Les deus unides/Apologia gnòmica

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Apologia gnòmica

A Camil Fàbregas

«Tout passe; l’art robuste
seul a l’étemité.
Le buste
survit à la cité.»

Théophile Gautier


No basta el llor simbòlic ni heu la immortalitat
 aquell qui es mou i crida,
sinó el dotat que lluita per fer realitat
 el somni de sa vida.

Ell de la moda efímera es desentén i, endins,
 cava en la pròpia gruta
i té prou fe per vèncer l’engany de tants camins
 i fer la seva ruta.

No és obra d’un sol dia l’obra que resisteix
 el temps, incommovible;
el preu que l’art durable i autèntic exigeix
 no a tots és assequible.

No amb fàcils simulacres ni amb obres a mig fer
 hom assoleix la fama:
només l’obra acabada del tot pot satisfer
 el cor d’aquesta dama.

Bé ho saps tu prou, artífex amic, tu que, a resguard
 del popular tumulte,
has rendit en silenci, com un cartoix, a l’Art
 un incansable culte.

Passaves i et fonies com ràpid meteor
 i hom deia: —On va?— I és ara
que ens sobtes amb el fruit secret del teu amor,
 tan bell que ens aclapara.

Oh, quin amor no fóra el teu amor, que féu
 possible tanta glòria!
I quin esforç més ímprobe per conquerir el trofeu
 de l'àrdua victòria!

Tu dónes a la pedra amorfa ànima i sang,
 al teu instint subjecta,
i ella se't lliura en formes que revelen ton rang
 de creador perfecte.

En formes que recorden l'antiga veritat
 que diu: —Tot mor i passa;
només l'art veritable ateny l'eternitat
 i a l'home sobrepassa.—

Modern i antic, tu ens mostres —oh, ingenus capitells!—
 com fàcilment s'alia
a mòduls que il·lustraren medievals cisells
 la nova imatgeria;

com l'art no coneix límits d'espai ni temps i com,
 en generós contacte,
la vida, més que els falsos enginys, t'ha ofert quelcom
 millor que l'art abstracte.

Salut, amic! Quan deixis aquestes llums d'ací
 per unes llums més pures,
aquestes pedres vives no et deixaran morir:
 en elles, tu perdures.