Les deus unides/Apologia gnòmica
Apologia gnòmica
«Tout passe; l’art robuste
seul a l’étemité.
Le buste
survit à la cité.»
No basta el llor simbòlic ni heu la immortalitat
aquell qui es mou i crida,
sinó el dotat que lluita per fer realitat
el somni de sa vida.
Ell de la moda efímera es desentén i, endins,
cava en la pròpia gruta
i té prou fe per vèncer l’engany de tants camins
i fer la seva ruta.
No és obra d’un sol dia l’obra que resisteix
el temps, incommovible;
el preu que l’art durable i autèntic exigeix
no a tots és assequible.
No amb fàcils simulacres ni amb obres a mig fer
hom assoleix la fama:
només l’obra acabada del tot pot satisfer
el cor d’aquesta dama.
Bé ho saps tu prou, artífex amic, tu que, a resguard
del popular tumulte,
has rendit en silenci, com un cartoix, a l’Art
un incansable culte.
Passaves i et fonies com ràpid meteor
i hom deia: —On va?— I és ara
que ens sobtes amb el fruit secret del teu amor,
tan bell que ens aclapara.
Oh, quin amor no fóra el teu amor, que féu
possible tanta glòria!
I quin esforç més ímprobe per conquerir el trofeu
de l'àrdua victòria!
Tu dónes a la pedra amorfa ànima i sang,
al teu instint subjecta,
i ella se't lliura en formes que revelen ton rang
de creador perfecte.
En formes que recorden l'antiga veritat
que diu: —Tot mor i passa;
només l'art veritable ateny l'eternitat
i a l'home sobrepassa.—
Modern i antic, tu ens mostres —oh, ingenus capitells!—
com fàcilment s'alia
a mòduls que il·lustraren medievals cisells
la nova imatgeria;
com l'art no coneix límits d'espai ni temps i com,
en generós contacte,
la vida, més que els falsos enginys, t'ha ofert quelcom
millor que l'art abstracte.
Salut, amic! Quan deixis aquestes llums d'ací
per unes llums més pures,
aquestes pedres vives no et deixaran morir:
en elles, tu perdures.