Lladres

Lladres

Quadro dramatic

Ignasi Iglésias

1900

Personatges:

• Candia 45 anys
• Blasi 60 anys
• Vicens 60 anys
• Cisco 23 anys
• Salau 30
• Gravat 35
• Joan 30

L’acció, en un hostal de Montcada. Epoca actual. Esquerra i dreta, les de l’actor.

Aquesta obra va esser representada per primera vegada a Barcelona, en el “Teatre Principal”, la nit del 18 d’Octubre de 1899, baix el següent repartiment:

• Candia, Da. Antonia Joaní;
• Blasi, D. Joaquim Vinyas;
• Vicens, D. Jaume Borràs;
• Cisco, D. Manel Cosmo;
• Salau, D. Vicens Barceló;
• Gravat, D. Ferràn Vázquez;
• Joan, D. Salvador Carrera.

Director artistic: l’autor.

Anteriorment, com a prova d’estudi, Lladres va representar-se a Sitges, en el teatre de “El Retiro”, la nit del 25 d’Agost de 1899, amb el següent repartiment:

• Candia, Da. Dolors Mas;
• Blasi, D. Joaquim Vinyas;
• Vicens, D. Miquel Sirvent;
• Cisco, D. Victor Baldirà;
• Salau, D. Agustí Gambús;
• Gravat, D. Joan Quintana;
• Joan, D. Salvador Canta.

Director artistic: l’autor.

Acte unic

L’escena representa l’interior d’una pallissa d’un hostal, de tons grisencs i amb el sostre farcit de trenyines. La paret de la dreta obstrueix la meitat d’una arcada de pedra que arrenca del mig del fons, veient-se’l pati tot embarraçat am feixos de canyes seques, galgues, un paller i uns quants arbres sense fullatge. A l’esquerra, a l’alçada de tres metres, hi ha un finestral am la porta estabellada i una estora vella pera privar que passi l’aire. Arran del mateix, sostingut per dos pilans de maons, hi ha un sostre de fusta am barana de troncs de pi, am molta palla estivada. A primer terme, de part a part de l’escena, hi ha una altra arcada de pedra. A l’esquerra, una obertura que dóna al deposit del gra. A la dreta, una porta que comunica a l’estable. A les parets, moltes estaques, de les que pengen els guarniments del bestiar. En una estaca de la dreta del primer terme, un fanal, encès. Enganxats a la porta de l’estable hi ha uns “Goigs a Sant Antoni de Padua”; i a tot volt de l’escena, algunes forques, escombres de bruc, sacs plens de garrofes, dugues rodes de carro, etc.. A sota la pallissa hi ha un bon tou de palla i un banc o troç de boscall arrambat a la paret.

Es negra nit, en plena tardor.

Escena I

(En Cisco, sol. Aviat en Vicens.)

Cisco: (Enfilat als darrers travessers d’una escala de mà que hi ha arrambada a la pallissa, tot cantant mandrosament i am tonada popular, heu palla amb una forca.) “Els carreters se queixen,
lara, la, la,
perquè la palla és llarga,
tant llarga i tant prima,
lara, la, la,
que tal com li dono
la deixa’l bestiâ.
lara, la, la,
titó, titaina,
lara, la, la.
lara, la, la,
titó, titaina,
la deixa’l bestiâ.”

(Compareix en Vicens per l’esquerra del fons.)

Vicens: Ep! Noi! Cisco! Ont ets?

Cisco: A la pell.

Vicens: Què fas aquí dalt?

Cisco: Que no ho veieu? Hec palla pera’l bestiar.

Vicens: Per què no’n gastes d’aquesta? (Per la que hi ha a terra.)

Cisco: Si és mig podrida.

Vicens: Baixa, baixa.

Cisco: Però…

Vicens: Baixa, home!

Cisco: (obeint) Baixem, doncs.

Vicens: Ja’t dic jo que estem ben arreglats am tu!

Cisco: És que tots els carreters se’m queixen.

Vicens: També’m queixo jo! Si no’n volen, d’aquesta, que la deixin.

Cisco: Està bé.

Vicens: A veure… (Va pera anar-se’n.)

Cisco: (cantant) “Els carreters se queixen,
lara, la, la,
perquè la palla és llarga…”

Vicens: (tombant-se, un xic enfadat) Cisco!

Cisco: Què mana?

Vicens: Què cantaves?

