Les lliçons d'octubre/Dues paraules sobre aquest llibre

Dues paraules sobre aquest llibre

La primera fase de la revolució “democràtica” va de la Revolució de Febrer a la crisi d'abril i a la seua solució, el 6 de maig, per la creació d'un govern de coalició en què hi participaven els menxevics i els narodniki. L'autor de la present obra no va prendre part en els esdeveniments d'aquesta primera fase puix que no va arribar a Petrograd fins el 5 de maig, a la vespra de la constitució del govern de coalició. La primera etapa de la revolució i les seues perspectives estan analitzades en articles escrits en Amèrica. Jo crec que, en tot el que tenen d'essencial, aquests articles concorden amb l'anàlisi que Lenin feia de la revolució en les seus Cartes des de lluny.

Des del primer dia de la meua arribada a Petrograd, treballí en complet acord amb el Comitè Central dels bolxevics. No cal ni dir-ho, jo recolzava sencerament la teoria de Lenin sobre la conquista del poder pel proletariat. En allò que concerneix el camperolat no tenia la més mínima ombra de divergència de punt de vista amb Lenin, que acabava aleshores la primera etapa de la seua lluita contra els bolxevics de dreta, enarborant la consigna “Dictadura democràtica del proletariat i del camperolat”. Fins a la meua adhesió al partit, vaig prendre part en l'elaboració d'una sèrie de decisions i de documents que duien l'estampilla del partit. L'únic motiu que em va fer retardar en tres mesos la meua adhesió al partit fou el desig d'accelerar la fusió dels bolxevics amb els millors elements de l'organització interseccions i, en general, amb els internacionalistes revolucionaris. Vaig menar aquesta política amb el complet acord de Lenin.

La redacció d'aquesta obra ha cridat la meua atenció sobre una frase d'un dels meus articles d'aleshores en favor de la unificació, frase en què jo senyalava, en matèria d'organització, “l'estret esperit de cercle” dels bolxevics. Certament que pensadors tan profunds com Sorine no deixaran de relacionar directament aquesta frase amb el paràgraf primer de l'estatut. No veig la necessitat d'engegar una discussió sobre la qüestió ara que, verbalment i efectiva, he reconegut les meues grans faltes en matèria d'organització. Però el lector menys previngut trobarà una explicació molt més simple i més directa de l'expressió amunt citada en les condicions concretes del moment. Els obrers interseccions servaven encara una gran malfiança vers la política d'organització del Comitè de Petrograd. Heus aquí el que vaig replicar en el meu article: “L'esperit de cercle, herència del passat, existeix encara però, per tal que disminuïsca, les interseccions han de cessar de dur una existència aïllada, a part.”

La meua “proposició”, purament polèmica, en el Primer Congrés dels Soviets, de formar un govern amb una dotzena de Pietxekhanov fou interpretada (per Soukhanov, crec) com la manifestació d'una inclinació personal per Pietxekhanov i, alhora, com una tàctica diferent a la de Lenin. És evident que és un absurd. Quan el nostre partit exigia que els soviets, dirigits pels menxevics i social revolucionaris, prengueren el poder, “exigia”, per això mateix, un ministeri composat de gent com Pietxekhanov. Entre Pietxekhanov, Txernov i Dan, no hi havia, en última anàlisi, cap diferència fonamental; tots ells podien igualment servir per a facilitar la transmissió del poder de la burgesia al proletariat. Potser Pietxekhanov coneixia un xic millor l'estadística i feia la impressió d'un home un poc més pràctic que Tseretelli o Txernov. Una dotzena de Pietxekhanov era un govern composat per representants ordinaris de la democràcia petitburgesa en comptes de la coalició. Quan les masses peterburgeses dirigides pel nostre partit arboraren la consigna: “A baix els deu ministres burgesos!”, exigien, per això mateix, que els menxevics i els narodniki ocupessen els llocs d'aquests. “Expulseu els cadets, preneu el poder, senyors demòcrates burgesos; fiqueu en el govern a dotze Pietxekhanov i vos permetrem anar-vos dels vostres llocs el més “pacíficament” possible quan sone l'hora. Ara bé, no ha de tardar en sonar. No es pot parlar de què ací hi ha una línia especial; la meua línia era la que Lenin havia formulat manta vegades...