Les unces
LES UNCES
QUADRE DRAMÀTIC
BARCELONA
A. Artís, impressor : Carrer den Balmes, 54
1913
Joan |
40 anys |
Jaume |
35 » |
Josep |
30 » |
Tia Pepa |
70 » |
Antòn |
60 » |
Manelet |
18 » |
Aquesta obra fou estrenada en el teatre del Foment Martinenc, el dia 5 de Janer de 1913, baix el següent repartiment: Joan, Vicents Suàrez; Jaume, Joan Pons; Josep, Enric Ambí; Tia Pepa, Dolors Varela; Antòn, Josep Baus; Manelet, Lluís Casañas.
Interior d'una casa de pagès, a la montanya catalana. Portes al fons i laterals. Taula, cadires, bancs, llar de foc, etc. Distribuides convenientment, eines de llaurança, sacs, garbes, etc.
TIA PEPA I MANELET
(La tia Pepa prepara la taula per a sopar, quan entra en Manelel, corrent i esbufegant.)
Tia Pepa, ja soc aquí!
Per què véns tant corrent? Estàs tot suat!
Ja veureu: el senyor Joan, a l'eixir del cementiri, m'ha dit : «Vés i digues a la tia Pepa que amaneixi el sopar aviat.»
Oh! Això no m'ho ha dit.
Dèu voler anar a descansar d'hora. Tantes nits vetllant l'avi!...
Pobre avi! Prou ha patit! Aquestes tres darreres nits les ha passades en un ai!
Encara sembla que sento els séus gemecs!... I pensar que era més fort que un roure!...
Era dels que s'aferren a la vida!...
I que'n sabía, eh! Fins a última hora se l'ha passada bé! Tenía bona gana i s'atipava, i el cap sempre ben clar! Era una fura!
El senyor rector sempre deia: «El que vulgui ençarronar l'avi Rafel, ja cal que's llevi dematí!»
Sempre semblava que's rigués de tothom. Cregueu que'l trobarem força a faltar! Tant trempat sempre, i sempre tant alegre!
Déu l'hagi ben perdonat!
ELS MATEIXOS, més l'ANTÒN
Bona nit!
Bona nit, Antòn!
Bona nit!
Ja està tot llest! Ja'l tenim soterrat!
Que esteu cansat, Antòn?
De tot hi ha, Pepa! El cementiri és llunyot i el camí dolent... Aquestes cerimonies afecten, i més quan un és vellot com jo!... Fan pensar en que aviat te tocarà el torn i que tens de preparar el bagatge...
Vós rai, que sóu fort!
També ho era ell!...
Però sóu més jove!
Ja tinc xeixanta anys, Pepa!...
I doncs jo, que'n tinc setanta!
Vós fareu com en Rafel, arribareu als noranta anys, forta i trempada!
Sí que n'era d'aixerit!
Més de lo que us penseu: era llest com una centella! Fins ara, al cementiri, quan abans de soterrar-lo han obert la caixa per a dir-li l'últim adéu, la seva cara feia una rialleta, com si es burlés de tots nosaltres... M'ha glaçat les sangs!
Sigui com sigui, fins a última hora ha estat ben ditxós, vivint voltat dels séus fills i ben cuidat.
Sí, ben cuidat, sí; però estimat, no gaire.
Què voleu dir?...
Vui dir que si no fos per què tots sabíen que tenía un munt d'unces, potser no l'hauríen cuidat tant.
No digueu això! L'hereu prou ha fet per ell tot quant ha pogut perquè la seva vellesa fos tranquila i feliç.
L'hereu, sí; però els altres? Prou va fer ben fet, quan l'hereu va ser major d'edat i li va fer donació de tot, de quedar-se amb les unces...Tia Pepa, cregueu que no's pot ser vell i pobre. Tots aquests que tant l'han cuidat és perquè esperaven que un cop mort en tocaríen resultats.
Escolteu, Antòn. Digueu-me una cosa que mai he pogut entendre. Per què va tenir de fer donació de tot? Jo, si tingués cases, terres i diners, me'ls voldría tots per a mi fins al darrer moment.
Ara, al partir el boçot, vindràn les raons.
No'n tindràn de raons perquè ja és sabut que s'han de fer parts iguals entre'ls tres fills.
Sí, però com que no més ho sab l'hereu aont són amagats els diners...
I què?
Que li buscaràn raons per si se n'ha quedat més o per si no'ls ha repartit bé.
Calleu, que ja són aquí.
Ai! María santíssima, si'm sentís!...
Calleu, us dic!
Els Mateixos, més JOAN, JAUME i JOSEP
(Entren, tots endolats, silenciosos i tristos.)
Bona nit.
Bona nit.
Consoleu-vos, i esteu tranquil. Haveu fet per ell tot quant se podía fer perquè tingués una bona vellesa. Heu estat bon fill, i Déu us ho recompensarà.
Ell també ha estat un bon pare.
Sí, bon pare. Per a tu, sí; però per a nosaltres...
Calla, mal carat! Tu, sempre rencuniós! Què ha fet de mal fet, el pare, al cel sia?
Tot per a l'hereu i per a nosaltres res?
