Las esposallas de la morta
Las esposallas de la morta
[modifica]Víctor Balaguer
1879
A la excelentissima senyora duquesa de la Torre
Endressa Ves, donchs, trajedia mia, y dígali: “Oh deesa, oh flor, en colors rica més que tot altre flor, emperadriu de gracia, pubilla de bellesa, dáume, si us plau, posada, mes dáumela en lo cor, que, de vos inspirada, per vos, senyora mia, nasquí á la llum del dia, qu’es náixer al amor.”
V· B·
Madrit, Maig de 1878.
Personatjes.
- Julieta.
- Romeu Monteschi.
- Capuletti, pare de Julieta.
- Conrat d’Arles, senyor provensal.
- Fra Llorens, confés de Julieta.
(Senyors y cavallers de la casa de Capuletti, damas, servents, patjes.)
(La escena en Verona.)
Primer quadro.
[modifica](La galeria del palau dels Capuletti, en Verona, oberta sobre’l jardí.)
(A l’esquerra, en primer terme, trevallada en la paret, una capelleta bizantina ab l’imatje de la Verge il·luminada per una llántia de plata. A pochs passos de la capella la porta de la cambra de Julieta.)
(Al fondo, la gran porta esculturada que comunica ab l’estrado, salas d’honor y demés cambras del palau. Dos ó tres grahons donan accés a la porta.)
(A la dreta, la barana y archs de pedra de la galería, que deixan véurer l’horisont y los arbres del jardí. Los archs sostinguts per columnas. Del primer arch, en lo primer bastidor de la dreta, arrenca l’ample escala de marbre que baixa al jardí, ab dos grans estátuas, de peu sobre sos pedestals, una á cada costat de l’escala. Las arcadas segueixen tot lo llarch de la escena, fins á conclóurer en la paret del fondo, hont s’obra la porta de las cambras interiors.)
(La capella bizantina de la Verge cau enfront de la escala, y enfront també de las arcadas de la cambra de Julieta.)
(En las columnas de la galería y en las parets, arreus de cassa y armas.)
(Es l’hora del crepúscul matinal, pero es de nit encara en la galería, y la escena no té més llum que la que crema en la llántia, devant l’imatje de la Verge.)
(Al aixecarse’l teló, s’ou lo cant de l’alosa. La escena permaneix solitaria un rato, fins que s’obran las portas de la cambra de Julieta y apareixen esta y Romeu, amorosament entrellassats de brassos.)
(Julieta, Romeu.)
Julieta: ¿Per qué deixarme vols, si es nit encara?
Romeu: Ja la nit ha passat. ¿Sents?… Es l’alosa, es l’alosa, cor meu, nunci del dia.
Julieta: No es lo cant de l’alosa, vida mia, qu’es lo del rossinyol. Cada nit canta desd’aquell magraner.
Romeu: ¡Ay! no, es l’alosa… Bé prou que la conech. La llum apunta, y entre núvols de rosa, ja ve l’alba serena, vestida ab sas clarors d’or y de grana, á portarte, en ofrena, lo primer bes del dematí, m’aymía. Es l’hora de partir. La sort ho mana.
Julieta: ¡Ay si sempre fos nit y jamay dia!
(Romeu fa un moviment per partir, pero Julieta’l conté.)
Romeu: ¡Adeu!
Julieta: No encara. ¡Un instant més!
Romeu: ¡Julieta!
Julieta: ¡Un instant més tant sols!
Romeu: Ja’l cel s’aclara.
Julieta: ¡Si es negra nit, y ne será, si’m deixas, mes negra nit encara!
Romeu: Tens un cor d’or.
Julieta: Y te’l doní. Tenirlo voldria encara, per tornar á dártel’
Romeu: ¡Oh garsa de mon cor! Més saborosa no es pas la verge mel de las abellas en son buch marletat, ni més hermosa la fresca rosa que del riu al marge s’aixeca tremolosa, ni més llampant, dins d’una cambra obscura, lo raig de sol que filtra per l’escletxa lo rajolí daurat de sa llum pura… Mes ¡ay! no’t vull mirar, no vull sentirte, que may llavoras partiria…
(Julieta l’encadena, amorosida, en sos brassos, y li diu ab gran tendresa:)
Julieta: ¡Vésten!
(Comensa á clarejar.)
Romeu: ¡Oh tendres, dolsos llassos! ¿Per qué fins á morir no m’heu d’estrényer? ¡Manyaga de mon cor! Quant á mos brassos lo joy d’amor me lliga, lo temps, lo sol, tot para y se retrassa.
Julieta: Prou que’l conech lo temps, y sé com passa. Ab tu ¡cóm vola! Sense tu ¡cóm triga!
Romeu: Rahó tenias. Es nit negre y fosca. No es lo cant de l’alosa’l que sentirem, sinó’l del rossinyol. Santa estimada, no es llum de dia, es llum de las estrellas, la que ara nos cenyeix ab sa llassada per més amor y més enveja d’ellas. ¡Que vingan ja! ¡Que vingan y que’m troven! ¿Qué’m fa la mort, si es en tos brassos, tendre poncella del amor, cel d’esperansa? ¡Morir aquí, en tos brassos!… ¡Verge pura! Ni més gloria té’l cel ni més ventura!
(Julieta, conmoguda al sentir parlar de mort, gira entorn sos ulls y s’adona qu’es ja de dia clar.)
Julieta: ¡Ay sí qu’era l’alosa! Ja es de dia. ¡Fuig! ¡Vésten! ¡Vésten!
Romeu: ¡Amor meu!
Julieta: ¡Voldria véuret aquí, Deu meu, y véuret fora!
Romeu: Demá tornaré á vindrer, vida mia.
