Les Multituts - Proemi

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pòrtic Proemi
Les Multituts
Día de sentencia





PROEMI


Qui 's fica en la mul-
titut, hi perd l'ànima.


 Gran part de les tumultoses accions humanes que referesch en aquest llibre, així com d'altres que tal volta referiré més endavant, jo mateix les he presenciades, y adhuch en algunes m'hi he trobat mesclat. No les descrich, emperò, circumstanciadament y punt per punt, tals com deuríen passar, sinó de la manera més o menys transfigurada que les ha vistes el meu esperit y ab l'emoció més o menys forta que les ha sentides el meu cor, ben somogut devegades. Perquè caldrà que us confessi que, tot y blasmantlos en certes ocasions, quasi sempre m'han corprès els moviments tempestosos de les turbes, com ens corprèn ab son grandiós espectacle la tempesta, ab tot y les malvestats que fa.

 Y és que tempesta són, en veritat, mólts de semblants moviments, forces cegues que 's desencadenen en l'humanitat, com les altres es congríen en la natura. El bramul de les gentades apar rodolar de trons; el sobtat enuig d'una caterva, nuvolada instantania que ennegreix el cel; l'esclat d'ira de la turba, sinistra lluissor de llamps; el terror de la munió, enfondrament, terratrèmol. En el parlar quotidià, diem «un núvol de gent» y «una tempesta d'aclamacions», barrejant en el concepte coses d'Elements y coses de Multituts, per la paritat que tenen en llurs estats de revolta. Realment sembla, en tals moments, que tot vulla recordarse del séu origen: el món, del caos; els homes, de l'animalitat. Cels y terres prenen aparences de tornar als díes tèrbols y sublims de llur formació. Les humanitats apar que reculin a les etats obscures y maravelloses del instint.[1]

 Perquè cal notar que 'ls homes muden d'esperit tant bon punt formen munió. És una metempsícosi que tothom pot veure, per poch que 's pari a mirarla. Adhuch de tant vista, en ocasions no 'n fem cas, malgrat lo sorprenent que és el prodigi. Una criatura, placèvola en l'intimitat, esdevé irada quan se congrega ab irades multituts; l'apocat se torna heroich ab els heroichs, y el valent, poruch ab els poruchs; el prudent, gosat, y l'atrevit, cautelós. El flemàtich s'indigna, l'indiferent s'entusiasma, el resignat protesta, el fret de cor s'apassiona, l'encongit s'anima, el passiu se posa en moviment. Sembla que quiscú abdiqui poch o mólt de la seva ànima, pera proclamarne una de nova, que és l'ànima de tots plegats. La voluntat comuna ofega les individuals. La passió momentania de la massa se sobreposa a les habituals de cadascú. Perxò 'ls moviments de la multitut aplegada prenen aspectes distints dels moviments que faríen els homes que la componen, si 's trobessin desapariats.

 Per lo comú són actituts violentes, resolucions extremades, formes tumultoses, les que triomfen en la munió[2], encar que en ella s'hi comptin homes entenimentats, correctes per habitut, enlairats per l'estament. Així com, en un toll remenat, el pòsit puja enamunt y enterboleix la claretat de l'aigua; així, en la bullida de les multituts, tant si són plebeyes com patricies, tant si són rústegues com urbanes, rebrollen baixes passions que confonen la conciencia y entelen la llum del seny. Home que és, per hàbit, aciençat, perd, ab el frech de la gent, son clar judici; home que és sentit als benifets del proísme, ret homenatge als desagraiments comuns; home de sentiments dolços, paga 'l séu delme a les crudeltats de la gernació; sers exquisits en la privadesa, participen, en hores de desori públich, de la grollería dels demés, com si, al contacte de la gentada, a la criatura humana li sortís enfòra la bestia ordial que porta adins, monstre que, per singular contrast, o bé apareix en la disbauxa del apartament més íntim, o en la disbauxa de les grans publicitats[3].

 Tant ostensibles són y tant freqüents els espectacles que ofereix l'home de semblants transformacions, que facilment se pot heure la certenitat del fet. Més, enquerir com se fa la reencarnació de multituts humanes, ja és més dificultós, si no impossible. Car, per poch que s'hi cogiti, un s'adona tot seguit de que l'ànima colectiva, de fresch formada, no és pas una soma de les antigues ànimes individuals, puix quantitats heterogenies no se somen[4]; ni una sobiranía de les més nombroses, per quant mólts colps el menor nombre se sobreposa al major; ni tampoch una tría de les més rectes y belles, perquè ben sovint s'emporten la victoria les pitjors[5]. ¿Què és, donchs, lo que dóna vida, distintiu y voluntat a l'ànima de la gentada y la fa moure y la mena per un o altre camí?