I essent de justicia, què hi tens que dir?
Que no som tots fills iguals?
No rondinis, Jaume. Són costums antics de la terra. Què fora la nostra casa, partida entre tres? Res. Tots seríem pobres. En canvi, ara, ja sabs que mentres jo visqui, no't faltarà mai res.
Quan partirem els diners de la gerra?
Quan volgueu.
Que n'hi han molts?
Poc ho sé; mai els he vist. Sols sé aont són amagats.
Si'm voleu creure, demà passat, que és diumenge, en sortint de missa, podreu repartir-ho. Ara, no hi penseu més. Respectem la memoria del pobre difunt.
La Pepa té raó.
Per mi, quan volgueu.
Bé's coneix que't vas casar amb una pubilla rica i no't fan falta els diners, que no portes
pressa.I tu, quina pressa portes, golut! Què'n vols fer dels diners?
Són meus, i els vui!
Els tindràs, no passis ansia.
Sí, promeses prou, però els diners no vénen.
Bé, no'm parlem més. Diumenge al migdía ho arreglarem tot.
Sí, home, sí. Ara, lo que caldría fora anar a reposar. Tu, sobre tot, Joan, ja portes moltes nits sense aclucar l'ull.
Sí, però de primer sopem.
Poc sento necessitat de pendre res.
Jo tampoc, però és precís pendre una mica d'aliment. Encara que no més sigui un plat de
sopa.Sí, Joan; fem-ho com diu la tia Pepa.
Com vulguis.
Tia Pepa, porteu la sopa.
Tot seguit. Ja podeu seure a taula.
Jo no m'acontento amb sopa solament. Tinc gana, jo.
Menja tant com vulguis.
Sempre seràs el mateix.
Cuida't del teu plat i no t'hi fiquis amb mi. Cada un és com Déu l'ha fet.
Deixa'l estar, que mengi, si té gana.
Quina pena fa veure que'n manca un a taula!
Joan, per Deu, reposa't.
Sí, és precís resignar-se.
Jo no tinc gana. No puc empassar-me res.
Ni jo. Ara, lo que cal és anar a dormir.
Creu que'l cos m'ho demana.
Doncs anem-hi.
(S'aixequen tots, menys en Jaume, que segueix menjant amb delit.)
Atipa't fins que no puguis més, fart. Anem. Fins a demà.
Vina d'hora, que tenim molta feina endarrerida.
Vindré de bon matí.
Sí, que convé. Adéusiau!
Que descansis.
Joan i Jaume
Sí, home, sí, ja't pots quedar; però sàpigues que ja t'entenc.
Què vols dir?
Que per lo que tu vols quedar-te és per vigilar la gerra de l'avi. Tens por que jo la faci fonediça.
I ara! No, home, no! Tinc tota la confiança en tu!
Ja's veu!
No pensis res de mal, home.
Com que ets tant cobdiciós!...
També en feu un gra massa! Cert que'ls diners me'ls estimo força, però...
Bé, Jaume, ja't conec. Però pensa que m'ofens molt amb els teus dubtes. No sé per què portes aquesta vida de neguits i rencunies. Què't dona dret a dubtar així de mi? No he estat sempre per tu un bon germà? No m'has trobat sempre que m'has necessitat? Si he nascut primer i per les lleis de la nostra terra soc l'hereu, això és motiu de mala volença de part teva? No, Jaume, no; jo no t'he fet sentir mai amb duresa aquest privilegi que la naixença m'ha concedit. Sempre t'he estimat i he fet per tu com pels altres germans quant he pogut. En canvi, tu, sempre çorrut, esquerp, mal pensat, m'has mirat amb mala volença. T'has pensat veure sempre en mi intencions perverses. Has malparlat de mi per tot arreu, i ara mateix dubtes de mi i penses que per unes quantes unces et faré una indignitat. No, Jaume, estigues tranquil. No't faltarà res de lo que't pertoqui.
Ja m'ho penso.
I ara no'n parlem més; ja't pots quedar aquí i vigilar-me. A mi res me fa.
Per què m'ho dius tot això? Com hi ha món, me teniu ben bé de cap d'esquila!
Això mai! (Pausa.) Escolta, Joan; ja que m'estimes tant, per què no tens més confiança en mi?
Què vols?
Per què no'm dius aont és amagada la gerra de les unces?
Què'n tens de fer? Quan serà l'hora, ja la desenterrarem!
Ah!... És enterrada?
Sí.
En un lloc ben segur?
Sí.
Diga'm una cosa tant sols, perquè no estic tranquil. No ho sab ningú més que tu aont és?
I si aquesta nit et morissis, com quedaríem?
I que n'ets de pesat!
També fora una bona pega, que tant d'or quedés perdut per a tots! (Pausa. Torna a beure.) Escolta, Joan. No fora millor que siguessim dos a saber l'amagatall?
Ja ho sabràs. Diumenge, quan tots serem aquí, la treurem de sota la llosa.
Ah! Sota la llosa! Doncs és aquí mateix?
Sí, acabem d'una vegada. És aquí sota. (Senyala un lloc prop d'un recó de l'habitació.)
Oh!