Julieta: ¡Demá!… ¡Qu’es trist demá pel cor qu’anyora! ¿Quants minuts hi há d’aquí á demá?… ¿Quánts sigles?
Romeu: ¡Cor de mon cor!
Julieta: ¡D’aquí á demá… ¿Qué passa d’un jorn al altre?… Un sigle d’agonía!… ¡D’un jorn á un altre jorn! Per corsecarse bé prou que n’hi há d’un dia!… ¿Per qué ha de voler Deu que abismes d’odi als meus y als teus separen?
Romeu: ¡Així’ls cels no m’amparen, si l’odi jo conech, dolsa estimada! Desde que t’am, Julieta, mon ánima, d’amor tota embaumada, amors té per tothom.
Julieta: Per tu no’ls tenen; y aquí mateix, hont tos amors nian, aquí, palau y temple de tos somnis, aquí es l’alcássar hont per tu ne crian odis més fers tos enemichs més sengles. ¡Sota’l mateix teulat l’amor y l’odi! ¡Sota’l mateix teulat l’Angel Custodi y lo mal Esperit! La serp que aguayta y lo gall vigilant! L’ira que vetlla y’l cor que plora!… ¡Aquí, Verge sagrada! un ánima á ton ánima abrassada, que viu de tu, per tu y á tu s’entrega, y aquí també la rassa enorgullida que busca, en sos rencors sempre més cega, ab tant afany ta mort com jo ta vida!
Romeu: ¡Angel de Deu!
Julieta: Fuig ja. M’esglaya véuret ab llum de dia.
Romeu: Mon tresor y joya, ets ma reyna.
Julieta: No só mes que ta esclava.
Romeu: M’emporto ton amor. (Prompte ja á partir.)
Julieta: Y més te’n guardo, qu’es mon amor la mar extensa y brava. Quanta més aigua’n trauhen, més ne queda.
(Romeu comensa á baixar la escala del jardí. Julieta se recolza en lo pedestal d’una de las estátuas mirantlo partir.)
Romeu: Adeu, ánima! (Baixant l’escala.)
Julieta: Adeu!
Romeu: No es á la tua, no es á la tua, estrella. A mon ánima ho dich, que vas sens ella.
Julieta: (Lligada d’un bras á la estátua, é inclinantse sobre l’escala.) ¡Deu meu! Ja es dia fet! Amor, fuig, vola!
Romeu: Aqueixa llum no es la claror del dia. Es sols la de tos ulls, ¡oh santa mia!
Julieta: (No abandona l’estátua fins haber desaparescut En Romeu de sa vista.) ¿Per qué vens tan depressa, llum traidora? Y vosaltres també, sombras volubles, ¿per qué fugir, per qué, quant de vosaltres amparo ne té sols y de mos brassos?… ¡Quant ell se’n va, Deu meu, qué sola’m quedo!… ¡Fuig, amor, fuig! La sombra ja no’t vetlla, y’l dia’t ven. ¡Oh sort malavirada, prompte en venir y tarda en retirarte!… (Sorpresa per un pensament que li acut de prompte, y cambiant de tó.) ¡Claretat y tenebras!… ¡Llum y fosca!… ¿Per qué’s parteix lo temps en nits y en dias? ¿Per qué no una nit sola, pero eterna, ab ell, per ell, y’ls dos navegant sempre, de purs y honrats amors per una dolsa, serena mar, sens onas ni riberas?… Tant sols las sombras de la nit desitjo, y la nit no ve may… ¡Sempre es de dia! (Atravessa l’escena y s’acosta á la imatje de la Verge.) Verge santa del cel, excelsa dama del paradís, conhort de tota pena, estel de náufrechs y afligits, oh Verge, ¿quánt será, quánt?… (S’ouhen veus confosas y drinch d’espasas. Julieta, ab gran esglay, crusa rápidament l’escena y s’acosta á la galería.) ¡Deu meu! ¿Qu’es lo que sento?… Espasas!… Crits!… L’han vist… ¡Deu meu! Me’l matan!
(Romeu, en desordre y sense espasa, apareix per l’escala del jardí. Julieta se precipita en sos brassos.)
(Julieta, Romeu.)
Romeu: ¡Julieta!
Julieta: ¡Amor! Romeu, ¿qué tens? ¿Qué’t passa?
Romeu: Sempre ingrata la sort. ¡Sort malastruga!
Julieta: ¿Per qué has tornat?
Romeu: (Escoltant.) Escolta… No, no’ls sento. Perderen ja mon rastre.
Julieta: ¿Te seguian?
Romeu: Los teus.
Julieta: ¿Qué volen, donchs?
Romeu: Ma vida.
Julieta: Es meva, y d’ells y de tothom jo la defenso.
Romeu: Ja del jardí tocava jo los límits, protejit del boscam per l’ombradissa, quant al voltar la font de marbre, trovo d’un enlayrat jovent l’alegra colla. Un d’ells me mira y envers mi s’avansa. Fujo;’m segueix. Vull amagarme;’m busca; y ab mi encarantse, quant prop seu me mira, “O es un feló, –me diu,– lo qui s’amaga, ó es un Monteschi, perque á ser un home, jamay evadiria á un Capuletti.” Sento llavors cremat mon front per l’ira y las mans per ma espasa, tota nua, qu’en ellas, no sé cóm, trobí de sopte: lluytém com bons, lo ferro contra’l ferro, ferms los punys, llamps los ulls, mudas las llenguas, jo defensantme, ell embestint, y culpa, culpa meva no es pas, los cels ho saben, si del combat ne fou sa mort lo terme. S’agropan sos companys, y vint espasas me presentan á un temps traydora punta, mes llavors…
Julieta: (Sentint ramor.) ¡Calla!