Cisco: Una cançó que ahir vaig empescar-me.

Vicens: Que no te la torni a sentir més! Tu, temps ha que’t burles de la processó, i mira que si’m fas pujar la mosca al nas…

Cisco: Ai, ai! Per què ho dieu?

Vicens: Re, re. Ja ho tens entès. Ah! Ja no me’n recordava. No has trobat pas aquell estrijol?

Cisco: No s’ha vist més.

Vicens: Doncs, vigila. A veure si pesquem aquest llarc de dits. És que és molt! No passa semmana que no’ns robin una cosa o altra. Ahir l’estrijol; l’altre dia, una ventrera dels nostres matxos… Potser no s’acabaria mai!

Cisco: No atino pas en qui pot ser.

Vicens: Jo posaria les mans al foc, sense por de cremar-me, que és…

Cisco: Qui, Vicens?

Vicens: Ja ho sabras. Apa: dóna palla al bestiar.

Cisco: Som-hi. (Agafa una braçada de palla i es dirigeix a l’estable. Mentrestant, en Vicens examina’ls guarniments que hi han penjats a les estaques. Apareix el Gravat per l’esquerra del fons.)

Escena II

(En Vicens i el Gravat. Aviat en Cisco)

Gravat: Hola, Vicens.

Vicens: Què busques, Gravat?

Gravat: Ont és aquell xicot?

Vicens: Dóna palla al bestiar.

(Apareix en Cisco.)

Cisco: Hola, minyó! Què hi ha de nou?

Gravat: Anar fent, per ara.

Cisco: Ditxós de tu!

Gravat: Sí, jo rai, que fermo’ls goços am llangonices!

Cisco: Qui pogués plorar amb els teus ulls!

Vicens: Apa, nois: ja us arreglareu. (En Vicens desapareix pel fons.)

Escena III

(Els mateixos, menys en Vicens)

Gravat: Ah! Tu: an el Moro vès de donar-li la palla ben trinxada, eh? Si és massa llarga la deixa.

Cisco: Sí, home, sí.

Gravat: Ja l’has abeurat?

Cisco: I doncs!

Gravat: Que no’s pot preguntar?

Cisco: Hi ha coses que no!

Gravat: Dissimula, noi. Li porto tanta voluntat an aquest matxo, que més m’estimaria anar malament jo que no pas ell. És un escaler com no’n corre cap per aquesta carretera.

Cisco: No tant, no tant!

Gravat: Té un pit i un camatge que enamoren.

Cisco: Que ja ha clos?

Gravat: Ca!… Si encara no té sis anys!

Cisco: Vols dir?

Gravat: Que no ho coneixes?

Cisco: Sí… Ont és el Salau?

Gravat: L’he deixat al menjador.

Cisco: És estrany que no vingui a moure-m raons.

Gravat: Ja vindrà, ja.

Cisco: Que és amoïnós! No calla mai amb el Galant. Se pensa que no hi ha cap més matxo com el seu.

Gravat: No li cambiaria pas amb el Moro.

Cisco: Jo tampoc.

Gravat: Sinó que ell sempre vol tenir raó.

Cisco: Si no se la guanya am la labia, se la pren a cops de vara.

(Apareix el Salau pel fons, esquerra, amb un cigarro dels petits a la mà.)

Escena IV

(Els mateixos i el Salau)

Salau: Què hem de fer?

Cisco: Hola, Salau!

Salau: (an el Gravat) Tu: dô-m un misto.

Gravat: Té. (Li entrega una capsa de mistos, i el Salau encén el cigarro.)

Cisco: Com la crema!

Salau: I com estan els animals, Cisco?

Cisco: No’ls falta res, per ara.

Salau: Barba! (Tot satisfet.)

Gravat: (an el Salau) Que va sol? (Pel cigarro que fuma.) No tens cap més cigala d’aquestes?

Salau: Prou, home, prou!

Gravat: Vès: allarguen una, doncs.

Salau: (Tria un cigarro dels petits d’entre quatre o cinc que se’n treu de la butxaca i l’ofereix al Gravat.) Té. Ni un de l’Habana. Que tirarà bé!

Gravat: Dô-m la capsa.

Salau: Ah! Sí. (Li torna la capsa.) Té, tu, Cisco.

(Li dóna un cigarro.)

Cisco: Aixís, home!