No, home, no; què't penses?
Penso que has traguejat massa i t'has enterbolit un xic. Apa, passa. Demà, ni a trets te treurem del llit. (Cridant cap dins.) Pepa!
Què mana?
Despareu la taula, tanqueu, i a dormir tothom!
Tot seguit.
Bona nit i bon' hora.
Tia Pepa i Manelet
Manelet, vina a ajudar-me, que acabarem més depressa.
Què dieu, tia Pepa?
Apa, desvetlla't! Ajuda'm: porta aquests plats a la cuina.
Ara voleu fregar plats? Tant tard?
No, ja'ls fregaré demà, però ara endrecem-ho tot. (Manelet, amb els plats a la mà, se'n va en sentit contrari.) Aont vas?
A la cuina.
Teniu raó. (Rient, se'n va en sentit invers. La tia Pepa continúa desparant la taula.) Què més voleu?
Té, agafa, que plegarem les estovalles.
No estireu tant.
Au, vés a dormir; té, porta el porró a la cuina.
L'han deixat aixut!
Aquell Jaume, si el deixessin fer, fins les botes del celler aixugaría; però no més beu quan el vi no li costa res.
Ca, ni una gota!
Tia Pepa i Antòn
Passa, nano, al jaç! Pepa, voleu que tanqui el portal?
Ja ho faré jo.
Ja que soc aquí, ja tancaré jo, dóna.
Que l'haveu sentit aquest çorrut den Jaume?
Prou; massa que l'he sentit! Sempre serà el mateix.
S'ha atipat com un llop.
I porta mitja mona.
Bona nit ens dò Déu.
Jaume i Joan
Què fas aquí?
Res... No sé... Jo, res...
Jaume!
No he pogut resistir la tentació : he volgut beure la gerra i acaronar l'or que hi ha dins.
Lladre!
No'm maltractis, si no...
Sembla mentida que siguis germà meu! Torna la gerra aont era!
Oh! Això mai! Ara ja he sentit la frisança de l'or! Les vui: són meves!
Jaume, són de tots tres germans.
Joan, escolta'm... Sabs lo que podríem fer?... Jo no't vui perjudicar... Fem una cosa, sí, fem-la! Partim-les entre tots dos, i a l'altre li direm que no l'hem trobada la gerra, que l'han robada...
Jaume, estàs borratxo!
No, no n'estic, no... Escolta'm! Fem una altra cosa: partim lo que hi ha dins i deixa-m'hi unes quantes monedes per a repartir diumenge. Així, els altres no sabràn res, i tu i jo tindrem més bona part. Vols?... Sí, fem-ho, sí, cuita... Deslliguem-la... Què hermoses deuen ser! Oh! Què hermoses!
És or, i el vui!
Jaume! Per la memoria del pare, deixa la gerra i reflexiona que lo que vols fer és una infamia, una iniquitat, una malifeta...
Prou, acabem d'una vegada!
Tot és inútil, Joan: no puc resistir la tentació de posseir aquest or, el vui tocar... fer relliscar d'una mà a l'altra aqueixes monedes, besar-les i ajuntar-les a les que jo tinc desades... Quin munt faràn! Joan, no siguis toçut, partim, partim, cuita, no'm facis glatir, ¿no veus com pateixo?
Mal home! Avariciós! Me creus capaç de semblant trapacería? Jaume, domina't, entra en raó. Aquest or el pare el va recullir pels séus tres fills. Hem de complir la seva voluntat. Sigues honrat, sigues bo.
Bo i pobre! Ca home, ca! Val més ser ric, tenir unces, forces unces...
No'm maltractis. No, no n'estic de begut.
Fes lo que't mano; deixa la gerra al séu lloc, o sinó crido...
No, no cridis, no, que també voldríen ser-hi a partir. No cridis.
Doncs, acabem!
Joan, mira lo que vas a fer. Per darrera vegada, vols o no vols partir?
Mai!
Doncs me'ls quedaré tots i tu ja t'arreglaràs amb els altres.
Lladre, més que lladre! (Forcejant.)
Aquest or serà meu, costi lo que costi! (Forcejant , cauen tots dos a terra i la gerra rodola. En Joan cau assota i en Jaume li apreta el coll fins estabornir-lo; en Jaume es redreça, de primer esfereit, però tot reculant, mirant-se an en Joan, ensopega amb la gerra i amb un instint d'alegria la recull, l'abraça i la porta damunt de la taula, besant-la foll de cobdicia. Alli es treu un ganivet i trenca els lligams. Abans d'obrir- la, es gira cap an en Joan, se'n va cap a ell i el sacceja. Destapa la gerra i al mirar adins s'adona de lo que hi ha.) Mala negada! Pedres...! (Remena la gerra.) Tot pedres! (Furiós. De sopte, amb alegria.) Oh! Un paper! (Llegint, aprop de la llumanera.) «Fills meus: Perquè'm cuidessiu bé fins a la meva darrera hora, us he fet creure en l'or de la gerra. Perdoneu-me...» (Ofegant-se de rabia.) Reïra de Déu!
Maleit sigues! Lladre...!
La veu del pare! La veu del pare!