(Quedan los dos inmóvils, escoltant. S’ouhen veus, partint del jardí.)
Romeu: Sí, son ells.
Julieta: Sos passos ressonan en mon cor.
Romeu: Son ells que venen, y só perdut.
Julieta: No pas mentres jo visca. (Obrint la porta de sa cambra y senyalant l’imatje de la Verge.) Entra en ma cambra. Es un sagrat. Sa porta á la Verge y á mi nos té per guarda.
(Romeu entra en la cambra.)
(Julieta, Capuletti, caballers, parents y servents de Capuletti.)
(Tots arrivan, ab la espasa nua, per la escala del jardí. Julieta s’ha quedat inmóvil al costat de la porta de sa cambra, sense ser vista de son pare, fins que la situació ho marca.)
Julieta: (Ap.) ¡Ah! ja era temps!
Capuletti: Fugí. Tot es inútil. Per avuy, donchs, torna á ta veyna, espasa, que veyna jo’t daré demá en los cossos dels inichs adversaris de ma casa. (Enveyna sa espasa y tots ab ell.) ¡Que ab negres paraments ja tot s’endole, balcons, estrado y portas: servents, patjes, guardians y damas, tots de dol vestescan!… Sols jo no’l vestiré, que al cor lo porto. ¡Que á sa memoria lur tribut rendescan, ó com traidors furtius hontats ne sian, quants homens de ma lley y mon paratje segueixen mon penó ó ab ell s’alian! ¡Que al mort tots vingan á prestar homatje! ¡Que s’alce’l cadafalch en la capella cremant la cera y salmejant lo clergue; al cel s’aixeque l’oració cristiana al tritllejar somort de la campana; y en la torrassa arboris ma bandera, mes no la negra com de dol, la roja, com de sanch y extermini missatjera!
Julieta: (Ap..) ¡Senyor Deu meu! ¿Qué passa?
Capuletti: ¡Oh miserable rassa, oh rassa malenada dels Monteschis, jo’t juro que ta sanch Verona entera ha de véurer un dia devallar pels carrers en ample riera! ¡Y tu, oh riu de ma patria, tu, oh Adigi, la eterna salvació negada’m sia y la terra á mon cos si, com prodigi de secular recort, un jorn no donas al ample xoll de las corrents saladas; per tribut de tas ayguas regaladas, la sanch Montescha á rogejadas onas!
Julieta: (Ap..) ¡Deu meu!
Capuletti: De ma venjansa lo sagell deixaré fins en las pedras com un padró d’eterna remembransa. Jo sol, sol ab mas mans, sol ab ma ira, ¡oh Tybul, oh mon fill! á ta memoria tinch d’alsar de cadávers una pira per recort de ton nom y de ta gloria.
Julieta: ¡Tybul! Mare de Deu! (Capuletti s’adona de sa filla.)
Capuletti: ¿Ets tu, Julieta?
Julieta: ¡Tybul, oh pare, digau… ¡ay!… digáume! ¿Qu’es d’En Tybul?… ¿Qu’es d’ell?…
Capuletti: L’occí un Monteschi.
Julieta: (Llensant un crit d’angunia suprema.) ¡Reyna dels set dolors!
Capuletti: Remémbrau, filla! ¡Remémbrau, donchs, per sempre! ¡En ta memoria estenallada quede aqueixa historia de sanch dels teus, y aixis, si un jorn l’oblidas, pudrirte pugas com carnussa llaga, cau de postemas y de verms nissaga!
(Dits, Fra Llorens.)
(Fra Llorens arriva per la porta del fondo. A sas primeras paraulas Julieta procura dominarse y dissimular sa turbació. Capuletti rep á Fra Llorens ab majestat y afectant tranquilitat y calma.)
Fra Llorens: ¿Qu’es lo que passa aquí? Servents ni patjes he trobat al entrar. Los fronts s’inclinan, y en torn distretas las miradas vagan.
Capuletti: Perdonáu, Fra Llorens. Si penas íntimas embargan nos sentits, sempre á bon hora als llars amichs dels Capulétti arriva lo confés de ma filla, que Verona per sos consells y sas virtuts admira.
Fra Llorens: Pus vos trobo reunits, mes que la causa ni sé ni entench, en hora bona sia, que missatjer jo só de bonas novas, y’m plau ensemps trobarvos pera dirlas. En nom jo vinch del príncep.
Capuletti: Sos designis son per nosaltres lleys.
Fra Llorens: Be’n fa de dias que ab llágrimas de sanch Verona plora lo dol y desconhort de sas familias. Germans contra germans, sos fills més nobles escampan ab sas lluytas fratricidas la sanch que per empresas més crescudas y més altas virtuts, guardar deurian. En nom del príncep y Verona parlo. Ja dels Monteschis han mimvat las iras, y ells, cedint los primers, ells vos extenen d’amistansa y d’unió mans agradivas. Vostres aliats serán, y será hereva de sos títols y glorias vostra filla, si’ls vots se complan d’En Romeu Monteschi que á unir sa sanch á vostra sanch aspira.
(Moviment general de sorpresa.)
Capuletti: (Dirigintse á Fra Llorens, pero sens perdrer de vista á sa filla que permaneix inmóvil y muda á son costat.) ¿Monteschi, al fi, cedeix?
Fra Llorens: Ell á sa patria sos greujes y venjansas sacrifica, y l’amor d’En Romeu á sa Julieta, es l’arch de San Martí qu’en lo cel brilla.
Capuletti: (Afectant sempre calma y no perdent d’ull á sa filla.) ¿Per esposa la vol?
Fra Llorens: Jo’us la demano en son nom.
