La pàtria (1857)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una edició de 1857. Per a d'altres versions, vegeu La Pàtria.



 «A Deu siau, torons, per sempre á deu siau,
«O serras desiguals, que allí en la patria mia
«Dels núbols é del cel de lluny vos distingía
«Por lo repós etern, por lo color mes blau.

 «A Deu tú, vell Monseny que des ton alt palau,
«Com guarda vigilant cubert de boyra y neu,
«Guaytas per un forat la tomba del Juheu,
«E al mitx del mar inmens, la mallorquina nau.

 «Jo ton soperbe front coneixia llavors,
«Com conéixer pogués lo front de mos parents;
«Coneixia també lo só de tos torrents,
«Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

 «Mes arrancat després per fats perseguidors,
«Ja no conech ni sent com en millors vegadas;
«Axi d' arbre migrát á térras apartadas
«Son gust perden los fruyts, é son perfum las flors.

 «Qué val que m'haja tret una enganyosa sort
«A véurer de mes prop las torres de Castella,
«Si l' cant deis trobadors no sent la mia orella,
«Ni desperta en mon pit un generós recort?

 «En va á mon dols pays en alas jo m' trasport,
«E veix del Llobregat la platja serpentina;
«Que fora de cantar en llengua llemosina
«No m' queda mes plaher, no tinch altre conort.

 «Plaume encara parlar la llengua d' aquells sabis
«Que ompliren l' univers de llurs costums é lleys,
«La llengua de aquells forts que acataren los reys,
«Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

 «Muyra, muyra l' ingrat que al sonar en sos llavis
«Per estranya regió l'accent natiu no plora,
«Que al pensar en sos llars no s'consum ni s' enyora,
«Ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

 «En llemosí soná lo meu primer vagit
«Quant del mugró matern la dolça llet bebia;

«En llemosí al senyor pregaba cada dia,
«E cántichs llemosins somiava cada nit.

 «Si quant me trobo sol , parl' ab mon esperit,
«En llemosí li parl' que llengua altre no sent,
«E ma boca llavors no sab mentir ni ment,
«Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

 «Ix donchs per espressar l' afecte mes sagrat
«Que puga d' home en cor gravar la ma del cel ,
«O llengua á mos sentits mes dolsa que la mel ,
«Que m' tornas las virtuts de ma innocent edat.

 «Ix é crida pel mon que may mon cor ingrat
«Cesserá de cantar de mon patró la gloria ;
«E passie per ta veu son nom é sa memoria
«Als propis , als estranys, á la posteritat.»[1]
 (Agosto 24 de 1833.)



  1. Diccionario de los Escritores catalanes, págs. 48 y 49




Font: Historia de la lengua y de la literatura catalana. Magin Pers y Ramona. Barcelona. 1857, pàgs. 234-235 (alhora extret del Diccionario de los escritores catalanes, pàgs. 48 i 49.