Les Multituts - Els funerals del espasa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
¡Deunos aigua, Majestat! Els funerals del espasa
Les Multituts
Justicia del poble





ELS FUNERALS DEL ESPASA


 Quan va començar a córrer la veu de la desgracia que acabava de succeir, de totes les ànimes esgarrifades s'escapaven mots de dolor, crits d'esglay.

 —¡Oh quin mal punt! ¡És ferit!...

 —¿Qui és ferit?

 —¡L'Aparili! ¡L'Aparili!

 —¡Y mal ferit!

 —¡Ferit de mort!...

 Al cap d'un quart la trista nova ja se sabía per tot arreu; y desde l'arrabal del Torin fins a les hortes, desde les hortes fins al Port, desde 'l Port fins al Mercadal, desde 'l Mercadal fins a les Triperíes y als barris baixos de la ciutat, la gent no parlava d'altra cosa ni 's planyía de res més.
 Les primeres colles d'espectadors que, a glopades, sortíen de la Plaça, ja ho explicaven bé prou... Havía estat el quint toro... un bragat negre, cançoner, traidor, reculadiç, carregat de banyes y de males intencions. Al venir la sort darrera, semblava que ab el drap no hi volía saber res, com res havía volgut saber ab les piques, ni ab les capes, ni ab els parells de palitrochs... Sempre reculant, sempre fugint, sempre esquitllantse, anava esmunyint el cos com per refusar la lluita que 'l matador li ofería... quan veusaquí que tot plegat se giravolta en rodó, acota la testa sobtadament, y... ennasta l' espasa per sota 'l ventre, el llença enlaire, el torna a recullir, el fa voleyar una estona campanejantlo, dos o tres cops, de banya a banya, fins que... al últim... ¡xap! el deixa anar damunt l'arena, estenallat com un ninot!...

 —¡Oh quina mala hora! ¡Quin condol!... —anava exclamant la gent, per carrers y places, planyentse, atribulada, de la pública calamitat.  Les dònes, sobre tot les dònes, se desfeyen en mars de llàgrimes y es retorcíen les mans, com Mares—de—Déu adolorides. Plenes de desolació, alçaven els braços cap al cel y giraven en blanch els ulls hermosos, negres y enlluernadors, xops de la llum de mitg—día.

 —¡Tant arruixat com era! tant valent! —clamaven les unes, tot admirades encara del coratge del matador.

 —¡Y tant hermós! tant escaigut! tant jove! —sospiraven d'altres, condolides, a tall de dòna que ha quedat sense home, o a tall de mare que ha perdut el fill.

 Encara 'l sol ponent abrusava, ab sos últims raigs de foch y porpra, els campanarets joyosos que encresten la gentil ciutat dels vergers y de les palmes, quan van treure de la Plaça 'l matador ferit, per portarlo a casa seva. Una munió de gent, que feya por de tant espessa, s'apilotava a les portes del Torin com una estiva de carn humana, frisosa de contemplar, potser per darrera volta, l'home, hermós com un sol y indòmit com una fera, que tothom tenía per fill gloriós de la ciutat, que 'l poble aclamava com un hèroe, que les dònes adoraven com un déu d'amor.

 Així que va arribar el moment de la sortida, grans y xichs, joves y vells, homes y dònes, tothom va rompre en un clam de consternació que esborronava sentirlo.

 —¡Aparili infortunat!

 —¡Pobre Aparili!

 —¡Sota terra sía qui t'ha fet mal!

 —¡Malehida la bestia que 't fa patir!

 El matador anava dins d'una llitera tapada, capdellat pel sofriment. El duyen quatre homes a pes de braços, ab prou feines caminant al pas per mor de la gentada immensa que sels abocava assobre y no 'ls deixava marxar. Valdament no més fos de rellisquentes, tothom volía veure 'l ferit idolatrat, guaitant un xich pels finestronets de la llitera. Però, els qui conseguíen vèurel un moment, desseguit se giraven trasvalsats, posantse la mà a la cara, plens d'horror.
 Ningú, ningú sen sabía avenir, de què aquell cos sagnant, sòpit, recargolat com un cuch, fos el del home desinvolt y brau, ab cara de dòna y cor de lleó, que no més ab un somriure dels llavis ja sabía embruixar les multituts. Tothom sen feya creus, de contemplar arraulit, fet una miseria, el galan moço que sempre havíen vist passar per la ciutat ab aire desdenyós y engallardit, com si no tingués prou carrer per ell tot sol, com si 's dignés perdonar la vida a veíns y transeunts. A les dònes, a les dònes sobre tot, els semblava un mal somni, els semblava mentida, que 's cloguessin, ensopits de sofriment, aquells ulls, entre encesos y mofetes, que feyen morir de passió de cor.