Capuletti: (Apretant nerviosament la ma de sa filla y mirantla de fit á fit:) Respon, donchs, Julieta.
Fra Llorens: Vida de pau eterna ne será la boda que amors encen y enemistats termina.
Capuletti: (Sempre ab intenció, y tenint á sa filla de la ma.) ¡Respon, filla!
Julieta: (Ap..) ¡Deu meu!
Fra Llorens: (Carinyosament.) ¿Julieta?
(Moments de silenci. Julieta, com si volgués contestar, alsa’ls ulls, se troba ab la mirada fixa de son pare y baixa’l cap.)
Fra Llorens: (Sorprés.) ¡Calla!
Capuletti: Calla.
Fra Llorens: ¡Julieta!
Capuletti: (Contenint sempre á sa filla ab la mirada y apretantli la ma.) Ni respondre’s digna. Es ma sanch la que corra per sas venas.
Julieta: (Ap..) ¡Jo’m moro, mare mia!
(Capuletti deixa la ma de Julieta.)
Capuletti: Es be ma filla. La sanch dels Capuletti y dels Monteschi, ni nats ni naixedors, may de sa vida, han de veurer unida y barrejada com en lo camp ó en lo carner no sia!
(Dits, Conrad d’Arles.)
(Entra precipitadament en escena, venint del jardí y portant en la ma una espasa nua, tenyida ab sanch.)
Conrad: Capuletti, senyors, d’aquest misteri daume la clau, si la teniu vosaltres. Aquí, com de costum, me dirigia, quant, lo jardí al crusar, tot en desordre ho trobí y tot revolt. Apareixia com si de rench de justa y lluyta irada hagués sigut lo lloch aquell escena, desparada la via, forsat lo clos y obert, l’herba folada, tenyida en sanch l’arena, y en sanch també una espasa, allí oblidada.
Capuletti: Conrad, donáume’l ferro.
Fra Llorens: (Mirant l’espasa.) ¡Deu! ¿qué miro?
Capuletti: (Com ferit d’un presentiment, á Fra Llorens.) ¿La espasa coneixeu?
Fra Llorens: Com si fos mia. Penyora d’amistat, ne fou un dia per mi donada. Es d’En Romeu Monteschi.
Capuletti: Y de mon fill la sanch.
Fra Llorens: ¡Madona santa!
Capuletti: (Dirigintse als qu’están en escena.) Lo Monteschi’m demana ma Julieta. Jo la dono, senyors, al de vosaltres que d’En Romeu, com lo present de boda, posi á sos peus la testa ensangrentada.
Conrad: Jo accepto.
Fra Llorens: ¡Capuletti!
Julieta: ¡Oh cel! ¿qué diuhen?
Conrad: Compromís contret, donchs.
Capuletti: Paraula dada.
(Se donan la ma.)
(Cau lo teló.)
Quadro segon
[modifica](La mateixa decoració.)
(Fra Llorens, Julieta.)
(Venen del jardí, seguint una conversa.)
Fra Llorens: Tot es inútil, tot. Un Capuletti ni’s conmou ni’s convens de cap manera. May se’l vejé cedir, may de la vida, com may als rius tornársen endarrera.
Julieta: Mes al menys finiré d’una vegada ab lo dolor que’m mata, y abrassada á sos genolls, li podré dir: “¡Oh pare! mos ulls son brasas; ja no ploran, creman. Mon cor de tant sufrir lo tinch á trossos. Mateume sens pietat! Filla perduda, jo deshonrí la casa de mos avis… mes l’amo avuy com may! Fadada y druda m’he dat dels meus al enemich… mes l’amo avuy com may! Germana criminosa, del matador de mon germá só esposa… ¡y l’amo més que may! Matéume, oh pare! Jo l’am! jo l’am!… Dels meus en sanch tenyida la ma me dona… ¡y jo li prench! De blasmes contra’ls meus escaldada está sa boca… ¡y jo li beso!… Sos amors, sos odis, son meus. May deixaré d’amarlo en vida, ni en mort tampoch, tampoch… pero, matéume!”
Fra Llorens: ¡Oh criatura del cel! Un foll desvari torba avuy ta rahó, y eixas paraulas á un Capuletti ditas, y á ton pare, per tú la mort, per ell un crim serian. Un medi queda sols… mes ans, descóbram, descóbram de ton pit lo secret íntim, y á ton confés respon. Julieta, filla, l’amor que avuy te migra y te devora, l’amor que sents per En Romeu Monteschi, ¿pots arrencar del cor?
Julieta: Arrencarian primé lo mon de sas arrels. Cent voltas que jo tornés á náixer, l’amaria. Es ma vida es ma sort. Es jo. Ne tarda, y’m mata la tristor. Ve, y l’alegría també’m mata llavors. Me té á remensa, y remensa no vull mentres jo visca, qu’es ell ma voluntat y es ell ma pensa. Quant ve, palau, cambra y jardins se tornan un paradís, y quant se’n va y me quedo… me quedo ab ell també, que tot me parla, tot me parla aquí d’ell. Aqui respiro dels amors las ardentas alenadas; amor es tot quant toco, tot quant miro; l’amor ne viu aquí, per tot se’l trova; está en la terra, está en lo cel, en l’aire; canta ab l’aucell, brilla en lo sol, rodola per l’espay lluminós al raig del dia; se’l veu, se’l ou, se’l sent, en lo que vola manyach colom que vers los cels fa via, en lo bruelar del vent, en la domdada brisa que oreja la fullosa selva, del cel encés en l’ignea soleyada, de fresca font en l’aygua que destil·la, cada matí en la gota de rosada, cada nit en la estrella que titil·la, y sempre aquí, en lo cor, gormant, indómit, prompte á saltar d’un bot, en acomesa, com famolenca fera agullonada que ab sas garras y dents desfá la presa.