 No han mancat filosophs, en nostres díes, que han volgut soldre 'l problema nebulós; més la psicología que n'han treta no ha escampada mólta llum[6]. Y és que encara és més costós formular lleys que 'ns expliquin la raó d'obrar de les multituts rauxoses, que establir teoríes que raonin cosa tant incerta, per exemple, com la formació dels huragans o l'adveniment dels terratrèmols. Perxò, després de les enquestes assajades, romàn l'enigma tant abscondit com abans. Més, a mi, pera les visions humanes que m'he propost evocar, l'enigma no 'm fa nosa ni 'm desespera tampoch; ans, com tota cosa arcana, me sedueix y m'atrau. Jo no vull pas esbrinar les causes, sinó contemplar els efectes. Jo no vull pas, a tall de filosoph, reduir a lleys la complicació y l'incoherencia de semblants fenomens: sinó, a manera d'artista, anotarne 'l gest y, si puch, mostrarne 'l símbol. Cabalment és el misteri que amaguen aquests tempestosos moviments, y les sorpreses desconcertants que donen, y els conflictes dramàtichs que ofereixen, lo que 'ns fa obrir els ulls prenyats de curiositat. ¡Imposants espectacles pera l'home que sab gaudirlos a distancia convenient, ni tant aprop que s'hi confongui y anuli, ni tant lluny que 'n perdi 'l sentit y la visió!

 Unes voltes, són multituts ab multituts que se les heuen. Odis de raça, oposició de creences, enemistat d'estaments, posen unes gentades davant les altres, y, com entre exèrcits de pobles enemichs, se sosté l'amenaça en peu de guerra, o esclata ab furia 'l combat y s'arriba al extermini, o bé 's concerta una pau de més o de menys durada. Altres voltes és un sol home el qui s'encara ab la gernació. El pastor d'ànimes que guía un poble, el polítich que vol somoure les masses condormides, l'artista que preté imposarse al públich frívol, són dels que entaulen la lluita ab el monstre, que, segons com, els aplaudeix o 'ls xiula, y un día 'ls apedrega y un altre día 'ls aclama. Perquè cal tenir present que no sempre 's mantenen en la disputa, ni sempre 's desenllacen en la tragedia, els conflictes de la multitut. Hi hà escenes plàcides y escenes punyentes, com en tots els drames.

 Sovint la munió apareix unida, y si mólt convé disciplinada, sots la senyera d'un ideal o d'un sentiment comú. Així com la música és l'art que lliga més gent, la fe en Déu, la passió patriòtica, el desitg de llibertat, són els amors que acoblen més homes y els serven acoblats més temps. Però, adhuch entre homes units per tant enlairats afectes, sol venir un día que s'hi alça la dissensió, y ab freqüencia veyem com les multituts disciplinades es destríen y elles ab elles es combaten y es persegueixen en nom del mateix amor que les havía aglevades. Altres colps són de categoría menys espiritual els motius de germandat o de discordia. Les públiques necessitats, l'amenaça d'un perill comú, les superbies dels uns, les tiraníes dels altres, desvetllen entre 'ls desheretats l'instint de conservació, y aleshores els febles s'agermanen per fer guerra als poderosos, mentres els poderosos també s'apleguen per rebutjar l'enemich, que, si és feble per les armes, se fa respectar pel nombre. Són episodis emocionants de la lluita per l'existencia, peripecies dramàtiques del combat social, tant antich y perdurable com la vida.

 Perxò és en va, enterament en va, que abominem y malehim totes aquestes batalles, fatals en l'humanitat com les tempestes en la natura. Fins benefactores arriben a esser en algun moment: que així com la tempesta l'un día sols destrueix per destruir, y l'altre día, tot destruint, vivifica; així també l'acció tempestosa de la multitut, si ben sovint sols és causa de devastall, alguna hora empeny als homes per camins de més civilisació y justicia.

 Per descàrrech de conciencia, una cosa 'm manca fer avinent al lector que, refiat en l'extensió que pot darse a la paraula Multituts, cerqués en el present llibre extraordinaries escenes d'algun dels teatres mondials aont se ventila la sort futura de les races o aont floreixen els primers esclats del pensament. No: les accions humanes que vaig a referir són quasi totes locals, són quasi totes de casa, y, per consegüent, les idees impulsadores que hi suren algun colp, no poden esser altra cosa que reflexes més o menys directes del esperit universal. Més com, pel coneixement de lo concret, sempre provem d'arribar a lo abstracte y ens agrada deduir de lo proper lo llunyà, de lo específich lo genèrich; potser alguna vegada ¡oh expert lector!, en el cas contingent que 't conti, podras entrevèurehi coses de més enllà. Perquè, en el fons de tot, l'ànima dels homes resta la mateixa aquí y afòra, en lo menut y en lo gran.


  1. «La civilisació és una escorxa sota la qual poden cremar les selvatges passions humanes ab tota la vivesa de llur foch infernal.» —Tomás Carlyle.
  2. «Qui rassemble les hommes, les agite.» - El Cardenal De Retz.
  3. «C'est l'âme même de la foule qui fait que les bons se gâtent, et que les méchants ou les cruels en puissance, le deviennent par le fait.» -Scipio Sighele.
  4. «Nei fatti psicologici, la reunione degli individui non da mai un risultato eguale alla somma di ciascuno di loro.» —Enrico Ferri.
  5. «La foule est un terrain où le mycrobe du mal se developpe très facilement, tandis que le mycrobe du bien meurt presque toujours, faute de trouver les conditions de vie.» —Scipio Sighele.
  6. «La psychologie collective est une science encore enfant; la psychologie de la foule, qui en fait partie et qui en représente le degré le plus aigu, est à peine née.» —Idem.