Salau: (De l’escena estant se contempla’ls animals, arriant-los.) Moricaa!… Oixque! Oixque! Iaa!… Galant!… Xo, xoo!… (Dirigint-se an el Gravat i el Cisco.) Quin animal més maco!… Sembla una torra!

Gravat: Te’l vols vendre?

Salau: Oh! No és meu. Això, el seu amo. Ja n’hi donen dèu unses.

Gravat: No les val pas.

Cisco: Deixa-m encendre, Gravat. (El Gravat dóna foc an en Cisco.)

Salau: Què dius, que no les val? Fuig, home, fuig! No te l’has mirat bé. Si fos meu, ni per quinze me’l vendria. No has vist res més obligat que aquesta bestia. Té uns quatre quartos!… El vegessis pujar el coll…

Cisco: Ah! Ara que parleu del coll. (En to de burla.) Què diu que l’altre dia te’ls van fer deixar?

Salau: Sí… Però si no m’haguessin sorprès adormit, jo t’asseguro que no m’haurien pas fet descambiar ni un xavo.

Gravat: Sí: què hauries fet?

Salau: M’hauria resistit.

Gravat: Lo millor és donar-los els quartos i callar. Tres o quatre homes contra un, no hi ha més remei que deixar-se tallar de la capa.

Salau: No hi estic pas conforme. Amb una bona vara, ningú’m fa por, ane mi.

Gravat: Deixa-t de vares… i mutxel, Salau. De més pintats que tu n’hem vist i s’han hagut de rendir com uns xais.

Salau: Doncs, mira: una vegada…

Cisco: Bola va i tiro!

Gravat: Ja’ns vas a contar una valentonada de les teves.

Cisco: Que rodi, que rodi!

Salau: Calla, tu, xerraire! Quins homes més porucs! Sembla que no us hagueu trobat mai en res.

Gravat: Tu, sí… Però també te’ls fan deixar.

Salau: Si’m sorprenen adormit…

Gravat: Bé’t deuen despertar pera fer-te’l compte. I, un cop despert, per què no’t resisteixes? Vaja, no presumis, fatxenda!

Salau: Gallines, més que gallines! Quan sento explicar an el pare les coses del seu temps, allavors que corrien les diligencies… saps?… quan encara no hi havien carrils, i veig els carreters d’avui tot me sulfuro. Allavors un carreter sol era capaç de pelar tota una quadrilla de lladres.

Cisco: Si’ls hi lligaven a la soca d’un arbre.

Salau: El pare una nit en va extendre mitja dotzena.

Gravat: Am la llengua.

Cisco: I és clar!

Salau: Els va extendre, els va extendre!

Cisco: No devien ser homes: devien ser mocadors per assecar.

Gravat: Encara’ns farà creure que era un valent, el seu pare.

Salau: (dirigint-se cap al fons) Vaja, aneu, criatures!

Cisco: L’avi vell!

Salau: Deixa-m anar a fer l’última copa, i cap a clapar.

Gravat: Apa, si te’n vas.

Salau: Gallines, més que gallines!

Gravat: Espera-t, que vinc.

Salau: Vaja, anem, que t’acompanyaré fins al teu jaç, perquè si’t sortien…

Gravat: Anem, anem. (El Salau i el Gravat se’n van pel fons, esquerra.)

Cisco: (posant-se a cridar) Lladres! Lladres!

(El Gravat i el Salau se giren impulsivament.)

Gravat: Vaia!

Salau: Ah, burro!

Cisco: Que s’ha girat depressa!… El valent!…

Salau: Ja estas ben llest!

Cisco: El terror!

(Desapareix, rient, cap a l’estable. Per l’esquerra del fons, tot enraonant, apareixen en Vicens, la Candia i en Blasi. Aquests dos van molt bruts de pols i espellifats. En Blasi, amb un gaiato i un sarró.)

Escena V

(En Vicens, la Candia i en Blasi)

Vicens: Vaja, prou!

Blasi: Però, home, no sigueu així.

Vicens: Ja us he dit que no!

Candia: Per compassió!

Vicens: Jeieu aquí, si voleu.

Candia: am gran prec Feu-nos aquest favor, bon home!

Blasi: Mireu que estem molt cançats!

Vicens: On trobareu un jaç millor que aquesta palla? De quin pa feu rosegons! Ni un llit am tres matelassos! Vosaltres rai!

