Les Multituts - Exposició d'esculptures
A la fi varen donarse per llestes les delicades maniobres de fer lliscar sobre corrons la gran massa esculptòrica de guix, suaument escorreguda desde dintre del estudi fins al portal del carrer. Més aleshores va venir l'operació, ben perillosa, d'embocarla al camió, y després l'içarla ab grills, y acabat l'embragarla ab tot mirament dalt del vehícol, ni tant fort que l'esculptura patís del séch que poguessin fer les cordes, ab tot y el tou dels coixins, ni tant fluix que se sotraguegés massa durant el llarg trajecte que li tocava recórrer desde 'l taller, perdut en el fons dels suburbis industrials, fins al Palau de l'Academia, que queya a l'altra banda de ciutat. Y quan la colla de carregadors va tenir ben assentat, ben travat y a punt de marxa 'l gros envolum de l'esculptura, en Bauci, l'estatuaire, ab el rostre groch d'angoixa y el front arrosat de suor freda, va sentir que una esgarrifança li serpejava pel cos. Ab la vista clavada en aquella obra, fal·lera de la seva vida, que veya desaparèixer carrer avall, trontollantse com si tremolés per por de la sort, tal volta adversa, que li reservava 'l judici de les multituts, l'artista també devenía commòs y trèmol, pertorbat per la gran angunia que dóna l'incertesa del pervenir.
¿Què 'n diría, el món, de la seva obra? ¿Sería un crit d'aclamació, sería una sentencia de condemna, lo que sortiría de la gentada al tenir l'esculptura davant dels ulls? ¿Qui sab si encara fóra pitjor? ¿Qui sab si fóra un xàfech d'injuries y d'escarnis lo que anava a caure sobre les seves adorades figures, per massa imprevistes y personals? ¿No podría esser que les trobés monstroses de forma, o agressives d'expressió, o esvalotades de moviment, el públich frívol de les mondanitats artístiques, avesat a les servils complacencies d'una plàstica purament sensual o a les inflades exterioritats de l'imatgería heroica que l'Estat encomanava per coronar monuments cívichs? Pressentiments de mort y rauxes de bogería llampegaven sinistres pel pensament den Bauci cada cop que imaginava que podía veures befada y escarnida per l'estulticia de la gent la creació acariciada de tants anys, la seva Lluita per l'Amor, a la que havía sacrificat, com a un Baal sense entranyes, alegríes de la joventut, amor dels propis, nom de familia, y el pudor y la vida d'una dòna enamorada.
Mentres l'estatuaire, unes quantes passes darrera 'l carro, seguía 'l camí de l'esculptura, igual que segueix el boig el fil de la seva deria, la tràgica historia d'aquella obra li anava desfilant per l'imaginació com una cavalcada de mals somnis: un día... les disputes ab els séus pobres pares, enfurismats contra l'inacabable elaboració d'unes estatues que 'ls arruinava sense remissió; més târd... la fugida de la casa pairal, emportantsen les darreres engrunes d'un patrimoni pastat a copia de dolors y d'abstinencies... Y allò encara no més era 'l primer pas pel camí de desventures: després... ¡oh! després es desencadenava, ab tota la furia d'una catàstrofe infernal, el drama de llàgrimes, de sang y de vergonya que venía a esser l'historia íntima de l'invenció d'art que dins de poch anava a rebre la sanció de les multituts.
Dèu anys ja feya —¡dèu anys de joventut engolits en el tenebrós abim de les febres creadores!— que ell havía somiat donar vida a un agrupament de nueses, atractívol com les Gracies y dramàtich com Niobe, que representés la Bellesa Femenina disposada a donarse com a premi al home que sortís triomfant d'entre 'ls que combaten per posseirla. Era un pensament plàstich que lo mateix podía davallar de l'antiguitat més llunya que inspirarse en la més fresca modernitat: l'eterna lluita per la possessió.
La Dòna havía d'esser l'Afrodita de les noves generacions, tant pura de linies com permetés la torbadora deformació sexual de les edats modernes. Y, tot al volt d'aquesta Dòna, Venus perdurable y Helena de tots els sigles, hi havíen de campar cinch o sis donzells que, ab la diversa expressió de llurs cossos joves, encarnaríen la força, la destresa, la gracia, l'intelecte, la bondat... combatent per l'hermosura. Havía d'esser una lluita d'hèroes amorosos, figurats en el suprem instant de l'abraonada cos a cos. La victoria, encara que indecisa, ja 's deixaría pressentir que al capdavall aniría a parar a mans de la Força, per esser el principi més decisiu en les topades de l'humanitat. A la Bondat, bellesa de l'ànima, s'hauría de veure que li mancaven pochs moments per anar a caure vençuda; l'Intelecte, bellesa del esperit, seguiría retut en segon terme; la Gracia, dò d'atracció, encara resistiría; mentres la Destresa se les heuría, sense aventatge, ab la Força omnipotenta, que ja estaría a punt d'arrebassar la Dòna com a trofeu de son brutal poder.
