Les disperses (1912)/A dues violes marcides

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una versió de 1912. Per a d'altres versions, vegeu Poesias originals y traduccions (1891)/A duas violas marcidas.


 A DUES VIOLES MARCIDES [1]


Vosaltres vos heu breçat
en lo pit d'una donzella;
després a mi heu arribat,
i al mirâ-us lo cor me bat
perque'm feu pensar en ella.

Ereu fresques i flairoses;
are seques i marcides:
tost en pols morirèu foses,
no del viure penedides,
perque havèu sigut ditxoses.

Mes jo moriré migrat,
sens lo record d'un bon dia,
sens ma testa haver breçat
en lo pit qu'heu embaumat
de la verge que us tenia.


  1. Poesia que restava despariada del llibret que, en 1891, regalaren com a present de noces al poeta els seus companys.