Llegendas catalanas/L'orat de Riells
| ← Un bon Nadal | L'orat de Riells Llegendas catalanas |
Desvari → |
Sr. Director de la Renaixensa:
Molt senyor meu: trobavam lo dia en que vaig rebrer la seva molt estimada carta, oferintme las columnas de eix periódich, en lo delitós siti de San Miquel del Fay. Confesso que tal rebuda 'm va posar tota confosa, pus volent correspondre á la sua fina quan inmerescuda preferta, cosa alguna no trobava que 'l pogués complaure.
Descriure las bellesas de aquel lloch, era cosa pera mi poch menos que impossible atesa la grandiositat d' ellas y la cortetat meva; contar alguna de las mil llegendas y tradicions de que 'n está plena aqueixa maravella, tampoch era feyna pera mí apropiada; ¿que fer donchs? apurada 'm veya, y tot admirant y preguntant á aquellas enlayradas y mitj partidas rocas que 's lo que podria fer pera complaurel, anava baixant cap á Riells, quan de sobte se presentá á mos ulls lo molí de la... ¿per qué anomenarlo? be prou que 'l coneixerán los que per allí hajan passat alguna volta; per altre part la historia es massa trista pera que dongui á coneixe los autors de fets massa certs per desgracia. Com anava dient, donchs, se presentá á ma vista lo molí de la... algun temps enrera ple de vida y animació y ara trist y desert, arrendat lo lloch de moldre á un de fora poble, y tornadas vinyas ó erms sas ombrívolas pinedas; sols dalt d' una enlayradíssima roca á la que es enterament impossible puga arribar petjada humana, un pi ajegantat balanceja sas verdas brancas com burlantse de la impotencia del llenyater; tot aixó m' portá á la memoria la historia que vaig á contar, historia senzilla, tant com que ni quasi argument te, mes al ensemps, com he dit, ben trista.
Era un matí, de bella matinada, la claror del dia acabava de ofegar la llum de la estrella mes brillanta, las brancas dels arbres dolsament se balandrejavan, las herbetas eran totas engalandadas ab ricas gotas de rosada, y las mormolantas ayguas cap avall entre mitj de flors discorrian, la naturalesa tota semblava despertarse y saludar alegrament á la naixent aubada; la casualitat feya que jo 'm trobés en aquella hora dins lo petit cementiri de Riells; caminava, fixos los ulls en terra, pensant en los dolors sens fi que en aquell lloch ne naixen y 's concrian, quan me semblá veure una figura humana posada al meu devant; alsí los ulls y 'm trobí cara á cara d' un home ó millor diré de una sombra d'home, tan demacrat estava; fos lo lloch en que se 'm aparegué, fos la hora, fos jo no se que, una cosa de la que alashoras no me 'n doní comte; que una especie d' angunia, d' esglay, de terror s' ampará de mí; aquella figura esgroguehida, demacrada, alta, sens moviment, fixos en mi sos ulls, me tenia paralisada de tal manera que no poguí fer un pas ni dir una paraula; aixis passaren dos ó tres minuts, per fi, fent un esfors sobre mi mateixa arrenquí á corre; jo no'm recordo per ahont, mes fugint d' aquell lloch; al cap d' un xich me vaig parar, y girant lo cap enrera, trobí á quatre passas de distancia al home del cementiri; per segona volta sentí gelarsem la sanch; torní á empendrer via, mes clara y distintament vaig anar sentint sas petjadas darrera meu: si jo caminava depressa ell tambe hi caminava; si jo deturava 'l pas ell lo posava á la mida del meu, y si jo 'm parava ell se parava també sempre á la mateixa distancia. Caminant sens direcció 'm trobí á l' altre part de la Sagrera al peu de las casas de darrerra la iglesia en mitj d' un bellísim prat; á devant meu s' aixecava la espadada y longa montanya que dona sa ma dreta á San Miquel, y ab la esquerra sosté lo Single de Vall-de-Ros, lo primer raig del sol coronava sa enlayrada cima y aquella hermosíssima claror encoratjá mon oprimit cor, y emprenguí pressurosa vers lo estret y curt carrer que dona á la plassa. Totas las casas tant d' eixa com dels dos únichs carrers que hi ha, eran tancadas, la gent ó encar dormian ó eran á missa primera; una sola n' hi havia d' oberta en la qual me vaig ficar, mes sens trobarhi á ningú, en ella restí molt de temps quieta y callada. Al cap d' una estona vaig sortir creguda que hauria desaparescut la fantasma, mes ell estava encara allí, en lo llindar de la porta ab sa cara cadavérica y sos ulls fixos en mí sens fer cap moviment, sens dirne cap paraula; á la fi moventse com un autómata doná duas ó tres passas y agafant una cadira me la presentá indicantme que m' hi assegués; maquinalment vaig obeirlo; si jo hagués sigut supersticiosa hauria ben cregut qu' era l' ánima de algun difunt que en cástich de un gran pecat tenia d' anar errant per aquells encontorns fins y á tant que li fos perdonada sa culpa, mes no era jo tan bona que semblant visió me fos concedida.
