i vells,
mig negres i mig vermells,
al cap de vostra Comare
caieu pesants i rodons,
que la petita Ninons
ha perdut a pare i mare,
i vull que s'estigui amb mi,
que a fora hi ha els llops dolents
que ja s'esmolen les dents
per menjar aquest tall tan fi!..
I va allargar la seva vella testa tremolosa i li varen caure al damunt les tres grans carabaces. A cada una que queia tota s'ajupia i semblava que havia quedat esclafada sota aquell gran pés. Però després es tornava a alçar i allargava novament la testa perquè li caigués l'altre.
Quan totes tres varen haver caigut, la Ninons va poder entrar dintre la casa de Comare Bruixa Bona. I tan bé com va saber, li va dir que tenia gana.
—Obre aquest moble, petita, i hi trobaràs dos plats. A l'un hi ha bona vianda de bou ben cuita i un bon peix fregit. A l'altre no hi ha res més que ossos i espines. Pose'ls al foc i quan estiguin calents dònem el plat que vulguis.
La Ninons va fer escalfar els dos plats i va donar a Comare Bruixa Bona el plat de la vianda de bou i el peix fregit i es va reservar per ella el plat dels ossos i les espines.
Quan varen haver sopat Comare Bruixa Bona va acompanyar a la Ninons a una cambra i mostrant-li un llit ben tou, la roba del qual feia una bona olor de poma camosa, li va dir:
—Dorm ben tranquila, Ninons, i somnia coses boniques, que les nenes bones minyones com tu sempre somnien coses boniques. Demà, abans de anar-te'n a trobar els teus pares, tindré de fer-te fer una darrera prova i si, com espero, ne surts tan bé com de les altres dues, seràs la nena més feliç del mon. Bona nit!...
La Ninons, un cop Comare Bruixa Bona la va deixar sola, es va agenollar i va donar les gracies a Deu de haver-la enviada allí, salvant-la de la nit fosca i de les dents afilades dels llops. Després es va ficar al llit i es va dormir dolçament, viatjant en una nau de veles d'or pel país encantat de les rondalles.
L'endemà matí es va despertar a la carícia del primer raig de sol. Es va rentar amb aigua ben freda per allunyar la són, va fer la seva pregària matinal, es va vestir i va anar a trobar a Comare Bruixa Bona que ja l'esperava i que li va dir:
—Ara cal que anem a la riera i que em rentis un vestit amb el sabó que et donaré.
I baixen totes dues a la riera i la Ninons es fica de peus a l'aigua i es disposa a fregar el vestit de Comare Bruixa Bona. Però el vestit que ella li allargava era tot ell de claus punxaguts i el trós de sabó era un tros d'ampolla trencada tot erissat de punxes de vidre.
La Ninons, coratjosa, no va dubtar. Va pendre el vestit de claus, el va estendre a l'aigua i sostenint-lo amb una mà, el va anar fregant amb l'altre amb el tros d'ampolla rompuda. Totseguit les seves manetes varen ésser plenes de sang. I l'aigua corria avall tota tenyida amb la sang de les seves nafres.
Aleshores Comare Bruixa Bona li va ordenar que no fregués més i li va dir:
—Ets molt bona noia, tu, i ara ja puc donar-te la recompensa. Però primer dònem les teves mans.
La Ninons les hi va donar totes plenes de ferides, però Comare Bruixa Bona les hi va curar només que amb una carícia.
Després li va dir:
—Ara, Ninons, te n'has d'anar totseguit a trobar als teus pares. Jo't dono aquets tres ous. Quan te trobis en alguna necessitat trenca un ou i et vindrà una bona ajuda imprevista. Només et recomano que no t'aturis ni un instant fins que hagis trobat els teus pares. Si et surten uns jovenets fen-te compliments i dien-te coses boniques, no els escoltis i segueix el teu camí, sense fer cas de los seves paraules. I ara, adeu Ninons, i força sort!...
La Ninons va besar les galtes revellides de Comare Bruixa Bona, li va donar les gracies de les seves bondats prenent els tres ous miraculosos, i se'n va anar cap a trobar als seus pares.
Però on els trobaria? Aquell bosc no s'acabava mai i anava caminant, caminant, fins que es va trobar davant d'una espessor de branques per la qual no podia avensar ni retrocedir.
Aleshores va trencar un ou i va veure que totes les branques s'obrien als seus passos i que les velles soques s'arreconaven com una cortina verda, trobant-se totseguit en una plana tota nua al fons de la qual hi havia una gran muntanya que li barrava el camí.
Quan va arribar davant de la muntanya va trencar un altre ou i les pedres es varen obrir pel mig com una gran magrana esberlada, deixant veure al centre uns meravellosos jardins pels quals jogaven una multitut de joiosos jovenets. Entre els arbres plens de fruites d'or hi cantaven ocells de plomatge de safir. Va sentir joiosos crits i tot un estol de jovenets va anar envers ella dient-li amb veu de mel:
—¡Oh la gentil noieta que passa pel camí! Mireu quins formosos cabells rossos i que ben trenats els duu! Mireu amb quins bonics peuets camina! Vina a jogar amb nosaltres! Et portarem a casa nostra on seràs la mestressa. No faràs res en tot el dia, perquè nosaltres treballarem per tu. No tindràs altre feina que mirar-te al teu mirallet i pentinar-te i estrenar vestits enlluernadors i sentir delitoses musiques i dansar ben graciosament amb nosaltres!…
Però la Ninons es recordava del consell de Comare Bruixa Bona i no va girar ni tan solament el cap. Només els va dir:
—Deixeu-me estar, que he promès que no m'aturaria pel camí fins que hagués trobat als meus pares!