Blasi: Deixeu-nos anar a dalt, on dormen els que poden pagar. Jo també us pagaré tot lo que sigui.

Candia: No tingueu quimera de res.

Vicens: Que no veieu com aneu?

Blasi: Ja’ns espolsarem… Ja’ns rentarem.

Vicens: Dormiu aquí, i dongueu gracies que us reculli, mestre!

Blasi: És que… (fent veure que té ofec) és que no’m trobo gaire bé. Estic malalt: creieu-me.

Vicens: (am recel) No us trobeu bé?

Blasi: No… no…

Vicens: (am més recel que de primer) Romansos, en aquesta hora?

Candia: Estem morts de tant caminar.

Vicens: D’on veniu?

Blasi: De Barcelona.

Vicens: I per venir de Barcelona fins a Montcada us queixeu?

Blasi: Tot el dia que caminem.

Vicens: Per què no us quedaveu a ciutat?

Blasi: Oh!… (Excusant-se.)

Vicens: Què?

Blasi: Ens volien tancar.

Vicens: (am to natural) A la presó?

Blasi: (amb horror) No! Déu nos en guard!

Vicens: (amb ironia) Doncs, aon?

Blasi: A una casa que ve a ser lo mateix que a la presó.

Candia: A Barcelona no’ls volen als pobres.

Blasi: Més s’estimen als rics.

Vicens: Bé, bé… Apa, dormiu.

Blasi: Veureu…

Vicens: Que callem!

Blasi: Però…

Candia: Tingueu llàstima i compassió d’aquest infeliç!

Blasi: (fent el ploricó) D’aquest pobre vell!

Vicens: Sembla que esteu molt mal avesats.

Blasi: No. Si no fos que…

Vicens: Prou! Apa, dormiu!… Com estem aquí! Bona nit.

Blasi: Bona nit. No us enfadeu, per això.

Vicens: Que no us torni a sentir més! (En Vicens va pera anar-se’n.)

Blasi: Ah!… (En veu baixa i misteriosa.) D’això… hostaler!

Vicens: (enfadant-se) Vaia!

Blasi: (am molt misteri) Hostaler!

Vicens: (de mala gana) Què hi ha?

Blasi: Una pregunta.

Vicens: (am to natural) Digueu.

Blasi: Escolteu, home… Acosteu-vos.

Vicens: Enllestiu d’una vegada!

Blasi: (en veu molt baixa i més misteriosa que de primer) Que diu que corren tants lladres per aquests volts?

Candia: (esporuguida) Ai!

Vicens: (posant-se sobre sí i mirant fixament an en Blasi) Eh?…

Blasi: Tot-hom diu, els carreters sobre tot, que en el coll de Montcada cada nit hi ha molts robos. Es veritat? (Se senten lladrucs de goços, molt lluny.) Sentiu? Sentiu els goços?

Vicens: (molt recelós) I… per què m’ho pregunteu?

Blasi: Ah! Per re… Aquesta és molt poruga.

Candia: Ara, venint, he vist dos homes aturats a la carretera.

Blasi: Sí?

Candia: Feien una mala cara!

Blasi: Jo no’ls he vist pas. Per què no me’n feies adonar?

Candia: S’estaven asseguts damunt d’una pila de grava.

Blasi: Hostaler, no acluqueu els ulls: vigileu!

(Paren de lladrar els goços.)

Vicens: Però, per què heu de tenir aquesta por? Que porteu diners, per ventura?

Blasi: (amb engunia) No!.. No!…

Vicens: (més recelós que primerament) Que us han robat mai?

Blasi: (horroritzat) No!… No!… Ai, no me’n parleu!

Vicens: (que’s noti que té por) Escolteu.

Blasi: Què hi ha?

Vicens: D’on sou?

Blasi: De Sant Quirse de Besora.

Vicens: I aon us dirigiu?

Blasi: Allà.

Vicens: Com us dieu?

Blasi: Blasi Serra.

Vicens: I vós?

Candia: Io? Candia Comas. Per què’ns ho pregunteu?

Vicens: Pera saber-ho.

Blasi: (ferit en l’amor propri) Mestre… per qui’ns heu pres?

Vicens: Prou!

(Tornen a lladrar els goços.)

Blasi: Aquests goços, que’n volen dir de coses! Sentiu? Sentiu?… I no paren! Ai, pobres de nosaltres!