Tot caminant cap al Palau de l'Exposició, sempre darrera l'esculptura de les seves ansies, en Bauci no podía arrencarse aquella obra del cervell ni oblidar les mudances que insensiblement li havía fet sofrir desde 'ls díes de pubertat artística en que l'havía somiada rítmica y serena com una dança sagrada fins que, açotat més tard per la tempesta de la vida, l'havía anada transformant, com qui diu sense adonarsen, acabant per convertirla en drama punyent d'odis humans. Tant sols el sostreyen un moment, de l'obsessió que li barrinava l'ànima, les paraules que 'ls transeunts, veíns del indret o gent treballadora, endreçaven a les figures al vèureles, ab extranyesa, passar damunt del carro com una aparició de moixiganga insòlita pera aquells barris manufacturers.
S'esqueya a esser l'hora que 'ls treballadors surten de les fàbriques després del primer quart de jornal, y mólts s'aturaven a contemplar les estatues, y fins hi deyen la seva.
—¡Guaiteu! —s'exclamaven uns. —¡Guaiteu quins sants més bonichs!
—Sí, sants... —replicaven altres. —Porten massa poca roba.
El bust de la Dòna, que sobressortía dalt del vehícol per entre 'ls cossos apenes visibles dels hèroes combatents, provocava entre la gent obrera frases de carnal admiració.
—¡Qui la pogués haver entre dos llustres! —deya un pillardaç signant el pit de la Venus.
—Més me l'estimaría de carn viva... —saltava un altre xicot jove, entre la riallada de tothom.
Fins l'esculptor somreya. Per primera vegada oía un judici públich del séu treball; y, grotesca y tot com era, aquella veu del poble no 'l deixava d'afalagar, sobre tot per anar dedicada a un fragment capital de la seva obra que li costava tantes penes com cabells tenía al cap.
L'imatge de la Dòna, de l'Afrodita eterna, havía estat la part més arriscada de tota l'agrupació. Ademés de la bellesa plàstica y del encís sexual que havía de revestir tota ella, calía que resumís, fosos en una expressió única, dos estats de passió distints: el de la dòna orgullosa y fera per la lluita que concita ab sa hermosura, y el de la dòna voluptosament oferta al desitg del triomfador. Traduir semblant complexitat era ple d'esculls, sembrat d'obstacles. A totes les modeles d'ofici que havíen posat la somiada figura, al últim sels havía hagut de dir «prou», y trèureles del taller, per insignificantes, per inexpressives, y per mancades, ademés, de plasticitat prou encisera y prou noble. ¡Quin lluitar desesperat va esser aquell! ¡Quina rabia d'impotencia! Cent cops esboçada, cent cops destruida, cent cops tornada a començar, l'imatge no naixía may emmotllada al ideal de forma y d'expressió concebut de bell principi. El fang miserable pastat pels dits no emmirallava 'l prodigi de les visions interiors.
Allavors va caldre decidirse. No hi havía més remey que posar en obra lo que de díes ja li dançava pel pensament: estudiar la figura de la Venus entrevista, en el cos nu de la Cela, la graciosa amiga, enamorada d'ell fins a sacrificarli la familia propia y el dir del món y els luxes de la vida. ¡Gentil criatura, aquella, perpetuament ensomiada en el séu desitg d'amor! Tot lo que era xardorosa en l'intimitat, era freda, indiferenta, passiva pels afers y miraments de la vida quotidiana. ¡Ah si aquella dòna d'oriental indolencia arribés a interessarse per la seva obra y volgués comunicar, a la figura imaginada, tant sols una espurna d'aquell foch secret que ell coneixía! Al primer entretoch ja va accedir. Potser, en aquelles llargues exhibicions del séu cos frisant de plaer, hi pressentía un motiu de prosseguir l'intimitat amorosa, interrompuda per la llum del día. —¿Vols que 't faci de modela? Sí, sí... —Y en poques setmanes va anar sortint, de la massa sense forma, l'estatua radiant de l'Afrodita, sobiranament bella, sobiranament voluptosa, voluptosa fins a torbar els sentits, encara que potser no tant altívola y fera, a tall de deessa olímpica, com havía sigut somiada entre les celisties de la concepció.
Però ab això no n'hi havía prou. Se necessitava alguna cosa més per poder tirar endavant. L'obra no consistía en una estatua sola, sinó en tot un agrupament. La Lluita per l'Amor era 'l combat per assolir la bellesa. La bellesa ja 's tenía, però mancaven els combatents. Y com que tant els lluitadors com la Dòna disputada havíen d'harmonisar expressions, actituts y formes dins d'una unitat d'acció, era precís que 'ls models vivents simulessin plegats l'escena de la batalla amorosa, cadascú ab el ritme del séu cos y ab l'emoció de la seva ànima. Aleshores va caldre exigir a la gentil criatura lo que havía d'engendrar tanta desgracia: que confongués la seva nuesa hermosa ab la nuesa dels demés models. ¡Va esser una ceguera, una follía! Ara ja ho veya... ho veya clar; però en aquells díes de febre, de desvari, no tenía més déus que la passió del art y la frisança de la gloria. Y el pudor de l'infeliç criatura hi va esser immolat. Per un moment, no més per un moment, va semblar que la pobre Cela provés de resistir, de revoltarse... però ab una mirada pregadora n'hi va haver prou per què, com hipnotisada, com òrfana d'albir, se resignés a la fatalitat obscura de la sort. Desde aquella hora endavant, la seva pudibondesa de dòna havía d'anar fonentse, fonentse, en les promiscuitats del taller, durant les llargues hores de posa quotidiana passades en companyía dels models que feyen de lluitadors, la major part amichs y condeixebles.