 —¡Oh, quin mal punt! ¡Quina desgracia! —cridava, posantse la mà al cap, la gent que de tot arreu eixía, venint a engruixir la multitut.

 Y quan, deixant endarrera 'ls barris que rodegen el Torin, va ficarse la llitera, ab el séu immèns seguici, cap dintre la ciutat vella, la gernació ja no cabía ni al carrer de Cort ni a la plaça de la Sèu, y, com un riu eixit de mare, s'havía d'escampar, vessantse per les travessíes y pels carrerons veíns. Havía esdevingut tant atapaida la gentada, que, els que duyen el ferit, ab prou feines podíen moures, y havíen d'aturarse a cada punt. Ab una munió com aquella, fanatisada d'admiració y consternada fins al moll dels òssos, no hi valíen guardes ni força pública per fer obrir pas. Aixís és que la trista professó s'eternisava, perquè, si la marxa era penosa, cançonera, el camí era llarg, mólt llarg.

 Primer s'havía de passar pels barris silenciosos del senyoriu, entre 'ls palaus d'aspecte solemnial y solitari, habitats per la noblesa secular y per la vella burgesía. Després havía de travessarse un bon troç de la ciutat del tràfech, formiguejant de mercaders, de corredors, d'amos de naus. Per fi venía la Ronda de les Triperíes, els barris baixos del Escorxador, farcits de pobriçalla, de jornalers, de treballadors del Port. Allí, en aquells indrets populars, turbulents, tumultuosos, hi tenía la casa 'l matador. Allí havía nascut y allí pensava morir. Tant com més nom havía anat agafant per les Arenes d'Espanya, Portugal y França; tant com més or y més gloria havía atresorat torejant per tot arreu... més necessitat y més plaer sentía de viure entre aquell món, miserable com un pellingo però alegre com unes castanyoles, que l'idolatrava igual que un déu.

 Allí, en aquell regne de la xurma graciosa y divertida, aont els badalls de miseria may paraven ni les guitarres tampoch, l'espasa havía volgut fincarshi, fentshi fer una casa mólt bonica, que tenía aires placèvols de torre y tirats luxosos de palau. Era un edifici voltat de jardins y glorietes, ab una entrada alegroya, plena d'aucells y sortidors cantaires, a tall de pati andalús, ab obertures y encanyiçats y reixes a tot el volt, per què, igual que un temple obert a les mirades de fòra, deixés sempre ben exposat l'ídol a l' adoració de les gentades. Allí, ell s'hi trobava bé, y, ab la bossa generosament oberta a les necessitats del barri, dos cops a la setmana feya repartir almoines, entre les aclamacions dels veíns, que 'l benehíen com un pare. Així podía viure a tall de príncep, com pels séus cabals li pertocava, sense abandonar aquells llochs que li retreyen la pobresa d'altres díes en mitg de l'abundor present. Desde 'l séu palau estant, veya les mil giragonces d'aquells carrers y carrerons, aont de criatura jugava, o feya entremaliadures, o demanava caritat als transeunts. Desde 'l séu palau estant, podía contemplar les naus grandassaces del Escorxador, escola de serenitat y valentía, aont, de bailet, havia vist córrer la primera sang de toro y presenciat els primers espectacles de carnatge y mort.

 Ja començava a ferse nit quan la sinistra llitera va arribar al peu del edifici. Portes, finestres, balcons, tot era obert de bat a bat. La gent de la casa, la familia y el servey, corría, boja d'ansietat, fent preparatius per rebre 'l matador ferit. En mitg del silenci que va surar de cop entre la gentada, van esclatar uns sanglots mitg ofegats, capaços d'enternir les pedres. Després la multitut va veure com la llitera 's ficava adins... com les portes es tancaven... Però ningú es movía d' allí, ningú sen volía anar... tothom tenía 'ls ulls fits en l'edifici tancat y fosch... tothom restava quiet, parat, immòbil, com clavat al seti pel drama de sang y plors que devía passar aleshores darrera aquelles parets.

 Quan les portes s'obríen un moment per donar pas a autoritats, facultatius o amichs de la familia, la gent mormurava 'l nom dels visitants ab aire d'envejarlos la sort de poder assistir al drama.