Lo senyor rector acabá la missa, y comensá á sentirse 'l burgit de la gent que sortia de la iglesia; mon cor s' aixamplá, la primera persona que passá devant de mí tot plegant sa blanca mantellina fou la dida de mon germá á la que tots estimem com dida propia, perque ella també 'ns estima tan com si 'ns hagués criat; al véurerla d' un salt me tirí al seu demunt mitj amagantme en sos brassos, ella estranyá mon moviment y lo terror que 'l meu rostre espressava, y tot mirant que 's lo que me 'l podia causar
—¡Ah, pobre Isidro! digué.
Jo girí los ulls y al toparme ab ell altre volta 'm torní á amagar penjada del coll de la dida; eixa repetí:
—¡Pobre Isidro!
¿Qui es aquest Isidro que tanta compassió inspira, vaig pensar jo, y allavoras la curiositat s' aná obrint pas per entre mitj lo esglay. La dida li pregá que menjés alguna cosa, mes ell ab una veu apagada y fosca, que tot just se sentia, respongué que jamay estava millor que quan res passava per sa gola; llavoras li doná aygua pera beurer, mes ell digué que cap era bona ni fresca com la dels torrents ó rieras.
—¡Pobre Isidro! torná á dir la dida entrantse 'n á casa seva; jo la seguí resolta á saber la historia del Isidro.
Heusla aquí:
Eran los amos del molí de que he parlat una gent molt rica, tenian camps y vinyas y unas pinedas inmensas y bellísimas que pujavan fins dalt dels mes espadats singles que á San Miquel environan; mes lo que constituia sa principal riquesa era l' aygua; alli sempre n' hi havia, en temps de sequetat fins del pla de Barcelona y de la plana de Vich hi anavan á moldre; aixó 'ls valia un dineral; que de diners ne feyan quans ne volian.
Quatre fillas havian tingut quan los nasqué l' Isidro; sempre ha sigut lo aconteixement mes gran de la vida del pagés la naixensa d' un hereu, no cal dir, donchs, si fou gran la alegria dels moliners. L' Isidro aná creixent en anys y en bondat, sa imaginació poética y bella s' havia desarrollat en mitj de la grandiositat d'aquell panorama feréstech y encantador que tenia sempre devant sos ulls; los espays inmensos y grandiosos las desenrotllan y enalteixen. Los pares del Isidro al veurel tan viu é inteligent tractaren de donarli una carrera literaria, per qual motiu lo enviaren á Barcelona; alli perfeccioná sa intel-ligencia ab lo estudi, y totas sas alegrías consistian en recordar sa hermosa terra, y complaures en pensar en lo goig que tindria quan hi pogués tornarhi. Un dia rebé una lletra en la que li deyan que correns se posés en camí, puig que sa mare estava mol malalta; molt va correr, mes quan hi arrivá ja ni tan sols lo conegué: aquella ánima bona, carinyosa y apassionadament enamorada de sa mare sofrí un cop terrible que li aumentá la nova de que sa mare havia mort dels disgustos que son marit li donava.
Res podía fer sofrir mes á l' Isidro que aixó, aquell dia s' ampará d' ell una gran tristesa, y digué com no volia tornar mes á Barcelona, cosa que per altre part son pare no volia tampoch. Lo temps aná minvant la dolor que li ocasioná la pérdua de sa mare, mes no passava dia que no anés al cementiri á visitarla, y no 's recordés d'ella á tots los instants. Vivint en sa casa, prompte 's convensé 'l pobre Isidro que verdaderament sa mare devia haver sigut molt desgraciada; mes com la juventut tot ho resisteix, l' Isidro quan era fora de casa seva ballava y 's divertia ab lo jovent oblidan per una estona sos disgustos.
Entre las donzellas de Riells, una n' hi havia hermosa com un ángel: tenia aquell ayre ardit y viu de las fillas de montanya, al mateix temps que la dolsesa y ternura de las ciutadanas, era blanca com la flor del lliri y sos hermosos y llarchs cabells rossos pareixian un rich mantell d' or; fos la afinitat de sentiments, fos perque ja desde molt petitets sempre havian jogat junts, era 'l cas que la Assumpta sempre que hi havia ballas, 's trobava campromesa per tots los balls ab lo hereu del molí; á ell li semblava que 'l cor d' ella era un cor entussiasta, ple de sentiment y poesía, incapas de ser compres per los minyons del poble que encara que molt bons no entenian la delicadesa de sa ánima.