Perquè, igual que s'havía fet per la figura de la Venus disputada, se va fer per les figures dels combatents: rebutjar, per rebregats y ridícols, els models d'home professionals, tots ells aviciats, per la rutina, o als convencionals accionats de l'Escola, o al posat indiferent, ensopit, que estilaven els tallers naturalistes. No: ell, aquell servey d'art, mentres pogués, el demanaría als companys d'estudis, als amichs de sempre; y com en els bons temps de la bohemia escolar, en què l'un posava per l'altre per estalviarse 'ls dinerons del model, ell els triaría, ell els ensinistraría per la posa, ell destinaría cada u, segons la seva estructura, el paper d'hèroe que li toqués representar.
An en Ferrús, el tallista decoratiu, bastit de membres nervuts y coll de toro, se li encarregaría l'encarnació de la Força: la seva musculatura d'atleta dòrich, com deyen a la classe del Antich, convenía ab el tipo d'home imaginat, més aviat un apoxiòmenos que un discòbol. La Destresa la personificaría en Comes Tarsi, el reporter dibuixant y gran sportsman: ab la seva anatomía escorrediça y ses tornejades extremitats, vindría a esser un Hermes dels Gimnasis. L'Intelectualitat fóra posada per en Jan Oriol, el pintor, tot lo semblant a un Apolus que pot esser un home dels nostres díes. Per la Gracia no 's va trobar cap amich que s'adigués ab el tipo, y es va haver de recórrer a un jove conegut d'una sala d'armes, una especie de Criòforos, tant atractívol de faccions y fi de membres, que semblava modelat expressament pera la representació que 's desitjava. Y aquell xicot, impulsiu, fogós, va procurar l'altre model que mancava per posar la Bondat y que havía d'esser el protagonista malehit de la futura tragedia: un italià, també esgrimaire, que, sota 'ls séus posats de Sant Joan florentí, hi amagava un infern de pervesitats y de lascivies...
Però... ¡com se varen posseir tots del paper! —pensava l'estatuaire, fent vía, sempre fent vía darrera l'esculptura de les seves ilusions. —¡Com varen penetrar el significat del personatge alegòrich! ¿Y jo? ¡Com estudiava ab l'ànima l'estructura de cada model y li feya adoptar l'actitut que requería la seva figuració! Va esser una tongada de treball desesperat y joyós, en què semblava que reverdíen els díes de la primera jovenesa. Però va venir que 'ls estudis parcials van estar llestos, y va caldre començar els de conjunt.
Extranya torbació sentía en Bauci al ressuscitar, entre 'ls tempestosos records de la seva vida, aquell passatge tèrbol que havía d'acabar en drama cruent. La posa de tots els models plegats sobre l'ampla tarima giratoria del taller, se li evocava lluminosa y viva, igual que l'estés veyent, tota ella formada de carns de joventut, aquí rosades com flors, allí cremoses com ivori patinat, allà brunes com soca d'avellaner. La Cela, esplendorosa y blanca, lo mateix que la deessa d'un somni d'adolescent, campava radiant al mitg de tot, més enlairada que les figures d'home, com a centre ideal que era, tant de la composició plàstica com del desitg eròtich dels lluitadors. En Ferrús, la Força, ja estava a punt d'enllaçarla ab el braç dret, mentres ab l'altre parava l'embestida de la Destresa, que ab agilitat volía fer traveta al forçut rival. Y, tot al volt, s'escampaven les demés figures, lluitant elles ab elles y mostrant al aire 'l gest graciós y les formes jovenívoles, engallardides per l'empenta del combat.
La catàstrofe havía de venir sense remey. Era fatal, fatal com la passió d'amor a que neix condemnat l'home, que 'l foch enfornat allí saltés en flames a devorarho tot. ¡S'havía posat tanta nuesa en contacte, s'havía aplegat tanta joventut frisosa davant del misteri revelat del gran encís d'una dòna... que, una hora o altra, havía d'esclatar el fogueral de luxuria!
Els primers díes de la posa en comú van esser serèns. Els models, tant amichs com coneguts, complíen el ministeri d'art ab calma olímpica, com aquell que intervé en una cerimonia habitual, mil cops vista y practicada. Si 's notava fervor algun moment, era fervor d'expressió, per infóndrel a l'obra que naixía. D'inquietut carnal ningú 'n mostrava, per lo menys els primers díes. Més tard potser sí que començaven a transparentarse mirades inquietes que delataven el desitg. Però la torbació era ràpida, instantania, apagada tantost nascuda. Si la carn glatía, el glatir anava per dins. Als menys íntims els devía aturar el respecte que sentíen al artista: als més companys, el mirament al amich. Y, sobre tot, hi deuría haver, per enfrenar uns y altres, aquella mena d'indiferencia de mascle entonat que, davant d'altri, afecta l'home per la nuesa femenina, com per mostrar sa habitut als sexuals espectacles. Lo cert és que aparentaven no sentir calor ni fret per les íntimes revelacions del cos temptador de la pobre Cela. Però, la follor secreta que 'ls rosegava 'ls sentits, un día va sortir afòra, frenètica, roenta, desbocada. ¡Quina hora va esser, aquella, d'horror y maledicció!