 —¡És el Gallarí, el segon espasa!

 —¡Ara surt el batlle, el batlle!

 —¡Ara entra 'l doctor Molner!

 Y tota la gernació repetía ab amorós respecte: —¡El doctor Molner!, —com victorejant, desde 'l fons de l'ànima, el famós metge, que era 'l més popular de la ciutat.

 Altres formaven rotlles y parlaven ab calor de la tragedia, explicant altra vegada, com si no s'ho poguessin acabar, la mala intenció del toro, la banyada en el sagí, la fondaria de la ferida o la primera cura feta en el mateix Torin. Y, com tantes veus plegades, tantes exclamacions, tantes converses, feyen una remor, un burgit, que podía pertorbar els darrers instants d'una agonía, va caldre que s'escampessin guardes entre la multitut, fent córrer l'ordre de què 's retirés tothom. Més aquell poble, poch obedient de mena a manaments d'autoritats, roncejava, roncejava, sense fer cas d'ordres ni amonestacions. No hi havía altre remey que fer eixir algú de la familia a demanar per caritat que se n'anés la gentada, tant baladrera en la joya com en el dolor. Y allavors va sortir fins a la Ronda la mateixa mare del espasa, una dòna encara jove, pàlida, tremolosa, desolada, que, extenent les mans cap a les turbes com si les hi anés a fer oració, va pregar aquests mots, xopats de llàgrimes:

 —¡Anèuvosen per pietat! ¡Vos ho demano per la Verge y Mare! ¡Vos ho demano per ell, per ell, que tant estimeu!... ¡No me l'acabeu de matar!...

 Tant bon punt va esser oit el clam maternal, els rotlles van anar desfentse. Encara que ab recança, per no poder saber com acabaría la sagnant tragedia que sotregava 'ls cors, la gent, boy salmejant —¡Pobre dòna, pobre mare!,— va començar a abandonar la Ronda, desfilant per aquí, per allà. Els llauradors, concirosos, sen tornaven cap a aquella horta, paradís del món, alegrement espurnada de casetes blanques, eternament vestida de verdura y flors. Els homes de la mar, davallaven, cap—baixos, vers el port, ple, en tal hora, de tenebres y de lluissors misterioses. La gent de botiga, tota mústiga, emprenía 'l camí del Mercadal, animat sempre de bullici. En les cares llargues y el caminar pausat, s'endevinava 'l rau—rau que a tothom feya l'haver de deixar aquells llochs. Al últim, pels voltants de la casa del espasa, endolada per l'ombra de la nit, endolada pel pressagi de la mort, no més hi restaven els veíns del barri, matadors de bous, carnicers, tripaires, bailets del Escorxador... Més, al cap y a la fi, també van desaparèixer pels carrerons d'allí a la vora, com engolits pels cataus obscurs ont s'exerceixen els llefiscosos oficis de la carn.

 ¡Quina nit més llarga, més trista, més ansiosa, va esser aquella! Un fill de la ciutat que, essentne fòra, hagués tornat d'improvís, no l'hauría pas reconeguda. Hi hauría trobat a mancar, al moment, l'alegría perdurable, que era l'ànima mateixa de la població. Per aquella vesprada de dol comú, s'eren acabades les dances y les rialles, les guitarres y les canturies, les ajogaçades festes d'abraçades, les músiques dolces de petons, que eren el nostre pa de cada vetlla durant aquelles darreres nits de primavera joyosa, emmantellades d'estrelles y perfumades de flors.

 Els negres pressentiments de la vesprada van esser, l'endemà, certesa aclaparadora. L'Aparili havía passat a les tres de la matinada, balbatejant entre llavis el nom de la ciutat graciosa aont havía vist la llum del día. Y el poble, al heure esment de la commovedora gentilesa, pagava enternit tanta mercè benehint la memoria del espasa. Desde bon matí ja va saberse que, per poder esser adorat en mort com havía sigut adorat en vida, el cos sería exposat al pati de la casa, transformat en capellardent.

 A les primeres hores de la tarde, les turbes s'encaminaven, a professó feta, cap a la casa del dol. Era un dilluns del mes de Juny. Feya un día d'àngels, dolç, tebi, suau, no enxardorit encara per les caldes del estiu. El cel, el día, el temps, la perspectiva d'una funció solemne... tot convidava a deixar estar les feines quotidianes, per córrer a la Ronda de Triperíes a veure 'l cadavre del matador. Així que van obrirse les portes del mortuori estatge, la multitut s'hi va abocar ab embranzida... però va recular al moment, imposada de respecte per la funeral decoració. May de la vida, ni quan per la mort del arquebisbe 's van fer a la Sèu els funerals famosos de què tothom servava tant gran record, s'havíen vist uns guarniments de luxe com aquells, ni un cadafalch tant majestuós.