Vicens: Que us heu tornat boig?

Blasi: Ja no borden.

(Paren de lladrar els goços.)

Vicens: Dormiu, dormiu. Què voleu que us robin, a vós?

Candia: (am gran prec) Deixeu-nos anar als llits.

Vicens: Bona nit.

Blasi: (am veu plorosa) Hostaler, hostaler…

Vicens: Que callem! Si no, us trec fòra d’aquí!

(Desapareix pel fons, esquerra.)

Escena VI

(Els mateixos, menys en Vicens)

Blasi: (després d’un curt silenci) Quina feredat!

Candia: Ai! M’has fet venir por!

Blasi: Fa una nit fosca com una gola de llop. En nits així és quan els lladres fan de les seves.

Candia: No cridis tant!

Blasi: Que sents els goços?

Candia: No; no els-e sento.

(Apareix en Cisco per l’esquerra.)

Escena VII

(Els mateixos i en Cisco)

Cisco: Hola, bona gent. Que encara no tenim sòn?

(Tant en Blasi com la Candia se miren am molt recel an en Cisco.)

Blasi: No; no encara.

Cisco: Que fa gaire que sou aquí?

Blasi: (espantat) No, no fa gaire.

Cisco: Que veniu de la part de Barcelona?

Blasi: (en veu tremolosa) Sí… sí.

Cisco: No heu trobat pas als civils?

Blasi: No, no hem vist a ningú.

Cisco: Així, així, que no vigilin!

Blasi: Per què?

Cisco: Re, re. De debò no’ls heu vist?

Blasi: No.

Cisco: Pobres carreters!

Blasi: Què voleu dir?

Cisco: Que per aquesta carretera corren molts pillets que’ls hi fan deixar: “Diners o la vida!” No hi ha més llei que hi valgui.

Blasi: Qui sou vós?

Cisco: El matelot.

Blasi: El matelot d’aquest hostal?

Cisco: Sí.

Blasi: (tranquil·lisant-se) Ah!… No us coneixia.

Cisco: Que no hi havieu dormit mai, en aquesta pallissa?

Candia: És la primera vegada.

Cisco: Jo’m creia haver-vos-hi vist altres nits.

(Curt silenci.)

Blasi: És a dir que hi ha robos?

Cisco: Tot sovint.

Candia: Ja voldria que fos clar.

Cisco: Deixa-me’n anar a donar gra an els animals.

(Desapareix per la dreta.)

Escena VIII

(Els mateixos, menys en Cisco)

Blasi: (després d’un curt silenci) Em pensava que ja hi erem.

Candia: Gracies a Déu, no.

Blasi: Que estic cançat! No’m puc tenir!… Deixa-m seure. (S’asseu en el boscall.)

Candia: No tens gana?

Blasi: No.

(Surt en Cisco amb una senalla de palma, molt gran, plena de gra.)

Escena IX

(Els mateixos i en Cisco)

Cisco: (traspassa l’escena cantant, en direcció a l’estable) “Els carreters se queixen, lara, la, la, etc.”

Candia: (en veu molt baixa) D’això!…

Cisco: Què?

Candia: No hi ha por…?

Cisco: De què?

Candia: De lladres! (En to concentrat.)

Cisco: (en veu natural) Ah, no! Nosaltres rai!

(Reprèn la cançó i desapareix per l’esquerra.)

Escena X

(Els mateixos, menys en Cisco)

Blasi: (a l’acabar en Cisco la cançó) I no s’han sentit més els goços?

Candia: Pobrets!

Blasi: Em sembla que estem en perill.

Cisco: (arriant els animals de dins estant) Galant… Ah, Gallarda, Gallarda! Xo, xoo! Si agafo una vara!

Candia: (tremolant esfereïda) Tota m’ha espantada, el matelot.

Cisco: (desde dintre) Xo, xoo, xoo!… Ah, si vinc! (Surt en Cisco am la senalla buida.) Aquest bestiar! Aquest bestiar!

Escena XI

(Els mateixos i en Cisco)

Cisco: Que no podeu dormir?

Candia: No tenim gaire sòn.

Cisco: Estessiu ben cançats.

(Desapareix per la dreta.)

Escena XII

(Els mateixos, menys en Cisco)

Blasi: (després d’un curt silenci) Quina quietud!

Candia: No se sent res.

Blasi: Com deuen fer de les seves!

