Les disperses (1912)/La balada del bes

LA BALADA DEL BES


Al temps de les rondalles,
al temps dels trovadôs,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
qu' encare no sabia
lo qu'era amor d'amant.
Un trobadô una volta
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llabis
i fuig d'allí rabent.
Igual que un'au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.

Rodant pel món, un día
tornava el trovador,

i encare la donzella
patia el mal d'amor:
—El bes aquell que'm dareu
encare'm fa penâ;
prò diu qu'al món tot passa,
potser ja'm passarà.—
Bo i fent-li cortesia
el trovador respòn:
—Això es engany, donzella,
no passa tot al món.
Se desfaràn els llabis
que us feren tant de mal,
prò'l bes qu'ells us donaven,
el bes, es immortal.
Ens desfarèm nosaltres,
vindrà l'oblit, prò'l bes
ni vos ni jo, donzella,
l'oblidarèm may més.—

El mal se li aumentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no'n va morir.