 L'entrada, ab el cel cobert per un drap negre estrellat de llàgrimes d'argent, havía perdut en un instant fins l'ombra més llunyana de pati d'Andalusía. ¡Feya una cosa més extranya, veure aquell verger florit trasmudat en cambra funeraria! Un paradís de colors que s'havía tornat tot negre... negre dels velluts que vestíen parets, arcades y glorietes; negre dels crespons que disfreçaven els sortidors, sense remor, sense aigua, convertits en flamalls luctuosos... Y al mitg del pati, voltat de dos rengles de brandons, s'alçava 'l túmbol de tres cossos sobreposats, alt, ample, fastuós, monumental. La familia havía volgut que fos una cosa aparatosa, digna de jèurehi un rey difunt a presencia dels séus súbdits. Per veure 'l cadavre del matador, la gent havía de pujar per les graderíes d'un costat y davallar per les del altre, com en un adoratori de Dijous Sant. El cos del Aparili reposava dins una caixa de fustes esculpides, ricament habillat ab un trajo de carrer, d'un mitg color de canyella, tot carregat de passamaneríes y guarnit de botons d'or. ¡Y quin aire més plàcit, mes serè, servava 'l rostre d'aquell home, mort en plenitut de fortalesa, mort en flor de joventut! No s'havía desfigurat gota. Al revés: semblava que la mort, ab els séus dits perfilats y pàlits, s'havía entretingut en retocar l'imatge del matador, afinantli 'ls muscles de la cara y esborrantli 'l color massa encès que solía tenir en vida. Tot plegat, mostrava un vesllum més delicat, més fi...

 —¡Que és hermós! —deya la gent al abocarse a mirarlo.

 —¡Sembla que dormi! —feyen alguns, admirats de la serenor que irradiava 'l cadavre.

 Les dònes... ¡oh!... les dònes desfilaven per davant del túmbol en actitut llangorosa, ab els ulls mitg tancats y els llavis closos, com víctimes d'una recança.

 —¡Benehida la dòna que 't va dur al ventre! —resaven les unes, plegant les mans ab posats místichs.

 —¡Ditxosa la fembra que t'ha gaudit! —sospiraven altres, posantse 'ls caps dels dits a flor de llavis com si tiressin un petó al difunt.

 La vella sang moresca que 'ls bullía adins, emmetzinada de lascivia, feya estremir els cossos d'esgarrifances y portava a les boques mots de trista voluptat. Hi havía parelles amoroses que, al passar, s'abraçaven, s'estrenyíen...

 —¡Que 'ls cuchs de la terra hagin de niar aquest cos! —va dir una dòna ab recança.

 Però n'hi va haver una de més decidida, o de més folla, que, decantantse sobtadament damunt la caixa, va arribar a besar el difunt. D'altres, al veure l'acció, volíen seguir l'exemple; y móltes ja anaven a la desmandada per assaltar el cadafalch, quan uns homes hi van córrer y, entre amenaces y crits de befa, les van fer fugir d'allí.

 —¡Fòra, grans bagaces! fòra!

 Més la xurma enfebrada de les femelles es ravenxinava, rompía en xiscles, no volía pas desdir. Y, entre homes y dònes, se va alçar tal avalot de renechs, d'obscenitats y improperis, que, a empentes y revolades, va caldre escombrar a tothom de la capella mortuoria, abans no s'acabés de profanar. Se van posar guardes a la porta que no deixessin entrar a ningú. Si la gent volía veure 'l túmbol, que sel mirés de la Ronda estant, que prou gran era 'l carrer, y prou gran era la porta, y prou grans eren les reixes, per què tothom sen fés capaç. Y, allavores, la gentada, igual que un remat monstruós, va començar a desfilar per davant la porta, caminant a batzegades y aturantse a cada pas quan un grumoll de gent, més curiós que 'ls altres, s'apinyava a les obertures, interrompent el curs.