Y en aquest punt se trobava en Bauci, dels séus records atormentosos, quan va arribar al Palau de l'Academia, aont tot pareixía que anés en orris y fòra de pollaguera per mor dels darrers preparatius que 's feyen per inaugurar l'Exposició. Y el trasvals que allí regnava, el soroll, el moviment, els crits, les ordres, van acabar per esbargir els fantasmes que perseguíen l'esculptor. El carro que li traginava l'obra ja havía entrat al Peristil de l'Esculptura, fentse lloch entre 'l garbuix d'altres pesats vehícols que anaven descarregant estatues, bustes, relleus y agrupacions, de tota lley de materies y grandaries. Torturat sempre per la deria del séu art, en Bauci examinava sumariament totes aquelles figures, les judicava d'un cop d'ull, y totes les trobava fredes, fredes com la mort, y insabores com un pa mancat de sal. Comparada ab la grandesa èpica de la seva Lluita per l'Amor, l'imatgería escampada per allí terra, llepada de fòra y buida de dins, se li apareixía de tanta pobretat, de tanta mesquinesa, com la d'un pigmeu líbich comparat ab un Atlant.
—No, no pot esser, humanament, que aquesta agrupació de figures, que jo he engendrada en l'inspiració de les belleses eternes y en el desitg inacabable de les humanitats, no faci presa a l'ànima de les multituts. Qui potser cridarà, qui potser protestarà, seran els de l'ofici, els sancionats, els medallats. Perquè la filla dels meus somnis, punyenta com una tragedia, hermosa com la joventut, grandiosa com una batalla, és massa imprevista, és massa meva, per què de ple a ple pugui esser compresa y acceptada per tots aqueixos eunuchs del art que, si volen empastitxar qualsevol futesa, han d'anar darrera d'una moda, o darrera una corrent, o darrera d'algun mestre... ¡sempre darrera d'algú! An aquests sanats d'inspiració, ja m'ho penso que 'ls faré picar de peus, que 'ls faré bramar de rabia. Però jo imposaré la meva obra, infantada en la soletat, lluny dels círcols artístichs, lluny de les colles, lluny de les quatretes, lluny de les baixes recomanacions. Si hem de lluitar, lluitarèm; si hem de disputar, disputarèm... aquí, en els papers públichs, allà ont sigui! Si hem de moure escàndol, mourem escàndol. Però, després del escàndol, vindrà 'l triomf!
Un cop instalada al Palau de l'Academia, entre les demés esculptures del gran Hall, l'obra den Bauci no va fer cap sensació. Va venir el día del verniçatge... y res; va venir l'inaugural... tampoch. No és pas que la trobessin monstrosa, ni agressiva, ni antipàtica, com se temía l'esculptor durant les hores negres del defalliment: és que passava inadvertida. Ni va fer bramar de rabia, ni va fer picar de peus. És que no cridava, és que no atreya, és que no 's feya notar. Com si 'l lloch que ocupava estigués buit, els visitants passaven per davant d'ella sense arribarhi a fixar la vista ni a pararhi esment. Hi havía mólts que s'aturaven a l'una banda y a l'altra; però, lo que és a la Lluita per l'Amor, tothom la deixava abandonada, sola, oblidada en el séu recó.
Y, en part, l'apartament del públich s'explicava: hi havía coses que solicitaven més la vista. Allí, a la vora mateix, hi resplendía la Damisela mitg habillada, figuració potser frívola pels qui a tota hora sospiren pel gran art, però evidentment graciosa, ajogaçada, gentil... modelada ab tota l'habilitat prestidigitadora que Déu havía concedit an en Claudi Sayes, el deixeble predilecte del gran Mariol. Era un xicot seductor, brillant, indubtablement destinat a heretar del mestre, un día o altre, els favors del món elegant. Jove com era, ja 's pot dir que havía realisat l'ideal de convertir la clàssica castetat de la dòna núa en moderna impudicia de la dòna despullantse. Y quasi ja no restaven frases d'elogi, que no s'haguessin vessat, per ponderar l'intenció discretament lasciva que conseguía insinuar en les seves figurines de dama o damisela a mitg vestir. Ningú com ell per imprimir delicioses perversitats a les carones de somrís dubtós, mitg provocació, mitg ironía; ningú com ell per suggerir la voluptat ondulosa d'un cos de dòna, més incitant com més suaument ombrejat pel misteri d'holandes y batistes; ningú, sobre tot, que disposés com ell de delicades mans de fada per teixir les escumes de puntes y blondes destinades a velar els pits gemats, al abocarse joguinosos a l'obertura dels escots... Les dames... ¡oh! les dames s'hi extasiaven, davant de la Damisela mitg habillada, com si, ab l'exhibició de la toaleta íntima, l'imatge 'ls evoqués abscondides fruicions, secrets deliquis. Les unes somreyen ab la punta dels llavis; les altres es feyen senyes, quasi imperceptibles, de cúa d'ull. Y a tot el volt s'oía un xiu—xiu de sexuals intimitats que s'alçava com fumerola d'homenatge al evocador de sensualitats tant exquisides.