Un dia los pesars del Isidro comensaren á saberse pel poble, son pare era tingut per molt avaro, no volia pagar á sos trevalladors y mossos, y no era perque tingués son diner á guany y li dolgués perdrer lo interés, ni que no 'n tingués, era sensillament perque ho volia fer aixís; ab aquesta manía de voler diner, comensá també á enmatllevarne, y quan son fill li advertí lo mal que feya, lo aborrí de tal manera que ja mes lo anomená per fill; los negocis del molí s' anaren embolicant, tot anava com Deu volia, jamay hi havia mossos quan algu anava á moldrer, l' aygua 's perdia, perque lo moliné no 's cuydava de res ni volia que ningú s'en cuydés, perderén los parroquians, las terras quedaren sens conresar perque ningu hi volia treballar sense paga, lo bestiá 's moria de gana y mal cuydat, y dins de la casa tot anava per lo mateix istil.
Comensaren las execusions, l' un dia li prengueren un camp, l' altre una vinya, l' altre una pineda y per fi fins los embargaren l' aygua. L' Isidro ho veya desapareixe tot devant sos ulls sens tenir ni 'l consol de queixarse, cada vegada que aixó succehia son pare encara cridava contra sos fills, y l' Isidro no tenia mes remey que passar lo dia fora perdut per aquellas pinedas que tan estimava y en las que tan havia corregut desde petit, ahont tan bellas il-lusions s' havia format, mes ¡ay! aquellas pinedas també anavan á desapareixe pera sempre per la ma del llenyater, los cops de destral ressonavan dins son cor com ressonan los cops que 'l fosser dona al obrir una tomba, ja no veuria mes aquells pins ahont tantas voltas havia pujat, ja no sentiria mes la flayre dels romanins y espígols, ni tornaria jamay, seguit de sos cans á pujar aquellas espadadas y perillosas rocas perseguint á la acorralada cassa. Las germanas be ó malament s'havian casat per eixirse d' aquell desgabell, y en la casa sols hi quedava son pare. L' Isidro, donchs, se trobava sol sens ningú que l'aconsolés; una sola persona hi havia de la qui tenia dret, y esperava tenir algun consol; l' esperava perque creya en la bondat del seu cor; hi tenia dret perque l' aymava y li havia tingut sempre tan carinyo com á las sevas germanas, aquesta persona era la Assumpta: al recordarsen la cara del pobre Isidro 's cubria d' alegria, sos ulls brillavan y per un moment oblidava sos pesars.
Lo que fou ningú ho sap, mes succehí que poch á poch la Assumpta ballá menos ab lo hereu del molí, y poch á poch no hi ballá gens y poch á poch ell no comparagué mes á balladas; després desaparegué de sa casa, y al cap de molts dias lo trobaren errant y perdut pels boscos, bebent aygua de las torrenteras y menjant alguna fruyta boscatana, espellissat y demacrat que semblava una ánima del altre mon; tractaren de tornarlo á casa seva mes ell fugia pel primer forat ó finestra y correns s' en anava sens que 's trobés medi de ferlo tornar á no ser per forsa, ab lo que s' acabava de exasperar, y si massa ho haguesen fet Deu sap lo que hauria succehit. Era orat.
Si la Assumpta tingué part en eixa desgracia, si ella era tan diferenta de lo que l'Isidro 's pensava, ningú ho ha sapigut, ni se sabrá tampoch; ella ben segur que ho callará, y ell si per cas ho conta será tan sols á las auras del bosch ó á las claras y frescas ayguas del Tenes quan hi acosta sa boca assedegada.
Aixis va vivint confonent sa vida ab la dels llops; cada dematí ab la claror de l' auba quan terra y cel se vesteixen de la claror mes pura y bella, se 'n va al cementiri ahont reposa sa mare; lo que allí per sa imaginació passa sols Deu ho sap; devegadas en fors sanglots se li veuhen llensar amargantas llágrimas, y quan veu una persona forastera, assedegat com está d' amor y tendresa, la segueix sens ferli cap mal, pensant poder omplir per poch que sigui lo seu cor de dolcesa.
Aixi m' ho contá la dida y aixis ho conto jo á vosté per si li fa pel cas y prou digne ho trova per son acreditat periódich La Renaixensa.