La espasa del mort
No tornaréu á la casa
De vostra anyorada terra.
Morireu en temps de guerra
Taspassat per eixa espasa.
Era ja nit y un home camí feya
Envers un bosch, á l' una má una teya
Encesa duya. Ab fatigòs dalit
Cap dins del bosch anava, y com ne corre
Empenyuda pèl vent la fina sorra
D' un pla desert, aixi se 'l veya corre
Capficat, anhelòs, plé de neguit.
A l' altra mà una espasa sagnantada
Duya pel mig del tall ben agafada.
¿Hónt va? ¿Qui es? ¿Quin esperit lo dú?
Arriba al bosch, véu un' alzina vella
Que tè 'l tronch foradat d' una centella,
Hi puja, y al forat qu' ha fet en ella
Lo llamp, depressa hi colga son bras nu.
Mig riu. La espasa pren y dins la fica.
¡Hi cab! No 's véu!... Ja está salvat... ¡Oh rica
La troba n' ha sigut! De sort està.
Baixa del arbre... Quan del bosch anava
A eixir, un corb que dalt del arbre estava
Sent mort d' esglay, com ço mateix cridava:
—Del tronch la espasa ne traurè demá.—
Recula tremolós, la treu depressa
Del lloch aquell y tol lo bosch travessa
Y per un xaragall devalla al riu.
¡Al ayga va! Li tira á corra-cuyta.
L' arma un instant ab l' aiga mansa lluyta;
Se 'n va á fons... ja está llest!... Mes una truyta,
Ab lo soroll ja n' ha deixat son niu,
Y trayent lo seu cap damunt la clara
Aiga ne parla aixis mateix: —Lo d' ara
Per mi desfet lot desseguit será—
Y á la platja la treu. Ell ab feresa
Y mort d' esglay la pren, y ab rapidesa,
Portant en l' altra mà la teya encesa,
Tras, tras corrent cap á un alt mont se 'n va.
Hi troba un cau, hi entra, hi fa un sot, cava,
(L' espasa n' era l' eyna ab que cavava;)
Ja está llest... ja la tira á dins del clot,
La colga, aplana 'l pis, guayta, 's mig gira,
Entorn del cau tot rezelòs ne mira.
—Ningú m'ha vist,— sembla que diu quan tira
L' últim grapat damunt mateix del clot.
Un llangardaix que sobre 'l cap tenia,
Tot lo qne feya reparat ho havia,
Y quan ja está pera sortir del cau
Li diu aixi: —Jo la traurè la terra,
Y quan lo sol vinga á aclarir la Terra,
La espasa trobará al cim d' esta serra.—
Del clot la espasa tot depressa ell tráu.
Mes amunt hi ha un volcá, vers ell s' atansa,
Allí 'l portan l' esglay y la esperansa:
Allí, segur, no bi sentirá eixas veus.
Y puja, puja, puja, al cim arriba:
Res d' aquest mòn de que la hi tiri 'l priva.
Mira 'l cel, esta núvol; la geniva
De la boca del monstre tè á sos peus.
La espasa de sas mans cáu aplomada,
La gola del volcá ja l' ha dragada,
Ja tot está segur, ningú diu re.
Baixa 'l mont y quan es á la pradera
Sent un remor d' infern al seu darrera,
Es lo volcá qu' ab sa veu ronca y fera
Li crida: —Al pla jo la vomitaré.—
Y 'l volcá no es pas aiga, arbre, ni terra:
Lo que tè dins sols ell ho desenterra;
Présa que fa no torna, es com la Mort.
Perçó plorant de ràbia, ell ni 's detura
Ni torna enrera y tot fugint murmura:
—Ans eix obstacle lo meu bras s' hi atura:
Lo bras de Dèu la clavarà à mon cort—(*)
(*) Aquesta balada, aixís com també Lo cap de cassa y La nuvia de marbre, forman part del poema que ab lo títol Trenador està escnbint lo autor. La música que hi ha al darrera de la balada que ve, pertany á La nuvia de marbre: al cantarla, á cada dos versos se repeteix la tornada.