Vés al contingut

Lo cap de cassa

De Viquitexts
Sou a «Lo cap de cassa»
Las set baladas




LO CAP DE CASSA.





La reyna s' està sentada, —lo patge a sos peus s'está.
Una cortina hi há estesa. —Lo rey escolta detrás.
—Si m' estimes, no m' estimas, —no vull que m' ho digas may,
Ab tal qu' aprop meu te veja, —lo meu cor sempre riurà.—
—Mes si vostre espòs sospita. —«¿De qué tè de sospitar?—
—De los vostres ulls, senyora, —que 'm segueixen allí hont vaig;
Y de vostre cor que al veurem' —se posa tot alterat.—
Uns creuhen en morts que tornan,
Mes d' altres no hi creuhen pas.
 
Un pintor de nomenada —molt lluny s' ha anat á cercar.
Quan ell al palau arriba —lo rey ja l' está esperant.
En una cambra soleta —l'ha tancat ab pany y clau.
Uns diuhen que pinta en tela, —altres diuhen qu' en crestall,
Un que tè la vista fina —diu que pinta 'l fons d' un plat.
Del mati fins á la tarda, —y de l' aubada al llustrant
Tot solet pinta que pinta, —y pinta que pintaràs.
Uns creuhen en morts que tornan,
Mes d' altres no hi creuhen pas.

Toca 'l corn fora la porta: —lo rey de cassa ha tornat.
Los llebrers cridan y saltan; —de segur no van cansats.

La reyna al peu de la escala. —Lo rey á dalt de cavall.
Lo patge l' estreb aguanta. —Lo rey tremolench esta.
—Ja bo veyéu, senyora mia, —poca cassa s' ha trobat.
No es al bosch hont cassa 's troba, —mes cassa hi há eu lo palau...
¿No us sembla, senyora mia, —que 'l patge molt bome 's fa?—
Uns creuhen en morts que tornan,
Mes d' altres no hi creuhen pas.

Los guisats son á la taula, —y los reys estan sopant.
Quan se ve cansat no 's menja, —perçó 'l rey poch ha menjat.
La reyna no tè pas gana. —«Senyora, menjéu d' est plat,
N' es de carn molt tendra y fina, —n' es de un cap que jo he cassat.
N' es d' una carn que 'us agrada. —¡Y feu un esfors!... ¡Menjáu!—
La reyna no te pas gana —quant no tè 'l patge al davant;
Tant si li tè com si no, —un boci n' ha de tastar.
Uns creuhen en morts que tornan,
Mes d' altres no hi creuhen pas.

—Lo tall que menjéu, senyora, —n' es de carn d' enamorat.
N' es d' un que d' amor vivia —sens en la mort pensar may.
Si per cas lo coneixiau, —lo coneixeréu encar,
Sa cara està retratada —en lo fons mateix del plat.
Y ¡quinas galtas mes frescas! —Y ¡quins cabells mes daurats!
Casi, casi sembla 'l patge —que vos estimavau tant;
Com no 'l veig darrera vostre, —casi casi qu' ho serà.—
Uns creuhen en morts que tornan,
Mes d' altres no hi creuhen pas.

La reyna se 'n va á sa cambra —sens deixar de mà lo plat,
Y dins d' una capsa 'l posa— que n' era d' or y d' esmalt.
Corrent baixa á la capella, —ne resa al peu del altar.
Quan la oració ne finia —lo patge ja tè al davant
Ros y bell con abans era, —ab sas dos galtas de maig,
Sols que n' hi té un clot en una —que molta gràcia li 'n fa,
Y n' es lo mos que la reyna —quan sopava s' ha menjat.
Uns creuhen en morts que tornan,
Mes d' altres no hi creuhen pas.