(Borden els goços. Que’s noti que són els de l’hostal.)

Candia: Ara!

Blasi: Deuen sentir mala farum.

(Para’l lladruc dels goços.)

Candia: Ja no se senten. (Se sent un xiulet molt aprop.) Ai, ai!

Blasi: S’han fet la senya! (Aterroritzats.)

Una veu Xo, xoo!

(Apareix en Cisco am la senalla plena de gra.)

Escena XIII

(Els mateixos i en Cisco)

Cisco: Bo!… Qui és aquest que ve a donar mal temps? Vaia a unes hores de plegar!

Blasi: Que ha arribat algun carro?

Cisco: Que no ho heu sentit?

Blasi: (tranquil·lisant-se) Ah!… Em pensava…

Cisco: Així se reventés, aquest carreter! (Desapareix per l’esquerra.) Xo, xoo, Gallarda!

Escena XIV

(Els mateixos, menys en Cisco)

Blasi: Ara sí que’m creia de debò que ja hi erem.

Candia: Ditxosos diners! Que engunies porten! Més hauria valgut que’ls haguessis deixat estar!… Quan no’n teniem cap no sofriem d’aquesta manera.

Blasi: Fuig!… No diguis disbarats! Ah! Quin goig quan vaig obrir la cartera i em trobo am tant dineral! Que m’hauria agradat que m’haguessis vist quan la vaig trobar!

Candia: Ja t’ho deia que no’ns deixessim en sent a Barcelona.

Blasi: No veus que, anant junts, no hauriem arreplegat tanta caritat? L’un per una banda i l’altre per una altra, al ser al vespre s’ha fet el doble.

Candia: Jo no faig tanta llàstima com tu.

Blasi: (en to natural) Perquè ets més jova. (Amb engunia i goig a la vegada.) Veritat que sembla mentida que, am tanta gent com passa pels carrers, no se n’hagués adonat un altre primer que jo? I sent al mig de l’acera, encara més.

Candia: Sí que sembla mentida. I no vas dir res a ningú? No vas preguntar enlloc qui l’havia perduda?

Blasi: A qui volies que ho preguntés? Tot-hom hauria dit que era seva.

Candia: (després d’una petita lluita am sí mateixa) Jo la llençaria.

Blasi: (am gran indignació) Què dius, ara!

Candia: No veus que tenint tants diners tampoc podem viure am tranquil·litat?

Blasi: Que aviat t’apures! Tu, creu-me a mi.

Candia: És que tinc por.

Blasi: Dels lladres? Oh! Jo també.

Candia: I de la Justicia, Blasi!

Blasi: Per què?

Candia: Perquè si’ns troben amb aquests diners…

Blasi: Direm… que són ben nostres.

Candia: I si’ns ho fan provar? Com… com ho farem?

Blasi: Com? Com? Que tants romansos! Els hem trobat i són ben nostres!

Candia: Vès quants dies ha que anem pel món com dos perduts, sense poder-ne fer ús!

Blasi: És clar que no! No comprens que si tant de sobte’ns veien menjar bé, vestir bé i gastar força, desseguit sospitarien?

Candia: I, doncs, val més ser pobres.

Blasi: No!

Candia: Quedem-nos en un poblet d’aquesta rodalia. Per què hem d’anar tant temps així, portant una riquesa a sobre i patint gana?

Blasi: Tots els pobles d’aquests volts estant plens de gent dolenta.

Candia: Busquem-ne un on no’ns coneguin, que hi hagi gent bona.

Blasi: I aont el trobarem? Creu que no’m faria res, encara que tingués de patir tot un any, anar d’aquí en enllà, mentres trobés una caseta, al mig d’un bosc, ben sola, ont els lladres no pensessin mai venir-hi.

Candia: I, doncs, què farem?

Blasi: Què farem? Ah! Espera-t: no cridem gaire. Jo no he sentit més els goços estona ha. (Curt silenci.) Què farem, deies, què farem?

Candia: Sí.

Blasi: I si anessim cap al nostre poble?

Candia: Allà tot-hom ens coneix.

Blasi: Oh! No fem el ric tot d’un plegat… D’en mica en mica… saps?… Mira, mira, Candia: anem cap a la nostra terra. En sent allà dalt firarem un burret, que’l trobarem barato: per dèu o dotze duros ens el donaran. Després comprarem força aviram i anirem a vendre-la al mercat de Ripoll. Més tard posarem lloques, i ja veuras, ja veuras com s’anirà enfilant la cosa.