Fra Llorens: Julieta, filla, calmat! A tas penas jo trovaré conhort. De pau y ditxa encara trobarás horas serenas, Deu ajudant, si mos consells segueixes. Jo tot ho probaré pera salvarte de tant greu punyiment y desventura. Deu, qu’en mon cor llegeix, sab be qu’es guia de mos intents la rectitut mes pura. M’han dit, Julieta, qu’es avuy lo dia, avuy, dins pochs moments, quant vol ton pare donarte per esposa á En Conrad d’Arles.
Julieta: Sa voluntat m’ha fet saber, y ab ella ma sentencia de mort. Ja ne té esposa, pare meu, lo sepulcre.
Fra Llorens: (Mirant ab rezel á totas parts, com per assegurarse de que ningú’l sent, y baixant la veu.) Lo sepulcre vida nova’t pot dar. Felis, ditxosa, podrias ser encar’, si Deu volia permétrer que tu fosses un cadáver per unas horas sols, sols per un dia.
Julieta: No, per un dia no, pare. Per sempre. ¡Morir, Senyor, morir! Benehit sia lo Deu dels cels si aquest plaher me dona! ¡Que felís he de ser quant al sepulcre me baixen las donzellas de Verona!
Fra Llorens: No parles pas així. Deu es qui guarda lo secret de la mort y de la vida, y en sas mans está tot. Jo, si ell m’ajuda, ta sort traidora puch girar; salvarte jo puch encara, y, morta, alsar ta llosa, per d’En Romeu als brassos entregarte, si aymant sempre fidel, fidel esposa. Escoltam bé. Posada l’esperansa ne tinch en una trama misteriosa. Quant ja del himeneu los sagrats cántichs la ceremonia anuncien, quant ta pena ne sentes créixer caminant al ara, beu sens titubejar, sens por, serena, lo que conté aquest pom.
(Li dona un pom que Julieta pren ab alegría)
Julieta: ¡Es un veneno!
Fra Llorens: Deu no ho vulla, ma filla. Es un narcótich que aparensas de mort tant sols ne dona.
Julieta: ¡Pero no’m matará! (Ab decaiment y tristesa.)
Fra Llorens: Mort aparenta del himeneu lo llas ne vindrá á rómprer. Pálida quedarás, sens sentit, muda, sens alé ni calor, y, entrenyoradas, baixarán ton cadáver las donzellas á la maysó de las eternas sombras. Allí aniré á buscarte.
Julieta: Pero, pare, ¿y mon Romeu?
Fra Llorens: Jo’t portaré á sos brassos. Fes lo que’t dich, y de tos ulls, ma filla, esborra’l plor que avuy los ennuvola. Confia en Deu, Julieta.
Julieta: ¡Oh, pare, pare!
Fra Llorens: Deu tot ho pot. Ell obrirá’l sepulcre hont te creurán per sempre soterrada, y de ta falsa mort al rompre’ls llassos, més amada que may y enamorada, de ton espós te trovarás en brassos.
(Fra Llorens acompanya á Julieta qu’entra en sa cambra.)
Fra Llorens: ¿Será felís? Que Deu ho vulla, y vulla perdonarme també!… No hi ha altre medi. Si erro, Deu meu, preneu mon erro en compte, que véurerla felís tant sols desitjo. Segur es lo narcótich. Aparensas li donará de mort, y quant, vestida tota de blanch, de rosas coronada, á sepelirla baixen á la fossa, poch han de créurer qu’es sa mort sa vida y que á bodas la portan. Deu me done, com fe ne tinch, forsas bastants. Deu vulla que tot sia per bé y que tot reixia!
(Va per sortir y se trova ab En Capuletti, que vé del interior del palau.)
(Fra Llorens, Capuletti)
Capuletti: Deu guarde á Fra Llorens. La ceremonia vingué tal volta á honrar.
Fra Llorens: Ja m’ho digueren; ja’m digueren, senyor, que de ta filla la má d’esposa á un estranger ne donas, no á un noble varonés, com las lleys manan.
Capuleti: Conrad no es estranger. Si de Provensa devall lo cel es nat, també Verona desde nin lo coneix, que aquí vingueren, proscrits los seus, á demanar un dia nou cel y novas llars y nova terra. Son nom, sos fets, son cor lo recomanan, qu’es tot en ell enter, tot en ell noble. Es ardit y valent, d’or sa paraula, y la que aquí’m doná, no fa tres dias, será cumplida avans que las tenebras hajen la terra enmantellat vint voltas. Mon fill será venjat, espós ma filla ne tindrá y protector, y quant jo muyra, cap tots los meus y gloria mon llinatge.
Fra Llorens: (Com si parlés sol.) ¡Quánt millor, quánt millor, oh Deu, no fora de la patria en las aras benehidas tots los rencors sacrificar y greujes, y, sa gloria guaytant, finir sos bandos! May ocasió que á vots més alts responga.
Capuleti. ¿Y mon fill? ¿Y sa sanch? Y las dels nostres encara errants y no venjadas sombras? No potser, pare. En tant Varona visca, viurán sos bandos y viurán sos odis. Avans lo cel se tocará ab la terra.
(Fra Llorens, Capuletti, Conrad d’Arles. Poch després Julieta. Damas pertanyents a la casa de Capuletti. Algunas nobles donzellas de Verona, vestidas de blanch. Servidors y patjes portant la bandera y l’escut de Capuletti.)
(Venen tots del interior y s’extenen per la galería. Las donzellas entran en la cambra de Julieta y als pochs instants tornan á surtir ab ella. Capuletti se separa de Fra Llorens y’s dirigeix á rebre als hostes.)