Altres visitants, quasi tots homes, se paraven de preferencia a contemplar Heroicitat, fogosíssima estatua, den Bellviure, que havía de coronar el monument del explorador O'Neyllis, mort gloriosament, com feya constar el catàlech, en un viatge d'exploració intentat més enllà dels límits recorreguts de les possessions sud—africanes. Al volt de l'imatge monumental del hèroe, representat en el suprem instant d'una defensa desesperada, tot eren converses laudatories y frases admiratives per l'home que 'l bronze anava a immortalisar. La veritat és que l'acció per ell realisada ho mereixía. Trobarse, com s'havía trobat, l'heroich explorador, en un fortí desamparat, al mitg d'un país desert, y, sense més ajuda que sis homes adictes, d'un destacament veí, resistirse tota una setmana contra una munió d'indígenes armats, era una feta digna d'entusiasme. La gent havía vist l'heroica acció tant al viu ressenyada en els diaris, que l'emoció sentida, feya poch, ab la lectura, ressuscitava davant del monument, com si l'estatua fos una ilustració gràfica del fet, semblant a les que 's publiquen en la premsa ilustrada pel gravat. Passava lo que sempre passa quan la representació artística entranya un cas sorollós contemporani, una anècdota dramàtica d'actualitat, una historia passional ocorreguda de fresch: la multitut se sent seduida, impressionada, per una obra que li parla del fet sentit contar, ab la mateixa eloqüencia suggestiva que la peça de convicció parla d'un crim que ha fet soroll. Perxò té tant de guanyat, als ulls del públich, l'imatge, l'esculptura, el quadro que porta tancat adintre un argument coetani sensacional.
Però, si la veritat s'ha de dir, no eren pas aquelles solament les esculptures que 's compartíen les mirades de la gent elegant, del món artístich o del públich heterogeni que, fugint de les empentes de les sales de Pintura, se passejava entre les luxurioses plantes del gran Hall o s'asseya a les cadires de palla multicolora, tot gaudint la dolça temperatura que feya en aquell àmbit deliciós, arracerat, pels cristalls, del vent de fòra,y perfumat y fresch pels maciços florits y ben regats del parterre. També hi havía força espectadors per la Susagna, de mestre Arnal, camperola inspirada en un realisme que a tothom era simpàtich, perquè anava atemperat per certa gracia, entre bucòlica y senyorívola, del art del sigle XVIII. Y tampoch mancaven visitants al Sant Miquel, den Violet, tant decoratiu per l'armadura, tant airós pel moviment. Se pot dir que, en certs indrets, cada estatua, cada agrupació, cada figurina, tenía 'l séu círcol d'admiradors més o menys considerable, com cada familia té 'l seu món, més o menys extèns, de relacions y visites. Però, al costat d'aquestes obres admirades, aplaudides, adulades pel fervor públich, hi havía les abandonades, les preterides, les que, com la Lluita per l'Amor, den Bauci, dormíen en el silenci y en l'oblit. ¡Pobre Bauci y pobre Lluita! Era en va que la figura de l'eterna Venus ensenyés la bellesa del séu cos nu; era en va que 'ls hèroes amorosos lluitessin desesperats per conseguirla: la gent no 'n feya cas, del combat heroich, potser per trobarlo massa ideal, massa abstracte, sense accent de temps y lloch determinats. Ademés, la disposició, un si és o no és confosa, de les figures, no predisposava gran cosa a fer parar l'atenció, com sempre que s'exigeix del públich, ab una obra complicada, un esforç massa gros per esser compresa. La multitut s'estima més passar de llarg que posarse a rumiar, com aquell que desxifra un còdix, les intencions quintessenciades que ha pogut tenir l'autor. Y, fins la mateixa voluptositat que l'artista havía inspirat a la seva obra, prenía apariencies d'eclipsada, comparada ab l'esplendor lasciu de les imatges veínes. La bellesa de la Venus, que en altre moment, en altre lloch, hauría tal volta desvetllat la curiositat sensual del públich, allí esdevenía clàssica, acadèmica. ¿Quina nuesa era capaça de sostenir el ceptre de la carnalitat femenina davant d'una Damisela mitg habillada o d'una Camperola al bany?
En Bauci estava aterrat, confós, sense esma, igual que un home que hagués passat tota la vida edificantse un palau d'or y diamants y, al acte d'anar a habitarlo, li caigués damunt, fet a bocins. Veya les altres estatues discutides o festejades per la gent, y les seves... morfoses en la solitut. Allò sí que no ho havía pressentit. Havía sospitat la disputa, l'injuria, fins l'escàndol: l'indiferencia, no. ¿Y era per arribar an aquest vergonyós desastre que havía renegat de tot, que havía immolat els séus, que havía immolat la Cela, que havía consentit tanta ignominia, tants afronts? Glops de fel, sortits de l'ànima, li omplíen els llavis d'amargor... y, com si tot d'una hagués trobat la clau per aclarir l'enigma de la glaçada soletat, del trist silenci, que voltaven la seva obra, va exclamar, entre llavis:
—¡Ja sé què és! Me fan el buit. ¡Són els impotents, són els eunuchs, que s'han juntat per ofegarme, aquí y afòra, a tot arreu! Aquí, m'han colocat contra claror, per destruirme l'efecte del clar—obscur. Afòra, en els diaris, també han conseguit que ab prou feines es parlés de l'obra. Fins els que m'havíen promès posar la ploma a la defensa de la Lluita si la disputa esclatava, callen com uns traidors, com uns covards. Sí: tots els elogis sels guarden per aquesta porquería de bordell que anomenen la Damisela mitg habillada, o per la fanfarronada heroica del Explorador, o pel Sant Miquel, den Violet, que és un article de quincallería. ¡Estúpits! ¡Lladres! ¡Sanats!