Candia: I viurem ben tranquils?

Blasi: Sí, sí.

Candia: I mai més anirem a demanar caritat?

Blasi: Això mateix. Mai més haurem d’anar de poble en poble, ni per aquestes carreteres, tomant sol i serena. Ja no patirem gana, ni’ns veurem maltractats per uns i recullits per altres. Ja no haurem de menjar les sobres de les cases, lo mateix que’ls goços. Tindrem un negoci que’ns donarà pera viure, tant bé com els proprietaris. El nostre capital anirà creixent, creixent am les ganancies que farem; i, si vivim, podrem arribar a ser rics i fer caritat als pobres.

Candia: Si no’ns roben pel camí!

Blasi: Mira-te’ls! Mira-te’ls! Que són bonics!

(Febriscitant, li ensenya’ls bitllets de la cartera.)

Candia: I si fossin falsos?

Blasi: No, no són falsos, perquè enceguen la vista, encanten, enlluernen! Mira-te’ls! Mira-te’ls! (Molt excitat i enguniós.)

Candia: Veiam! Veiam!

Blasi: Si’ls lladres els veien, com s’hi agafarien! (Se senten els goços, lluny.) Sents? Sents? Ja vénen! Estem perduts! Vaig a cridar auxili!

Candia: No, que’ns assessinarien!

Blasi: Estem perduts! Estem perduts! Ja vénen! Sents, sents els goços? Deixa-m amagar bé aquests diners aquí, aquí a la pitrera… Que no me’ls robin! Que no me’ls robin!

(Anant de l’una a l’altra banda de l’escena, tots esverats i enguniosos, fins que, abraçant-se, cauen, ajupits, en un recó de l’esquerra, sota la pallissa. Silenci. Deixen de sentir-se’ls goços.)

Candia: (en veu baixa, mirant entorn seu) No se sent res, no més que’ls matxos com piquen de potes i roseguen les garrofes… No tinguem por: no vindran.

Blasi: Vols dir? Tant-de-bo!

Candia: Quan encara no han vingut, me sembla que ja no cal que estem amb ansia.

Blasi: Potser esperen que dormim. Jo tinc ganes de reposar… Com ho arreglarem?

Candia: Dormim, dormim.

Blasi: Ja tinc un plan. Mira: jo ara jeuré cosa d’un parell d’hores, i, mentres tant, tu vetllaras pera que no’ns robin. A mitja nit, que és l’hora més perillosa, em despertes, i allavors tu’t poses a jeure.

Candia: Apa, sí: tens raó.

Blasi: Vigila bé, eh?

Candia: Sí, home, sí.

Blasi: Que estic cançat! (S’ajeu a la palla.) Seu, aquí a la vora meu. (La Candia s’asseu en el boscall.)

Candia: Apa, que és tard.

Blasi: No t’adormis, ho sents? Si’t cances, desperta’m.

Candia: No enraonem més. (Llarc silenci. En Blasi aixeca’l cap.) Vaja, dorm. (Llarc silenci. En Blasi torna a aixecar el cap.) Dorm, no tingui-s por.

(Apareixen per la porta del fons en Vicens i en Joan. Aquest ultim va am trajo negre, tot esfilagarçat, berret tou caigut d’ales, i un sarró. Du barba llarga, de color castany; els cabells també molt llarcs. Té una mirada sinistra.)

Escena XV

(Els mateixos, més en Vicens i en Joan)

Vicens: Au, dormiu aquí, que tindreu companyia.

Joan: Gracies, hostaler.

Blasi: Què hi ha! (Esparverat.)

Joan: Bona nit i bona hora, companys.

Candia: (apart, an en Blasi) Quin home!

Vicens: (an en Joan) Sentiu? Jeieu aquí.

Joan: Està bé. Gracies, hostaler.

Vicens: Que no moguem xivarri, eh?

Joan: No passeu ansia.

(Se sent dintre l’estable soroll de picarols com si entrés bestiar.)

Cisco: (desde dins) Xo, xoo, Careto!… Galant! Arri allà! Si agafo la vara!…

Vicens: (dirigint-se a l’estable, diu desde l’escena) Vès que aquest bestiar està entre-suat, Cisco. Tire’ls una manta al damunt mentres els dónes gra.