Capuletti: Senyors, que Deu vos guarde y ab mí sia! Ja de mon fill, de mon Tybul, las restas en pau descansan dins lo lloch hont jauhen, cayguts com ell en camp obert, sos avis. Ne venjarém sa mort, mes ans, es forsa deixar segurs mon nom y mon llinatge. Espòs dono á ma filla. En Conrad d’Arles la plassa de mon fill avuy ocupa, (Apareix Julieta ab sas donzellas.) y ell ne será, si caich, de ma venjansa y de ma casa hereu. L’ara’ns espera. Las antorxas mateixas del mortuori ne serán las antorxas de las noces. Conrad, la má dona á ta nuvia. (A Conrad d’Arles. A Fra Llorens y als demés.) Pare, vosaltres tots també, seguiume al temple.
(Conrad s’acosta á Julieta que’s deixa péndrer la má.)
Conrad: ¡Julieta, mon amor!
Julieta: (Ap..) ¡Deu meu! ¡Jo’m moro!
Fra Llorens: (Ap..) Sa palidesa ho diu. Begué’l narcótich.
(Moviment general. Tots obran pas á Capuletti, que avansa’l primer, seguit de sa filla, conduhida, més morta que viva, per En Conrad. Fra Llorens y tots los demés segueixen. Aixís que arrivan á la porta del fondo trovan de peu, cruzat de brassos, á n’En Romeu. Julieta llansa un crit, se despren de la má d’En Conrad y retrocedeix espavordida, fins á cáurer mitj desmayada en brassos de las donzellas. Fra Llorens s’aproxima á ella, com per ampararla. Capuletti y Conrad posan má á la espasa.)
(Dits, Romeu)
Romeu: ¡Endarrera tothom, los qui al martiri la víctima portau! Tots endarrera, manifassers d’un himeneu sacrílech! Sol jo aquí, de ma casa y ma bandera, sol jo, de ma maynada, vos repto á tots, oh rassa enfolleida, sols en bausía y desserveys mestrada! Sa vida’m porti lo qui vol ma vida, quant vinga per ma testa ensangrentada! Veniu á mí! Jo só En Romeu Monteschi!
Capuletti: Deu te porta! (Desenveynant sa espasa.)
Romeu: Ab ell vinch.
Capuletti: Sí, Deu te porta, lo vampir de ma sanch! Benehit sia qui á mon furor t’entrega. Dexáunos lluytar, donchs! Deu me l’envia! Matador de mon fill, ja fores! ¡Prega!
Romeu: Sou vell. No lluyto ab vos. Deixáu que lluyten los qui sanch més ardent y forsa tenen. No sou vos, ne son ells los qui jo repte.
(Capuletti, extenent sa espasa, conté als que volen precipitarse sobre En Romeu.)
Capuletti: Y jo, son cap, jo, que só tots, accepto. Posa un mos á ta boca que blasfema… Y tots vosaltres, quiets! Obriunos plassa! (Dirigintse á En Romeu y senyalant als seus ab la punta de la espasa.) No es més ardent sa sanch. ¡Si ma sanch crema! Ni son més forts tampoch. ¡Jo só ma rassa!
Romeu: Ma lluyta ab vos sacrílega seria, que aquí vinguí á buscar la esposa mia.
Capuletti: ¡Ta esposa!
(Sorpresa general. Julieta se despren dels brassos de las donzellas y avansa, pero casi ja sens forsas.)
Julieta: Sí… jo… só…
Capuletti: ¡Tú!… ¡Tú, traidora! ¡Malehit lo jorn en que engendrada fores!
(Julieta a qui mancan de cop las forsas, cau en brassos de las donzellas. Capuletti tracta de precipitarse sobre ella, espasa en má, pero Fra Llorens s’interposa.)
Fra Llorens: ¡Abaix, abaix lo ferro, parricida! (Detenint á Capuletti.)
Capuletti: ¡Un jorn de massa haurá tingut ma vida! (Se deté devant de Fra Llorens y baixa la espasa, pero al moment, buscant objecte sobre que descarregar sas iras, se gira y’s dirigeix contra En Romeu, brandant la espasa.) Terminen mos rencors d’una vegada. ¡Vina á mí, donchs, oh rassa condemnada, de ma casa y dels meus sempre enemiga!
(Romeu desenveyna sa espasa per defensarse, pero en lo mateix instant en que van á cruzar lo ferro, s’avansa Fra Llorens, s’interposa entre’ls dos y diu ab solemnitat, senyalant á Julieta que apareix com morta en brassos de las donzellas.)
Fra Llorens: Respectau son cadáver. Deu, oh bandos, Deu avuy ab sa mort, Deu vos castiga!
(Quadro.)
(Cau lo teló.)
Quadro tercer
[modifica](Sepultura dels Capuletti. Lo mausoleu de Julieta, al cual se puja per unas gradas de marbre. Sepulcres.)
(Julieta dormida en lo mausoleu, cuberta ab una mortalla.)
(La escena fosca fins qu’entra En Romeu portant una antorxa encesa que clava en un garfí de la paret.)
(La escena sola uns instants. Romeu entra dirigint vagas y errants miradas entorn, sense véurer lo sepulcre de Julieta fins que’ls versos ho indican.)
(Julieta, Romeu.)
Romeu: ¡Oh mort, jo vinch á tú! Si tots te fugen, jo vinch tranquil, seré, lo cor en festa, com un espos als brassos de la esposa. Prepara tos altars, tas alimarias, y tos donzells d’honor. May en tas gestas cas semblant ne tingueres d’aytal hoste. Deseixit de la vida, que rebujo, jo vinch á ton palau, mort encisera, jo vinch á celebrar mas esposallas.