Y una onada d'ira, com si l'inondés pegantli empenta, el va fer trontollar de cap a peus. Li va venir una angunia, una angunia... el cap li rodava... perdía 'l món de vista... y al últim va deixarse anar sense sentits sobre una cadira, prop de la seva Lluita per l'Amor, com un soldat que cau retut al mateix peu de la trinxera.
Algú va adonarsen. La gent va córrer. Li varen donar auxili. El varen retornar.
—¿Què ha estat? —preguntaven els que veníen de les sales de Pintura. —¿Què ha sigut?
—Res... un desmay. Però ja ha tornat en sí y ara se l'endúen... —deyen els qui havíen dut auxili.
—¿Y no se sab qui era?
—Un esculptor... un tal Bauci. Roderich Bauci, deya la targeta d'expositor que se li ha trobat assobre.
—¡Oh! ¿En Bauci? ¿L'esculptor? —va exclamar un conegut reporter gràfich y gran sportsman, que era dels que havíen acudit allí y per lo vist coneixía l'estatuaire.— És l'autor d'aquella esculptura... la Lluita per l'Amor.
—Allí mateix l'hem trobat.
—¡Ah! ¡Ja ho endevino! —va fer el reporter. —¡Ja ho endevino! Es l'indiferencia ab que la seva obra ha sigut rebuda lo que l'ha aterrat així. ¡Li costava tants afanys, tantes penes, tants dolors! ¡Ah! ¡Quina historia, quin drama podría fersen, més carregat d'emocions!
—¡Tarsi!... —varen clamar, ab veu imploradora, unes senyores amigues, com pregant al reporter que ho contés. —¡Tarsi!... ¡fill!...
Y en Comes Tarsi, feliç de poder interessar ab la seva historia an aquell eixam de snobinetes, dames y damiseles modern—estil que 's moríen per saber secretets d'artistes y misteris de taller, va començar a descapdellar la vida del ineliç esculptor, apassionat d'art y boig de gloria, desde 'l día en que 's va jurar, contra cel y terra junts, donar vida a aquelles somiades figures que havíen d'esser la seva damnació. Les baralles ab els séus pares, la fugida de casa seva, la Cela posant el nu per l'imatge de la Venus, els amichs y coneguts del artista fent juntament de models ab la preciosa criatura; tots, tots els episodis de la novela, varen anar desfilant pels llavis del dibuixant reporter, fins arribar al día tràgich, al día del daltabaix. Les dames s'ho escoltaven ab la boqueta oberta, ara emocionantse ab els capítols llastimosos, ara somrient ab els passatges carnals. ¡Era una delicia aquella historia, una delicia!
—Però ¿com se sab tot això? —va saltar una damisela.
—Se sab... perquè jo m'hi trobava fent de model, —va respondre en Tarsi. —Jo posava la Destresa, la segona figura d'hèroe, aquella que fa traveta al més forçut... —va afegir, signant l'estatua.
Encuriosides, les dames van acostarshi, posantse 'ls binocles davant dels ulls.
—¡No dèu esser, el model, tant ideal com és la copia! —va esclafir una snobineta ensenyant el nacre de les dents.
Y totes les demés van corejar la rialla ab sonors glu—gluchs d'aigua saltant.
El dibuixant reporter estava triomfal, gloriós, mirífich, al veures afalagat per tota una constelació d'hermosures y elegancies. Com més avançava en la seva relació, més iluminat, més lírich se sentía. La narració de la posa dels models plegats tenía aires d'un fragment d'Ovidi:
—Aquella piràmide de carns de joventut, coronada per l'esplendor de la Cela, semblava, en certs moments, el carro apoteòsich d'Hipodamia conduit per Pèlops vencedor...
Però les dames s'estimaven més anar al gra del argument que pararse en floretes del estil, y interrogaven, impacientes:
—Y la disputa ¿com va esser?
—¡Oh!... S'havíen condensat tants desitjos reprimits, tanta frisança dissimulada, dins d'aquell estudi, que un día 'ls miraments humans van rompre 'l fre, y va esclatar una centella d'odi entre 'ls models combatents. La tempestat ja feya díes que anava congriantse en un silenci anguniós. Fins an en Bauci se li començava a transparentar l'oratge que anava a reventar allí. Però ell callava, callava per por de fer esclatar ell mateix una tempestat que podía deixar parada l'obra dels séus somnis, allavors tot justament que avançava ab tanta rapidesa. Ell prou ho veya, que dos dels models, sobre tot, no deixaven may de vista a la seva amiga; ell prou ho veya, que li somreyen sense voler y que, halucinats pel cos admirable d'aquella dòna, deveníen folls, perdíen l'esma y descomponíen la posa a cada instant... però ell deixava fer, y fins simulava no adonarsen, d'aquella secreta adoració, més terrible com més muda y més quieta. Per fi, el llamp va obrir l'espay. Era un matí... una de les darreres sessions que havíen de ferse, perquè l'obra ja estava a punt d'acabar. Sense saberse per què ni com, un model, el quin posava la Gracia, que era un xicot impulsiu, fogós, enorgullit de la seva força física y de la seva destresa en el maneig de les armes, va deixar anar una frase de crudel ironía contra un altre, l'italià company séu que posava la Bondat. L'italià li contesta una paraula irreparable. Darrera l'insult ve l'abraonada dels dos homes... després, una batuça entre tots. Aquest pren partit per l'un... aquell corre a descompartirlos... ¡Una barreja de dimonis desencadenats!