(Desapareix pel fons, esquerra.)

Escena XVI

(Els mateixos, menys en Vicens )

Joan: Que venim de molt lluny, mestressa?

Blasi: Sí, de molt lluny.

Joan: (an en Blasi) Em pensava que dormieu.

Blasi: No.

Candia: I vós?

Joan: Jo? De Sabadell. I que tal? Se fa gaire?

Candia: No. Quasi no’s fa pera viure.

Joan: Estem perduts. Mireu: jo tot el dia que camino i es pot dir que encara no he menjat res. Per tot sentiu sempre lo mateix: “Déu us ampari, germanet!” Em sembla que aviat no’ns quedarà cap més recurs que anar a robar!

Blasi: (amb esfereiment) Què?

Joan: L’ofici ja no dóna.

Candia: (adormint-se) Paciencia, company!

Joan: Sembla que teniu sòn.

Candia: No.

Joan: Jo també, no us penseu; jo també’n tinc, de sòn. Deixa-m jeure. Que us heu de llevar gaire dematí?

Candia: Així que claregi.

Joan: Ah! Doncs no enraonem més, que la nit passa. (Va a ajeure-s al costat de’n Blasi. Aquest s’esfereeix i vol apartar-se’n.)

Blasi: (amb esglai) Ah!

Joan: Què teniu, company?

Blasi: Res, res.

Joan: Bona nit.

Candia: Bona nit.

(Llarc silenci. En Joan se queda adormit desseguida. En Blasi, de tant en tant, aixeca’l cap pera mirar si en Joan dorm. S’ouen molt a lo lluny dèu hores. Apareix en Cisco.)

Escena XVII

(Els mateixos i en Cisco)

Cisco: Ja dormim?

Candia: Gracies a Déu.

Cisco: (S’emporta’l fanal que hi ha penjat en una estaca i se’n va per l’esquerra. L’escena queda completament fosca.) Doncs, bona nit.

Candia: (en veu de sòn) Bona nit.

Escena XVIII

(Els mateixos, menys en Cisco. Llarc silenci. La Candia’s va adormint.)

Candia: (endormiscant-se) I si és un bon home? (Llarc silenci. Se sent lladrar els goços, lluny.) Blasi… Blasi… (Paren de lladrar els goços. Se sent un xiscle d’òliva. Llarc silenci. Lladra un sol goç aprop, amb udol trist.)

Blasi: Calla, calla!

(Para de lladrar el goç. Se sent més accentuat que de primer el xiscle de l’òliva.)

Candia: (ben baix) Dorm, dorm.

Blasi: (am molt neguit) Calla. (Llarc silenci. En Blasi s’adorm. Després d’un curt silenci, la Candia, adormida, cau damunt de’n Blasi. Ell, esfereit, agafa an aquesta pel coll.) Ah!… No t’escaparas! T’haig d’escanyar! Lladre! Lladre!

(Al sentir els crits que fa en Blasi i els sanglots de la Candia, en Joan se desperta am sobressalt. Fins al final, am gran rapidesa i tribulació.)

Joan: Què hi ha? Què passa? Que’s maten? Auxili! Assistencia!

Blasi: Encara ets viu? Ajuda-m, Candia!

(En Blasi escanya a la Candia, quedant aquesta, tota escabellada, morta de cara enlaire.)

Joan: Hostaler! Hostaler! Veniu!… Correu!…

(Se dirigeix a l’estable, cridant.)

Blasi: Ah! Lladre, més que lladre! Te pensaves que dormia!

Joan: Hostaler! Hostaler!

(Apareix en Cisco amb el fanal encès.)

Escena última

(Els mateixos i en Cisco)

Cisco: Què hi ha?

Joan: Veniu!

Blasi: Lladre! Lladre!

Cisco: (acostant el fanal al cadavre de la Candia) Què veig!

Blasi: Ah!… (Esgarrifat.) Què he fet!… No, no! No pot ser!… (Nerviosament palpa’l còs de la Candia; la redressa, agafant-la pel cap, que’s coll-torç, i diu am veu plorosa, en to tragic:) Candia!… Candia!… Candia!… Lladres!… Lladres!… (Fugint, horroritzat, a genollons, bo i escabellant-se. En Joan i en Cisco se queden atonits, no comprenent la situació.)

Teló rapid