 Al venir el vespre, la part alta de les Triperíes semblava un campament. Ajaçada a terra, o asseguda sota 'ls arbres de la Ronda, o enfilada als sòcols dels fanals, la meitat de la gernació matava 'l temps contemplant com l'altra meitat passava per la part baixa, davant la casa del mort. Feya una hora deliciosa. Sobre un cel espurnat d'estrelles, resplendía la lluna ab blavenca suavitat; y un airet agradós, vingut de la mar propera, perfumava l'espay d'halenades salabroses. D'un tret se gaudíen les caricies d'un temps placèvol y els animats espectacles de la popular bellugadiça. Y com que la munió engendra més munió, y la gentada crida la gentada, la Ronda vessava d'ànimes per tots cantons. Les noves d'haverse mort l'espasa, dels grans funerals que se li feyen y de la multitut que corría a presenciarho, s'havíen escampat per tot arreu. Fins dels indrets més apartats de l'horta arribaven families d'hortolans y llauradors. La major part veníen muntades en tartanes, en carretes y fins proveides de vianda y beure per passar el camí, durant aquell viatge que tenía quelcom de piadosa pelegrinació.

 Y homes de l'horta, y homes de la mar, ab artesans y jornalers que a colles feyen cap allí, preníen tanda darrera la corrúa que anava a veure 'l difunt. Y, un cop feta la visita, s'acampaven, com els demés, per ací, per allí, triantse un lloch menys inquietat pel va—y—ve de la gentada. Mólts forasters, vinguts de lluny, van començar a baixar dels carros les provisions que hi duyen, y, fent rotlles entre familia, se les menjaven en santa pau, abans d'empendre la ruta de tornada. Els veíns del barri van fer lo mateix. Treyen tauletes a la vora de la porta y es posaven a sopar. ¡Donava tant bo d'estar al dafòra! ¡Era ademés tant corprenedor el panorama animat d'aquella nit, que tothom s'hi trobava bé, de passar una estona al ras en companyía d'una gernació commosa, allí aplegada pel dol comú! Venía a esser una vetlla que 'l poble feya al cos del espasa idolatrat. Un llaç d'amistós afecte lligava tots els esperits en aquells instants de sentiment públich. Cadascú se sentía un xich company, un xich germà del altre. El qui 's trobava sense un mos de pa, era convidat per un veí més ben proveit.

 —¿Voleu beure? ¿Voleu una queixalada?

 —¡Preneu, home! ¡Beveu! ¡Teniu!...

 Y l'un allargava a l'altre un got de vi o una mossada sobrera. La pobriçalla del barri s'acostava als hortolans ben peixats, pidolant ab la vista alguna cosa. Y aquells homes, lluents de cara y lluents de vestidura, sentíen un cert orgull de poder donar qualque deixalla a la gent escanyolida de ciutat. Y entretant els sopars anaven allargantse, y els rotlles no 's desfeyen, y les hores passaven dolçament...

 Regnava pels àmbits de la Ronda una llangor de benestar que semblava que entumís els cossos y endormisqués els sentits. Un ventet amorós traginava per ací, per allí, balumbes de flaires marejadores, nascudes Déu sab aont... potser en les vegues plantades de tarongers, potser en els tolls sembrats de cànem, o bé en les hortes y els jardins florits, o en les despulles de les carniceríes o en les aigües salobres de la mar... Aromes de vida y sentors de mort se barrejaven, enfilantse aires amunt, infestant l'espay d'ubriagadores metzines. Y aquelles llordors d'essencies y farums deuríen formar una boira... el cap de núvol invisible, però pesant, que oprimía blanament, que ofegava ab voluptat, com si fés una caricia... Y la multitut, breçada pel plaer, se deixava penetrar d'aquella atmósfera adormidora, respirant ab tot el pit halenades de flors, baferades d'aigua morta, tuf de carn, olor marina, baf de cossos suats, bàlsem d'arbredes, fins a sentirse entorpida per deliciosa galvana. Era una agradosa pesadesa, un ensopiment suau, una punta d'ubriagament, potser ajudada pel bull del vi, lo que ensonyava a la gentada.

 Més veusaquí que, a lo millor de la nyonya, van venir crits desaforats a trencar el tel de somni que envolcallava a tothom. Eren els venedors de paper imprès, els baladrers de fulles públiques, que anunciaven la darrera inspiració sortida de la musa popular.

 ¡La mort del Aparili! ¿Qui 'n vol un? ¡La mort del matador Aparili! ¿Qui 'n demana?

 Mólta gent va córrer a comprar el paper.

 ¡Les cobles del Aparili! —anaven baladrejant els venedors. —¡Les cobles del Aparili, per cantar ab la tonada d'El bon llaurador!