Caminant, caminant, va arribar a una plana on hi havia una bella ciutat de cent cúpules d'or. Els habitants de aquella ciutat estaven afligits perquè la reina se'ls hi acabava de morir. Totseguit que varen veure venir a aquella criatura extrangera bonica com un àngel i amb aquells grans ulls intel-ligents i dolços que tenia, varen creure que el cel els hi enviava per reina i li varen dir si ho volia ésser. Davant de les seves instàncies ella els va dir:
—Jo no puc aceptar de ésser reina sinó amb una condició. La condició és que els meus pares siguin reis i jo la vostra petita princesa. No estaria pas bé que jo, que soc tan petita, ocupés un lloc més alt que no pas els meus pares!…
Els habitants d'aquell país varen trobar que la condició era molt justa i aleshores la Ninons va trencar l'ou que li quedava dels tres ous de Comare Bruixa Bona.
I totseguit va veure venir pel gran carrer de la ciutat reial als seus pares vestits de parracs, magres, afligits per la fam que havien passat i pel remordiment de haver abandonat a la Ninons al mig del bosc.
Vegent a la seva filla a qui creien perduda, varen plorar molt d'alegria i es varen llensar als seus peus, demanant-li perdó de haver-la abandonada. Però ella no els va donar temps i, saltant al seu coll, els va besar tendrement.
Totseguit varen ésser proclamats el llenyater i la seva muller sobirans d'aquell país i varen viure feliços al costat de la seva filla tan adorablement bona.
I com que ells havien estat pobres, varen ésser uns reis compassius, escampant entre els seus súbdits la llevor de la bondat.
Quan se va saber pel seu poble que la Ninons era princesa i els seus pares reis i la manera com ho havia obtingut, els bons pagesos se'n varen alegrar molt. I les mares deien a les seves filles:
-—Veus? Les nenes bones minyones com la Ninons son les que tenen més sort en el mon!
Però la Nineta tenia una ràbia que es moria i després de fer una gran raresa i de pegar al seu pare i a la seva mare, els hi va dir:
—Porteu-me al bosc i deixeu-me perdre i faré al mateix que va fer la nostra veïna. Quan sigui reina us enviaré a cercar perqué m'enllustreu les sabates i pel gust de poguer-vos fer bastonejar pels meus criats!...
La perspectiva de veure la seva filla reina no era gaire afalagadora pels pobres pares, però la varen acompanyar al bosc i li vareu deixar.
Quan va venir la nit les feres udolaven molt fort i la Nineta ja perdia la paciència de no trobar el llum de Comare Bruixa Bona. A l'últim va veure brillar el llum, hi va corre i va fer un gran escàndol picant a la porta de peus i mans, cridant desaforadament.
—Obriu, vella bruixota, que no vull passar la nit fora!...
Comare Bruixa Bona li va dir:
-Per entrar aquí t'han de caure pel cap aquestes tres grans carabaces que hi ha penjades aquí.
—Que caiguin sobre'l vostre cap, que sobre'l meu no ho vull pas, vella bruixota!...
La vella no va dir res i va rebre sobre'l cap el cop de les tres carabaces. Després la Nineta va cridar que tenia gana i ella li va fer escalfar els dos plats. La Nineta, sense donar-n'hi ni les gracies, es va menjar el plat de la vianda de bou i del peix fregit i va deixar per la vella el plat dels ossos i de les espines.
Quan l'endemà matí Comare Bruixa Bona va fer anar a la Nineta al riu perqué li rentés aquell vestit amb aquell tros de sabó, la Nineta es va posar a fer uns grans crits:
—Que us penseu que m'he tornat boja, vella bruixota? Renteu-se'l vos aquest vestit amb aquest sabó! No sé com no us dono una plantofada per haver gosat proposar-me això!..
Comare Bruixa Bona no va dir res i va donar els tres ous a la Nineta, fent-li les mateixes advertències que a la Ninons que per la seva bondat havia devingut reina.
Sense ni donar les gracies a la vella, la Nineta va rependre el camí, picant de peus de ràbia. Va trencar el primer ou i es va trobar davant de la muntanya. Va trencar el segón ou i la muntanya es va esberlar i va apareixer el bell jardí de temptació. I l'estol de jovenets li va dir:
—Quina noieta més formosa! Vols venir a jogar amb nosaltres? Tindràs uns grans miralls per a mirar-t'hi tota sencera. Nosaltres serem els teus esclaus. Una noia com tu no té pas de treballar. No té de pensar en res més que en anar bonica i riure sempre!..
Boja d'alegria la Nineta se'n va anar amb els jovenets. Però encara no va ésser amb ells que la muntanya es va cloure amb un gran soroll i la va tancar a dins.
No la va planyer ningú. Només la va planyer la petita princesa Ninons que vivia entre els seus pares tan felíç com els pobles sobre'ls quals empunyava amb un bell gest el seu ceptre de flors.