Les deus unides/Avis i néts

Avis i néts

I

Com cims nevats tenen els vells la testa
i el front, sovint, com emboirat; però,
davall la neu, la boira i la congesta,
els rierols fan un alegre so.

II

Vora les soques que arranà la serra
quan els arbres ja foren massa vells,
creixen, nodrits per la mateixa terra,
els arbres joves, coronats d'ocells.

III

Mants cops, esposa, els roserars floreixen.
Així, tres cops el nostre amor florí,
i ara som com les roses que es marceixen,
voltades de capolls a mig obrir.

IV

No sempre el més feliç és el més savi,
ni el qui més béns o mèrits ha obtingut.
El càndid nét és més feliç que l'avi
pel que no sap i pel que no ha viscut.

V

Jo t'he posat mon nom, oh, infant que a l'alba
de la vida et desclous!, i, al mateix temps,
damunt l'escorça l'he gravat d'un àlber
perquè tu i ell em recordeu ensems.

VI

Tot i caduc, quan toma el maig, rebrota
l'arbre que el fred no resistí, geliu.
I quan el cor d'il·lusions s'esgota
en les dels fills i els néts es sobreviu.

VII

—Amb mots suaus —diu el proverbi— es guanya,
més que amb les armes, l'enemic—. Així
l'infant que, amb dolça i obstinada manya,
la voluntat de l'avi fa cedir.

VIII

Quan l'arbre és vell i ja no fruita, encara
pot servir de quelcom i heure'n consol:
servar l'ocell que, amb fresca veu i clara,
canta damunt el frèvol branquinyol.

IX

L'infant no pensa què podrà ser un
i, si ho pensés, ja no seria infant.
I la rosa potser no s'obriria
si sabés que sa vida és un instant.

X

A bescanvi de besos i rialles,
l'avi dóna quelcom que dura més:
dóna el màgic encís de les rondalles
i els consells, de més vàlua que els diners.

XI

El xop novell no sabrà mai que un dia
d'un xop anyenc fou el tendríssim brot.
Quan seràs gran, si jo demà moria,
tu, que ara em veus, m'oblidaràs del tot?

XII

Bell és collir les flors de matinada,
la flor d'amor en el vernal jardí.
Feliç, però, qui, entrat a la hivernada,
la flor dels néts encara pot collir.