 Y de tots els rotlles sortíen mans, sortíen veus, demanant aquells versos, que tant s'aveníen ab la passió que somovía les ànimes.

 Mólts minyons y móltes moces, anant en busca de bona llum, se van acostar als fanals ab el paper als dits, per confegirne la lletra. Tots els qui sabíen de llegir la recitaven als altres.

 L'hermós Aparili,
 que és brau matador,
 desafía 'l toro
 somrient desdenyós.
 ¡Que visca Aparili!
 ¡Que visca 'l valor!

 La tonada va esser apresa en un sant—y—amén, y, mentres alguns se van posar a cantar les cobles, tots els demés, homes y dònes, grans y petits, acompanyaven la tornada.

 ¡Que visca Aparili!
 ¡Que visca 'l valor!

 Però lo més sorprenent va esser que al acte mateix, com un esclat de música instantania, van començar a volar pels aires, a tall d'harpegis, esgarrapaments de sonores cordes, acompanyats d'airosos repicaments. ¿D'ont sortíen les guitarres? No se sabía. ¿D'ont havíen eixit les castanyoles? No ho podía dir ningú. Més el cas és que, tot de prompte, com per miracle, com per encís, va alçarse del mitg de la multitut un chor sorollós de milers de veus humanes, que, animat d'instruments de tota mena, era com un himne que l'esperit del poble consagrava a la memoria del matador.

 L'Aparili avança,
 la fera té por...
 Si és valent l'espasa,
 el toro és traidor.
 ¡Que visca Aparili!
 ¡Que visca 'l valor!

 Potser més que un himne de triomf, potser més que un cant de gesta, semblava un plany piadós, un versícol funerari, lo que entonava la multitut. Era un salm, una pregaria, una oració, que 'l poble resava a sa manera: tocant, cantant, repicant, fent puntejar les guitarres... Però va venir lo que era fatal, inexorable. Com que la música, ab els séus ritmes, demana 'l moviment cadenciós dels cossos, aviat va començar a moures el jovent al compàs de la tocada. Per natural instint, els braços dels homes cercaven les cintures vincladices de les dònes. Y les dònes es deixaven enllaçar, somrientes. Ab l'anca sortida enfòra y el pit tirat endavant, s'oferíen voluptoses a l'estreta del ballador. Desde aquell punt, tot van esser parelles que dançaven enfollides. Mentres cantaven els uns, giravoltaven els altres. Més el cantar assecava les gorges, la dança enxardoría 'ls sentits... y balladors y cantaires demanaven beure, a cada punt, per apagar la sèt que 'ls abrusava. Les gerres corríen de mà en mà, encomanant la febre de bullicia. Aviat va esser un desfet tot allò... un desvari. Les parelles de balladors feyen tentines... y, boy abraçades, se deixaven anar a terra. Els cantaires, ab veu de rogall y ab crits descompassats, aclamaven l'Aparili. Després, ja no sabíen lo que 's cantaven. En lloch de victorejar l'espasa, victorejaven el plaer, victorejaven l'alegría...

 ¡Que visca 'l bullici!
 ¡Que visca l'amor!

 Y la disbauxa va durar tota la nit, l'hora de l'auba, la matinada... fins que 'l sol, alt, va venir a iluminar les acaballes d'aquell desori, mostrant la gran tristesa dels cossos abatuts, de les parelles aclaparades, de les testes enterbolides... Mólta gent no s'havía volgut moure d'allí fins a haver vist les cerimonies funeraries. Altres se n'havíen anat, fent lloch a les gentades noves que veníen...

 Quan, a mitg matí, van comparèixer els clergues de Sant Pere y de Sant Pau a endursen el cadavre del espasa, encara hi havía multitut de la nit abans, ajaçada sota 'ls arbres de la Ronda. Però 'ls cants funerals van deixondir a tothom; y, al veure l'immèns seguici de corporacions y autoritats, al veure als capellans fastuosament revestits de negre y or... alguns borratxons de la vigilia van alçarse trontollant, ab les cames poch segures, y, creyent que era del cas tributar un darrer homenatge a l'ànima del matador, van acompanyar la canturia ritual ab la cobla que vagament els rodava per la tèrbola memoria. Y quan els xantres, ab veu de tro majestuós, entonaven: —¡Chorus angelorum te suscipiat...!,— ells, tot seriosos y solemnes, com grotescament influits per la sublimitat del acte funerari, responíen:

 ¡Que visca Aparili!
 ¡Que visca 'l valor!