¡La mort!… ¿Y qu’es la mort?… ¿Deixar de víurer? No pot ser. Lo cos mor, mes no pas l’ánima… Se diu que’ls morts se migran y s’anyoran… Es que los morts no parlan, pero senten. Jo donchs sinó: jo be so mort, y sento.
Quant he passat pel mitj d’aqueixos réngles de fredas tombas, los qu’en ellas jauhen, tot mirantme passar, pensant ne deyan: “¿Que busca aquí un Monteschi?… Via fora! Via fora’l matador! Lluny de nosaltres! La rassa d’aquets morts no es pas la sua!”
¡Perdó, sagradas ombras! ¡Perdó, oh ánimas, que sota d’eixas voltas tenebrosas vagau entorn de sendras qu’encarnareu! Dormiu tranquils en vostres llits de pedra, oh nobles Capulettis! No es sacrílech aquell que avuy á vostras tombas baixa per restar ab vosaltres. Só dels vostres, pus ja som tots d’una mateixa mena, y amors, no malvestats, aqui me portan.
Per ella vinch tant sols. Ne vinch á dirli, com avans cada nit: “Jo t’am, Julieta!” Des que som morts jo no li he dit encara. A dirli vinch lo que li he dit en vida. Vinch á esposarla mort, y per ofrena, vida y amor, y cos y cor li porto.
Ja que aquells de la terra no volgueren, ja que’ls vius á mas bodas se negaren, ton ara dressa, oh mort, prentne una tomba per pedra del altar, encen per ciris tas llantias sepulcrals, comensa’l reso, y vingan tots á mas mortuorias nupcias, tots cuants d’aquest palau, vagadius hostes, los espays umplan y’ls sepulcres poblan.
¡Eh! deixondaus, vosaltres!… Capulettis, despertau! Enguanyats ab vos mortallas, veniu tots en aplech, que jo’us convido á mas bodas de mort ab vostra hereva! (Pausa. Romeu registra la escena.) Mes, ¿hont pot ser? ¿Hont es ma desposada? Julieta, ¿hont ets?… ¿Hont ets, oh morta meva? (Repara en lo mausoleu.) ¡Ah! Ja la veig… allí… allí que, inmoble, sols ab mi pensa y ab sa pensa’m busca, com jo, que ja só mort, sols penso ab ella. (Avansa fins al peu de las gradas.) Julieta, ¡pobre mártir! de ta vida la casta flor y l’ignoscencia santa, pels aires jo esbaltí, tot fet á trossos, lo jorn aquell de febre y de follía en que llas de ton cos foren mos brassos. No debia un mortal, ni en son desvari, alsarse fins á tú, coloma santa, esbarriada pel mon, del cel caiguda.
Aquí’m tens ja, Julieta. (Puja al mausoleu, retira la mortalla y apareix Julieta.) ¡Deu! Qu’hermosa!… ¿Com estás tan hermosa, morta mia?… Me semblas viva… ¿Ne será que’l Geni d’aquest palau de nit, que n’es la casa pairal dels morts, te vol per dama sua? Prou que m’ho deya ja ma gelosia. Per ço só aquí. Per ço he vingut. Ni Genis ni mortals ja t’arrancan de mos brassos! Una vegada teu, só teu per sempre: una vegada meva, ets sempre meva en vida com en mort; que com partirem un jorn lo tálam, partirem la tomba. (Beu lo verí contingut dins un pom, que tira.) Donada está la sort… Y ara, si’l Geni d’aquest palau de nit te vol per sua, á tos costats eternament, per guarda, tas virtuts me tindrán y ta bellesa. (Pren una ma de Julieta, que besa y guarda entre las suas.) Angel de mon amor, si Deu volia que jo sentís ta veu, ans que despresa ne sortis de mon cos l’ánima mia; si á ta veu amorosa repetir, falaguera y carinyosa, aquell Jo t’am! de nostres nits sentia, l’ánima d’En Romeu, ennuvolada ab ton encens d’amor, se’n pujaria del cel fins á la volta platejada. (Moments de silenci. De prompte, sólta la ma de Julieta, qu’ha fet un moviment, y se deixa cáurer, esbalahit, per las gradas del sepulcre, retrocedint fins á mitja escena.) ¡Eternitat de Deu!… ¿Es que’l veneno ja torba mos sentits, ó es que deliro?… ¿Es que no es lo que toco y lo que miro?… Aquella ma he sentit, estremehida, dins la mia agitarse y conmoguda, com si fos que la mort ne tingués vida! Visions jo veig per tot, fantasmas mudas ab sangrentas mortallas rebossadas, y de foch sento ardentas alenadas y veus estranyas pels espays perdudas.
Julieta: (Que comensa á tornar en sí y lluyta ab sa sopor.) ¡Romeu!
Romeu: (Estremintse, pero sense girarse, com si cregués que la veu ve del alt.) ¡Sa veu! La veu de ma Julieta!
Julieta: (Incorporantse ja en son llit de pedra.) Romeu, ¿hont ets?
Romeu: ¡Sa veu!
Julieta: Romeu! ma vida!
Romeu: Deu m’ha escoltat. Es l’ánima que’m crida.
(S’agenolla en éxtasis, com esperant tornar á sentir la veu. Julieta, sentada ja en son sepulcre, comensa á baixar y passeja per la escena sa mirada, com per donarse compte del lloch hont se trova.)
Julieta: (Parlant ab ella mateixa.) ¡Hont só!… Hont me trovo?… ¡Deu del cel! ¡Quin somni, quin somni mes estrany!… Deu meu! ¿Qué miro? Procura recordar ma pensa inquieta… Sepulcres!… Una antorxa!… ¡Verge pia! Viva m’han enterrat! (Alsant la veu.) ¡Romeu!