—¿Y l'esculptor? —va interrompre una de les dames.
—¡Oh! l'esculptor, l'esculptor!... Aquí ve lo més extrany, lo més inexplicable d'aquell home, que no sé si dirli cínich, o criatura superior, o bé boig arrematat. En compte d'irritarse contra aquells homes enfollonits... ningú endevinaría lo que feya!... donchs somriure com sorprès, com admirat, posantse a observar la baralla ab la vista tota oberta, com si se la volgués guardar impresa dins dels ulls. Per ell allò era un prodigi davallat del cel en son obsequi. Perquè 'l somni que ell volía fingir en el marbre... ¡el veya viure en la realitat de la carn! Però la baralla va encendres ab tanta furia, que li va caldre sustreures a l'obsessió, per córrer a la defensa de les seves febles figures, amenaçades d'esmicolarse entremitg d'aquell desfet. Va córrer... però ja no hi va esser a temps per aturar el desastre que venía. Una de les estatues, la que representava l'Intelecte, reb tal empenta d'un dels combatents, que tot el fang li cau a troços, deixant descobert l'arbre de ferro que sostenía l'imatge. ¡Ah, quan en Bauci veu esmicolada la figura!... ¡Quin udol de fera va llençar!... ¡Li destruíen el gran amor!... li mataven el séu somni!... Tot lo que fins aquell moment havía estat extranya placidesa, se converteix en desastrat furor. Encegat de rabia, renegant, malehint, sen va contra l'italià y l'abofeteja ab ira... —¡Té! té! té!... —Però l'italià, glapint per venjar l'agravi, s'ampara d'un escarpell y se li abalança per esbravarshi, per tornarli ab escreix el cop. Més, allavors, la Cela s'hi interposa pensant deturar la furiosa lluita, y... el cop, apuntat al estatuaire, el reb ella al mitg del pit! Una clapa de sang esgarrifosa... ¡que encara no m'he pogut esbandir dels ulls!... cobría la nuesa de l'infeliç criatura, extesa a terra sobre 'l bassal. Tots hi correm, afollats, a darli auxili, a transportarla damunt coixins...
—¡Ah! ¡Quin horror! —van clamar les dònes, esborronades.
—Y mentrestant, —prosseguía en Tarsi, l'italià, vestit a corre—cuita, va fugir camps a través, conseguint embarcarse y escapar de la justicia. No se n'ha sabut res may més. En quan a la Cela, va viure poques setmanes, torturada d'horrible sofriment!
Les dames, esgarrifades, se tapaven ab la mà 'ls ulls, com per no veure les sagnantes escenes que teníen vives a l'imaginació. Les unes van fugir esverades, dient que l'historia era massa emocionant, mentres les altres s'acostaven a la Lluita per l'Amor a fi de contemplar a tot plaer aquelles figures núes que havíen pres part, com personatges d'Eurípidi, en tragedia tant crudel. En Tarsi 'ls explicava 'l significat alegòrich de cada estatua, els detallava la biografía dels models, y els feya notar, ademés, que la figura del Intelecte, destruida 'l día del daltabaix, havía sigut modelada de cap y de nou, mólt temps després de la desastrosa escena.
Y l'historia, desde aquell instant, va començar a córrer, a córrer: al principi a cau de orella, igual que una indiscreció; després sense reserva ni secret, com una cosa del domini públich. Les dames snobinetes varen contarho als íntims; els íntims de les snobinetes, als amichs; els amichs dels íntims de les snobinetes, a les coneixences y relacions.
Al últim va esser un bum—bum que anava de boca en boca. Va arribar que dins del Hall de l'Esculptura no 's parlava de res més. Hi havía gent que sols visitava l'Exposició per veure l'agrupació aquella, que anava a riscos de ferse tant famosa com el mateix Laocoon. Tot era preguntar: —¿Ahont és l'esculptura de què tant se parla?— Y els celadors del Palau de l'Academia ab prou feines podíen donar l'abast d'acompanyar fins al peu de l'obra 'ls visitants.
Per tot allí a la vora, sols s'oíen pintoresques repeticions, si a mà venía corretgides y augmentades, de l'escena de luxuria, odi y sang esclatada entre les figures allí presentes, que no eren unicament personificacions alegòriques d'un poema plàstich imaginat per la fantasía, sinó personatges de debò, actors positius, autèntichs, d'un drama real, viscut. Els espectadors més enterats explicaven als altres, ab tots els indicis y senyals, qui eren aquells models, y els anomenaven pel nom propi y els en contaven les vides y miracles, entre les mil ocorrencies y picardíes d'una xerradiça espiritual.
Y veusaquí com se va obrar el prodigi de que l'esculptura, fins aleshores oblidada, se convertís en tema d'actualitat. Y ¡naturalment! la premsa diaria, ressò imparcial de l'opinió pública, desseguida 's va posar a dançar al compàs que li marcava la batuta de la multitut. Tot lo que en els papers públichs havía sigut, un día, preterició, indiferencia, se tornava informació curiosa, reclam pompós, elogi incondicional. Perquè lo bo del cas era que, tant com més s'esbombava l'historia íntima, més mèrits d'art, fins allavors desconeguts, se descobríen en les figures. Pujava l'estètica de l'obra segons la ressonancia del drama que portava adins.
Un crítich dels més autorisats, dels més documentats, va llençar un article, en honor de l'esculptura den Bauci, que va fer veritable sensació. Després de doldres, en una especie de proemi, de que una creació tan sobirana hagués passat inadvertida en els primers moments, a causa de les desfavorables condicions de llum en que 's trobava instalada, enlairava la tessitura fins a retreure, ab oportuna erudició, la vida àtica, l'estatuaria epinicia y el cànon de Policleti... però, acabant per humanisarse, feya, al capdavall del article, una serie de subtils comparacions entre les més celebrades obres esculptòriques de l'Exposició de l'Academia y aquella grandiosa Lluita per l'Amor, que havía estat a punt d'esser injustament postergada. «No hi hà pas cap dubte de que la Damisela mitg habillada és una invenció exquisida, gentil, graciosa; però no passa d'una esculptura de genre, d'un Tanagra augmentat de volum y influit d'intencions modernes. L'obra den Bauci és una altra cosa, més fonda, més gran: l'idealisació de la plàstica, l'empenta del pensament, la força de passió humana, la fan ascendir fins a l'excelsa jerarquía del gran art. Una comparança per l'estil podría ferse ab l'Explorador. Aquesta estatua no és l'heroisme, sinó un cas heroich. L'accentuat tipo ètnich del personatge, y el séu uniforme tant característich y la modernitat mateixa del fet que 's commemora, donen a l'imatge la representació anecdòtica del heroisme per l'expansió colonial, en un moment històrich y en poble determinat, mentres que la Lluita per l'Amor serà d'una significació universal y eterna mentres duri la vida de l'humanitat.» L'article va acabar d'escalfar l'atmósfera d'admiració y entusiasme.
Quan en Bauci, ja més reconfortat d'esperit, va tornar al Palau de l'Academia, ab prou feines volía donar crèdit al espectacle de gloria que li oferíen els ulls. Ell ja la sabía, la fausta nova del miraculós cambi operat en el judici de la multitut; però no havía arribat a creures que 'l triomf fos tant esclatant com era. D'un troç lluny ja va veure que tot al volt de l'esculptura hi havía cercles d'espectadors y espectadores, que anaven renovantse per tongades, com si hi muntessin guardia d'honor. Sentía troços d'enraonaments encomiàstichs que li arribaven al fons de l'ànima com bàlsem refrigerant. El nom de Bauci, repetit cent voltes, voleyava, escapat de les converses, igual que llenques despreses d'un perfum d'admiració.
—¡He triomfat! ¡Per fi he triomfat! —deya entre dents, en Bauci, ab el cor amarat de delicia ubriagadora. —¡He triomfat!
Però les frases disperses de dos joves, que enraonaven aprop séu, li van fer parar l'orella.
—¿Que no has vist la Lluita per l'Amor?
—No, però me n'han parlat mólt bé.
—Ja ho crech. ¡Si és el clou de l'Esculptura!
—¿Diu que és una obra tant grossa?
—¡Oh! L'obra... l'obra... ¡L'historia que diu que té!
—¡Ah! ¿Si?
—No 's parla pas d'altra cosa. ¡Una novela de lo més emocionant! Figúrat, per un moment...
Y els dos joves varen encaminarse cap a l'esculptura, tot prosseguint la conversa.
En Bauci, intrigat fins a l'ànima, també va acostarse als rotlles dels visitants. La gent enraonava ab calor: els uns preguntaven; els altres responíen; mólts demanaven silenci als interruptors, com quan s'escolta una narració interessant... Més ningú parlava del significat de l'obra, ni de la seva bellesa: era 'l fet de la baralla sagnanta lo que corría de boca en boca. La Cela... no més se tractava de la Cela, y dels models, y de la ratxa de luxuria que va passar pel taller, sembranthi la sang... la mort...
—Allavors... no és la meva obra lo que somou les multituts, sinó l'historia malehida que porta adintre... —pensava en Bauci, ab les ales del cor caigudes.— L'esculptura somiada no 'ls diría res, si no fos el drama real que l'acompanya. ¡Quin desencant! quin desencant! ¡Vetaquí l'art vençut per una anècdota! ¡Vetaquí la creació d'eternitat humana derrotada per un argument d'actualitat!
Però en aquell moment va arrencar al estatuaire, de les seves amargues reflexions, una colla de gent que, haventlo reconegut, venía a felicitarlo.
—¡L'enhorabona, Bauci! ¡És tot un triomf!
—¡L'enhorabona! ¡L'enhorabona!
—¡L'enhorabona... y una gran noticia! —va recalcar el dibuixant reporter, Comes Tarsi, que venía adalerat.— El Consell acaba de votar els crèdits necessaris per adquirir la Lluita per l'Amor y ferla reproduir en marbre a fi de destinarla al Museu d'Art Modern.
Y l'estatuaire, bon xich desconcertat, rebía encaixades y enhorabones de coneguts y desconeguts, mentre les dames snobinetes, en actitut d'adoració, li clavaven els binocles, tot pensant en la Cela enamorada, en els models luxuriosos y en totes aquelles aventures voluptoses y dramàtiques, que convertíen l'artista en hèroe de novela passional.