Romeu: (Sempre ab creensa de que la veu baixa de l’alt.) Julieta, ja vaig!… ja vaig!… No só ben mort encara.
(Julieta acaba per distingir á son amant á la llum de l’antorxa, baixa precipitadament las gradas, y’s dirigeix vers ell, que s’alsa retrocedint com al aspecte d’una visió.)
Julieta: ¡Romeu, Romeu, llum de la vida mia! Fra Llorens m’ho digué. Ara ho recordo. “Deu tot ho pot. Ell obrirá la tomba hont tots demá te creguen sepultada, y de ta mort ficticia al rompre’ls llassos, mes amada que may y enamorada, de ton espós te trovarás en brassos.”
Romeu: ¡Ay no, no’m desperteu!
Julieta: Ell te diria: “Baixa al sepulcre en busca de ta esposa. Morta la creuhen tots. Baixa. No tardes. Jo li doní un narcótich.”
Romeu: ¡Deu! Qu’escolto!
(Romeu, desde las darreras paraulas de Julieta, s’ha anat acostant, casi d’espatllas, al sepulcre, sens pérdrer de vista á sa aymía, que va seguint sos moviments. Al arrivar al mausoleu, puja las gradas, tira de la mortalla y la palpa y arruga com per assegurarse, y al convéncers de que’l sepulcre está desert y que no existeix lo cos, baixa apresuradament per llansarse als brassos de Julieta.)
Julieta: (Seguintlo.) ¡De mi t’apartas mon amor!
Romeu: (Baixant del mausoleu, ab transport, fora de sí.) ¡Julieta! ¡Julieta, tresor meu! Oh! parla! parla! Qu’escolti jo ta veu! Per Deu que’m parles!
Julieta: ¡Oh mon Romeu, Romeu! Lo cel encara tresors nos guarda de delicia pura. Ne tornaran, Romeu, fonts d’alegría, aquells instants de pler y de ventura ab sas horas de joy y de follía, aquellas nits de febres xardorosas, nits encesas d’amor, nits embaumadas dels jardins per las brisas odorosas, y per l’alosa, al apuntar lo dia, ab goigs d’amor y gratitut cantadas. ¡Qué dolsas han de ser ara y qué téndres las castas horas dels amors! Unidas las mans per l’ara, com per Deu las vidas, crusarém lo camí de l’existencia banyats en llum d’amor, com l’au que vola se banya en llum de sol, y de l’essencia nudrintnos del amor y sa dolsura, mes felís nostra vida quant mes pura, llavors cada matí, com obra pía, com vot d’excelsitut y de ventura, al Deu del cel, confós dins l’armonía que s’alsa en tot lo mon al naixe’l dia, elevarán en oració amorosa, nos cors sos himnes y son cant l’alosa.
Romeu: No’m parles pas aixís. Ta veu, Julieta, n’es per mon cor la mes cruzel punyida. No, no’m parles aixís!
Julieta: Pena secreta jo llegesch en tos ulls… ¿Qué tens, ma vida?… perque, no’n dubtes, tu ets ma vida!…
Romeu: Tota jo te l’he consagrat, entera y pura. Mes tu no pots compéndrer… Jo’t contava exánim, freda, dins la tomba… En ella mos ulls, mos ulls t’han vist… Sentí llavoras d’un greu dolor la esquerpa esgarrapada; creguí acabadas ja per mi las horas de vida, sensa tu no desitjada; y desvanit, perdut, foll y frenétich, he volgut…
Julieta: (Ab afany.) ¿Que volgueres?
Romeu: (Sentintse defallir, cayent sobre las gradas del mausoleu, y apartantla.) ¡Vésten!… ¡Vésten! T’aborresch.
Julieta: ¡Oh! Romeu!
Romeu: No, no… ¡Perdona! Jo t’am!… mes… vésten, vésten! (Cau com mort.)
Julieta: Desvarieja! (Veyentlo inmóvil, com si fos mort, cridant y trontollantlo.) ¡Romeu! Romeu! Qué tens?… Oh! parla! parlam!
Romeu: (Incorporantse.) ¡Oh! tu no saps… no saps lo que sufria! ¿Qué haurias fet, qué haurias fet, oh dona, si mort m’haguesses vist?
Julieta: A ton sepulcre per compartirlo ab tu, baixat hauria!
Romeu: Pus jo creguí en ta mort.
Julieta: Justicia eterna!
Romeu: (Revolcantse ab las ansias de la mort.) Vaig á morir quant mes lo cor t’adora.
Julieta: Jo’t seguiré.
Romeu: M’abraso viu… M’ofego! Foch n’es d’infern, Senyor, lo que’m devora!
Julieta: (Corrent desatentada per la escena.) ¡Socós! Socós! Socós!
Romeu: Per Deu, Julieta, per Deu… ta ma!… dónam ta ma! No’m deixes!
Julieta: (Acudint á Romeu, agenollantse á son costat, alsantli’l cap y donant crits de socós de quant en quant.) ¡Oh jo no vull!… no vull… no vull que mores! ¡Socós! Socós!
Romeu: Ja es tart. Tot es inútil. Só mort… Adeu… adeu… Julieta mia! (Cau mort.)
Julieta: Ingrat! ¿Y’m deixas?… No será. La via jo seguiré que m’ha ensenyat ta estrella. (Buscant una arma ab que ferirse, veu lo punyal qu’En Romeu porta á son cinto y lo desenveyna.) ¡Un arma!… ¡Oh, punyal sant!… Aquí, arma mia, ta veyna tens. ¡Robellat, donchs, en ella!
(Se clava’l punyal en son pit y cau sobre’l cos d’En Romeu.)